En
pocs dies de viatge - però moltes hores de cotxe - hem vist una
diversitat de paisatges que em quedaria curt si definís com a
espectacular: la costa del Pacífic, les muntanyes de Yosemite, la neu de
les Sequoyas, el desert de Death i Monumental Valley, els penya-segats
de Grand Canyon... La natura en aquest país m'ha desbordat per la seva
immensitat i els seus contrastos. Paisatges que em feien estar enganxat
al vidre del cotxe, que apareixien a cada corva com un nou quadre que
amb prou feines donava temps de contemplar. Conduint per Califòrnia,
Nevada i Arizona se'ns ha creuat un cèrvol, un gat salvatge i un conill,
els quals per sort no vam atropellar. Però també hem estat a prop
d'ossos, pumas i escropins d'un pam de llargada, els quals habiten en
aquesta terra de contrastos.
I dic contrastos també perquè no sé què és més salvatge en aquest país, si la natura o les ciutats. Fins ara hem visitat San Francisco i Las Vegas, i he pogut veure fins on arriba l'agressivitat i crueltat del capitalisme, així com les seves dimensions. Al Downtown de San Francisco la pobresa al carrer, que afecta sobretot a persones negres, és exagerada. Cada deu metres veies persones desemparades remenant les escombraries, algunes en cadira de rodes, sota efectes de la droga, totalment perdudes. Se'ns va glaçar la pell quan, de festa pel barri de Castro, vam veure un home amagant-se de la pluja i aguantant un cartell que posava "I am in serious need of a blanket". El contrast d'això amb Las Vegas (una orgia de capitalisme i patriarcat bastant menys graciosa que a les pel•lícules), provoca una mena de sensació de mareig i d'asfíxia. Un home borratxo traient mil dòlars d'un caixer per gastar en escurabutxaques, un treballador de setanta anys que en comptes de jubilat netejava, a les tantes de la nit, la merda del casino, enmig de gent de plàstic que només buscava aparentar i de ludòpates intentant oblidar la seva vida. Contràriament al que sembla al cinema, a Las Vegas no vaig veure ningú que s'ho estigués passant realment bé. Tot era aparentar, imitar i intentar satisfer un vici crònic. Desenes de tragetes tirades pel terra oferint dones que es prostituïen, com si fossin ofertes per restaurants de fast food. La dona convertida en res més que cuixa i pit no només era present als milers d'anuncis que cobrien els carrers sinó també les dones reals, treballadores dels casinos, strippers o noies que intentaven disfressar-se de maniquís. Testosterona mal portada per tot arreu, una exageració sense gràcia, explotació laboral per enriquir quatre amos de casinos, una ciutat de cartró-pedra i d'oblit. Una ciutat on comprar il•lusió, fum, pensada per deixar de ser infeliç una estona.
Contrastos, també, perquè la presència d'esglésies en alguns pobles del Far West és sorprenent. A Page, un poble d'Arizona fundat el 1957 i amb poc més de 7.000 habitants, vaig comptar fins a nou esglésies seguides en un mateix carrer. El meu amic Joel, que viu a Filadèlfia però es va afegir al nostre viatge aprofitant uns pocs dies de vacances, no semblava tan sorprès. Em va interessar el que em va explicar. Als Estats Units les esglésies són punts de socialització, sobretot en un poble tan petit enmig del desert com era Page. La manca de serveis públics (ens vam trobar, per exemple, una recollida de fons en una botiga per a finançar un skatepark), provoca que hi hagi poques oportunitats de lleure que no passin per gastar en centres comercials, els quals son inexistents en pobles tan petits. Aquesta necessitat l'omplen, d'alguna manera, les esglésies, punts de trobada de la gent del poble des d'on també s'organitzen activitats.
Casualment o no, també hem passat per la terra dels Hopi, un poble nadiu nord-americà. De la llengua Hopi neix la paraula Koyanisqaatsi, el títol d'un dels documentals més famosos de la història del cinema, el qual vam veure fa un any, quan encara no sabíem que el destí portaria la nostra amiga Gemma a viure a Los Angeles. Koyanisqaatsi mostra el funcionament de la societat nord-americana des de prou distància com per sentir sorpresa, avorriment i calfreds a la vegada. Koyanisqaatsi significa alguna cosa així com l'apocalipsi resultat de l'excés i la destrucció dels recursos. Un títol molt ben trobat que podria definir una part del que hem vist en aquest viatge. Espero que el moviment ecologista, molt arrelat a Califòrnia des de fa més d'un segle, sigui capaç de seguir preservant i respectant la riquesa real dels Estats Units, que no es la de Las Vegas sinó la de la seva naturalesa.
I dic contrastos també perquè no sé què és més salvatge en aquest país, si la natura o les ciutats. Fins ara hem visitat San Francisco i Las Vegas, i he pogut veure fins on arriba l'agressivitat i crueltat del capitalisme, així com les seves dimensions. Al Downtown de San Francisco la pobresa al carrer, que afecta sobretot a persones negres, és exagerada. Cada deu metres veies persones desemparades remenant les escombraries, algunes en cadira de rodes, sota efectes de la droga, totalment perdudes. Se'ns va glaçar la pell quan, de festa pel barri de Castro, vam veure un home amagant-se de la pluja i aguantant un cartell que posava "I am in serious need of a blanket". El contrast d'això amb Las Vegas (una orgia de capitalisme i patriarcat bastant menys graciosa que a les pel•lícules), provoca una mena de sensació de mareig i d'asfíxia. Un home borratxo traient mil dòlars d'un caixer per gastar en escurabutxaques, un treballador de setanta anys que en comptes de jubilat netejava, a les tantes de la nit, la merda del casino, enmig de gent de plàstic que només buscava aparentar i de ludòpates intentant oblidar la seva vida. Contràriament al que sembla al cinema, a Las Vegas no vaig veure ningú que s'ho estigués passant realment bé. Tot era aparentar, imitar i intentar satisfer un vici crònic. Desenes de tragetes tirades pel terra oferint dones que es prostituïen, com si fossin ofertes per restaurants de fast food. La dona convertida en res més que cuixa i pit no només era present als milers d'anuncis que cobrien els carrers sinó també les dones reals, treballadores dels casinos, strippers o noies que intentaven disfressar-se de maniquís. Testosterona mal portada per tot arreu, una exageració sense gràcia, explotació laboral per enriquir quatre amos de casinos, una ciutat de cartró-pedra i d'oblit. Una ciutat on comprar il•lusió, fum, pensada per deixar de ser infeliç una estona.
Contrastos, també, perquè la presència d'esglésies en alguns pobles del Far West és sorprenent. A Page, un poble d'Arizona fundat el 1957 i amb poc més de 7.000 habitants, vaig comptar fins a nou esglésies seguides en un mateix carrer. El meu amic Joel, que viu a Filadèlfia però es va afegir al nostre viatge aprofitant uns pocs dies de vacances, no semblava tan sorprès. Em va interessar el que em va explicar. Als Estats Units les esglésies són punts de socialització, sobretot en un poble tan petit enmig del desert com era Page. La manca de serveis públics (ens vam trobar, per exemple, una recollida de fons en una botiga per a finançar un skatepark), provoca que hi hagi poques oportunitats de lleure que no passin per gastar en centres comercials, els quals son inexistents en pobles tan petits. Aquesta necessitat l'omplen, d'alguna manera, les esglésies, punts de trobada de la gent del poble des d'on també s'organitzen activitats.
Casualment o no, també hem passat per la terra dels Hopi, un poble nadiu nord-americà. De la llengua Hopi neix la paraula Koyanisqaatsi, el títol d'un dels documentals més famosos de la història del cinema, el qual vam veure fa un any, quan encara no sabíem que el destí portaria la nostra amiga Gemma a viure a Los Angeles. Koyanisqaatsi mostra el funcionament de la societat nord-americana des de prou distància com per sentir sorpresa, avorriment i calfreds a la vegada. Koyanisqaatsi significa alguna cosa així com l'apocalipsi resultat de l'excés i la destrucció dels recursos. Un títol molt ben trobat que podria definir una part del que hem vist en aquest viatge. Espero que el moviment ecologista, molt arrelat a Califòrnia des de fa més d'un segle, sigui capaç de seguir preservant i respectant la riquesa real dels Estats Units, que no es la de Las Vegas sinó la de la seva naturalesa.
No hay comentarios:
Publicar un comentario