Una crida a la predisposició

Davant l’actual crisi de règim i l’avenç del neoliberalisme, a nivell europeu destaquen tres grans eixos discursius que estan ocupant el debat polític i alterant l’antic ordre de partits. Aquests tres eixos serien els següents: 1) Legitimació de les polítiques econòmiques actuals com a forma de superar els desajustos del sistema. 2) Exaltació del nacionalisme excloent i el discurs xenòfob com a forma de retornar als antics valors de la nació. 3) Focalització en la classe política i econòmica com a culpables de la crisi actual i la regressió de drets socials i democràtics destacant la necessitat de canvis profunds. Aquests tres eixos discursius els podem trobar reflectits en el debat polític de cada estat europeu, però amb pes diferent a cada un d’ells. Per exemple:

• A Alemanya, el fet que aquest país no hagi estat tan greument perjudicat per la crisi i per les polítiques d’austeritat ha provocat que el primer eix discursiu domini el debat polític. Això queda reflectit en les darreres eleccions de 2013, en què els partits governants CDU i SPD van augmentar els seus vots i representació.

• A França, la crisi de règim és cada cop més evident i severa, i és el segon eix discursiu el que està agafant més pes en el debat polític. Aquest fet queda reflectit en l’ascens del xenòfob Front Nacional, que va guanyar les eleccions europees a França.

• A Grècia, la gravetat extrema de les polítiques d’austeritat i de la pèrdua de drets socials i civils que s’està patint, està posant molt en qüestió l’estatus quo i en aquest país és el tercer eix el que més pes està agafant en el debat polític. Aquest fet queda reflectit amb l’ascens de la formació d’esquerres SYRIZA, que va guanyar les eleccions europees oposant-se a les mesures d’austeritat i optant per una reestructuració del deute i una reforma fiscal, entre altres.

Passant ara a l’estat espanyol, sembla que l’aparició de Podem en l’escena política ha acabat de consolidar la influència creixent del tercer eix discursiu, com a Grècia, tot i que evidentment, amb molts matisos. Al mateix temps, la realitat política a Catalunya ha estat durant els darrers dos anys centrada en el que seria un quart eix discursiu, l’independentisme (possiblement Catalunya és l’únic país d’Europa on aquest quart eix ha agafat tanta presència en el debat polític com a forma de superar el context advers). De totes formes, l’esclat de Podemos a nivell estatal està provocant una dualitat d’eixos discursius al nostre país (tercer i quart eixos).

A l’estat espanyol, el primer eix, el que creu en la legitimitat del sistema però proposa una reforma d’aquest a través de les polítiques d’austeritat impulsades per la Troika per tal de corregir els seus desajustos, és representat pels que encara són els principals partits en les institucions: PP i PSOE. Evidentment, amb certes diferències en el discurs, com per exemple la proposta del PSOE de reformar la Constitució, una idea que no comparteix el PP. No obstant això, els dos partits han adoptat les mesures d’austeritat quan han passat pel govern, cap dels dos ha denunciat obertament la Troika ni ha proposat una alternativa a aquestes polítiques, els dos partits legitimen decididament els pilars del règim (mite de la Transició, monarquia, bipartidisme, euro), els dos partits es troben estretament involucrats en escàndols de portes giratòries, de corrupció sistèmica i de finançament per part d’entitats financeres (amb la qual cosa demostren que es troben estretament interrelacionats amb l’oligarquia financera i econòmica) i finalment, els dos partits estan reproduint les mateixes polítiques d’austeritat i obediència a la Troika a altres països com Grècia, França, Itàlia o fins i tot promovent-les, com a Alemanya, la Comissió Europea o el Parlament Europeu. Amb tot, malgrat els matisos, els dos partits es troben clarament en el primer eix discursiu.

En aquest sentit, cal aclarir que cada eix discursiu compta amb un gran ventall de matisos depenent del partit i del país. Si pensem en partits, existeixen matisos importants entre PP i PSOE, entre Front National i Alba Daurada o entre les CUP i Podemos. Ara bé, la principal diferència, la principal divisió entre totes les formacions polítiques europees, són els tres eixos discursius, els quals representen unes formes d’entendre la política i d’actuar davant un context tan dramàtic com l’actual. I sí, dic dramàtic perquè un 25% d’atur, un deute públic superior al 100% del PIB i creixent, centenars de milers de famílies expulsades del seu habitatge, un terç de la població en risc d’exclusió social, més de 6 anys de polítiques de retallades i privatitzacions de serveis públics bàsics i una desigualtat creixent és, com a mínim, dramàtic.

El tercer eix discursiu

És en aquest sentit que em sap greu veure com darrerament la CUP i Podemos s’han llençat els trastos pel cap. És evident que, tot i trobar-se dins del tercer eix discursiu, existeixen enormes diferències entre les dues formacions. Per exemple, la visió política de la CUP mescla dos eixos, el tercer i el quart (independentisme), mentre que Podemos es centra clarament en el tercer. Al mateix temps, sembla que es diferencien també en objectius (els portaveus de la CUP sovint han expressat que la seva intenció principal no és governar, sinó canviar les coses des de baix, i que la lluita principal és al carrer). En canvi, Podemos prioritza clarament les eleccions generals, i és amb aquesta fi que ha adaptat part del discurs i les seves formes. Les dues formacions també tenen grans diferències en les formes d’organitzar-se (una forma intencionadament horitzontal i assembleària en front d’una forma de partit tradicional).

Amb tot això què vull dir? Doncs no vull pas dir que aquests dos partits i ICV-EUiA hagin d’unir-se i formar una coalició, un bloc homogeni per guanyar les eleccions. En absolut. La diversitat de l’esquerra (en el tercer eix discursiu) sempre ha existit, sempre existirà i haurà d’existir sempre. No podem pretendre que hi hagi una esquerra homogènia i estrictament disciplinària, ja que de fet això aniria en contra dels valors de la pròpia esquerra. De fet, les diferents visions, formes i fins i tot objectius de l’esquerra em semblen necessaris i complementaris per aconseguir canviar la realitat a curt i llarg termini. Veiem ràpidament alguns pros i contres de les principals formacions d’esquerra a Catalunya:

• Podemos és un partit que està aconseguit grans èxits de popularitat i impulsar el tercer eix discursiu en el debat polític. Però al mateix temps es sosté massa en les aparicions mediàtiques, en la figura de Pablo Iglesias, en una militància on moltes persones acaben d’entrar en la política activa i en un electorat molt volàtil i poc polititzat. A més, el fet d’adaptar el discurs i d’adoptar unes formes tradicionals de partit, obren incoherències i animen altres formacions rupturistes a distanciar-se’n.

• La CUP és un partit que segueix tenint poc pes a nivell social però la seva influència augmenta, i es troba molt arrelat al territori. La seva forma de fer política resulta molt més democràtica i coherent que la d’altres formacions d’esquerres, així com el seu discurs, però al mateix temps sembla que li costa arribar a sectors de població que s’allunyin gaire del seu perfil de militant (polititzat, format, anticapitalista...).

• Després existeixen dues formacions d’esquerres que, a diferència de Podemos i de les CUP, estan molt predisposades a la confluència de l’esquerra, probablement i en part per la seva progressiva pèrdua d’influència en l’escenari actual: ICV i EUiA (IU). El problema és que el seu pas pel tripartit, la seva feina en alguns governs municipals i la presència en alguns governs autonòmics (com el cas d’IU a Andalusia, on per exemple han estat esquitxats per casos de corrupció), ha afectat força la seva imatge i la seva credibilitat. De totes formes sembla que estan fent esforços – sovint encara insuficients – per obrir-se i per avançar cap a una major coherència interna. En aquest escenari, no resulta sorprenent que la gent d’ICV-EUiA hagi estat la més predisposada a confluir en candidatures ciutadanes per les eleccions municipals, com són els Guanyem o les Crides (encara que pel que fa a candidatures ciutadanes municipalistes, cada municipi presenta una realitat diferent).

Suposo que tant la gent de la CUP com de Podem estarien d’acord en la riquesa i necessitat que suposa la diversitat de l’esquerra. Per això precisament el que hauríem de pretendre és, en un context de pèrdua dramàtica de drets socials i civils, prioritzar uns mínims comuns intocables assequibles a curt termini i anar a per totes impulsant la presència del tercer eix discursiu en el debat polític. I no dic que això s’hagi de fer junts o separats, simplement dic que s’ha de fer, i en aquest sentit és necessària una cosa bàsica: predisposició.

I això és el que sovint trobo a faltar a l’esquerra. Predisposició per acostar-se, per entendre’s, per destacar els punts comuns i no les diferències, i lluitar junts, en paral•lel o en col•laboració, com sigui, però lluitar, lluitar per uns mínims comuns a curt termini. I, evidentment, preservar les seves visions i lluites a llarg termini, les seves formes, els seus espais, per descomptat. La política no es fa només a curt termini, però tampoc es fa només a llarg termini. I a Catalunya i a l’estat espanyol és imprescindible que el tercer eix discursiu centri el debat polític, especialment en un moment en què la dreta neoliberal està arrasant en pocs anys amb tot el que la lluita i l’organització social han aconseguit en dècades (al mateix temps reforçant el tercer eix és com es podrà aconseguir un procés constituent cap a la independència que suposi una ruptura per canviar-ho tot). El primer pas és la predisposició.

Una predisposició que hauria de néixer de forma natural tenint en compte el context, que és d’una gravetat extrema. I en aquest sentit em sembla no només imprescindible, sinó també de responsabilitat política, que els diferents espais de l’esquerra s’apropin i cooperin per aturar aquesta onada de privatitzacions, deute, evasió fiscal i desprotecció laboral que està ofegant el sud d’Europa, en comptes de criticar-se mútuament i ressaltar les diferències. Per descomptat això no treu que s’hagi de conservar la independència, la identitat, les formes, els espais i les visions de cada formació. Però crec que la ciutadania mobilitzada està demanant de forma desesperada que les formacions d’esquerra es deixin estar de recriminacions sobre abraçades a qui no toca i es predisposin a lluitar de debò pels drets de la gent i contra el capitalisme.

Amb tot, a dia d’avui la confluència de l’esquerra a Catalunya i l’estat espanyol (confluència entesa com un apropament, un diàleg, una cooperació...) sembla difícil i de fet en les darreres setmanes la distància entre, per exemple, la gent de l’entorn de la CUP i la de l’entorn de Podemos s’ha eixamplat. Distància no només de discurs i formes, sinó sobretot de respecte, d’interès, d’escolta, al cap i a la fi, de predisposició. 

Potser per evitar aquestes eternes divisions i tensions en el si de l’esquerra és necessari recuperar una visió de la política allunyada dels partits i de les sigles, que entengui la societat, la classe treballadora, com a protagonista política i l’impulsi cada cop més cap a un autogovern a través de formes radicalment democràtiques, transparents, obertes i participatives de fer política.

En tot cas, el que venia a dir és que, sigui com sigui, però començant amb predisposició, és responsabilitat de l’esquerra treballar a curt termini per uns mínims comuns, per posar aquests objectius damunt la taula a través d’un eix discursiu de classes (impedint que ho facin eixos conservadors o xenòfobs) i aconseguir redreçar la dinàmica neoliberal actual. Només units podrem fer front als poders que volen mantenir els seus privilegis, des dels pobles i barris fins als parlaments, i des de Lisboa fins a Nicòsia.

Orgull ferit

Durant dos anys els catalans hem estat fent vies humanes, ve baixes gegants i costellades sobiranistes, i ens sentíem com si fóssim un poble exemplar, democràtic i pacífic, orgullosos de la nostra identitat i del nostre president, units per una causa suprema com era la llibertat del nostre poble.

Mentrestant, amagats rere l'estelada, el partit del govern i el principal de l'oposició s'han dedicat a vendre's el país sencer, retallant i privatitzant la sanitat i l'educació. Mentre la nostra admirada TV3 parlava eternament del "procés", un terç de la població catalana es trobava en risc d'exclusió social, l'atur superava el 20% i Catalunya acumulava el major percentatge de desnonaments de l'estat espanyol (22,2%). Mentre a Madrid la Marea Blanca aconseguia aturar la privatització sanitària, aquí s'introduïa l'euro per recepta, es tancaven CAPs, es privatitzaven hospitals i es posava un conseller de sanitat que havia estat directiu de les mútues privades.

I tot això amb el vist-i-plau de CiU i ERC, que s'han dedicat a no parlar d'aquests temes, a alimentar un independentisme buit de contingut social, a culpar Madrid de tot, a votar juntament a favor d'uns pressupostos antisocials i en contra de les comissions d'investigació de corrupció.
I després de tot, ara no es posen d'acord, les enquestes reflecteixen una caiguda de l'independentisme i... CiU torna a presentar uns pressupostos que encara retallen més en drets socials.

Exactament, de què ens hem de sentir orgullosos els catalans?

Àfrica des d'Àfrica

Estem bastant acostumats a llegir valoracions i judicis sobre Àfrica des de punts de vista europeus, ja sigui a través d'exploradors, polítics, economistes, activistes... Aquest fet sovint ha portat a crear una percepció molt paternalista i etnocèntrica sobre la realitat africana, en què sembla que fins i tot a l'hora d'analitzar aquest continent, haguem de ser els europeus els que ho fem, en comptes de ser els propis africans. De vegades fins i tot hi ha hagut casos insultants de suposats intel•lectuals europeus que han mostrat el colonialisme com un fet positiu pel continent africà, com si les societats d'allà haguessin estat esperant l'arribada dels europeus per "progressar".

Res més enllà de la realitat, però encara hi ha gent que d'una forma més o menys inconscient construeix la seva visió damunt d'aquest paternalisme racista envers Àfrica. Un dels exemples que posen és que les potències europees hi van construir infraestructures modernes. Doncs bé, en el llibre 'Self-determination and nacional unity. A Challenge for Africa' podem llegir el punt de vista d'un intel•lectusl africà, en aquest cas sudanès (Francis M. Deng), que en un fragment precisament denuncia el tema de les infraestructures colonials i mostra com el seu impacte, lluny de resultar beneficiós per les societat africanes, va contribuir a condemnar-les al subdesenvolupament i la divisió.

A més el tema resulta molt interessant des d'un punt de vista geogràfic, com a exemple de la importància transversal que suposa la construcció d'una determinada xarxa d'infraestructures de comunicació per un país. L'impacte va més enllà del possible dinamisme econòmic, ja que pot suposar una enorme alteració ambiental, social i cultural, que a la llarga pot tenir una gran influència en la integració nacional d'un país i en el seu desenvolupament econòmic:

"Colonialism, through the nature of commercial relations it instituted in Africa, also created long-term distortions in Africa's political economy. Transportation networks, especially railroads and related infrastructure, were specifically designed to satisfy the colonial country's trade needs and not intended to support the economic growth within the indigenous economy. Many African countries are not served by inter state roads which can serve as the arteries of regional tarde. Indeed the picture is the same within countries where there are no road networks that connect districts to encourage inter-district interaction. All provincial and district roads lead to the capital city. Colonial powers imposed unfavorable terms of trade and strongly skewed economic activities toward extractive industries and exportation of primary products which continued into the post independence states and are today the major reason for Africa's lack of competitiveness in the global economy. As a result of the distorted nature of an African economy, the political competition among political groups in many African states is not often aimed at creating viable national economic systems, but rather at encouraging the capture of key economic sectors for a factional advantage."

CiU, cavall de Troia contra l'independentisme

Doncs jo penso que si algú està acabant amb l'independentisme, aquest no és Podemos, sinó CiU. Per què?

Primer de tot, ens vam estar dos anys sencers per fer una consulta que al final no es va considerar ni consulta, i que al cap i a la fi no ha tingut més efecte per l'independentisme que tornar a aparèixer a les portades dels diaris de tot el món per quarta vegada, després de tres manifestacions de més d'un milió de persones. Si una cosa s'ha de reconèixer del govern del PP és que han estat ben clars des de bon principi: no a tot. Aleshores, si el govern de CiU no estava disposat a desobeir l'estat espanyol, per què no es van convocar eleccions anticipades abans per tal d'avançar d'una vegada cap a una DUI i un referèndum? Per què van esperar fins a un mes abans per desconvocar la consulta? Tinc la sensació que hem perdut dos anys d'or, i potser una gran oportunitat. Ens van dir que necessitaven una participació excepcional al 9N, i jo crec que tenint en compte que era un procés participatiu prohibit pel Tribunal Constitucional, es va aconseguir. Però ara diuen que només avançaran eleccions si és amb llista unitària, quan no hi ha cap evidència que això beneficiï l'independentisme (més aviat el contrari).

Tot plegat només convenç els independentistes més convençuts. L'independentisme està perdent els indecisos a milers. I aquests sí, aquests estan anant a Podemos. Però no hi van "per culpa de" Podemos, hi van perquè l'independentisme està perdent credibilitat als seus ulls. I si algú té responsabilitat sobre això, és sens dubte el govern de CiU.

A més, durant aquests dos anys el govern de CiU ha estat desmantellant l'estat del benestar català, tirant endavant privatitzacions (sovint amb el suport de PSC i fins i tot ERC) i greus retallades que estan deixant els serveis públics en una situació crítica i un terç de la població catalana en risc d'exclusió social. I ens diuen que tot això és culpa de Madrid que ens ofega econòmicament, però sovint oblidem que CiU, abans d'abraçar l'independentisme, va votar juntament amb el PP a favor del sostre de dèficit autonòmic, tant al Parlament com al Congrés. CiU s'està venent literalment el país a empreses properes, per exemple ficant de conseller de sanitat un antic dirigent de les mútues privades catalanes... Tot plegat, de cara als indecisos, no convenç gens, sobretot si es compara una possible Catalunya independent governada per CiU amb un possible estat espanyol governat per Podemos.
Tot això per no parlar de corrupció, on CiU manté un diputat imputat per desviar diversos centenars de milers d'euros destinats a un hospital i per haver mantingut relacions amb la màfia russa: en Xavier Crespo. Això per no parlar dels vots en contra de les comissions d'investigació de nombrosos casos de corrupció, com ara el cas Pujol, novament amb el suport de partits com ERC i el PSC.

Amb tot, o espavilem o perdrem aquesta oportunitat històrica. I espavilar no significa assenyalar Podemos, sinó CiU. CiU és qui ara té l'obligació de convocar eleccions anticipades i no acabar definitivament amb el procés i l'independentisme. Cal assenyalar també ERC perquè es replantegi la seva complicitat amb les polítiques antisocials de CiU, i la necessitat de tirar endavant un procés constituent que retorni la credibilitat a l'independentisme, per avançar cap a un model de país realment democràtic i socialment just, no com el que ara patim amb el govern de CiU.

L'actualitat demostra que la lluita nacional ha d'anar acompanyada de la lluita social, ja que només serà possible amb un procés constituent que tard o d'hora s'haurà d'enfrontar a l'estat espanyol i potser fins i tot a les institucions europees. I en aquest sentit, cal que CiU canviï molt si realment vol la independència, i cal que la societat catalana entenguem que no es tractarà d'un procés fàcil i còmode, ni deslligat de l'eix social. Si no entenem això, tot plegat haurà servit de cortina de fum per un govern de dretes. I això seria una gran llàstima i una gran vergonya.

Gomet vermell pels Saud

Sembla que per fi La Vanguardia comença a adonar-se de quina és l'arrel del problema jihadista. Ara entenen que el terrorisme islamista l'hem finançat indirectament des d'Occident tot comprant petroli saudita. És casualitat que això passi quan Aràbia Saudita està forçant l'OPEP a baixar el preu del petroli per impedir l'autoabastiment energètic dels Estats Units? Curiós, si més no...

Delta del Llobregat vs Montserrat

Montserrat, al fons, vista des del delta del Llobregat.

Abans d'entrar en la foscor dels túnels de Barcelona, la finestra del tren permet observar un dels paisatges més fascinants de Catalunya. El delta del Llobregat, on es sobreposen diferents activitats econòmiques, usos del sòl i èpoques històriques. La fauna i la flora que han pogut conservar-se conviuen forçosament amb l'agricultura, la indústria, les infraestructures i algunes ciutats, tot en un espai densament utilitzat i transformat a partir d'una tensió constant marcada per la presència del riu, del mar i de la gran urbs barcelonina. La terra baixa. Al fons, però, observa imponent el Massís de Montserrat, com si es tractés d'un altre món, un espai rebel on el temps avança a un altre ritme...

Montserrat vs Delta del Llobregat

La depressió del riu Llobregat vista des de Montserrat.

El riu ha teixit un camí natural que marca el pas de l'autovia i la via del tren, les quals desemboquen a la metròpolis de Barcelona. El Llobregat, acompanyat per la boira en tot el seu trajecte, desembocava avui en un llunyà mar de núvols coronat pel castell del Tibidabo, creant així un paisatge de fantasia que quedava accentuat per les imponents campandes del monestir montserratí.

Triomf de la revolució cubana

Avui es demostra el que feia anys que estava clar. La revolució cubana ha vençut a l'imperialisme nord-americà. La dèria malaltissa dels Estats Units per acabar amb el govern (incòmode) de Cuba a través d'un bloqueig econòmic, d'atacs terroristes i d'una constant manipulació mediàtica, han fracassat. Quina credibilitat tenien els EUA, un país que vulnera massivament els drets humans a Iraq, Afganistan, Amèrica Llatina o inclús en el seu propi territori, davant d'un país pacífic com Cuba, l'unic del món que malgrat el bloqueig ha aconseguit un IDH molt alt i al mateix temps una petjada ecològica sostenible? I sobretot, quina credibilitat té el bloqueig a Cuba quan alguns dels principals aliats dels EUA són estats terroristes com Israel o Aràbia Saudita, els quals reben quantioses sumes de diners i armament i mantenen estretes relacions comercials amb els EUA?

¡Viva la revolución y viva el pueblo de Cuba!

El que no veurem a la televisió

En el darrer atac d'Israel contra el poble palestí, han resultat assassinats dos nens petits. Israel comet aquests assassinats de forma regular, però no els veurem a la televisió a no ser que siguin bombardeigs indiscriminats a Gaza o alguna cosa tan exagerada com perquè valgui la pena ensenyar a les notícies la mort d'uns àrabs.

Israel ha assassinat més de 1.400 menors d'edat en els darrers 13 anys. Més de 5.000 persones han mort a Gaza per no tenir accés a medicaments degut al bloqueig que practiquen Israel i Egipte. Aquests assassinats no els mostrarà la nostra televisió racista. Només mostra les víctimes i el drama de les seves famílies quan aquestes són occidentals.

Visca Palestina Lliure, solidaritat amb el poble germà palestí, i boicot a Israel!

Viatges al passat

La primera imatge és la fotografia conservada més antiga presa per una càmera, entre 1826 i 1827. Va ser realitzada des d’una finestra a la localitat francesa de Le Gras. El que hi veiem, per tant, correspon a l’any 1826-1827.
 
La segona imatge és d’una fotografia presa fa molt menys temps, però el que s’hi veu és possiblement la imatge més antiga que haguem vist mai. Correspon a la galàxia UDF 423, que es troba a 10.000 milions d’anys llum. Per tant quan mirem aquesta imatge estem veient 10.000 milions d’anys enrere. Potser actualment aquesta galàxia ja ha desaparegut.

Quan observem les estrelles de nit, el que veiem és només una petita part de la nostra pròpia galàxia, possiblement no més enllà d’una distància de 1.000 anys llum (és a dir, veiem el que existia fa al voltant d'uns mil anys). Per tant, tenint en compte que es calcula que l’Univers com el coneixem ara va començar fa 13.810 milions d’anys, observar la imatge de la Galàxia UDF 423 és com mirar per un forat que ens connecta directament amb els orígens de l’Univers.

Una petita obra d'art quotidiana

He de reconèixer que hi ha una cosa dels euros que m'agrada, que és això que cada moneda sigui d'un país diferent. A mi em fa il•lusió trobar-me euros de països llunyans i avui ha estat el cas. Quan anava a pagar un cafè amb llet m'he trobat una moneda de 50 cèntims que m'ha cridat l'atenció, no l'havia vist mai. I resulta que era d'Estònia! Ni tant sols sabia que a Estònia hi havia euros. És una moneda una mica curiosa perquè mostra la forma de la República d'Estònia, però per qui no conegui la forma d'aquest país, pot semblar una taca, un esquitx, com si fos una petita pintura abstracta. I a sota hi posa Eesti, que significa Estònia en estonià, però si algú no ho sabés es podria pensar que és la firma d'algun artista contemporani nascut en algun país estrany. I llavors pensaria que aquesta moneda és una petita obra d'art realitzada el 2011 per un tal Eesti. I que es ven al mercat de l'art per un valor de cinquanta cèntims. Tot i que d'alguna manera per mi aquesta moneda té més valor que cinquanta cèntims, ja que en comptes de gastar-la per pagar el cafè amb llet, he preferit pagar dues monedes de vint i una de deu que suposo que serien d'algun país menys sorprenent, per poder-me-la quedar més temps a la cartera. Encara que no crec que duri gaire, de tan ràpid que funciona el món... Per si de cas li he fet una foto, us convido a contemplar-la.

L'AMB i ICV

Personalment em va decebre el fet que la CUP no volgués participar en el projecte de Guanyem Barcelona, però seria un error acusar només a la CUP d'aquesta falta d'unitat popular. Des d'aquesta formació les crítiques a la presència d'ICV (i alguns dels seus membres) en aquesta candidatura van ser constants des del principi i, cal dir-ho, amb bona part de raó. Tot i no compartir la decisió final dels membres de la CUP, sí que comparteixo la necessitat d'un canvi molt més enllà en les files d'ICV, que acceptessin la seva part de responsabilitat en el model de ciutat de Barcelona i que realitzessin els canvis pertinents en relació a certs membres del passat que continuen presents al partit.

Per exemple, avui llegint el darrer Cafè amb Llet m'he trobat amb una pàgina molt interessant sobre l'Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB), un ens que mou una gran quantitat de diners i que regula diverses competències que afecten un total de tres milions de persones. Doncs en aquesta institució (escollida de forma no democràtica) el govern està format per CiU, PSC, ERC i ICV-EUiA. No només sorprèn la presència dels ecosocialistes en un mateix govern amb CiU i PSC en un moment com l'actual, sinó que el que més m'ha sobtat ha estat veure els sous dels directius d'aquesta institució tan poc democràtica i transparent, així com nombroses polítiques realitzades per l'AMB que s'allunyen molt dels ideals d'esquerres.

Potser des d'ICV-EUiA haurien de replantejar-se què fan en un govern tan opac on els seus directius cobren aquests sous públics desorbitats, ja que la seva credibilitat - i de retruc la credibilitat de Guanyem Barcelona - pot quedar molt afectada. Puc entendre els beneficis de formar govern en una institució com l'AMB en el sentit d'influir mínimament en les seves polítiques o d'accedir a informació de primera mà, però al mateix temps crec que genera molta desconfiança per la complicitat que suposa amb una institució que resulta ser tan opaca, tan poc democràtica i tan elitista. Crec que n'hi ha per reflexionar.

TTIP, el cop letal a la democràcia

Voleu viure en un país on els interessos de les grans empreses transnacionals estiguin totalment per sobre dels nostres drets laborals, de la diversitat cultural, de la protecció del medi ambient i fins i tot dels propis estats sobirans? Voleu viure en una Europa on una empresa multinacional pugui denunciar un estat pel simple fet de fer una llei que amenaci els seus beneficis? Doncs això és el TTIP.

Les altes institucions de la Unió Europea i els Estats Units estan negociant un tractat que pot ser molt greu pel nostre futur, fins al punt d'amenaçar la dèbil democràcia que tenim ara, de perdre tot el que ens queda.

La ciutadania de tota Europa s'està organitzant contra el TTIP. Només que un dels 28 estats de la UE voti en contra d'aquest tractat, ja no es podrà aprovar. Malgrat el silenci imposat per PP, PSOE, CiU i UPyD, que van votar en contra d'un referèndum sobre el tema, cada cop hi ha més gent que coneix el que s'està movent a les nostres esquenes.

En aquest enllaç podeu firmar contra les negociacions del TTIP. El dia 15 de desembre a les 19h a La Marineta (Mollet del Vallès) farem una xerrada informativa sobre el tema.
http://noalttip.blogspot.com.es/…/ciberaccion-contra-ttip-y…

Xenofòbia del PSC de Mollet

Sabeu qui fomenta i utilitza la xenofòbia i el racisme a Mollet? No només ho fan formacions ultradretanes com Plataforma per Catalunya o el PP. També ho fa el PSC!!

Al PSC de Mollet estan desesperats per mantenir la butaca i per això a la seva revista publiquen una pàgina carregada de mentides sobre un dels fets més polèmics que ha viscut Mollet en els darrers anys. Una associació musulmana va demanar el trasllat de les seves activitats a un altre edifici amb més espai (ja que el primer se'ls havia fet petit). Al principi l'ajuntament de PSC-CiU els ho va concedir, però en secret va canviar la llei expressament perquè no poguessin crear-se nous espais de culte al nucli urbà. D'aquesta manera, només permetien als musulmans anar a resar al polígon industrial (a la perifèria de la ciutat) i així acontentaven alguns veïns racistes. Ara aquest tema està als jutjats, amb la qual cosa pot ser que, a més de discriminar una minoria i fomentar la xenofòbia, l'estupidesa rematada del govern municipal acabi perjudicant novament els molletans havent de pagar noves indemnitzacions amb diner públic (que es sumarien als 25 milions per la pèssima gestió de la Vinyota i altres...).

Davant de tot això, l'única resposta del PSC de Mollet és més mentida i més xenofòbia. No sé com tenen la poca vergonya de fer-se dir socialistes. Fem-los fora!

Israelians víctimes del sionisme

També ens hem de solidaritzar amb els israelians que són víctimes del seu propi estat.

Per això us demano que firmeu aquesta petició de solidaritat amb els joves israelians que practiquen l'objecció de consciència. Aquests joves també són víctimes del terrorisme d'Israel, que els envia a la presó només per negar-se a participar en un exèrcit que ocupa un territori il·legalment i viola constantment els drets humans de la gent.

Per firmar: https://www.change.org/p/moshe-ya-alon-israel-defence-minis…

https://www.youtube.com/watch?v=a_0mEbyz54Q

L'agreujant del PSC

Com era d'esperar, ahir el PSC de Mollet va votar en contra i va tombar (amb els seus 12 regidors de 25), i juntament amb CiU i PP, la proposta de rebuig al TTIP presentada per ICV-EUiA i la proposta pel dret a decidir sobre la nostra salut i sistema sanitari presentada per la Plataforma en Defensa de la Sanitat Pública del Baix Vallès.

El més trist van ser els arguments que van donar. En resum era que estaven d'acord amb quasi tot i compartien la preocupació, però en el cas del TTIP no compartien la visió "apocalíptica" i creien que encara no era el moment de pronunciar-se (Llavors quan? Quan ja estigui aprovat en secret?). En el cas del dret a decidir sobre la sanitat, encara va ser més ridícul. Van dir que no quedava clar com es podria finançar la sanitat 100% pública i que per tant era insostenible. Argument impressionant per diversos motius: 1). Perquè no és un argument, ja que en el manifest llegit s'explicava que s'ha de finançar a través d'una fiscalitat progressiva (s'entén que combatent el frau fiscal, és clar). 2). Perquè és exactament el mateix argument demagog i caduc de la dreta més casposa del PP i CiU: "estem a favor de la sanitat pública, però no hi ha diners" (que es podria traduir amb: estem a favor de la sanitat pública, però encara estem més a favor de prioritzar el rescat dels bancs i de fer que els rics no paguin impostos).

PP, PSC i CiU són els partits de la decadència, de la mentida i de la hipocresia. Els partits de la casta, de l'establishment, del règim. Però almenys, PP i CiU tenen la mínima decència de no fer-se dir "socialistes". Això és el que trobo més repugnant per part del PSC. Tenir la poca vergonya de fer-se dir socialistes. I a sobre ho porten fins al límit que hem vist en aquestes dues propostes, que es resumeix en: "Estem d'acord pràcticament en tot, però hi votem en contra". Ni tant sols es van abstenir, van votar-hi en contra. Suposo que va en la línia del: "Som federalistes però votem contra el dret a decidir, som republicans però votem contra un referèndum sobre la monarquia o som socialistes però acabem en consells d'administració de grans empreses".

Tinc moltes ganes de veure com s'enfonsa aquest partit dominat per poca-vergonyes sense escrúpols. I que aquest espai sigui ocupat per la ciutadania organitzada, que a Mollet és la Crida per Mollet. Fem-los fora!

Unitat popular?

No em crec que la raó per no formar una candidatura unitària sigui perquè uns volen limitar els mandats a 2 i els altres a 3 i perquè uns volen limitar el sou a 1.800 i els altres entre 2.200 i 2.600. Em semblaria massa ridícul. Massa. El que jo trobo que hi ha aquí és ben clar: sectarisme per part de la CUP. Una gran llàstima, la veritat. 

Segurament des de Guanyem Barcelona es podrien haver fet algunes coses millor o des d'ICV es podria haver fet un major esforç per depurar la formació de Barcelona. Però aquí qui comet l'error més gran crec que és la CUP, que sembla que no entengui la urgència d'un canvi institucional a Barcelona ni que tampoc entengui un moment polític que pot ser històric i que hem de fer històric. L'excusa és la limitació de mandats i de sous, però ja des del principi la CUP no havia mostrat gaire interès en Guanyem.

De vegades em pregunto on és realment la "unitat popular" de la CUP i com representa que s'han de posar en pràctica les brillants idees i formes de funcionar d'aquesta formació, si després no volen compartir una candidatura rupturista i democràtica amb la resta de l'esquerra transformadora per "discrepàncies en la limitació de sous i mandats". ¿Realment és tan difícil treballar encara que sigui en un programa de mínims per ajudar a recuperar la dignitat de la gent dels barris més empobrits de Barcelona, de la gent d'una ciutat que veu augmentar la seva desigualtat, de la població immigrada que es troba completament marginada, d'uns moviments veïnals reprimits i ignorats, i després seguir treballant cadascú a la seva manera i en els seus espais? Tan difícil és com per deixar passar aquesta oportunitat? Jo no ho entenc. No entenc on es troba aquesta unitat popular de la qual parlen. No la veig per enlloc.

El turisme que vull

Ahir vaig fer un tour que per mi va ser com un regal. Era una parella de gent gran de Califòrnia que venia en creuer. La dona anava en cadira de rodes i l'home la portava, però al mateix temps a l'home la cadira li servia com a caminador, amb la qual cosa d'alguna manera s'ajudaven mútuament a caminar.

A part de ser els típics guiris nord-americans de creuer que el turisme de masses porta a Barcelona, eren una parella encantadora que estic segur que no oblidaran mai aquell tour de menys d'un dia per Barcelona. La dona era cristiana, i l'home era jueu. Entre altres, vam visitar la Sagrada Família, el call jueu i la sinagoga. I realment, l'emoció que va sentir la dona dins de la Sagrada Família i la que va sentir l'home dins la sinagoga, per mi van ser inoblidables. La seva reacció va anar més enllà del "Uau, què bonic" o de fer-se una foto ràpida i seguir endavant. No sé ben bé què era, però realment vaig sentir que estaven vivint un moment molt gran, i que agraïen moltíssim les meves explicacions. Tant ella dins la Sagrada Família, com ell dins la sinagoga, sentien una mena de connexió molt gran amb el lloc on eren. La dona es va quedar sense paraules i mirava amunt impressionada. L'home havia estudiat la història jueva de Barcelona i no parava de dir que estava molt emocionat de trobar-se dins una de les sinagogues més antigues d'Europa.

El tour d'ahir va ser un d'aquells que em fan feliç. Ben bé no sé qui era aquella parella desconeguda que venia de Califòrnia i amb qui amb prou feines vaig compartir cinc hores de la meva vida. Però els vaig veure tan feliços, tan emocionats i tan agraïts, que em van alegrar la resta del dia. Va ser un tour d'aquells que dóna sentit a la meva feina actual.

De vegades tendim a homogeneïtzar tots els turistes que vénen a Barcelona, i a relacionar-los directament amb el model turístic top-down, insostenible i de baixa qualitat que predomina a la ciutat i que està acabant amb l'essència i la qualitat de vida de les persones que hi viuen cada dia. Però molts dels turistes que vénen són gent sensible i respectuosa, que en comptes de gastar-se els diners en cotxes cars o en turisme de sol i platja a Florida o les Bahames, prefereix conèixer la cultura, la història i l'arquitectura de la resta del món. Encara que, és clar, quan els veiem fent fotos a la Sagrada Família o la Casa Batlló, ens semblen un turista més com la resta, d'aquests turistes sense criteri que segueixen la corrent d'una massa adinerada que viatja ben lluny per oblidar la seva realitat quotidiana.

En realitat no tots els turistes vénen amb l'única intenció d'anar de 'shopping' o fer-se fotos pel Facebook sense cap interès pel lloc que visiten (aquests desmotiven bastant, però són una minoria dels que he conegut). Molts vénen realment empesos per la curiositat de conèixer la resta del món, encara que és cert que de vegades s'acaben quedant amb la imatge superficial de les guies de viatge, sobretot si no tenen l'oportunitat d'anar amb un guia local. Però, per exemple, sempre recordaré una vegada que un turista d'Arizona va veure l'entrada del carrer Ferran des de les Rambles, on en una banda hi ha un McDonald's i a l'altra un Kentucky Fried Chicken, i va dir decepcionat: "Quant de mal que hem fet a la resta del món".

M'agradaria que Barcelona es replantegés profundament el seu model turístic i avancés cap un model més sostenible i saludable, sense crear una dependència econòmica, ni sense aquesta ambició malaltissa de créixer il•limitadament que està convertint la ciutat en una mena de souvenir gegant. M'agradaria que seguissin venint turistes, però que vinguessin a veure Barcelona tal com és, no a veure un succedani consumista de cartró-pedra, de paella dolenta i de cues interminables sota l'estufa del sol. Per això cal que aquesta ciutat es reorienti molt més enllà del turisme i es democratitzi, que posi les necessitats de la gent al centre i que sigui la pròpia ciutadania la que decideixi i faci la ciutat, no un oligopoli de màfies i lobbies immobiliaris i hotelers. D'aquesta manera podríem recuperar un turisme sostenible, respectuós i enriquidor per la ciutat (enriquidor no només en el sentit econòmic, sinó sobretot en el sentit cultural i social).

TVE, televisió del règim

Manipulació escandalosa a TVE sobre les prospeccions petrolíferes i Podemos. Una entrevista a "La hora económica" del Canal 24h on el presentador comença preguntant: "¿Es normal que el presidente de una de las comunidades autónomas con más paro se oponga a unas prospecciones para encontrar riqueza en sus suelos?".

L'entrevistat era un economista del diari El Mundo, que han mostrat com un "expert". La seva resposta s'ha resumit en: "Es que cada uno mira por su lado. No hay ningún país en el mundo que no quiera conocer sus riquezas. Así nos independizaremos de la importación de petróleo de países poco democráticos como Nigeria, Venezuela i los países árabes".

Res sobre l'impacte ambiental en una de les zones amb major biodiversitat de l'estat, res sobre l'oposició de la societat civil canària, res sobre la necessitat d'un canvi de model energètic més sostenible, res sobre l'existència de l'alternativa en les energies renovables (quan el PP va decidir multar l'autoconsum solar fa un any), res sobre el referèndum que s'ha prohibit per saber si la població canària està a favor de les prospeccions, res sobre les polèmiques accions de Repsol a Llatinoamèrica...

I això no és res comparat amb el moment en què s'han posat a parlar de Podemos. L'única pregunta del presentador ha estat: "Cuál es la propuesta de Podemos que más resquemor provoca en los inversores internacionales?".

A Espanya no hi ha televisió pública, hi ha televisió del règim.

El deute, arma contra la democràcia

A Podem se li ha de reconèixer una cosa molt positiva. I és que el seu ascens ha anat acompanyat d'un canvi molt notable en el debat polític, un canvi en positiu.

Si fins fa pocs mesos els temes principals eren l'atur, les retallades, la corrupció i la independència de Catalunya, ara han aparegut dos altres temes que han guanyat un pes molt gran: la casta i el deute (esperem que amb el temps també ho acabin de fer altres temes com la fiscalitat justa).

Són dos temes de més profunditat que els altres i que a la vegada els determinen (sobretot retallades i atur). Per això em semblen dos temes fonamentals de posar damunt la taula. El concepte de 'casta' descriu la corrupció general del sistema, en el qual el poder econòmic ha segrestat les institucions polítiques fins al punt que aquestes governen d'esquenes a la ciutadania. És una nova aproximació del que seria la lluita de classes i l'estat burgès, de la dictadura de la burgesia. Un aspecte fonamental per entendre el país on vivim i a partir d'aquí, col·lectivament, construir alternatives que passin per la recuperació de la democràcia i per posar la societat al centre de l'economia.

L'altre aspecte és el deute, un resultat d'aquesta mateixa corrupció sistemàtica però que possiblement suposa la principal amenaça per la democràcia i la sobirania econòmica de l'estat espanyol. Aquest deute no para de créixer i ja es situa per damunt del bilió d'euros, pràcticament el 100% del PIB. Un deute que suposa una despesa enorme per l'estat de milers de milions d'euros anuals que haurien d'anar destinats a potenciar l'economia productiva, a través de l'educació, la recerca, les ajudes socials, la reducció dels impostos abusius a autònoms i pimes, etc. És a dir, sectors que realment ajudin a moure l'economia real, la que ens afecta a totes.

El deute no és només un deute, és una eina de poder. A través del deute públic, que es va assumir degut a la reforma constitucional de l'article 135 pactada entre PP i PSOE, la Comissió Europea, el Fons Monetari Internacional (FMI) i el Banc Central Europeu (totes tres, institucions gens democràtiques) controlen i determinen la política econòmica espanyola. D'aquesta manera, Christine Lagarde, presidenta del FMI, aconsella rebaixar el salari mínim un 10% i retardar l'edat de jubilació mentre ella cobra més de 350.000 euros anuals. Per culpa d'aquest deute -o amb l'excusa d'aquest deute- es retalla en sectors bàsics com educació, sanitat o pensions, es privatitza el patrimoni públic, s'augmenten els impostos a la classe treballadora i es redueixen els drets laborals. Tot això, obeint les directrius d'institucions gens democràtiques que ni tant sols tenen la seva seu a l'estat espanyol sinó a Brussel·les, a Frankfurt o fins i tot a Washington DC.

El deute públic, que l'estat té principalment amb institucions financeres espanyoles, alemanyes, franceses i nord-americanes (afavorides per les polítiques del Banc Central Europeu en detriment dels estats), és semblant al deute extern dels països del Sud, és a dir, un deute que els condemna a mantenir-se forçosament en el subdesenvolupament en no tenir possibilitats d'invertir per potenciar la seva economia productiva a través de l'agricultura, la indústria o l'impuls del consum intern.
La Unió Europea està relegant el paper de l'estat espanyol al d'un estat econòmicament dèbil, un país de turisme de sol i platja, de mà d'obra barata i fuga de cervells, i ho està fent amb el vist-i-plau de PP, PSOE i CiU. La recerca, la investigació i la indústria estan sent anul·lades en aquest país en benefici de la indústria alemanya, que veuria com li desapareix una part de la competència. I tot això ho estan intentant fer a través del deute.

I aquí és quan des de Podem es parla de deute il·legítim. Un concepte que no ha estat pas inventat per Podem, sinó que existeix des de fa dècades, sobretot des dels cercles d'economia crítica. Així apareix la força de la legitimitat. Fins fa uns mesos poca gent es plantejava si era legítim que entre tota la ciutadania estiguéssim pagant un deute creixent que acaba en mans de les grans entitats financeres internacionals, abans de destinar-lo a impulsar l'economia real i satisfer les necessitats de la gent. La majoria de grans manifestacions eren contra les retallades, i el tema principal de les darreres eleccions generals va ser l'atur (és a dir, dues conseqüències del deute il·legítim). Ara cada cop s'està parlant més del deute, encara que de vegades el debat es resumeixi en qüestions tan simplistes i esbiaixades com "si Podem diu que s'ha de deixar de pagar el deute o no", quan en realitat es tracta de no pagar la part il·legítima del deute (que està explicada en el text compartit). És a dir, el que jo entenc com un qüestió de dignitat. En aquest esquema es resumeix què és realment el que planteja Podem en relació al deute.

Per entendre més a fons l'ús del deute extern com a eina de poder i control d'un país, així com el concepte de 'deute il·legítim', recomano dos vídeos imprescindibles. Un és el documental grec "Deutocràcia": https://www.youtube.com/watch?v=CU8CQhQZ2IU i l'altre és un esplèndid discurs de Thomas Sankara, antic president de Burkina Faso: https://www.youtube.com/watch?v=CRZllMdociM (en francès subtitulat en anglès)

Estàtues polèmiques i no tan polèmiques

TV3 informa de la inauguració a Madrid de l'estàtua d'un militar que va participar en els bombardejos de Barcelona el 1714. I clar, la gent quan ho llegeix s'escandalitza.

Però potser han oblidat que al Parc de la Ciutadella hi ha una estàtua del general Prim, que també va bombardejar Barcelona des de Montjuïc. El que passa és que Prim ho va fer per aixafar una revolta popular que no serveix per exaltar el nacionalisme i la 'catalanitat ferida'. De pas també recordar que Cristòfor Colom va dirigir el genocidi contra els nadius de diverses illes del Carib, i el tenim en una estàtua al final de la Rambla. Però clar, eren indígenes, no "soldats catalans caiguts per la pàtria", i per tant no cal que ens escandalitzem...

Gracias, justicia argentina

El meu besavi va estar a la presó com a pres polític durant el franquisme. Quan la seva dona estava malalta no el van deixar sortir, i ella va morir sense poder veure el seu marit. La presó estava en tan males condicions que el meu besavi va contreure una malaltia que va acabar amb la seva vida, deixant la meva àvia òrfana amb set anys. I com aquest hi ha molts més casos i molt pitjors. Som un país amb una ferida sagnant, un país que no oblida i que NO VOL OBLIDAR.

Doncs bé, la justícia argentina i la Interpol han demanat l'extradició d'una vintena de culpables de crims durant el franquisme. Però el ministre de justícia diu que l'audiència nacional segurament no els extraditarà perquè, entre altres raons, l'època del franquisme "está totalmente superada". Aquest home per qui parla? Quants familiars té en fosses comunes? Quants familiars seus van morir o van ser torturats pel règim de Franco? Com pot tenir la poca vergonya de dir que està totalment superada quan existeixen milions de persones que segueixen amb les ferides ben obertes?

A mi m'ofèn que el ministre de justícia del PP digui que l'època del franquisme està "totalmente superada", quan Espanya és el segon país del món amb més fosses comunes (després de Cambodja), quan milers de persones encara no saben on estan els cadàvers dels seus familiars i quan encara existeixen nombroses persones culpables de crims i tortures que no han estat jutjades.
Estic molt agraït a la justícia argentina perquè està fent una enorme feina de justícia universal. Justícia universal, la mateixa que s'ha carregat precisament el PP a Espanya. Sort en tenim en aquest país de la justícia universal d'Argentina per, com a mínim, recuperar una gota de dignitat sobre un trauma nacional que està silenciat a la força. Però és patètic i vergonyós que en aquest país, que ha estat governat tant per PP com per PSOE, encara no s'hagi fet justícia. I que hagi de ser la justícia argentina la que ordeni l'extradició dels nostres criminals.

Tinc moltes ganes que fotem fora d'una vegada el PPSOE de les institucions i aquest país es depuri de dalt a baix, que depuri el seu passat i cada un dels tribunals i órgans de govern.

Gracias, justicia argentina.

Sobre el World Press Photo 2014

La fotografia guanyadora del World Press Photo d’aquest any m’ha emocionat. La imatge, capturada per John Stanmeyer, mostra un grup d’immigrants africans que es dirigeixen cap a Europa i el Golf Pèrsic. Des d’una platja de Djibouti intenten aconseguir cobertura als mòbils per poder contactar amb les seves famílies. A part de la bellesa inqüestionable de la imatge, s'hi mostra una cara dels immigrants que malauradament no acostumem a veure en altres mitjans: la cara humana. Rere les xifres de desenes de milers de persones que intenten arribar a Europa, dels centenars de joves que moren al desert o ofegats al Mar Mediterrani, s’hi amaguen famílies que des dels països d’origen esperen impacients un missatge de mòbil o una trucada per saber com estan els seus fills, germans, néts o parelles.

També em va impactar molt la fotografia guanyadora de l’any 2006, de Spencer Platt, que mostra un grup de joves benestants retornant al seu barri de Beirut (Líban) després que aquest patís uns quants dies de bombardejos per part de l’exèrcit israelià. Em va impactar el fet de veure’m d’alguna manera reflectit en uns joves occidentalitzats, amb ulleres de sol, cotxe descapotable, roba europea, però immersos en el context més dramàtic de l’Orient Mitjà. Les cares d’incredulitat i tristesa dels joves quan veuen el seu barri destruït fan que no pugui evitar imaginar-me el meu barri en runes després d’un dels milers de bombardejos impunes que practica Israel.

Finalment, aquesta és una de les fotografies d’una sèrie que mostra la realitat del petits agricultors de Transilvània (Romania), realitzada per Rena Effendi. Malgrat que són els agricultors amb menys rendiment de la Unió Europea, són els més autosuficients. Aquest estil de vida es troba amenaçat degut a la pertinença de Romania a la Unió Europea, al lliure mercat i la Política Agrària Comuna, que no destina fons per aquests camperols, sinó bàsicament a grans terratinents i corporacions de la indústria agroalimentària. Aquest estil de vida és una escletxa d’economia sostenible dins un continent de capitalisme ferotge que deshumanitza l’agricultura, que posa els nombres per davant de les societats, i el capital per davant de la Mare Terra.

Decepcionat després d'un dia il·lusionant (9N)

Ho sento si aixafo la guitarra després d'aquest dia que ha estat una victòria de la democràcia en tota regla. Però l'abraçada entre David Fernández i Artur Mas no m'ha agradat gens. Puc entendre l'eufòria continguda de tot el dia de David Fernández, puc entendre que estigui agraït al govern de CiU per haver desobeït el Tribunal Constitucional. Però no puc entendre aquesta abraçada. No puc entendre com es pot abraçar així un home que presideix un govern i un partit que va desconvocar la consulta del 9N i encara té la poca vergonya de posar-se mèrits, que ha privatitzat el patrimoni públic per vendre'l a empresaris amics, que ha retallat milers de milions en sanitat i educació mentre segueix pagant diners als bancs i caixes privades, que ha enviat els mossos repetidament a reprimir violentament manifestants i ha evitat nombroses investigacions, que va fer retirar les urnes del multireferèndum, que ha impedit nombroses comissions d'investigació sobre corrupció, que manté un diputat imputat per haver robat diners destinats a un hospital (Xavier Crespo), que va impulsar l'Eurovegas i el BCN World, que va votar juntament amb el PP per prioritzar el rescat dels bancs i no de les persones, que va votar juntament amb el PP per limitar el sostre de dèficit i així ofegar l'economia catalana, que va votar juntament amb el PP contra el dret a l'autodeterminació dels pobles kurd, palestí i sahrauí, que va votar juntament amb el PP, PSOE i UPyD contra un referèndum sobre el TTIP...

Avui anava a votar nul però al final he votat Sí-Sí ja que he vist que la cosa era prou seriosa i crec que aquest vot és el que pot ajudar més a desencallar la situació actual. Però imatges com la d'aquesta abraçada em fan replantejar si he fet bé. La veritat és que aquesta imatge ha arruïnat bona part de la il·lusió que tenia després d'un dia històric com avui, en què massivament hem desobeït el Tribunal Constitucional i el govern del PP (ha estat un immens plaer). Però així no anem bé. Aquesta imatge llença pel terra les paraules repetidament pronunciades pel propi David Fernández sobre la necessitat que la lluita nacional i la lluita social vagin unides, sobre la necessitat d'independitzar-nos de la burgesia catalana, sobre la independència per canviar-ho tot... Aquest gest espontani li treu molta credibilitat a David Fernández. I això suposa una enorme decepció per mi ja que, tot i aquesta abraçada enverinada, segueixo pensant que és el millor polític que ha passat pel Parlament. Però crec que ha estat una gran cagada. Ja darrerament el paper de la CUP em semblava massa poc crític amb el govern de CiU, però després d'això, cal dir que no m'havia sentit mai tan lluny de la CUP ni de David Fernández. Simplement, em sento molt lluny de la visió nacional de la CUP. Jo no seria mai capaç de fer una abraçada així a algú com Artur Mas. I no em puc sentir representat per algú que ho fa.

Jo ho tinc clar. Prefereixo infinitament viure en una República Federal dels Pobles Ibèrics que sigui democràtica i social, abans que en una Catalunya independent governada per CiU, Abertis i la Caixa. I a dia d'avui creure en una Espanya federal no em sembla més utòpic que creure en una Catalunya justa i democràtica.

Sobre la independència real

Imatge d'avui a la xerrada d'Esquerres pel Sí-Sí, amb la presència de membres de quatre partits polítics que governen a Amèrica Llatina i que donen suport al dret a l'autodeterminació de Catalunya: Partido dos Trabalhadores de Brasil, Movimiento al Socialismo de Bolívia, Partido Socialista Unificado de Veneçuela i el Frente Amplio d'Uruguai.

Aquests partits formen el Foro de São Paulo, juntament amb un centenar de partits d'esquerres llatinoamericans més (10 dels quals governen), i que l'agost passat va donar suport al dret a l'autodeterminació de Catalunya. Si algun dia Catalunya s'independitza possiblement els primers o únics estats sobirans que ens reconeixeran seran els llatinoamericans.

Tot i així, el president Mas busca contactes a Israel, un dels països amb la imatge internacional més nefasta del planeta. A més, CiU al Parlament va votar juntament amb el PP en contra del dret a l'autodeterminació dels pobles palestí, kurd i saharaui, provocant així el següent titular: "El Parlament de Catalunya vota contra el dret a l'autodeterminació dels pobles palestí, kurd i saharaui". Senzillament, lamentable. A mi, com a català, això em va fer sentir una profunda vergonya.
En aquest aspecte des de la societat catalana hauríem de reflexionar sobre quina mena de representants volem, sobre el sentit de solidaritat internacional i sobre l'estratègia política d'una futura República Catalana. Amb la dreta de CiU al govern, a més de dificultar molt un avenç cap a una república més democràtica i més justa, estem destrossant la nostra pròpia credibilitat internacional.

La independència de l'estat espanyol només serà possible i només tindrà sentit si va acompanyada de la independència de la burgesia catalana i de la independència de les institucions neoliberals europees.

Més que la independència, el 9N ens hi juguem la democràcia

Tant si es vol la independència com si no, el 9N cal anar a votar per dignitat democràtica. Reconec que si el govern espanyol i el Tribunal Constitucional s'haguessin mostrat indiferents davant el "procés participatiu" d'aquest diumenge, probablement jo no hauria anat a votar, ja que segueixo sense entendre com encara no estem exigint a Mas que convoqui eleccions tenint en compte que no ha pogut complir el punt principal de la seva legislatura, el punt pel qual - suposadament - va avançar les eleccions a 2012. Tampoc puc entendre com la societat catalana va poder acceptar el xantatge de Mas, dient que convocaria eleccions depenent de com anava el 9N, en comptes d'exigir-li massivament un avançament electoral el dia que va desconvocar la consulta. És a dir, Mas posava un mandat democràtic a disposició d'un procés participatiu sense cap mena de garantia política, quan a sobre en els darrers tres anys s'han produït tres manifestacions de més d'un milió de persones demanant la consulta. I els catalans ho vam acceptar...

Sincerament, em domina el pessimisme en aquest tema, i no tant per la posició de l'Estat, sinó sobretot per la posició del govern de la Generalitat, el qual no veig desobeint ni prenent cap camí contundent més enllà de vendre fum i més fum. No tinc cap garantia que s'avancin eleccions i que algun dia proper puguem votar definitivament sobre la independència. De fet tinc més motius per pensar que Mas no avançarà eleccions, independentment del que passi diumenge. I si hem d'esperar dos anys més perquè passi alguna cosa, em temo molt que el moviment sobiranista s'anirà desinflant i dividint. I em preocupa veure com una bona part de la societat catalana es mostra tan obedient i tan ingènua amb la dreta nacionalista. El que tinc clar és que amb CiU al poder no hi haurà independència, ni de l'estat espanyol ni de la burgesia catalana ni de les institucions financeres europees.

Però encara tinc més clara una cosa, i és que per damunt de tot això es troba el nostre dret absolutament legítim de votar sobre l'autodeterminació de Catalunya. I això passa per damunt de les trampes de CiU, passa per damunt de no tenir garanties democràtiques, passa per damunt del fet que el 9N no sigui una consulta real, passa per damunt de l'estratègia bruta de CiU per no desobeir l'Estat (encara que li hagi tornat a sortir el tret per la culata). Diumenge no aniré a votar per la independència, aniré a votar per la democràcia i per la dignitat que ens vol prendre el govern corrupte, antidemocràtic, sociòpata i essencialment feixista del PP. I en aquest sentit tothom que defensi la democràcia, l'Estat de Dret i la dignitat dels ciutadans de Catalunya i de l'Estat, hauria d'anar a votar. Perquè la desobediència és la fundació de la llibertat.

16 desnonaments en un matí

Barcelona, la Smart City, la icona del turisme mundial, la ciutat oberta i cosmopolita, la millor botiga del món, la ciutat amb superàvits milionaris en plena crisi, la ciutat que destina 12 milions d'euros a reformar Passeig de Gràcia, la que destina 170 milions a (re)reformar les Glòries, la ciutat de Gaudí, la ciutat de tapes, Mc Donald's i creuers, la ciutat del civisme, la ciutat del Barça, la ciutat de les 10 Barcelones, aquesta ciutat perfecta envia els mossos a realitzar 16 desnonaments en un matí a Nou Barris.

El Franquisme, els governs de PSC i CiU i les màfies immobiliàries han convertit Barcelona en una ciutat de plàstic, de desigualtats creixents, una ciutat prostituïda al turisme, una ciutat en venta, una ciutat-souvenir. Però que conserva l'essència llibertària i organitzada que l'ha caracteritzada històricament, capaç d'organitzar-se un dilluns a primera hora i aturar una desena de desnonaments a Nou Barris. La ciutat rebel de la lluita obrera, de les vagues, de l'autogestió, del 36, dels moviments veïnals segueix ben viva i comença a plantar cara de debò. Guanyarem Barcelona.

‪#‎NouBarrisNoEsDesnona‬
‪#‎XavierTriasDimissio‬
‪#‎TerrorismeFinancer‬
‪#‎GuanyemBarcelona‬

Els comunistes invisibles de TV3

Per TV3 no existeixen comunistes a Catalunya.

Em sembla increïble que TV3 i 324 encara no hagin dit res sobre la creació d'un nou partit comunista a Catalunya, el qual agruparà diversos partits comunistes ja existents. De fet ho ha informat un diari de tirada estatal com Público, i en canvi el mitjà públic català per excel·lència no diu res sobre un fet polític de rellevància en l'àmbit de Catalunya. Podem parlar obertament de censura?

A això se li ha de sumar la repetida invisibilització als informatius de les sigles EUiA (Esquerra Unida i Alternativa, una agrupació de partits comunistes de diferents tendències), que actualment forma coalició amb ICV (Iniciativa per Catalunya - Els Verds). Normalment aquesta coalició només es mostra amb les sigles ICV, en comptes de ICV-EUiA. Un exemple clar el trobem quan mostren els sondejos electorals,com el d'ahir mateix realitzat pel CEO.

A això se li ha de sumar la invisibilització total d'EUiA i el seu portaveu Joan Josep Nuet al programa satíric de política de TV3 Polònia, el qual té alts índexs d'audiència i conforma en bona part l'imaginari polític dels espectadors. Encara que es disfressi de comèdia, la influència del Polònia sobre l'imaginari polític català no és gens menyspreable.

Amb tot això, si una persona utilitzés únicament el mitjà públic català per a informar-se, possiblement es pensaria que no existeix ni un sol comunista en tota Catalunya. Encara que al Parlament de Catalunya uns quants diputats ho siguin.


Un exemple dela invisibilització d'EUiA als informatius de TV3:

Un exemple dela invisibilització d'EUiA al programa Polònia de TV3
https://www.youtube.com/watch?v=KuXU-Mw9FCs 

Sensacions personals sobre Podemos

Podemos em genera una gran il·lusió però al mateix temps desconfiança. Per una banda Podemos està provocant un més que necessari trencament del bipartidisme per l'esquerra (no com altres països com França, on es trenca per l'extrema dreta). Podemos està mobilitzant molts electors abstencionistes que fins ara cap altra formació d'esquerres havia aconseguit motivar. Podemos està introduint en el debat polític tota una sèrie de temes que són crucials com ara el deute il·legítim, la fiscalitat justa o la presència d'una "casta", un terme que es pot expressar de moltes maneres però que resulta fonamental per entendre que existeix un 'stablishment', un grup de persones que controlen el sistema polític, judicial i econòmic espanyol en el seu benefici i en contra dels interessos de la gran majoria. I en aquest grup s'hi troben els grans banquers i empresaris, representats pels governants del PP i el PSOE. Així, es recupera d'una manera molt més atractiva i comprensiva la consciència de classe, dels interessos oposats entre una minoria privilegiada i la resta, després que durant moltes dècades s'hagi intentat eliminar aquesta consciència, sent substituïda per altres identitats i altres formes d'entendre la realitat social i política que responen més als interessos d'uns pocs que als de la majoria. Aquest aspecte que està aconseguint Podemos em sembla fonamental ja que posa sobre la taula un dels elements bàsics pel canvi: la lluita de classes, més viva i evident que mai.

Ara bé, em preocupen algunes estratègies de Podemos, excessivament centrades en guanyar la majoria parlamentària tot suavitzant massa i massa ràpid el seu discurs. Ja s'han sentit algunes afirmacions de Pablo Iglesias una mica preocupants, com la de la necessitat d'un exèrcit, o arribar a canviar una gira per Llatinoamèrica per no trepitjar Veneçuela. Per una banda entenc aquest segon fet tenint en compte la demonització que els mitjans de masses han dut a terme sobre Veneçuela, però no puc evitar que em generi dubtes sobre l'estratègia i confiança en Podemos. Un altre tema és el de la qüestió catalana, que tot i donar suport explícit al dret a decidir des dels principis de la formació, el discurs s'ha rebaixat molt en els últims mesos, per exemple sense denunciar la suspensió de la consulta per part del TC. Que consti que entenc la urgència de guanyar les eleccions tenint en compte el panorama dramàtic que estan patint les famílies d'aquest país i el tsunami neoliberal que està provocant una pèrdua de drets i serveis catastròfica. Però tinc dubtes sobre si s'està suavitzant massa - i massa ràpid - el discurs de Podemos.

Al mateix temps, existeix el tema de l'estructura com a partit, que durant aquests darrers dies s'ha decidit en les assemblees fundacionals. Per moltes persones l'estructura acordada recorda massa a la dels partits tradicionals, massa centralista i massa enfocada encara en un líder indispensable, que va aconseguir que la seva proposta (que per cert no es podia votar per punts sinó que es va haver de votar en bloc) obtingués més del 80% dels vots, una majoria absolutíssima que pot generar certs dubtes sobre la pluralitat de la formació si es té en compte que es presentaven diverses propostes. Tot plegat a algunes persones els recorda massa al PSOE del 82, i em temo que amb raons.

A mi personalment, en paral·lel amb la il·lusió i la proximitat ideològica que sento amb Podemos, tot plegat em comença a recordar un pèl massa a la vella política delegativa, de partit jerarquitzat disposat a adaptar bona part del seu discurs al pensament hegemònic i adaptar la seva estructura a les dinàmiques vigents, abans que lluitar per adaptar el pensament hegemònic al seu discurs i les dinàmiques vigents a la seva estructura (com fan les CUP en els dos casos, des d'una concepció de la política molt diferent, més basada en l'organització popular, la presència als carrers i el treball de formigueta). I amb això no vull dir que en un futur Podemos no vulgui adaptar el pensament hegemònic i les dinàmiques polítiques als seus principis (és evident que ho volen i en part ja ho han aconseguit), però sí que és cert que la prioritat absoluta per guanyar les eleccions està portant el partit a adaptar-se més al sistema del que alguns preferirien. De totes formes, esperem que es tracti d'una qüestió temporal i que un cop al govern recuperin la totalitat dels seus principis.

No puc evitar pensar en allò de la revolució permanent fixant-me en el que està passant a Podemos. Sens dubte serà una excel·lent notícia quan Podemos guanyi les eleccions generals, però malgrat que pugui semblar paradoxal, comencem a tenir motius per arribar a plantejar-nos si en un futur llunyà acabaran convertint-se en els nostres adversaris, en la "casta". Qui sap. De totes formes Podemos no està sent finançat per la socialdemocràcia alemanya, com a mínim...

Bé, de moment tot això són especulacions i sensacions més que fets empírics. Com he dit, quan Podemos guanyi les eleccions generals, això serà una gran notícia, encara que només sigui per una qüestió: la dignitat. La dignitat de lluitar perquè tothom pagui els seus impostos, perquè tothom tingui un habitatge digne, perquè es faci una auditoria ciutadana sobre el deute, perquè hi hagi el màxim de transparència a les institucions, perquè els oligopolis empresarials no siguin els que facin les lleis i perquè tinguem una democràcia participativa. Com a mínim, això és el que espero en el programa de Podemos, i és el que espero que facin quan governin. Veient el panorama estrepitós actual de PP i PSOE, la victòria de Podemos serà una qüestió de dignitat, de respecte cap a la ciutadania. I després, ja veurem què passa. Però el que passi dependrà de la força popular. I per això és necessari guanyar els carrers, els barris, les opinions, no només les eleccions.

Jo seguiré encartellant en espais públics i espais abandonats

Els espais habilitats per l’ajuntament de Mollet per penjar cartells són del tot insuficients. Només cal veure com estan de sobresaturats amb cartells que no es poden ni llegir. A més, l’ajuntament del PSC-CiU és el primer que utilitza la publicitat i els mitjans públics de forma incívica, fent-ne usos partidistes molt poc democràtics. Però quan els altres encartellen al carrer, aleshores amb els diners de totes es paga una brigada de neteja (per no dir censura). Al mateix temps, no em crec que l’agrupació del PSC hagi “recollit les manifestacions i comentaris de molts veïns i veïnes” sobre aquest tema per “demanar civisme”. Estic convençut que és mentida ja que quan encartellem sempre evitem fer-ho en espais privats utilitzats. Si ho han fet, que mostrin les dades amb les preguntes, criteris, quantitat i representativitat de les persones consultades, així com les conclusions que els fan pensar que encartellar és un acte d’incivisme. Finalment, les grans empreses, simplement pel fet de tenir molts diners, poden posar la seva publicitat consumista per tot arreu: parades de bus, grans cartells, obres públiques... Al PSC no s’han preguntat mai si els ciutadans estem molestos amb la publicitat consumista que inunda els nostres carrers?

Com a ciutadà que no compta amb un pressupost de milers d’euros per anunciar actes que no busquen el lucre sinó informar i mobilitzar els ciutadans, penso desobeir la regulació restrictiva de l’ajuntament de Mollet. De qui són els carrers de Mollet? De l’ajuntament? De les grans empreses? No. Són de les persones que hi habiten. Les persones que donen vida al poble, que s’organitzen i que fan la seva vida sense necessitat que tot hagi de passar per l’ajuntament, el qual acaba sent més un obstacle que una ajuda a l’hora de realitzar activitats que dinamitzin la ciutat.

La desobediència és la fundació de la llibertat (Henry David Thoreau).

La castanyada i la cultura de masses

Hi ha persones que es queixen que hi ha molta gent que celebra Halloween i no la Castanyada. I cada cop que arriba la Castanyada es comenta. Hi ha gent que s'inquieta amb aquest tema o inclús s'enfaden amb el Halloween, ja que senten la seva cultura i tradicions (en aquest cas exemplificades amb la Castanyada) ferides i amenaçades. Jo comparteixo aquests sentiments però si realment ens preocupa potser en general ho hauríem de tractar amb una mica més de profunditat.

La nostra cultura cada vegada es troba més impregnada de cultura anglosaxona, sobretot a través del cinema, la televisió, la música... Si ens queixem perquè en els darrers anys cada vegada hi ha hagut més joves que celebren Halloween en comptes de la castanyada, potser també ens hauríem de queixar que cada vegada hi ha hagut més sèries nord-americanes a la televisió, més pel·lícules nord-americanes als cinemes, més cantants pop nord-americanes a les discoteques (de fet les sèries i pel·lícules són la causa principal de la introducció del Halloween a la nostra cultura). I aquesta gran presència de cultura anglosaxona no és perquè aquesta cultura sigui "millor" que la de la resta del món, evidentment. De fet qui sostingui aquest argument, que s'ho plantegi ja que té un component racista important, com si la gent dels Estats Units pel simple fet de ser d'allà tingués una major creativitat innata, com si la resta de països del món no fessin res de bo... Aquesta presència esfereïdora de cultura nord-americana en la nostra realitat quotidiana és deguda al domini dels canals de distribució per part de les grans empreses mediàtiques nord-americanes (imperialisme cultural), una cosa que ve de després de la Segona Guerra Mundial i la configuració del nou ordre internacional.

Les persones que es queixen de la presència del Halloween el dia de la Castanyada potser haurien de preocupar-se del TTIP (el Tractat de Lliure Comerç Transatlàntic) el qual suposarà una entrada encara més bestial i salvatge de capital nord-americà, també a nivell cultural, acabant encara més amb la cultura autòctona pràcticament invisible per moltes de les persones d'Europa. França ha estat a dia d'avui l'únic país que ha mostrat una certa oposició al TTIP, precisament per l'aspecte cultural, ja que veuen amenaçada la seva - decreixent - influència cultural, ja no només a la resta del món (on pràcticament ha quedat eliminada) sinó fins i tot dins el seu propi país.

Per això, quan critiquem Halloween, no només hauríem de criticar Halloween. Hauríem de criticar el monopoli i domini que exerceixen les corporacions mediàtiques nord-americanes sobre les canals de distribució amb Europa, hauríem de criticar la passivitat dels nostres governants amb aquest tema i hauríem de denunciar frontalment l'amenaça que suposa el TTIP, amb la seva absoluta opacitat. Si no pensem les coses en profunditat i context, si no focalitzem en l'origen principal del problema, si ens limitem només a criticar Halloween cada cop que arriba el 31 d'octubre, la nostra cultura acabarà quedant reduïda a una pura qüestió folklòrica, buida de sentit, inclús exòtica i, sobretot, ultraminoritària.

Caritat o solidaritat?

Proveir d'aliments a les famílies que no se'ls poden pagar, em sembla imprescindible. Però també em sembla imprescindible paral•lelament denunciar les causes d'aquesta misèria i exigir mesures concretes per canviar la situació, ja que si no es fa, això s'acaba convertint en caritat, en un parxe que pot arribar a tapar la inhumanitat del sistema i dels governs que patim i fins i tot perpetuar la misèria i la dependència.

La PAH no es va limitar a aturar desnonaments. Va empoderar les persones afectades per la llei hipotecària constituint assemblees i grups locals, va qüestionar i denunciar el sistema de forma estructural, va presentar una ILP al govern, va realitzar escarnis per assenyalar els culpables i fins i tot va participar en la conformació d'una alternativa política com Guanyem. 

Recordem que la Unió Europea envia regularment tonelades de menjar mentre al mateix temps obliga els estats a prioritzar el pagament del deute als bancs per sobre dels drets bàsics de la gent.

Com podem confluir?

Quines són les prioritats de la gent d'IxM-CUP i Podem Mollet?

Hi ha coses que em costen d'entendre. A Mollet estem tirant endavant una candidatura ciutadana que va sorgir des del Procés Constituent i l'Assemblea Popular de Mollet, amb el nom de la Crida per Mollet, i encara hi ha dues formacions d'esquerres que en resten al marge. Des de bon principi es va voler comptar amb tothom que compartís uns objectius i metodologies comunes o similars i es va avisar els partits d'ICV, Ara Mollet-Esquerra, EUiA, i IxM-CUP, després també Podem quan van aparèixer. Des de bon principi aquesta plataforma ha funcionat d'una forma totalment oberta, començant amb una primera assemblea, formant comissions de treball, redactant un manifest conjunt, celebrant una segona assemblea, informant per tots els mitjans possibles sobre aquesta candidatura perquè s'hi sumés més gent i més formacions amb ganes de transformar la ciutat, fent presentacions pels diferents barris de Mollet, etc. I de la mateixa manera, totalment oberta i participativa, s'està treballant en el programa i així es com es vol fer la llista electoral.

Però jo em pregunto, on són la resta de formacions? On és la gent que falta? Què passa amb els membres d'IxM-CUP i Podem Mollet? I em trobo amb una cosa paradoxal. Sovint miren de reüll els actes de la Crida per Mollet i veuen que hi ha molta gent d'ICV i d'EUiA (sembla que els que no estem a cap partit som invisibles) i diuen: "això és la marca blanca de ICV-EUiA". Però clar, en el fons és una paradoxa, ja que si els membres d'IxM-CUP i de Podem no s'apropen, com pretenen que hi hagi gent de més partits? És com un peix que es menja la cua.

A més, moltes d'aquestes persones no s'han apropat gairebé gens a la Crida per veure com funciona, qui hi està participant realment ni quina és la diversitat que la forma, fins i tot diria que alguns ni tant sols s'han llegit el manifest. I estic seguríssim que algú que realment comparteixi la necessitat de transformar la ciutat de Mollet d'una forma participativa i horitzontal, se sentirà atret per la Crida i el seu manifest, per les formes i el fons. Però n'hi ha que es limiten a repetir el mantra de " la marca blanca d'ICV-EUiA", suposo que igual com han fet alguns amb Guanyem Barcelona i altres candidatures. I res, que segueixi governant el PSC i CiU.

I amb tot això em pregunto, on és la unitat popular i les ganes de transformar les institucions per posar-les al servei de la gent? Com poden els membres de la CUP i Podem, dues formacions polítiques que es fan dir "d'unitat popular" la primera, i "herència del 15-M" la segona, ignorar una candidatura ciutadana formada per diferents moviments socials i persones activistes de Mollet amb ganes de fer fora la casta del PSC-CiU de l'ajuntament i democratitzar les institucions d'una vegada? No m'entra al cap. Realment són partits preocupats per les necessitats de la gent? Realment són conscients de la urgència d'assaltar les institucions i l'oportunitat amb la qual ens trobem? O la seva prioritat és controlar uns quants regidors des de l'oposició tot mantenint una butaca? No ho sé, de què tenen por? Potser es pensen que perdran la seva identitat per formar una candidatura amb objectius comuns i una metodologia democràtica?

Esperarem pacientment que decideixin alguna cosa... I que així mostrin quines són realment les seves prioritats.

Les dues Europes

La divisió principal en aquest espai que anomenem Europa no és en cinquanta estats-nació, on cada un se suposa que té un idioma, una cultura i un govern diferent. No és entre Espanya, Alemanya, França o Itàlia, que no deixen de ser creacions polítiques artificials traçades a través de la guerra, els llinatges i les fronteres, i forçosament imposades a partir de l'homogeneïtzació i la manipulació de la història.

La principal divisió a Europa es troba entre dos blocs que no van pas lligats a un territori. Un és el de l'Europa de Merkel i Draghi, una Europa desigual, individualista, competitiva, bel·licista, neocolonial, nacionalista i racista amb governs opacs i distants al servei de l'oligarquia financera, que no dubta en aliar-se amb el feixisme i el sionisme per satisfer les seves aspiracions geoestratègiques. L'altre és el de l'Europa democràtica, col·lectivista, internacionalista, intercultural, solidària, antifeixista, pacifista i lluitadora que no oblida els drets humans ni els valors fonamentals de la igualtat, la llibertat i la fraternitat. 

Les dues Europes han estat presents al llarg de la història contemporània (des de la comuna de París passant per les brigades internacionals) i encara ho són en cada un dels estats que la formen, en cada un dels parlaments i en cada un dels conflictes. Són dues 'Europes' transversals que paral·lelament han anat conformant l'Europa física des d'una tensió perpètua i des de dos objectius i dues perspectives antagòniques. Són dos continents en un.