El capitalisme invisible

Vull destacar dues idees del documental No Logo – Brands, Globalization & Resistance (2003) de Naomi Klein, que ajuden a entendre la relació que les grans multinacionals volen tenir amb nosaltres. Hi ha moltes més idees destacables, però pel que vull explicar més tard, aquestes són les més apropiades.

1). Una primera idea és que la forma de fer publicitat d’aquestes grans empreses no es basa de cap manera en oferir el seu producte trenta segons en televisió. Les empreses que més exitoses han estat les que s’han apropiat d’una gran idea, d’un valor (tot banalitzant-lo), per tal de promocionar-se i enganxar el consumidor. Tenim nombrosos exemples, com ara Coca-Cola (idea de joventut), McDonald’s i Wallmart (de família), Disney (del somni americà), United Colours of Benetton (de diversitat), Apple (de genialitat a través de figures com Luter King o Ghandi), Starbucks (de comunitat), Virgin o Diesel (de rebel·lia), empreses de ‘body care’ (de l’ambientalisme) o Tommy Hillfiger (del rock and roll).

2). Aquestes grans empreses (que juntes es podrien anomenar “capitalisme”) intenten deixar-nos sense opció. Sense opció de desconnectar-nos de la publicitat, ja que aquesta no només ens la trobem a la televisió sinó també a les revistes, als diaris, al carrer, al metro, als lavabos públics, a les sèries de televisió... Pizza Hut inclús va llençar un satèl·lit artificial a l’espai amb el seu logotip (serà perquè les seves pizzes agraden més als alienígenes que als humans).

Aquestes empreses són contínuament denunciades per activistes que intenten destapar el seu funcionament i donar-lo a conèixer, sovint davant dels seus propis establiments. Aquest activisme molesta profundament les grans corporacions multinacionals ja que les despulla davant dels consumidors tot arrencant-li la catifa de món perfecte amb la qual cobreixen els centres de les nostres ciutats. Però a casa nostra tenim una gran empresa que fins ara no ha estat gaire denunciada pels activistes, i suposo que és perquè ha aconseguit treballar molt bé aquests dos punts als que m’he referit. Es tracta del Barça.

El Barça ha funcionat exactament igual que qualsevol altra gran empresa capitalista en els dos punts comentats. Si ens fixem en el primer punt, el FCB s’ha apropiat d’una idea tant potent com el sentiment de país, la col·lectivitat nacional, el catalanisme. Però no és l’única. El Barça s’ha apropiat també de valors com el ‘fair play’, la solidaritat (Unicef)... I molt més. Igual que empreses com Disney, Nike o Apple, el Barça ha aconseguit crear un estil de vida, arribant a ser concebut com un model a seguir, com una base de principis ètics i socials on el comportament dels jugadors i els comentaris de l’entrenador que es mostren en televisió arriben a esdevenir sagrats exemples a seguir. El Barça ha aconseguit que els seus consumidors no el concebin com una empresa, sinó com una identitat, gairebé com una creença; que no es concebin a si mateixos com a consumidors sinó com a fans, com a “barcelonistes”, com a “culés”; i que no concebin la seva marca com una marca, sinó com un escut. Per això es tracta d’una mena de capitalisme invisible, perquè està cobert per tantes catifes amb tant bons estampats que no som capaços de veure’l com el que realment és.

En el segon punt, el Barça també ha fet una molt bona feina. Mitjançant els seus incomptables productes de màrqueting, un canal de televisió i diversos diaris esportius, el Barça s’ha convertit en una eterna publicitat que omple les nostres televisions, carrers, notícies, paralitzant el país cada cop que juga un partit important, inclús modulant l’organització de la vida de molts de nosaltres.

I per acabar d’adaptar-se al savoir faire d’una bona gran empresa capitalista, el Barça manté aliances amb altres marques multinacionals molt potents. És ben famosa la promoció de la marca Nike a través de les samarretes i dels seus jugadors, que més que futbolistes acaben sent personatges publicitaris que serveixen per fer d’espònsors d’aquesta marca, o ara també d’un país com Qatar, del qual no fa falta que recordi la seva greu manca de democràcia i respecte pels drets humans. Però bé, el cas de Nike no és gaire millor. Nike representa el model d’empresa capitalista globalitzada per excel·lència, amb empreses subcontractades a països com les Filipines o Indonèsia, on la majoria de treballadores encarnen el perfil d’empleat més vulnerable i manejable: noies joves que viuen lluny de les seves famílies. D’aquesta manera, la gran amiga de la marca FCB pot explotar les seves treballadores pagant preus irrisoris mentre, això sí, paga milions als jugadors del Barça perquè els promocionin durant trenta segons. És que clar, són estrelles. I nosaltres ens ho creiem i les aplaudim.

El Barça és més que un club ja que també és una agència publicitària per a marques com Nike o països com Qatar i també una permanent cortina de fum que ens té entretinguts cada cap de setmana (i si hi ha Champions o Copa també entre setmana) per així no veure què passa realment al nostre entorn. El Barça és una enorme catifa que cobreix permanentment tot el nostre país i part de l’estranger i que, igual que Disney, ens explica històries emocionants, ens presenta bons i dolents, ens crea una realitat paral·lela i ens convida a viure-la com si fos l’única realitat. D’aquesta manera, el Barça no només fa grans favors a Nike sinó també a totes les grans empreses en general, és a dir, al capitalisme. Per això, jo també afirmo que el Barça és més que un club. És el capitalisme invisible.

L'eterna Postguerra Civil Espanyola

M’he adonat que la Guerra Civil Espanyola encara no ha acabat. Veig que segueixen existint dues Espanyes enfrontades, i un govern d’essència feixista emparat per l’exèrcit, l’Església i la burgesia, que segueix maltractant la classe treballadora.  Veig que la guerra no ha acabat quan es tenen les víctimes oblidades, sense ajuts per trobar els seus familiars assassinats. No ha acabat perquè es persegueix aquells que intenten investigar els crims del feixisme, i perquè els criminals no han estat jutjats. No ha acabat perquè els vencedors feixistes encara governen, i sobretot no ha acabat perquè, per tot això, les ferides segueixen ben obertes.

Ja no es tracta d’una guerra de bombes i fosses comunes, però els feixistes, que amb el temps també s’han tornat capitalistes, segueixen fent ús de la por, la demagògia i la repressió amb la mateixa voluntat d’eliminar qualsevol forma de diversitat, de memòria i d’alternativa a les seves polítiques mercenàries.

Totes les societats són jeràrquiques?

“El lideratge a les bandes (grups reduïts de població nòmada) és temporal i canvia segons la situació, es basa en les qualitats personals de l’individu i no exerceix poder coactiu. Un líder no pot, de fet, dir-li a ningú el que ha de fer, sinó que ha d’actuar com a àrbitre del grup, i en situacions concretes potser també com a expert assessor.”

Quan ens preguntem si una societat és jeràrquica, primer ens hem de fixar en els diferents rols existents. Molt sovint trobarem que un individu o un grup d’individus adopten el rol de líder, però tot i així no sempre podrem parlar de jerarquia. Serà la forma d’actuar del(s) líder(s), el poder atorgat i la concepció que en tingui la resta d’individus, el que determinarà si aquesta societat és jeràrquica, ja que en definitiva quan parlem de jerarquia estem parlant d’estratificació vertical, de subordinació i d’acumulació del poder. D’entrada, no hi ha cap societat o model polític que sigui absolutament igualitari. Inclús en un model assembleari trobem la figura del moderador que, encara que sigui democràticament rotatiu, exerceix un rol diferent de la resta, i durant l’assemblea posseeix un ‘poder’ que la resta no té. Podríem parlar en aquest cas de jerarquia, encara que sigui ínfima i momentània? Ens trobaríem, aleshores, que tots els models polítics són, en diferent grau, jeràrquics?

Existeixen molts tipus de jerarquies i diferents graus de poder, però afortunadament sovint podem trobar límits a les paraules. Que una societat no sigui 100% igualitària o disposi d’un líder (o líders) no sempre significa que sigui jeràrquica, ja que en el cas dels models assemblearis o en el cas de les bandes, el poder sobre decisions polítiques que repercuteixin en canvis estructurals rau sobre el col·lectiu. Cal distingir el poder arbitrari (com el del moderador, que inclús qüestionaríem si és realment un poder) del poder pròpiament polític. En la jerarquia, aquest segon poder es troba concentrat en els estrats socials més elevats, provocant que la societat es concebi a si mateixa en una disposició vertical i cada individu es vegi situat en un estatus determinat. A més, generalment l’ordre es manté de forma coercitiva, mentre que en altres sistemes acostuma a dependre del costum i el recolzament social. L’extensió que pot arribar a assolir una societat no jeràrquica pot ser motiu de debat, ja que trobem casos força excepcionals de societats nombroses no jeràrquiques, com els Nuer del Sudan del Sud, que amb 200.000 habitants se’ls defineix com una “anarquia ordenada”.

Amb tot, arribaríem a la conclusió que no totes les societats són – o han estat – jeràrquiques. Però és important no confondre la idea de ‘jerarquia’ amb la de ‘diferenciació de rols’ o inclús ‘líder’. Sovint entenem el concepte de ‘líder’ com nociu per naturalesa i ens quedem encallats en la crítica d’aquesta idea, sense pensar que no és més que una possible “eina” per aconseguir un major benestar i justícia en una societat, és a dir, l’eficiència social. La qüestió no radica en el propi concepte sinó en l’ús que se’n fa i la idea que se’n té.

Identitat hidrològica

Potser sóc europeu o potser sóc africà, potser sóc occidental o potser sóc oriental, però del que estic segur és que sóc mediterrani. Aquest mar que a la vegada són molts mars i molts pobles és també a la vegada una frontera i un pont. Reivindicant la identitat mediterrània es potencia la seva funció de pont, la que uneix. La que uneix els pobles mediterranis però que al mateix temps uneix nord i sud, uneix Europa, l’Islam i Israel, l’est i l’oest. El Mediterrani va ser el centre del nostre món conegut durant molts segles, i el seu fons marí recull nombrosos testimonis de tota una història humana. Però aquesta història amaga des d’àmfores de vi fins a pasteres on desenes de persones han perdut la vida intentant travessar un mar que molt sovint s’ha entès com a trinxera. A Catalunya hem mirat molt cap el nord, i potser massa poc cap al sud. Hem après l’anglès, el francès i l’alemany a les escoles, però mai l’àrab o el berber. Hem obert i trencat les fronteres amb el nord però hem refermat i militaritzat les que tenim amb el sud. Hem obert hotels i restaurants als visitants del nord, i camps de reclusió i presons als visitants del sud. És hora de recordar que a més d’europeus, occidentals i catalans, també som mediterranis.

I may be European or I may be African, I may be Western or I may be Eastern, but what I am sure of is that I am Mediterranean. This sea, which at the same time is made up of several seas and a several peoples, is also a border and a bridge. By claiming our Mediterranean identity we strengthen its function as bridge, the one that joins us. It is the one that joins the Mediterranean peoples but also the North and the South, the one that joins Europe, Islam and Israel, the East and the West. The Mediterranean was the centre of our known world for many centuries, and its seabed contains examples which span human history. But this history is as much about long lost amphorae of wine and stories of boats where tens of people have lost their lives trying to cross a sea that very often has been understood as a trench. In Catalonia we have very often looked to the north, and maybe often too little to the south. We have learnt English, French and German at school, but never Arabic or Berber. We have opened and broken the borders with the north, but strengthened and militarised the ones we have with the south. We have opened our hotels and restaurants to the visitors from the north, and confinement fields and prisons to the visitors from the south. It is time to remember that apart from European, Western and Catalan, we are also Mediterranean.

La Castella disfressada

Penso que Espanya és una idea que podria ser bonica però que no ha funcionat, ja que els que l'han governat no han defensat Espanya sinó Castella. No és lògic ni saludable que un grup cultural dins un país hagi d'estar contínuament reivindicant drets i respecte. Crec que el problema d'Espanya és que ha volgut castellanitzar-se des del govern de Madrid massa sovint, tant que quan algú parla "d'espanyolitzar" s’entén com a "castellanitzar”.

Molta gent a Espanya ha intentat que aquest fos un país plural on tota la seva diversitat cultural fos respectada i justament representada. Malauradament, massa sovint els que l’han governat no han seguit aquesta idea, sinó més aviat una retrògrada necessitat d’expandir encara més els dominis de “Castella”. Al cap i a la fi, hauria estat més efectiu enfocar l’esforç cap a fer de Castella un poble just i benestant que no intentar escampar la seva influència a costa de malmetre altres pobles.

Canvis

Ahir un amic anglès em deia, tant de bo en el meu país també hi hagués algun canvi polític. Tant de bo també estigués passant alguna cosa grossa. Fa moltíssim que no hi ha cap gran canvi al Regne Unit. I jo pensava en els grans canvis que hi ha hagut a Catalunya en l’últim segle: que si dues dictadures, una república, una monarquia constitucional… I ara un procés sobiranista. No sé si és millor o pitjor tenir tants canvis, però suposo que és més entretingut, més interessant. Per tant, aprofitem-ho. Visquem-ho, que tot just acaba de començar.

Conversa durant un ridícul instant en la Història de l'Univers

Fa ràbia votar algú que no hi confies plenament.

Jo no confio plenament ni en mi mateix. Confiar plenament en alguna cosa és sinònim de dogma. No confiïs mai plenament en res. Però tampoc no visquis en l'escepticisme perpetu. Sigues prou intel·ligent com per saber manejar les dues coses.

Jo confio en mi plenament. És el meu estil de vida.

Doncs com que ets humà no hauries de confiar en tu plenament, perquè la major part del teu cervell és irracional i incontrolable.

Però crec que s’ha de confiar plenament a l’hora de fer alguna cosa.

Jo crec que és impossible confiar plenament en res, i si mai et passa, voldrà dir que t'estàs equivocant. No es tracta de confiar plenament o no confiar gens, es tracta de confiar prou en alguna cosa com per recolzar-la, votar-la o fer-la. És que si no et frustraràs. Però si ets massa escèptic, aleshores et quedaràs immòbil, i no seràs més que un cúmul d'àtoms que durant un ridícul instant en la Història de l'Univers han tingut forma humana i després s'han tornat a desintegrar.

L’economia comença a fallar quan la deixem d’entendre

Els actual governs de la Unió Europea tenen molt per aprendre de Llationamèrica. Bàsicament, perquè ens trobem en una crisi que a l’altra banda de l’Atlàntic han estat patint durant dècades i de forma molt més intensa. Amèrica Llatina es va enfonsar als anys vuitanta per culpa de les doctrines neoliberals del Fons Monetari Internacional basades en el deute extern, l’austeritat social i la privatització. Ara el continent se n’està sortint alliberada d’aquest organisme neocolonitzador que s’abrevia FMI i que ara està posant la vista al sud d’Europa.

Ha estat molt interessant que precisament Espanya acollís la cimera iberoamericana, sobretot per la presència de polítics com Rafael Correa, president d’Equador, que s’ha mostrat crític amb la política econòmica neoliberal europea i ha parlat de com el seu petit país va començar a sortir-se’n econòmicament després de refusar l’FMI. I dic que els governs de la Unió Europea tenen molt per aprendre de governs com el d’Equador, però vaja, primer de tot fa falta voluntat d’aprendre. I una bona dosi de valentia.

Però avui, llegint una entrevista a Dilma Rousseff, la flamant presidenta del Brasil, em trobo amb això: “Pese al optimismo de esta narración, Brasil enfrenta serios problemas que impiden un crecimiento más rápido y equilibrado. El milagro de su economía se basa fundamentalmente en la exportación de materias primas, agroalimentarias y minerales. El país tiene deficiencias importantes en infraestructuras y suministro de energía, que la propia Dilma, como ministra del ramo durante el Gobierno de Lula, comenzó a paliar con su programa Luz para Todos. Los proyectos que tratan de dar respuesta a estas carencias, como las presas hidráulicas en el Amazonas, convocan la oposición de los ambientalistas y las tribus indígenas, apoyados en sus reivindicaciones por famosos como Sting o Sigourney Weaver. Otros países de la región, singularmente Perú, se han topado con similares obstáculos a la hora de explotar yacimientos auríferos, lo que demora enormemente los proyectos”.

Aleshores arribo a deprimir-me de pensar com estem de lluny d’un model econòmic ideal, que no només sigui just i benestant, sinó també sostenible. La Unió Europea d’avui tendeix cap un model que no és només insostenible (per regla general, el capitalisme no és pas sostenible) sinó que a més tendeix a ser cada cop més injust. I el que podem aprendre de països com Brasil són sortides reals a una crisi econòmica que siguin socialment justes. Però no ens confonguem com fa aquest articulista d’El País. La sostenibilitat del sistema és un valor tant o més essencial que l’anterior. I em preocupa que aquest valor no sigui només assolible a través de polítiques econòmiques, sinó que sigui necessari un profund canvi d’actitud, de pensament, un canvi cultural. Un canvi que permeti assolir una cultura econòmica on els valors no es trobin en la competitivitat i el creixement sinó en la sostenibilitat i la satisfacció, ja que són aquests darrers valors els que millor encarnen els de la justícia i el benestar reals. La riquesa no és tenir molt sinó tenir el necessari durant molt de temps, per sempre. Només així la podrem gaudir tots, classes altes i classes baixes, gent del nord i gent del sud, gent del present i gent del futur.

Article citat: http://internacional.elpais.com/internacional/2012/11/17/actualidad/1353171822_999141.html

Sobre el text "Infancias diversas: redes sociales de los niños y las niñas en Ámsterdam", de Lia Karsten

He trobat força interessant aquest article de cara a veure un exemple d’un treball sobre Geografia de la Infància, ja que de vegades costa pensar en els dos conceptes de “Geografia” i “Cultura o Sociologia” aplicats en un mateix treball.

De l’article destacaria la rellevància que tenen les característiques dels carrers en el desenvolupament de la infància dels nens, que es descriu en aquest fragment: “La infancia en el sur de Ámsterdam juega menos al aire libre de lo que juegan los niños y las niñas en Wognumerstraat. El ambiente al aire libre es, sin duda, mucho menos atractivo, con las aceras muy estrechas y una gran cantidad de coches aparcados en la calle”. Em sorprèn pensar com aquestes diferències poden arribar a influir tant en la vida dels infants, ja que per ells el joc i la relació amb altres infants constitueixen aspectes molt importants en el seu desenvolupament. I veiem com aquests aspectes van estretament lligats a les característiques de l’espai. Aquesta idea es resumiría en el següent fragment: “Las condiciones sociales y espaciales que favorecen el juego al aire libre a menudo no se tienen en cuenta como medios capaces de romper determinadas formas de segregación”.

D’altra banda, també destacaria el fragment que diu “Queda claro, pues, que las amistades homogéneas son más propias de la infancia que las relaciones que cruzan edades, clases y etnias”. Fins i tot en el barri del Nord d’Amsterdam, que és on existeix una major socialització entre infants fora de l’escola i una major diversitat ètnica, trobem aquesta descripció: “Prácticamente todos ellos tenían, como nos comentaron, «mejores amigos» y «mejores amigas» y en casi todos los casos eran amistades con las que compartían el mismo origen socioeconómico o étnico”. No he pogut evitar relacionar aquest fet amb l’escola on estic treballant aquest curs. Es tracta d’una escola de la ciutat anglesa de Nuneaton i em vaig fixar que tot i que dins les aules els alumnes de diverses ètnies treballen, es relacionen i sovint seuen junts, a l’hora de dinar generalment seuen en taules separades. El 27 de setembre vaig decidir anotar la distribució dels alumnes per taules i em va sobtar que d’un total de 15 taules només en 4 existís una mescla entre orígens ètnics i també en 4 una mescla entre gèneres. I només en una hi havia mescla de gèneres i origen ètnic.

A banda de citar l’homogeneïtat ètnica de les amistats, en estudis posteriors caldria aprofundir en les causes d’aquesta característica que es repeteix en les tres escoles d’Amsterdam i també a la meva escola d’Anglaterra. Seria interessant esbrinar si els infants tendeixen cap a amistats homogènies perquè els barris on viuen són homogenis (o potser comparteixen més temps en els seus respectius llocs de culte) o si hi ha algun component lingüístic, entre d’altres (tot i que en el cas de la meva escola vaig fixar-me que tots els alumnes parlen anglès entre ells, encara que siguin d’un mateix origen ètnic no anglès). Aquesta homogeneïtat ètnica que s’aprecia en les amistats dels infants no mostra un bon nivell d’integració, o possiblement constitueix un símptoma d’una integració imperfecta que provoca segregació. Per això caldria estudiar-ho més a fons.

Per quan una vaga general indefinida?

Penso que aquesta vaga general té més sentit com a protesta que com a vaga pròpiament, bàsicament perquè hauria de ser indefinida per tenir efectes notables. O no van ser així les vagues per aconseguir les vuit hores, la vaga a les drassanes de Gdansk de 1980 o la del Canal de Suez a la revolta egípcia de 2011? Les vagues generals han esdevingut ‘recurrents’, i això no seria un problema si no fos per la freqüència d’aquesta recurrència, que és d’un cop l’any de mitjana. Aquesta baixa freqüència provoca que ja estigui més o menys preconcebut per part del govern i la patronal com un “dany col·lateral” que no impedeix seguir amb les mateixes polítiques. La vaga d’avui té molt de valor com a forma de protesta, però no hem d’oblidar que podríem (o hauríem de) fer molt més.

Per quan una vaga general indefinida? Està clar que a dia d’avui és impossible, però que jo sàpiga encara cap associació ni organització no ho ha plantejat seriosament. I aquest seria el primer pas. Potser encara no és el moment de convocar una vaga indefinida per un dia concret (hauria de considerar-se el seguiment de la vaga d’avui i les possibilitats d’èxit) però penso que tenint en compte el que està passant sí que toca posar el tema sobre la taula, elaborar unes demandes clares de cara a una possible vaga indefinida, començar a caldejar l’ambient, que govern i patronal s’adonin que la idea ja ha nascut i pren força. Està clar que els grans sindicats no ho faran però els petits o les organitzacions com DRY podrien començar a fer córrer la veu.

Hem deixat que durant molt de temps siguin ells els que posin els debats sobre la taula, ells ja han començat a plantejar diverses idees com la privatització de la salut a través d’instaurar el copagament (o repagament), l’euro per recepta o la retirada de targeta sanitària a immigrants irregulars. Ells estan posant el tema de debat i de moment tot el que estem intentant és donar-hi una resposta coherent i mínimament cohesionada. Començar a plantejar una vaga general indefinida seria plantar cara tot posant un debat del mateix pes sobre la taula. I és influint sobre l’imaginari col·lectiu i el debat social com es poden començar a canviar les coses.

No fem tard

No cal que recordi les raons per la vaga ja que són més que evidents, però potser cal recordar que la vaga és un dels més grans poders que tenim per fer-nos sentir. Cada setmana estem patint atacs per part de la classe dirigent venuda al capital, ells són pocs però estan molt ben organitzats i estan actuant amb molta rapidesa, aprofitant l’excusa de la crisi. No fem tard.

Tristament jo no podré participar a la vaga de forma activa ja que estic vivint a l’estranger. Però els que sí que podeu aprofiteu-ho, mobilitzeu-vos per tots aquells que no ho podem fer el 14N, en honor dels que es van mobilitzar per nosaltres en el passat i perquè els del futur puguin viure en una societat digna. No participem a la vaga per raons purament polítiques i econòmiques, sinó per defensar les nostres pròpies vides, els nostres valors i el nostre respecte, els nostres i els de tots. No tinguem vergonya, no tinguem por. Perquè el que pot venir més tard és molt pitjor.

Si passem de vagues com la de demà acabarem participant en una vaga indefinida de mesos i anys. Una vaga on no treballarem ja que no tindrem feina, on no consumirem perquè no tindrem recursos, on protestarem molt, però on ja no tindrem importància. Perquè haurem esdevingut residus de la societat. Haurem perdut la força que encara tenim per culpa de no haver-la utilitzat quan calia.

Visita a l'església pentecostista

                                                                   Dos elefants, Amrita Sher-Gil (1940)

Ahir va ser un dia molt interessant. Vaig anar a veure un amic que conec a Birmingham i em va presentar uns altres amics molt simpàtics i junts vam anar a l'església pentecostista. Va ser una experiència realment molt nova i interessant, perquè em va semblar una església ben diferent del que estic acostumat. Només entrar ens vam posar a cantar, hi havia una pantalla amb la lletra i uns nois tocant a l'escenari (perquè no era un altar, era un escenari, inclús ells en deien 'stage'). Al principi em sentia molt estrany, em feia com vergonya estar allà dret cantant coses de Déu i tot això, però la cançó tenia un ritme prou animat, i bé, feia moltíssim que no cantava en grup, va ser curiós. L'església no semblava una església, era més aviat com un centre, de fet es deia ‘cristian centre’. Després ens van posar un vídeo sobre una campanya que estan fent de denúncia contra el tràfic de persones, que existeix a molts llocs de l'Europa Occidental i del qual en som molt poc conscients. A continuació va pujar un noi jove a l'escenari i va començar a explicar què significava el símbol de la creu per ell, i ens va animar a reflexionar sobre què significava la creu per a nosaltres. Al final van fer una cosa que em va semblar molt interessant, molt ben trobada, molt necessària, que hauríem de fer més sovint. Simplement, res. 

Durant els últims vint minuts aproximadament, no van fer res, no va sortir ningú a parlar ni vam cantar ni res, però cadascú va fer molt, i això va ser molt bonic. Van ser uns minuts de pura reflexió, on cadascú feia el que volia o el que necessitava. Algunes persones escrivien sobre què significava la creu per a ells, altres resaven, altres pensaven, alguns inclús ploraven, va ser un moment bastant intens. Realment... Quan hi penso i ho veig des de fora, és fascinant que unes trenta o quaranta persones estiguéssim allà dintre, molts dels quals sense conèixe'ns entre nosaltres, vivint un moment individual, alguns en contacte amb Déu, altres en contacte amb ells mateixos, amb el nostre interior, en pau, sense parlar ni fer aparentment res, simplement estàvem quiets i en silenci, però no se'ns va fer llarg. Crec que necessitem molts més moments així. També crec que és bonica la idea de cantar junts. Hi va haver un moment en què ens saludàvem entre nosaltres. La gent era molt oberta, et venien a saludar i a xerrar.

Jo durant aquells vint minuts vaig pensar moltes coses, no sé, era un moment molt diferent. Sovint m'agrada mirar-me des de fora en una situació curiosa, i imaginar què hauria pensat jo fa uns mesos si m'haguessin dit que al cap d'un temps estaria allà. I ahir m'imaginava què hauria pensat el juny passat, quan encara ni tant sols sabia que acabaria anant a Anglaterra, si m'haguessin dit que el dia onze de l'onze estaria cantant en una església pentecostista de Birmingham. Fins ahir al mateix matí pensava que les esglésies pentecostistes només existien a Àfrica. Són una branca del baptisme, que a la vegada és una branca del protestantisme, que és branca del cristianisme, pel que tinc entès.

I també pensava en què significa la creu per a mi. Hi vaig intentar pensar amb tota l'honestedat possible i em vaig adonar que la imatge de la creu em crea una mena de sentiment de por, potser de repressió, potser perquè l'associo als cementiris de les pel·lícules de terror, o potser perquè l'associo a l'opressió dels indígenes d'Amèrica per part dels colonitzadors cristians... Vaig veure que la creu, si intentava anar al més profund del que em transmetia, significava això pr mi, i vaig pensar que aquella gent se sentiria bastant decebuda si els ho expliqués. Però al mateix temps, no sé ben bé per què, la creu també em crea una petita sensació, com una llavor, de protecció. Perquè sé que per molts la creu és protecció, per molts significa que algú els té en compte i els protegeix. O potser perquè recordo una vegada fa bastant temps, que mirant una creu i sentint aquesta mena de mal rotllo que dic, vaig intentar mirar-me-la d'una altra manera, intentar veure-la com molts la veuen i l'entenen. I em sembla que més o menys ho vaig fer. Amb una mica d'esforç vaig poder veure la creu com una mena d'amulet que em protegia, imaginant-me Algú que es trobava en algun lloc i que m'estimava i que em coneixia, i que estava representat en aquella creu. Això no vol dir que a partir d'aquell moment sentís això cada vegada que veia una creu, però és com si hagués pogut incorporar una nova visió d'aquest símbol, i penso que això va donar pluralitat a la meva idea de la creu. Potser és per això que ara la creu em pot transmetre diverses sensacions.

I em vaig plantejar fins a quin punt ho havia fet de malament l'església catòlica a Espanya perquè jo hagués arribat a sentir aquelles sensacions tan negatives des de petit quan veia la creu, i que darrerament he intentat neutralitzar, o complementar amb altres. Em va semblar molt trist que una institució (molt gran i heterogènia, tot s'ha de dir) hagi fet tant mal ús d'aquesta religió en el nostre país (i segueix fent, penso). Perquè provoca que inconscientment molts de nosaltres relacionem la creu (i la religió en general) amb idees com la repressió, la por, el dogma, el conservadorisme extrem. Quan en realitat penso jo que els valors d'aquesta religió són tot el contrari. O no era Jesucrist el més semblant a un rebel marxista d'avui en dia?

El juny passat vaig assistir a una xerrada que es deia Marxisme i Cristianisme. El títol em va cridar molt l'atenció, i va valdre molt la pena. Els conferenciants eren marxistes cristians, i va ser interessantíssim perquè van demostrar no només com una persona podia ser marxista i cristiana sinó que marxisme i cristianisme eren dues ideologies absolutament complementables, que s'alimentaven recíprocament. En el fons, si et pares a pensar, les idees de Jesucrist eren força semblants a les idees del marxisme: la igualtat, la solidaritat, els drets dels més desafavorits, i tant Jesucrist com Marx van ser grans 'rebels' en la seva època, amb missatges trencadors, i els seus seguidors van ser perseguits i criminalitzats durant molt temps. Evidentment existeixen diferències, però em plantejo fins a quin punt part del missatge podria ser el mateix però adaptat a dues realitats diverses (una on la història s'explicava a través de mites, i una altra on s'explicava a través d'assaigs filosòfics), però que en definitiva van a parar a uns valors humans molt semblants, i això és el que compta. I els conferenciants explicaven que les dues ideologies són necessàries, ja que una et dóna la fe i l'energia i l'altra et dóna les claus per a materialitzar aquestes idees.

He d'admetre que no fa gaires anys encara tenia una visió força negativa - inconscientment - de la religió. Però crec que va ser a partir d'un llibre que em va deixar la Maria Codina que es diu El Rei, el Savi i el Bufó: el gran torneig de les religions, de Shafique Keshavjee, que vaig començar a veure les religions d'una altra manera, més plural, més real, crec jo. I des de llavors he anat coneixent més i més casos que em demostren que la religió per si mateixa no és l'opi del poble, com sovint es diu. Que s'hagi utilitzat així no significa que sigui així. De la mateixa manera penso que la ciència, que tant apreciem en la nostra societat, també pot ser utilitzada amb fins inhumanes, i hi ha moltíssims casos d’això. I no per aquesta raó diem que la ciència és l'opi del poble, o que la ciència serveixi per assassinar gent en massa. La ciència és una eina al nostre abast, de la qual en podem fer un ús excepcional, o tot el contrari. Crec que el mateix passa amb la religió.

En el cotxe, anant cap a l'església, anàvem cinc joves xerrant, rient, escoltant música pop, i a mi se'm feia ben estrany pensar que aquells joves estàvem anant a missa. Ben estrany, i divertidíssim a l'hora. I la noia em va preguntar si jo era cristià. I clar, no li vaig saber contestar ni sí ni no, ja que no practico els ritus cristians, ni crec en el Déu dels cristians, ni m'he llegit la Bíblia ni conec gairebé res del que s'hi explica (encara que aquesta mateixa noia després de la "missa" me'n va regalar una, que intentaré llegir ja que penso que em farà aprendre bastant). Però al mateix temps he nascut en una cultura amb una història cristiana, i és innegable que aquesta "cristianitat" de la meva cultura haurà tingut efectes sobre la meva forma de fer i pensar, sens dubte, per molt agnòstic o ateu que hagi estat el meu entorn més proper. No només pels costums i les festivitats, sinó pels valors, la cosmovisió, gran part de la meva consciència ha heretat una base que directament o indirecta és cristiana. I no crec que això hagi de ser pas negatiu. Si no hagués estat cristiana, hauria estat d'una altra.

I em vaig preguntar també què suposaria ser cristià. Si jo avui decidís que em faig cristià. Fins a quin punt seria capaç de ser-ho? Crec que un 'problema' que tinc és que encara entenc la religió des d'una vessant massa científica. Evidentment no podria passar a creure en Déu d'un dia per l'altre, ja que jo puc més o menys decidir què vull però no decidir què crec i què sento. A l'escola m'han fet entendre el món com allò real, allò que s'ha demostrat que existeix. I per exemple em crec que existeix el Sistema Solar tot i no haver-lo vist ni percebut mai en el seu conjunt, fora de dibuixos esquemàtics. I me'l crec perquè em diuen que la ciència ha demostrat que existeix. I això no passa amb Déu. I un dels grans errors de l'església al meu país crec que ha estat la de voler explicar la religió com a ciència, i aquí han caigut en el seu propi parany, ja que la religió no és ciència, però no per això la religió deixa de ser. No crec que la religió es pugi explicar com a ciència, sinó com a valors, no és substituta de la ciència, és simplement complementària, si s'entén degudament. Jo crec en la igualtat entre les persones però no perquè la ciència l'hagi demostrat científicament. Ni crec en la justícia pel mateix fet, ni en la llibertat. Els tres són valors que no tenen res a veure amb la ciència, vull dir, que no entren dins la ciència, sinó de la filosofia o de la religió, o de les dues. Doncs jo crec que amb la idea de Déu passa el mateix. És clar que Déu existeix. Existeix pels qui hagin decidit creure-hi. Existeix la llibertat? Existeix la igualtat? Existeixen perquè les creiem com a idea, i a partir d'aquí les valorem en la realitat física, jutgem què és més o menys lliure o igualitari, són invisibles però sempre estan, són com una referència en el sentit de les nostres vides, una energia que ens empeny a aconseguir-les, a trobar-les, a gaudir-les. No serà el mateix el que els creients senten amb Déu?

Aleshores ja em vaig plantejar una vegada fins a quin punt creure en Déu no ha de ser entès com a empíricament demostrable sinó com a útil o no. Creure en Déu ens pot fer sentir més segurs, més confiats, més en pau, millor, en definitiva? I no ho dic pas a través del dogma, ja que penso que aleshores aquest esforç perd el sentit en privar-nos de dos valors ben fonamentals com són el respecte i la voluntat d'aprendre més per millorar. Em refereixo a si creure en Déu, en el cristià, el musulmà, o el nostre, o en alguna altra cosa, en una energia, el Déu de la pluja, el que sigui, ens pot ajudar a trobar més sentit a la nostra existència, ens pot ajudar a trobar una energia i a superar obstacles o vicis que patim, dels que som conscients i que no ens agraden. I sóc ben conscient que tot això pot sonar sectari, com si ara volgués convertir-vos o alguna cosa per l'estil, i no vull que se'm mal interpreti, perquè tot el que escric no són més que reflexions lleugeres, i sí que s'assemblen al missatge de molts creients però potser perquè aquestes idees són la base de les religions, del sentit de les religions, abans que institucions jerarquitzades comencessin a corrompre-les. 

Fem l'esforç d'oblidar-nos dels prejudicis que sovint tenim amb les religions i tinguem en compte aquestes idees perquè en realitat no tenen res a veure amb el que prediquen els interessats que manipulen les creences de la gent. En tant que humans no crec que la ciència sigui capaç de satisfer-nos de forma completa, jo crec que, potser de forma inconscient, tots creiem en alguna cosa, digues-li cristianisme, ecologisme, el que sigui, però tots tenim una certa necessitat de donar un sentit al que fem i tots necessitem adoptar uns valors a través dels quals guiar-nos. És per això que jo em plantejo fins a quin punt sóc cristià. I de la mateixa manera que alguns han volgut posar la ideologia al lloc de la ciència, tampoc crec que sigui apropiat situar la ciència al lloc de la ideologia. O bé, potser sí. Però no entenc com algú pot viure seguint una ideologia basada en la ciència, quan la ciència per si mateixa no recull valors ètics ni ofereix un sentit de la vida. La ciència és meravellosa i ens ajuda a explicar la realitat, a estudiar-la, i a partir d'aquí la gràcia és intentar millorar-la. Però seguint quins valors hem de millorar-la? Per això jo penso que la ciència cau en el mateix error que la religió si es desvincula d'aquesta (entesa no només com a religió, sinó com a ideologia, sentit, espiritualitat). I és així com puc entendre aquells conferenciants que, guiats pels valors del cristianisme, intentaven millorar la realitat a través del marxisme.

Sobre el text “La sociedad opulenta primitiva”, de Marshall Sahlins (1972)

                                                                                                    The present, Thomas Cole (1838)

Primer de tot, alguns fragments del text per a fer-se’n una idea:

“El acceso a los recursos naturales es directo por naturaleza —«todos son libres de tomarlos»—, así como la posesión de las herramientas necesarias en general y el conocimiento de las técnicas requeridas común. La división del trabajo es igualmente simple, predomina la división por sexo. Agregad a esto las costumbres liberales de compartirlo todo, por las cuales los cazadores tienen una merecida fama, y tendréis que toda la gente puede participar en general de la prosperidad existente, tal como sucede en realidad.”

“Este asunto de los regalos nos costó a muchos de nosotros un momento de ansiedad. Nos sentíamos humillados por la comprobación de lo poco que podíamos darles a los Bosquimanos. Según todas las apariencias, era probable que casi todos nuestros presentes les hicieran la vida más difícil, aumentando el desorden y la carga de su vida cotidiana. Ellos mismos no tenían prácticamente pertenencias: una correa a la espalda, una manta de piel y una bolsa de cuero. No había nada que no pudieran reunir en un minuto, envolverlo en sus mantas y llevarla sobre los hombros durante toda una jornada en la que recorrieran cientos de millas. No tenían sentido de la posesión.” (Laurens van der Post)

“Resulta interesante que los Hadza, instruidos por la vida, y no por la antropología, rechacen la revolución neolítica para preservar su ocio. Aunque están rodeados por agricultores, hasta hace poco se negaron a dedicarse a la agricultura «alegando, principalmente, que eso implicaria un duro trabajo» En esto se parecen a los Bosquimanos, que responden a la cuestión neolítica con otra pregunta: «¿Para qué plantar cuando hay tantos frutos de mongomongo en el mundo?»”

“Uno siente la tentación de decir que el cazador es un «hombre antieconómico». Por lo menos en lo que respecta a los artículos no esenciales para la subsistencia, es lo opuesto a la clásica caricatura inmortalizada en la primera página de cualquier tratado sobre Principios generales de la Economía. Sus apetencias son escasas y sus medios abundantes (en relación). Como consecuencia, se encuentra «relativamente libre de urgencias materiales», carece de «sentido de posesión», da muestras de «no haber desarrollado el sentido de propiedad», es «totalmente indiferente a las presiones materiales de cualquier clase», manifiesta una «ausencia de interés» por mejorar sus dotes tecnológicas. […] Nos sentimos inclinados a pensar que los cazadores y recolectores son pobres porque no tienen nada; tal vez sea mejor pensar que por ese mismo motivo son libres.”

Sovint dividim la nostra història en sis èpoques, on el Paleolític és la primera. Però no només pel fet que el Paleolític va ser una època més llarga que totes les següents juntes sinó també per les seves diferències amb les altres, seria potser més oportú dividir la nostra història en dues grans èpoques: el Paleolític, i la resta. En canvi, el Paleolític acaba sovint quedant-se amb només 1/6 part de la història, i quan es tracta d’estudiar-lo aleshores inclús s’emporta una part menor. Després de llegir aquest text un s’adona de com la nostra història té dues grans èpoques: la del nomadisme i la del sedentarisme. La de la primera gran migració i la de la segona gran migració. La de la caça i la recol·lecció, i la de l’agricultura i la ramaderia. La del ‘ser’ i la del ‘tenir’.

El text de Marshall Sahlins no només ens parla de la societat caçadora i recol·lectora sinó que ens parla de la Humanitat i de la nostra Història. Aquest text va molt més enllà de descriure el mode de vida d’aquestes societats, aquest text ofereix una descoberta de nosaltres mateixos que, com diria Ryszard Kapuszinski, a través de l’Altre ens mostra a nosaltres. Fa que ens adonem d’on som, com vivim, com pensem i què hem fet, en relació al tot, en relació a l’espècie humana. Ens fa petits. És una oda a l’antropologia.

L’opulència de la societat primitiva no es mesura només segons els béns materials, sinó que s’hi afegeix quelcom potser més important: les necessitats. I és en aquesta segona variable on el nostre sistema capitalista – amb el qual compara les societats primitives – queda en evidència, queda reduït a un sistema que pateix una clara manca de sentit, d’eficiència. L’opulència de la societat primitiva és menjar el que es necessita sense tenir supermercats, és tenir més temps lliure sense tenir caps de setmana, és despreocupar-se del temps sense haver de jubilar-se. L’opulència primitiva és tenir poc i necessitar menys, per tal de ser lliure.

Em pregunto si l’agricultura va aparèixer allà on sí que hi havia escassetat d’aliments. Aquests estudis confirmen que les societats caçadores i recol·lectores estudiades gaudeixen d’opulència però significa que totes al llarg de la història hagin tingut la mateixa sort? No puc entendre que una societat comencés a conrear si no era per algun tipus de necessitat.

Finalment, em plantejo si vam cometre un error en inventar l’agricultura. Per què vam començar a necessitar més? Penso que la clau es troba en la idea de sedentarisme, que ofereix la possibilitat de poder acumular. Com hem vist, pels nòmades els béns materials són una càrrega. Pels sedentaris, es converteixen en una necessitat. Els nòmades tenen la propensió de consumir el que obtenen, mentre que en la nostra societat necessitem estalviar, guardar, empesos per un sentiment de culpa i de por. I és en la idea del sedentarisme on voldria remarcar que es produeix un canvi en l’individu, en l’actitud, en la forma de viure, de concebre la realitat i d’actuar. És el sedentarisme, a través de l’acumulació d’excedent, el que acaba produint classes socials, donant un nou sentit a les coses i inventant uns nous valors.

Gèneres, geografies, canvis i reflexions

Avui m’ha cridat l’atenció veure que a les eleccions als Estats Units la majoria d’homes han votat per Mitt Romney (52% del vot masculí) i la majoria de dones per Barack Obama (55% del vot femení). Aquesta dada m’ha sobtat bastant i m’ha fet pensar en quines poden ser les causes que la diferència de gènere acabi influint notablement en el vot electoral i, com a home, m’he plantejat què em podria apropar més a Romney que a Obama. En definitiva, aquest és un exemple que demostra com existeix encara una diferenciació entre gèneres en la societat occidental, la qual sovint es vanagloria d’haver aconseguit la igualtat de gènere o el “respecte de la dona”. Al mateix temps, cada vegada que veig noies de festa que intenten caminar forçosament amb tacons, entrebancant-se i que acaben necessitant l’ajuda de nois per caminar em pregunto fins a quin punt hem avançat en la igualtat de gèneres.

Amb tot això, em sembla que l’estudi de les relacions de gènere segueix ben viu i necessari, i em sembla molt encertada la idea que la ciència és una construcció social i que per tant no pot ser neutra, sinó que ha de tenir molt presents els problemes socials i els debats públics.

La Geografia Feminista i la Geografia del Gènere em plantegen diverses qüestions. Per una banda, entenc que la Geografia del Gènere intenta que es tinguin en compte les relacions de gènere a l’hora d’estudiar la realitat geogràfica, mentre que la Geografia Feminista té un paper explícitament més de canvi social, amb la intenció d’esborrar les desigualtats a llarg termini. Però em pregunto fins a quin punt la idea és esborrar les desigualtats de gènere o directament esborrar les diferències de gènere, és a dir, esborrar els gèneres. I en cas que fos així, seria possible esborrar els gèneres en la societat? Són prou fortes les diferències físiques entre homes i dones com per comportar diferències de gènere en una societat que sovint es fa dir “igualitària”? Fins a quin punt podríem aconseguir la igualtat de gènere mantenint la diferència de gènere? Com hauria de canviar el rol de cada gènere?

Al mateix temps, trobo que la Geografia Feminista i la de Gènere van molt lligades a les diferències culturals ja que les diferències i relacions de gènere depenen directament de cada àmbit cultural, com per exemple àrabs/europeus, rural/urbà, classe mitja/ classe baixa... Penso que això comporta que les geografies de Gènere i Feminista hagin d’adaptar-se a cada àmbit cultural a l’hora d’establir objectius més concrets o formes d’enfocar la recerca. Possiblement la Geografia Feminista té molt de sentit als països de l’Europa Occidental (una de les regions on ha sorgit amb més força) però em plantejo fins a quin punt aquesta geografia es pot aplicar d’igual manera en societats que han seguit trajectòries històriques ben diferents i de les quals som força ignorants. Per exemple, en moltes societats tribals africanes existeix una forta diferenciació de gènere i moltes segueixen practicant l’ablació, per exemple. Penso que la lluita per la igualtat de gènere en aquestes cultures (si és que estem autoritzats a realitzar-la) requereix un full de ruta completament diferent al d’Europa. [En aquest sentit, trobo molt interessant fer un cop d’ull a aquesta entrevista al programa Àgora del passat 5 de juny, on l’antropòloga i activista Adriana Kaplan explica com enfoca la lluita contra la mutilació genital femenina a l’Àfrica: http://www.tv3.cat/videos/4114251/Agora---05062012]

D’altra banda, entenc l’impacte de la globalització, de la desertització i del deteriorament de l’Estat del Benestar en l’enfortiment de la desigualtat de gènere. Però trobo que aquests tres impactes, si bé empitjoren les condicions de la dona, no són la causa principal de la desigualtat de gènere. Que les dones guanyin salaris més baixos, siguin les que van a buscar llenya i aigua, o siguin les que utilitzen més els serveis públics són diferències a priori i és aquí on radica la desigualtat. Els altres fets simplement enforteixen aquesta desigualtat donada, ja que provoca que les dones siguin més vulnerables. En aquest aspecte, si bé trobo que és necessari estudiar aquests impactes, crec que la Geografia de Gènere i Feminista no hauria d’obviar les causes principals, possiblement de caràcter més cultural, de la desigualtat de gènere.

Finalment, no voldria semblar banal però em plantejo fins a quin punt la Geografia Feminista hauria de considerar – si és que no ho fa – l’home com a víctima de la desigualtat de gènere juntament amb la dona. Penso que si bé és evident que l’home en general no pateix tant directament les conseqüències d’aquesta desigualtat, se l’hauria d’incloure perquè també és víctima del rol “d’agressivitat” o de “breadwinner” que li atorga la societat. Crec que aquests rols creen complexos i contradiccions internes a molts homes, que necessiten sovint demostrar la seva ‘virilitat’ o la seva valentia quan aquestes potser van en contra dels seus sentiments. Al mateix temps, caldria remarcar la idea que el malestar de la dona també és malestar de l’home, ja que una societat no pot funcionar si un 50% d’aquesta pateix discriminació. La discriminació de la mare, la filla, la germana, la nòvia o l’amiga és també una discriminació de l’home que se les estima. Caldria denunciar que els beneficiats de la desigualtat de gènere no són els homes, sinó uns quants interessats. Penso que seria oportú incloure aquest punt de vista en la Geografia Feminista, per tal de fer despertar molts homes en aquesta causa.

No és només una crisi econòmica

Segons un estudi de la UPF el frau fiscal s'emporta uns 80.000 milions d'euros. I després ens fan creure que les retallades socials són necessàries. Aquests de Convergència i Unió ens han retallat 1.024 milions d'euros en sanitat, han instaurat l'euro per recepta i ara volen privatitzar l'Hospital Clínic. Qui es creu encara que això són retallades socials necessàries? Qui es creu que les retallades són necessàries? Qui no veu encara que tot això forma part d'un estratègia per a privatitzar la sanitat i fer negoci? Igual que estan fent amb les televisions autonòmiques, i a poc a poc també amb l'educació. Qui no s’ha adonat encara que això no és una crisi, sinó que és un negoci per part de les classes dominants?

Amb un frau electoral de 80.000 milions d'euros (la gran majoria per part de les grans fortunes) les retallades socials em semblen un crim polític. El deute públic ha augmentat per culpa d'haver rescatat els bancs, és a dir, haver cobert el deute privat. I el problema és que després de rescatar els culpables de tot això no s'ha nacionalitzat el sistema financer ni s'ha jutjat els culpables, per tant no s'està prevenint que torni a passar el que està passant, sinó tot el contrari. També eren necessàries les retallades a Grècia i a Portugal? Com els està anant? Les retallades en educació, sanitat, dependència, cooperació internacional no només són innecessàries sinó que són profundament contraproduents per la nostra economia. I és clar que s'ha de fer un millor ús dels serveis socials, però retallant-los de forma destralera com s'està fent només aconseguirem el contrari. No ens pensem que n'hem fet un abús, qui realment ha fet un abús ha estat el sistema financer amb l'especulació. Aquí hi ha l'arrel de la crisi, no ens equivoquem. Si és que després de tot, el govern encara té la poca vergonya de donar-nos la culpa a nosaltres...

És per això que no votaré ni CiU, ni PP, ni PSOE, ni ERC, ni ICV, perquè els primers són els que estan participant en tot això, i els darrers no fan el que podrien fer per evitar-ho. No vull votar ni criminals ni acomodats. I acabaré votant un partit que va contra la idea del "vot útil", però és que arriba un punt que no crec que cap vot sigui gaire útil. Però sent optimista intentaré pensar que aquest vot "inútil" tard o dora serà útil per començar un canvi real.

No penso que tots els partits siguin iguals ni molt menys, però pel que veig ICV-EUIA em deixa bastant a desitjar... Comparteixo molts dels seus valors, potser tots, però a la pràctica quedo bastant decebut. Crec que podrien plantar molta més cara al sistema actual i iniciar campanyes i mobilitzacions innovadores ja que tenen molts recursos i molta gent, també podrien reestructurar-se com a partit perquè al cap i a la fi acaben semblant com qualsevol altre partit gran, jerarquitzat, endeutat amb interessos privats, i seguint les mateixes estratègies "publicitàries" de la campanya electoral. Si tenen una idea de canvi real, m'agradaria veure aquesta idea traduïda en accions de canvi real.

Els Massai i nosaltres

Per una banda he vist que en la societat Massai la diferenciació entre sexes i edats està molt marcada. Pel que fa als sexes, a cada un se li donen uns rols i també uns drets diferents dins la societat. La dona queda privada del dret a la propietat, la qual cosa fa que aquesta depengui del marit i porta a una determinada composició del matrimoni, efectes en l’herència o la importància de la fertilitat.  Al mateix temps, les edats queden molt marcades, amb un ritual que marca el pas d’una etapa a una altra, i en cada edat l’individu té uns rols i funcions diferents (infància, guerrer/dona...). Sembla ser que aquesta diferenciació tan clara d’edats i sexes ofereix un ordre clar a la societat Massai, la qual gira al voltant de la ramaderia. L’home posseeix els animals, les dones els cuiden i tenen fills i els guerrers lluiten per adquirir nous animals d’altres tribus.

M’ha sorprès l’alta diferenciació en els rols i drets de cada sexe, un fet que en la nostra societat seria molt mal vist i denunciat com a discriminació. He trobat molt interessant el mite que explica que les dones no van saber cuidar les vaques i és per això que ara aquestes només poden pertànyer als homes, la qual cosa podríem entendre com una forma d’”enganyar” les dones per tal de justificar la seva discriminació. Però al mateix temps em plantejo quin dret tinc jo com a individu de la meva societat i cultura (i per tant subjecte a uns valors determinats i no per això universals) a jutjar o a valorar des d’un punt de vista ètic el funcionament de la societat Massai. Penso que se’m fa difícil observar la realitat sense inconscientment exercir una valoració ètica (segons la meva ètica). Possiblement aquest és un aspecte sobre el qual hauria de reflexionar, ja que no sé fins a quin punt és legítim fer-ho i fins a quin punt estic capacitat per fer-ho.

D’altra banda, no he pogut evitar relacionar – possiblement de forma molt ignorant – la societat Massai amb la societat espanyola durant el Franquisme. M’explico: com he dit abans, el que més m’ha sorprès és la gran diferència existent entre els rols i drets d’homes i dones, i és per això que he trobat alguns símils – sobretot a nivell jurídic – entre les dues societats que menciono. En el cas de l’Espanya franquista, la llei establia una diferenciació de drets entre homes i dones, i en la societat Massai, encara que possiblement no estigui escrit en cap llei, aquesta diferenciació s’empara en el costum, la tradició social. A l’Espanya franquista, segons tinc entès, la dona casada (si no estava casada possiblement patia un cert rebuig social) no era propietària dels béns del matrimoni, sinó que aquests pertanyien al marit. Per tant, la dona depenia econòmicament del marit, i ella s’encarregava de cuidar-li els seus béns. En aquest aspecte trobo un clar paral·lelisme amb la societat Massai, encara que després existeixen grans diferències com el dret a la poligàmia o la possibilitat de “regalar fills”. Evidentment, les dues societats comparades es diferencien clarament en l’estructura econòmica, però si a l’Espanya franquista les dones haguessin rebut una educació cultural com la de les dones Massai, on des de petites se’ls hagués justificat la seva diferenciació a través de mites i no haguessin rebut altres influències, possiblement aquesta diferència de rols i drets s’hauria anat consolidant i, qui sap, potser en un futur la poligàmia s’hauria convertit en una costum i en una opció legal.

Finalment, si intento comparar la societat Massai amb la societat on visc, se’m fa difícil trobar grans semblances pel que fa a la diferenciació social i/o legal entre sexes. La realitat econòmica de la nostra societat ha incorporat la dona al mercat de treball, l’ha convertit en un individu amb dret a propietat i en un consumidor més, satisfent així els valors de la igualtat i la llibertat propis de la Il·lustració i al mateix temps satisfent també les necessitats econòmiques pròpies del sistema capitalista basat en el consum. Però no per això hem creat una societat més igualitària que la dels Massai. Igual que en la societat dels Massai, en la nostra societat existeixen uns laibon, uns individus que posseeixen moltes vaques (en el nostre cas, molt capital). Per posar un exemple que potser queda més clar, Emilio Botín és un dels laibon de la nostra societat, el qual posseeix molt capital. Aquest laibon disposa de milers de persones que treballen per ell i que li cuiden els seus béns. No es tracta de dones a les quals fertilitzi, sinó de treballadors de les seves sucursals bancàries, als quals paga un salari (els dóna recursos, igual que el laibon a les seves dones) i ells li cuiden i li fan funcionar els seus béns. Els béns del senyor Botín, igual que les vaques dels laibon, ofereixen recursos (no ofereixen llet ni carn, sinó capital), els quals consoliden la seva posició dominant. Com en el cas del laibon dels Massai, el nostre laibon exerceix una gran influència en la societat, i gaudeix de privilegis fiscals i legals. Al mateix temps, també disposa d’una sèrie de guerrers que es dediquen a lluitar per protegir les seves “vaques” i, sempre que sigui possible, robar-ne a les altres tribus. Els guerrers Massai lluiten, i els guerrers de la nostra societat especulen. Finalment, i potser és el més interessant, de la mateixa manera que les dones Massai semblen contentes de treballar pel laibon i de dependre del laibon, sense replantejar-se en cap moment el seu rol ni els seus drets, moltes de les “dones” del laibon Botín tampoc arriben a ser gaire conscients del seu rol ni dels seus drets, així com de la seva discriminació social. Les dones Massai omplen el sostre d’excrements de vaca i les “dones” de la nostra societat omplen la casa d’excrements de capital, per tal de mostrar el seu benestar econòmic, sense adonar-se de com demostren el seu malestar social. Les dones Massai creuen en el mite de les dones que no sabien cuidar les vaques, i les “dones” de la nostra societat creuen en el mite de l’esforç i la llibertat per creure que elles soles no poden cuidar de l’empresa. En definitiva, en les dues societats el laibon exerceix un rol ben paradoxal, en ser l’individu més prescindible i a la vegada el més respectat. 

La balsa d'Aguirre

Aguirre der Zorn Gottes (Aguirre, la còlera de Déu) una pel·lícula alemanya de 1972 dirigida per Werner Herzog, retrata la història d’Aguirre, un dels exploradors espanyols a Amèrica Llatina sota el comandament de Pizarro. En la seva recerca d’El Dorado, Pizarro destina quaranta membres del grup a avançar cap a una direcció, sota les ordres del comandant Urzúa. Aquest grup té una setmana per intentar trobar pistes d’on s’amaga el famós indret, i és aleshores quan Aguirre s’imposa per la força sobre Urzúa i esdevé el comandant del grup.

Urzúa havia decidit tornar enrere i reagrupar-se amb Pizarro i els altres, veient que seguir era massa arriscat, però Aguirre es nega, vol trobar El Dorado, i dispara contra qualsevol que s’hi oposi. A partir d’aquí el film esdevé un viatge cap enlloc, cap a una il·lusió, a través del riu. Durant aquest viatge som testimonis dels forts prejudicis i la profunda ignorància que els espanyols tenen envers els indígenes. Però sobretot som testimonis d’un grup de persones que, víctimes del cruel joc de la por i la il·lusió, segueixen un líder trastocat per l’ambició. L’avenç a través del riu cap al desconegut, amb la impossibilitat de tornar enrere, és la caiguda lenta i constant cap a la mort, en una selva que se’ns presenta com un paradís agònic, plena d’indígenes caníbals. El film mostra una imatge patètica de l’home, dels homes que superats per la por prefereixen creure’s la mentida que els porta cap a la perdició a través de l’agonia. D’uns homes que continuen el viatge per no reconèixer que ja estan morts, seguint un líder que s’alimenta d’una ambició cada vegada més fantasmagòrica per tal de no acceptar el seu profund fracàs. Resulta tot plegat aterrador.

I no puc evitar pensar en el paral·lelisme d’aquesta balsa amb el nostre país, la nostra societat que, víctima del joc de la por i la il·lusió, segueix passiva un govern suïcida que ens porta cap a la perdició, sofrint com sofreixen els exploradors la calor i la gana, però buits d’energia i esperances. Potser l’única diferència és que en el nostre cas encara sóc capaç d’imaginar sortides, de canviar de rumb. Això sí, si seguim avançant pel riu, és possible que aviat no ens quedi res més que morir. O enfonsar la balsa.

Què fan els tuaregs?! No, què els han fet als tuaregs? Als tuaregs? Sí, què els han fet als tuaregs?!

Quina credibilitat pot tenir pels tuaregs l’Organització de les Nacions Unides? Un òrgan on no estan representats i, si ho estan, és a través d’estats on constitueixen una minoria reprimida? Com poden creure en una comunitat internacional construïda i liderada pels estats que van traçar les fronteres que els han acabat convertint en minories discriminades, sobre el mateix desert on ells havien estat els senyors? Com poden creure en una comunitat internacional que no s’immuta davant les sequeres que afecten el seu sistema de vida nòmada, unes sequeres cada cop més freqüents i llargues, ni tampoc s’immuta davant l’enfonsament de les seves economies ni l’amenaça sobre la seva cultura? Com poden creure en una comunitat internacional que ha tombat l’únic govern que d’alguna manera els recolzava? Com poden creure en una comunitat internacional que, després d’una revolta que sembla que per fi els retorna el dret sobre el desert, és la que se suposa que ha d’enviar l’exèrcit per tornar-los-la a prendre? No és comprensible, davant aquesta marginació mundial, aliar-se amb qualsevol poder que els pugui garantir la supervivència, com han fet amb el règim de Gaddafi i actualment amb Al-Qaida? És només culpa dels tuaregs que Al-Qaida ara es mogui lliurement pel nord de Mali?

Novament la comunitat internacional hauria de realitzar una crítica retrospectiva. No és només immoral marginar i humiliar un poble com s’ha fet amb els tuaregs, sinó que des d’un punt de vista pràctic pot acabar tenint efectes imprevisibles. I potser enviaran les tropes que el govern de Mali demana, però mentre no es curi bé la ferida difícilment deixaran mai de posar-hi venes. 

Repensant i complementant alguns punts del text anterior (i potser contradient-los, encara que no del tot perquè el que escric en ambdós textos no són més que reflexions que vénen i van, sense més consistència que la d’un flaix mental i sense més intenció que la de fer pensar o la de complementar idees ja pensades)

Ahir em plantejava que la independència de Catalunya, més que una celebració, era una derrota de l’ésser humà per no haver pogut conviure dins un mateix territori administratiu dues identitats culturals/nacionals/lingüístiques diverses. Ara torno a caure profundament en el dubte. També afirmava que, òbviament, la independència en si no constituïa la derrota, sinó que aquesta ja existia de forma prèvia, arrel d’una “manca” de convivència que, per les raons que siguin, és innegable en una gran quantitat de catalans, sembla ser que la majoria. I posava el mateix exemple del Sudan i el Sudan del Sud. Però és clar, no és agosarat pensar que la “derrota humana” és la independència de Sudan del Sudan per no haver pogut conviure dues identitats diferents, i no pensar que la derrota humana “real” va passar el dia en què es va independitzar un estat artificial anomenat Sudan, creat sota la colonització britànica, i que englobava diverses identitats amb passats ètnics i polítics diferents? No rau primerament la derrota en establir unes fronteres administratives en relació a uns interessos externs (britànics) en comptes de respondre a unes necessitats internes? Potser vaig ser poc prudent, sobretot si pensem que al referèndum va guanyar la secessió amb més d’un 99% dels vots. La realitat ètnica i cultural africana no responia en absolut a una divisió territorial en estats, la qual era una forma que sí que responia a la realitat i a la història europea i que es va imposar al continent africà.

Aleshores, tornant a Catalunya, em plantejo dues coses. Primer, en relació al replantejament de la pregunta sobre el cas del Sudan i fent el mateix en el cas de Catalunya, em pregunto si no seria més apropiat pensar que la derrota humana, més que en la independència, es trobaria principalment en el moment en què un regne va imposar per la força la seva sobirania sobre un altre, mancant aquest segon de qualsevol poder polític? I segon, m’adono que la divisió territorial en estats, per bé que potser no és la millor forma de divisió territorial, sí que ha respost a la història i potser inclús a les necessitats de la realitat europea. A Nigèria existeixen més de 500 llengües que segurament abans de la creació de la Federació de Nigèria es traduïa en més de 500 “tribus”, és a dir, grups humans amb una identitat i sota una mateixa legalitat. I aquesta era la realitat de Nigèria. Però és evident que això ha estat diferent a l’Europa Occidental, on la “identitat sota una mateixa legalitat” ha agrupat grups humans molt més quantiosos i estesos en territoris molt més extensos que han passat a anomenar-se Estats. Quina barbaritat imposar aquest model territorial a Nigèria, no?

-          Però que parlàvem de Catalunya!

Sí, perdó. Bé, doncs sense marxar de Catalunya, potser aquest punt de vista ajudaria a entendre la voluntat i necessitat de molts d’establir un estat que respongués a la identitat sota la mateixa legalitat de Catalunya, situant-la així en una mateixa posició respecte els altres estats. I continuo tenint molts dubtes encara al voltant d’aquesta “identitat territorial”, però la realitat demostra que existeix i no podem obviar-la, tampoc crec que puguem canviar d’un dia per l’altre la psicologia de les persones. A més, cal que tingui en compte que el concepte d’identitat nacional, per bé o per mal, va estretament lligat a qüestions polítiques, i per tant potser també a un espai geogràfic on néixer i desenvolupar-se. No sé fins a quin punt es pot separar una cosa de l’altra.

Per tant, encara que faci gairebé 300 anys, encara que potser hagi existit una manipulació nacionalista enfocada a perpetuar una identitat territorial i una necessitat de sobirania (això no crec que pugui arribar a saber-ho mai, ni en quin grau, i encara menys la legitimitat que això restaria a aquesta lluita), malgrat tot això, potser el punt clau de la derrota humana es troba al 1714. Potser sí que a nivell teòrico-polític és més just i necessari, atenent a la realitat europea i humana, un estat a Catalunya. No crec que mai ho sàpiga del cert.

Amb tot, en resum, m’he adonat que no puc pretendre analitzar els conflictes a Àfrica i Europa sota un mateix punt de mira. Encara que sempre hi haurà aspectes comuns, n’hi ha alguns de diferents que potser havia passat per alt. I també he pensat que encara que no ho entengui del tot o encara que em pugui desagradar, si vull analitzar la realitat he d’acceptar tots els punts d’aquesta i centrar-me, per tant, no en trobar la millor solució sinó en trobar la millor solució possible.