No vendrem els principis

Quan ens referim a ERC i la CUP, malgrat compartir força idees en comú, estem parlant de dues dinàmiques molt diferents en els darrers anys. Per una banda, ERC molt ràpidament va començar a deixar els seus principis d'esquerres a un segon terme per tal d'acontentar CiU i que es mantinguessin fidels al "procés", buscant la centralitat però al mateix temps caient en la complicitat amb la corrupció, retallades i privatitzacions que han fet molt de mal a la imatge del procés (en no presentar-lo com una alternativa real). El cas més extrem va ser acceptar el xantatge de Mas i anar en una llista conjunta amb ell de president, una llista que evidentment va tenir menys vots dels que s'esperava, i va ser gràcies a la CUP que els vots independentistes van augmentar i mantenir el percentatge de 2012.

La CUP ve d'una dinàmica completament diferent. La CUP és un partit d'esquerres. És impensable que puguin fer president un home que fins fa 3 anys ho pactava tot amb el PP, culpable de vendre's la sanitat i el patrimoni català, i president d'un partit corromput fins a la mèdula, per no parlar de la repressió policial exercida pel seu govern. La CUP vol que la independència sigui sinònim de país just, net i democràtic. El que ens hauríem de preguntar no és per què la CUP no investeix Mas, sinó com po ser que ERC l'acceptés de president, i com és que ERC no surt a exigir-li que faci un pas enrere.

Per cert, la CUP ja ha fet propostes serioses. La més sòlida: Raül Romeva, que per alguna cosa el van posar de número 1.

Convertim la lluita contra el TTIP en un renaixement de les esquerres europees

La dreta neoliberal europea sap molt bé quin projecte té per Europa: el dels Estats Units. Un territori on els grans lobbies financers i d'assegurances facin negoci amb la nostra salut, les nostres pensions, la nostra educació... Les retallades i privatitzacions que hem patit aquests darrers anys, van en aquest sentit: convertir els nostres drets en productes de mercat.

Però la ciutadania europea no és la mateixa que domina als Estats Units. Aquí la mentalitat és més social, ja que no hem caigut a la jungla de l'individualisme, l'egoisme extrem i la por. Però aquí és on trobem el paper dels principals mitjans de comunicació, intentant difondre les idees neoliberals a través de programes com 'Economia en colors', emès a TV3 i on Sala i Martín intenta intoxicar-nos amb els seus dogmes econòmics.

En aquest escenari de progressiva pèrdua de drets socials i d'avenç del dogma neoliberal, a més d'una esquerra europea en hores baixes, és on s'emmarquen les negociacions secretes sobre el TTIP, un tractat que suposaria la destrucció total del dèbil estat del benestar i un enorme retrocés cap al model estatunidenc, arribant a donar més poders legals a les grans empreses que als estats.

Però si fem bé les coses, podem aconseguir redreçar el rumb i que el TTIP es converteixi en un tret per la culata pel gran capital. Primer perquè el TTIP està mobilitzant i unint les esquerres, des de les més radicalment anticapitalistes i anarquistes, fins a la socialdemòcrata. I segon perquè és una gran batalla que podem guanyar i que suposaria una enorme injecció de moral cap a unes esquerres europees molt afeblides en els darrers anys.

De moment, a Catalunya s'han mostrat a favor del TTIP els partits de CDC, Ciutadans, PSC, PP i Unió. S'hi han oposat ERC, CUP, Podem, ICV i EUiA. A la resta del continent el grup socialdemòcrata està molt dividit. Si seguim fent pressió social (com amb manifestacions de més de 100.000 persones a Alemanya el setembre passat), aconseguirem fer-los decantar cap al rebuig al TTIP i guanyar aquest pols al gran capital.

Això també m'ho pregunto

Aquí molts ens preguntem com pot ser que el PP, un partit corrupte, mafiós i retallador, guanyi les eleccions espanyoles. Jo també em pregunto com pot ser que Junts pel Sí guanyés les eleccions al Parlament.

Una coalició subordinada a les imposicions de la màfia de Convergència, partit que s'ha dedicat a pactar amb el PP per vendre's el nostre país, fer negoci amb els nostres drets i reprimir violentament els qui es resistien. Una coalició nascuda del xantatge d'Artur Mas, que va amenaçar amb no celebrar eleccions si no hi havia llista única amb ell de president.

Novament, Mas demostra un compromís nul amb el seu país i amb el procés sobiranista, evidenciant que únicament l'utilitza per mantenir-se al poder. I el més trist de tot és veure com ERC i els diputats independents venen completament els seus principis i segueixen recolzant la investidura de Mas, en comptes d'optar per una imatge renovada, pural i democràtica del procés independentista, la qual resulta imprescindible si volem seguir sumant una majoria social.

Si tant volien Mas de president, per què el van ficar de número quatre? Ja hem oblidat que a finals de 2014 Mas va dir que tant podia encapçalar la llista unitària com tancar-la? Què ha passat ara, que resulta que Mas és més important que Catalunya? Com pot ser que els catalans ens deixem enganyar d'aquesta manera?

Jo tinc clar que em vull alliberar del règim borbònic espanyol. Però també tinc clar que em vull alliberar de la màfia de Convergència. La independència només podrà ser i només tindrà sentit si és sinònim d'un alliberament total.

Víctimes de contradiccions estructurals

Ho sento per les companyes de CSQP, moltes de les quals són persones amb un altíssim valor humà i compromís amb els drets socials, però és que el paper que està duent a terme aquesta formació al Parlament de Catalunya és tan lamentable que fins i tot fan que Mas els destrossi amb discursos coherents. I això és molt greu.

Ahir Mas explicava què era la desobediència a Arrimadas, dient-li que si haguéssim seguit obeint les lleis injustes immodificables, ella encara no podria votar per ser dona. És molt fort que CDC hagi entès què significa la desobediència mentre CSQP vota en contra d'una resolució que plantejava desobeir el TC. Des de les esquerres no podem estar exigint als nostres governs un compromís amb els drets socials i quan es presenta una oportunitat de desobediència precisament per a respectar aquest compromís, votar-hi en contra.

Avui Mas explicava a Rabell que fer bandera dels drets socials en una comunitat autònoma escanyada econòmicament per l'estat espanyol, i al mateix recolzar el govern de Tsipras, que ha acabat aplicant les mesures d'austeritat imposades per la Troika, és d'una enorme contradicció. Des de les esquerres no podem estar defensant un govern que practica mesures d'austeritat, sigui del color que sigui, i atacar-ne un altre amb l'objectiu d'amagar altres debats.

I fa molt de mal veure com un austericida repressor com Mas exposa les contradiccions estructurals del discurs actual d'una formació d'esquerres com CSQP, i a sobre amb raó. És que és molt greu això. CSQP està absolutament subordinada a la lògica estatal de Podemos. I això els passarà una enorme factura que sap molt de greu perquè utilitzant la bandera dels drets socials de forma tan cínica i purament electoral curtplacista, el que estan fent és contribuir a carregar-se aquesta bandera.

Sisplau, que les esquerres no caiguin més en l'estricta lògica electoral curtplacista perquè és molt dur haver de veure com la dreta neoliberal es carrega el discurs dels drets socials per culpa de les pròpies contradiccions de l'esquerra. Espero no haver de tornar a veure aquest espectacle mai més en la meva vida...

Les abraçades de debò

Recordo que diversos dirigents de Podemos, entre ells Pablo Iglesias, van criticar reiteradament l'abraçada de David Fernandez i Artur Mas, com si amb això la CUP estigués abandonant el seu compromís social i abraçant el nacionalisme burgès. A mi tampoc em va agradar aquella abraçada, però la CUP demostra el seu compromís social amb fets i accions polítiques, no amb abraçades d'un dels seus membres. Ho demostra, per exemple, forçant Felip Puig, Boi Ruiz o Artur Mas a fer un pas enrere, forçant Junts pel Sí a desobeir el Tribunal Constitucional i acceptar un rescat social, portant la comissió d'investigació del cas Pujol...

En canvi, què fa Podemos? És cert que no s'ha abraçat a Rajoy, però accepta l'obediència a les actuals institucions de l'estat espanyol, malgrat que aquestes tinguin una actitud antidemocràtica i ens impedeixin tirar endavant mesures per blindar els drets socials. No s'ha abraçat a Merkel, però fan campanya al costat de Tsipras un cop aquest ha traït el poble grec i s'ha subordinat a les imposicions de la Troika (quina credibilitat poden tenir després d'això?). No s'ha abraçat a Stoltenberg (secretari general de l'OTAN), però no demanen la sortida de l'OTAN i pretenen ficar de ministre de Defensa un dels màxims responsables espanyols de la invasió imperialista a Líbia que ha provocat la guerra civil crònica al país.

Mentre Podemos segueixi subordinat a la direcció actual, no serà més que un PSOE 2.0, un partit jeràrquic disfressat d'esquerres i amb discurs socialdemòcrata però sense suposar una amenaça real pels poders fàctics que oprimeixen la classe treballadora.

L'altra cara d'Europa

En els últims mesos ens hem indignat veient com alguns estats com Hongria utilitzaven tanques i policies contra l’arribada de persones refugiades. Però tot això no és nou a Europa. Ho evidencien les més de 30.000 persones mortes creuant el Mediterrani en els darrers 15 anys o els milers de milions d’euros que la UE ha destinat a reforçar les fronteres.

De fet no cal anar-se’n fins a Hongria per trobar un estat que construeix tanques i dispara contra persones que busquen un futur digne. L’estat espanyol porta dècades fent-ho amb la complicitat dels altres governs europeus. A Ceuta i Melilla també hi ha persones refugiades que fugen de la guerra a Síria. I també de països africans que durant segles han estat colonitzats i espoliats per la mateixa Europa que ara els tanca les portes.

Cal que la ciutadania europea conegui aquesta altra realitat, que té molt poc a veure amb els drets humans i la integració de cultures. En aquest sentit, hem organitzat una xerrada per aquest dissabte a les 18 h a La Marineta, on destaparem l’altra cara d’Europa.

Parlem de Veneçuela

Ahir vaig tenir el plaer de conèixer un home veneçolà i estar-hi parlant una bona estona. Com no podia ser d'altra manera, la conversa no va trigar gaires minuts en evolucionar cap a la política i la realitat de Veneçuela. Comparteixo tres idees que desprenc de la conversa i de la visió d'aquesta persona, algunes de les quals ja tenia força clares abans:

1. La República Bolivariana de Venezuela és un estat molt més democràtic que el Reino de España (quelcom que d'entrada sembla evident si ens fixem en els noms oficials de cada estat). Aquesta és una constatació tant o més evident que dir que Islàndia respecta més els drets humans que Aràbia Saudita, per exemple. Malgrat la intoxicació constant i descarada dels mitjans de comunicació, no ens hauria de fer cap vergonya afirmar-ho ben alt. Jo tinc 25 anys. Fa set anys que sóc major d'edat. I l'únic referèndum en el qual he pogut votar, va ser una consulta no vinculant considerada il•legal per la qual fins i tot tenim tres funcionaris públics a judici. A Veneçuela s'ha celebrat una multitud de referèndums en els darrers anys, alguns dels quals va perdre el govern de Chávez. Fins i tot compten amb la possibilitat de referèndums revocatoris al cap de dos anys de mandat, amb el qual es pot revocar el govern si la majoria de la població està descontenta amb la gestió. Us imagineu això a l'estat espanyol? Ja faria anys que ens hauríem tret de sobre en Rajoy. Però aquí, en canvi, quan es proposa un referèndum o una iniciativa legislativa popular, s'hi vota en contra i adéu. Al de la independència hi podríem afegir el de les prospeccions de petroli a les Canàries, el de l'auditoria del deute, el TTIP o la monarquia, només en el darrer any. PP, PSOE, CiU, C's, tots units contra la democràcia. Ara bé, la dictadura és a Veneçuela. Ni a Aràbia Saudita ni a Turkmenistan ni a Guinea Equatorial. A Veneçuela.

A més a més, Veneçuela celebra eleccions cada quatre anys avalades per observadors internacionals, com és evident. I pel que fa a la Constitució, aquesta va ser aprovada després d'un procés constituent obert i participatiu i de diverses votacions per sufragi universal. Res a veure amb la nostra inqüestionable, sagrada i divina Constitució del 78.

2. La democràcia i la llibertat tenen un preu. I aquest pot ser molt alt. L'Espanya republicana dels anys 30 ho sap bé, per qui tingui una mica de memòria... També ho saben bé el Xile d'Allende, l'illa de Cuba o, si anem més lluny en el temps, la Comuna de París. Veneçuela no és una excepció. Des del minut zero de l'anomenada revolució bolivariana, els mitjans de comunicació van començar una campanya descarada de desprestigi amb la voluntat de justificar un cop d'estat que reestablís el domini del país en mans del gran capital. D'altra banda, els Estats Units porta anys invertint milions d'euros en finançar l'oposició (la qual cosa no ens hauria de sorprendre, ja que ho fan gairebé a tot arreu). Però aquesta oposició sovint adopta actituds feixistes, com hem vist a Ucraïna i Síria, o també a Veneçuela, on s'ha practicat violència i assassinats de forma indiscriminada, crema d'autobusos i crides a la violència per part de líders opositors, conscients del suport de l'imperi estatunidenc. Això, sumat a la pressió mediàtica dels mitjans privats, a una gestió en alguns casos molt dolenta per part de les institucions, i sobretot a les traves que posen les grans empreses veneçolanes distribuïdores, arribant a amagar camions per a desestabilitzar el país (si recordem què li va passar a Allende podem veure que no són gaire originals), ha situat Veneçuela en una situació molt complicada a nivell econòmic, amb escassetat de productes al mercat i una inflació molt preocupant.

3. Veneçuela va perdre una oportunitat única. Malgrat la bona voluntat i determinació de Chávez, no es va fer front de forma prou contundent a la corrupció institucional ni es van poder tirar endavant mesures com les comunes locals, que van patir una forta oposició per part dels alcaldes que volien mantenir el poder i es va acabar perdent un referèndum que podria haver ajudat el país a avançar cap un model comunista altament descentralitzat. Jo, personalment, afegiria una dependència excessiva d'un líder com Hugo Chávez, la mort del qual ha suposat pel país un xoc molt important que s'afegeix a les enormes dificultats per les quals estan passant.

Afortunadament, segons aquest company veneçolà, Equador i Bolívia han après dels errors veneçolans i estan sabent actuar millor, malgrat que també pateixen una intensíssima pressió per part del capitalisme de la CIA i la Casa Blanca (com evidencia l'intent de cop d'estat contra Correa el 2006).

Aquest company també es va mostrar optimista amb el que està passant a Catalunya, com a oportunitat de crear una república justa i democràtica que serveixi d'exemple per la resta de pobles d'Espanya i d'Europa. Recordem, de fet, que els estats socialistes d'Amèrica Llatina han donat suport al nostre dret a l'autodeterminació, entre ells Veneçuela, Brasil, Cuba, Equador, Uruguai o Bolívia, mentre a la Unió Europea hi regna un silenci vergonyós.

"Yo nací en una familia pobre. Si no hubiera sido por Chávez, nunca habría tenido la oportunidad de encontrar un trabajo digno". Una frase literal que més o menys resumeix la Revolució Bolivariana: un enorme salt qualitatiu en la vida de la gent, però una dependència excessiva entorn una figura, la qual cosa ara els està passant factura. I una memòria que, com acostuma a passar, es va perdent a poc a poc davant les dificultats creixents del dia a dia.

El Bing Bang de la política catalana

Últimament és com si la política catalana s'hagués tornat boja i mil coses estiguessin passant a càmera ràpida de forma descontrolada. Cada partit a un ritme diferent, en una realitat diferent, fins i tot en un país diferent.

CDC amb una crisi brutal de la qual no saben com sortir-se'n perquè per primer cop en molt temps no tenen la paella pel mànec, trobant-se entre l'espasa dels seus votants i la paret de la llei espanyola. ERC esvaïda en la llista de Junts pel Sí intentant amagar el cap per no fer-se gaire mal en aquest terratrèmol que per alguns ha agafat dimensions apocalíptiques. La CUP amb el marrón de tenir la clau del futur polític de Catalunya, sense voler investir Mas però tampoc deixar que descarrili el "procés". El PP com una mena de bèstia agonitzant que necessita sang i fetge per mantenir-se viva. El PSC estancat en el seu Matrix com si s'hagués aturat el temps abans de la crisi i el procés sobiranista, ballant 'Don't stop me now' mentre l'aigua ja li arriba al coll. Podemos, ICV i EUiA units en un mateix grup però amb moltes diferències i recels i amb cada vegada menys marge de maniobra en un context sobiranista que no els beneficia gens i que els pot arribar a situar en un escenari de vida o mort. Unió Democràtica, a punt de l'extinció. UPyD, enterrada fa tot just quatre dies. Tot plegat, un context cadavèric, ideal per un partit carronyaire com Ciudadanos que es cruspeix la carn de zombies com el PP i el PSC i de cadàvers com UPyD, creixent a base de sang infectada.

Es com si estiguéssim vivint una mena de Big Bang de la política catalana. Una explosió que en poc temps acabarà amb l'estatus quo dels últims 30 anys i que determinarà el de les properes dècades. Sálvese quien pueda.

Per què CSQP està utilitzant els drets socials de forma cínica?

Entendre qualsevol procés d'alliberament nacional i/o independència com una manipulació purament identitària orquestrada per la burgesia regional per a invisibilitzar la lluita de classe, és una perspectiva molt simplista que demostra poques ganes d'entendre la complexitat de la realitat.

Sí que en alguns casos es tracta d'això, com podrien ser els casos extrems del nord d'Itàlia, on un partit racista com la Lega Nord impulsa una forma de nacionalisme xenòfob molt perillosa contra la Itàlia del sud. Però sembla que alguns pateixen llacunes de memòria bastant interessades. Tenim per exemple els casos d'Irlanda o els Estats Units en la seva lluita per la independència de l'Imperi Britànic, la qual va ser una oportunitat, no tant per a satisfer emocions purament identitàries, sinó sobretot per a tirar endavant processos constituents renovadors i moderns en contrast amb l'estructura aristocràtica, centralista i imperialista britànica.

També tenim el cas, molt interessant, del Kurdistan. Un poble que lluita per l'alliberament dels estats autoritaris turc, sirià i iranià des d'un projecte llibertari, socialista i feminista. Ara bé, a l'Iraq el nacionalisme kurd s'ha traduït en un tipus de nacionalisme burgès capitalista còmplice de les grans potències. Però per aquest motiu a algú se li acudiria pintar tota la lluita independentista kurda com si fos únicament la de l'Iraq? Seria absurd, simplista i interessat.

I ja no parlem dels processos de descolonització contra potències imperialistes, des de Cuba fins a Algèria o l'Índia. Cada cas és únic i es mou per entramats complexos de motivacions molt diverses. Però de fet, en la majoria dels casos, es tracta de processos populars per alliberar-se d'estats imperialistes altament nacionalistes, com serien els imperis espanyol, francès o britànic.

Alguns d'aquests comunistes ortodoxos que només entenen els processos independentistes com a projectes nacionalistes d'una minoria per mantenir els seus privilegis, haurien d'entendre que en molts casos -si no la majoria- es tracta més aviat del contrari. Processos per alliberar-se d'un nacionalisme que oprimeix llengües, cultures i pobles, un nacionalisme uniformitzador difós per una minoria privilegiada per a mantenir els seus privilegis.

I costa trobar a dia d'avui un exemple més clar d'això que el del règim borbònic espanyol. El procés d'independència a Catalunya no es pot definir amb una sola paraula. Durant segles ha estat minoritari i impulsat des de les esquerres, amb la qual cosa resulta absurd pintar-ho com un projecte personal de Mas, primer de tot. És evident que una part de la burgesia catalana està intentant tirar-lo cap al seu terreny, però quan des d'alguns sectors de l'esquerra s'equipara l'independentisme amb Mas, en realitat se li està fent el joc. I el pitjor de tot és que aquesta esquerra sap que la cosa no va així.

A mi em sembla perfecte que Alberto Garzón defensi el dret a l'autodeterminació de Catalunya, com a polític malagueny que treballa a nivell estatal i andalús. Un mínim i un màxim del que és esperable per algú que no lluita en l'àmbit català. El que ja no puc entendre és que el grup d'EUiA a Catalunya adopti la mateixa postura, perquè aleshores, de què es tracta, d'EUiA o d'IU a Catalunya? Sobretot quan és un partit que es defineix com a federalista i republicà, resulta incomprensible que restin al marge d'un moviment per una reconfiguració territorial espanyola i per a la ruptura amb el règim borbònic. I encara resulta més incomprensible que la coalició a la qual formen part, CSQP, fins i tot s'hi oposi, utilitzant cínicament la lluita pels drets socials.

I dic cínicament perquè ells saben perfectament que la lluita de classe no és l'única que existeix, i que utilitzar-la per tapar les altres és fer-ne un ús interessat i cínic. Utilitzar-la per tapar la lluita per un model territorial descentralitzat, sobirà i republicà és incoherent ja que totes formen part d'una mateixa lluita. Només sóc capaç de trobar la resposta en els interessos electorals curtplacistes.

De fet, fins i tot els propis Marx i Engels havien defensat processos d'emancipació de països com Irlanda o Polònia, dient que la indiferència davant d'aquests processos era una forma de recolzament al chovinisme opressor utilitzat per la burgesia de la nació dominant. Alguns portem anys criticant que ERC hagi caigut en la lògica de CDC d'utilitzar la lluita per l'alliberament nacional per a invisibilitzar la lluita de classe. Però igual de desencertat i il•legítim em sembla el cas contrari que ara practica CSQP.

El gran hipòcrita

Avui he sentit Joan Tardà dient que Mas és un gran demòcrata. Clar. Per això va fer xantatge dient que o anava ell de president en una llista unitària o no hi havia eleccions. Per això el seu govern ha utilitzat la violència per reprimir nombroses manifestacions pacífiques i va recórrer l'absolució de les encausades pels fets del Parlament. Per això el seu govern va enviar els mossos a desmuntar el multireferèndum de 2014. Per això el seu partit ha votat en contra d'un referèndum sobre el TTIP i un sobre una auditoria del deute. Per això el seu partit ha votat contra la tramitació de nombroses Iniciatives Legislatives Populars. Per això el grup parlamentari de CiU va votar contra el dret a l'autodeterminació de Kurdistan, Palestina i Sàhara Occidental al Parlament...

Mare meva, quin gran demòcrata! Miri senyor Tardà, deixeu de fer el ridícul. Deixeu de vendre-us a Convergència perquè si seguim així no hi haurà independència. O democratitzem el lideratge del procés sobiranista, o tot plegat haurà acabat sent una farsa perquè els càrrecs de CDC segueixin al poder.

Ponts pel procés constituent cap a la República Catalana

Com ha dit Ada Colau (i també la CUP el mateix 27-S) el 47,8% de vots independentistes no legitima una declaració d'independència immediata i per això no s'ha proposat de moment. Però el que sí que legitima és la desobediència de les institucions espanyoles que cancel•len les nostres lleis (sobretot el Tribunal Constitucional); i també l'obertura d'un procés constituent participatiu a Catalunya de cara a dotar-nos d'eines de plena sobirania que garantitzin, entre altres, la celebració d'un referèndum vinculant.

Crec que són dos aspectes bàsics que podrien perfectament defensar tant Junts pel Sí, com la CUP, com CSQEP. Crec que totes tres formacions comparteixen la necessitat d'empoderament ciutadà així com d'impulsar una reconfiguració territorial més descentralitzada (alguns des del federalisme, altres des de l'independentisme). També penso que totes tres comparteixen la necessitat de desobediència d'uns tribunals que no només anul•len la nostra sobirania sinó també els nostres drets socials.

Crec que entre aquestes tres formacions, a més de moltes discrepàncies evidents i en part inevitables, també existeixen punts en comú molt potents que podrien ajudar a desencallar aquesta situació en la qual es troba Catalunya (i potser contribuir a provocar-ho a la resta de l'estat). Només veig una certa falta de voluntat per part d'algunes direccions.

Per una banda, un cert pànic electoral per part d'algun dels partits que integra CSQEP, preocupat per les conseqüències que podria tenir el 20D una posició massa radical en l'exercici de la democràcia real, sobretot si la maquinària mediàtica del règim l'infla amb una bona dosi de contingut nacionalista. D'altra banda, un pes encara massa gran de CDC dins de Junts pel Sí. La direcció de Convergència ha demostrat reiterades vegades prioritzar els seus interessos de partit molt per davant de qualsevol interès de país, des d'un cinisme maquiavèlic i una hipocresia desbordants.

Davant d'aquest escenari tan complex però a la vegada tan il•lusionant i únic, espero que ERC i la CUP sàpiguen maniobrar bé des del seu rol intermedi entre CDC i CSQEP, que siguin capaços d'oferir projectes comuns on totes les forces s'hi puguin trobar còmodes o, si no, que l'evidència de les seves incoherències les porti a reaccionar davant les seves bases i votants.

Penso que de moment el paper de la CUP, malgrat ser la formació amb menys diputades del Parlament, està sent admirable. Està reconduint l'independentisme perquè esdevingui sinònim d'una revolució social i democràtica que li permeti seguir creixent. L'últim fet ha estat exigir que els consellers Felip Puig i Boi Ruiz no puguin repetir en el nou govern. Dos consellers que han fet una feina detestable basada en mentides i repressió ferotge per part del primer, i en fer negoci amb la nostra salut per part del segon. Llàstima que de moment la CUP es trobi sola, entre una ERC encara massa subordinada a la lògica convergent i una CSQEP subordinada a la lògica electoralista curtplacista.

L'oportunitat que se'ns ha obert a les esquerres per tal d'encetar un procés constituent on tinguem el pes majoritari i una revolució territorial a l'estat espanyol que faci trontollar el règim borbònic del 78, és històrica. I ja ho hem dit diverses vegades. Malgrat l'enorme poder fàctic de la dreta, l'esquerra acostuma a ser sempre la responsable dels seus propis fracassos. De vegades per sectarisme, per electoralisme, personalisme, manca de democràcia interna... De totes depèn que no tornem a perdre una oportunitat històrica.

Un exemple de la dictadura financera

Avui he passat per una oficina de La Caixa a fer un pagament i m'he trobat això. Un gran exemple de la submissió dels principals mitjans de comunicació del nostre país al poder financer. La hipòcrita obra social de La Caixa li serveix per rentar-se la imatge a través d'uns diaris esclaus dels seus accionistes privats i dels milions de publicitat que dóna la banca.

Com bé s'explica al documental 'Una mosca en una botella de Coca Cola', els principals diaris d'un país podran criticar el partit A o el partit B però mai no criticaran les principals empreses que conformen l'oligarquia capitalista. Ja que elles són els seus amos. Elles són, d'alguna manera, les que n'escriuen els continguts.

Mai no es publicarà una notícia dient que s'ha trobat una mosca dins una ampolla de Coca Cola. De la mateixa manera que difícilment veurem (i mai en espais destacats) articles sobre les estafes diàries de La Caixa, sobre les seves pressions per a privatitzar la sanitat, sobre les seves inversions en indústria aramentística o empreses que practiquen l'explotació infantil, ni tampoc sobre la seva història com a membre de la Lliga antiabolicionista quan es deia Caja de Pensiones y Monte de Piedad per tal d'impedir que s'abolís l'esclavitud. Tampoc mai es parlarà dels crims humans i ecològics comesos per empreses neocolonials com Repsol-YPF a Amèrica Llatina. Ara bé, sí que es demonitzarà qualsevol govern que pretengui nacionalitzar els seus propis recursos, titllant-lo de règim dictatorial encara que sigui més democràtic que l'estat espanyol.

Aquesta imatge que la pròpia oficina de La Caixa mostra orgullosament, és a la vegada un dard contra si mateixa ja que evidencia l'escandalosa submissió dels mitjans al poder financer. Resumeix clarament la dictadura financera en la qual vivim, en aquest cas representada per l'afèrrim control mediàtic que practiquen. Una realitat que resulta imprescindible conèixer si mai volem començar a entendre res del que passa al nostre voltant. Per tant, gràcies Caixabank per aquesta mostra de sinceritat tan poc freqüent en vosaltres.

Desaprofitar

Catalunya Sí Que Es Pot segueix submergint-se en les seves contradiccions. Després de dir-se "Sí que es Pot" i recolzar el partit de Tsipras a les darreres eleccions gregues, ara voten en contra de la tramitació de la iniciativa de Junts pel Sí i la CUP per obrir un procés constituent cap a la república catalana.

Això del federalisme, suposo que ho fan servir per sortir del pas, no? A l'estil PSC. Perquè ja m'explicaran a mi com pretenem federar-nos a la resta de l'estat espanyol sense esdevenir una república catalana. Això de la unitat popular i la justícia social, suposo que deu ser una mica a l'estil "Tsipras". Sí que es pot mentre la Troika (o en aquest cas l'estat espanyol) ens ho permetin.

Totes aquestes contradiccions estructurals només tenen una explicació: electoralisme. És l'únic que puc entendre. Sembla que la puta i la ramoneta han fet un salt cap a les antípodes del seu tradicional partit-hoste. Tot en un agònic intent de seguir arreplegant uns vots que s'escapoleixen per totes bandes. I, sobretot, pensant més en el vint de desembre que en entendre què està passant realment a Catalunya.

I és que no només és la primera vegada que hi ha un Parlament amb majoria independentista. També és la primera vegada des que va començar això del "procés" en què la majoria de diputades independentistes són d'esquerres o centre-esquerra. Recordem que CDC manté 29 diputats, més un de Demòcrates de Catalunya. D'altra banda, 19 d'ERC, un de MES i un de Catalunya Socialisme i Llibertat. I finalment, 10 diputades del grup parlamentari de la CUP. Això són 30 diputades de dreta i 31 d'esquerra i centreesquerra, més 11 independents de Junts pel Sí.

Em sembla incomprensible que es pugui desaprofitar un moment clau com aquest per a trencar amb el règim borbònic. En comptes d'apropar-se a l'esquerra sobiranista i pressionar per un procés constituent governat democràticament i sense Mas de president, sembla que alguns prefereixen la postura (còmoda i suïcida) de lamentar-se, de seguir assenyalant l'independentisme com una estratègia unilateral de CDC (fent-li el joc al PP i també a CDC) i passar a no pintar res a la cambra catalana. Espero que el sector sobiranista i rupturista de CSQEP (que hi és) siguin una mica més intel·ligents que la seva actual direcció.

Només el poble

El que més m'emprenya no és que l'ajuntament de Santa Maria de Martorelles, el de Barcelona i la Generalitat de Catalunya hagin destrossat un paisatge que havia vist i viscut des de petit, amb una tal•la d'arbres que suposadament ha sobrepassat els límits permesos i que ha acabat amb exemplars antics d'alzines i roures (amb la participació de "l'Obra Social de La Caixa", per cert).

Això d'entrada m'emprenya molt. Però hi ha dues coses que encara m'emprenyen més. Una és que ho hagin fet sense previ avís al veïnat i un cop han passat les eleccions municipals. Oh, quina casualitat. Ja no dic que es fes una consulta popular perquè els veïns i veïnes poguéssim decidir com volíem rehabilitar l'espai de la masia de Can Girona. No, no seria tan agosarat de demanar que els polítics es prenguessin seriosament la democràcia. Però és que fer-ho com s'ha fet, sense ni tant sols avisar i esperant que passessin les eleccions, és de ser molt 'chapucero'. Ara mateix no em ve la paraula en català. Molt cutre. De prendre els ciutadans per súbdits, per mers vots amb potes que només cal acontentar cada quatre anys. Us sembla normal que els veïns vagin passejant pel seu propi carrer i de cop i volta es trobin amb dues hectàrees i mitja de bosc arrasades? Del bosc que han vist tota la vida?

I la segona cosa que també m'emprenya més que el fet en si és que els governs municipals que han fet això siguin de partits o coalicions que es fan dir 'ecologistes', 'demòcrates', 'renovadors' o 'nova política'. Parlo d'Iniciativa per Catalunya Els Verds -Esquerra Unida i Alternativa a l'ajuntament de Santa Maria de Martorelles i de Barcelona en Comú a l'ajuntament de Barcelona (que té la propietat del terreny de la masia). Això ens ho hauran d'explicar bé. Però m'està recordant massa a la ICV de Santa Perpètua, venuda completament al capital, un govern que d'ecologista no té res però d'hipòcrita en té per donar i per vendre. Encara espero que el partit d'ICV-EUiA a nivell nacional prengui mesures al respecte si és que els queda alguna gota de dignitat. O almenys per respecte a bona part de la seva militància, que en conec alguns i la majoria són gent digna que es mereix una altra direcció i unes altres formes.

De moment les veïnes s'han organitzat a l'espai Salvem Can Girona, han presentat una denúncia al jutjat de Mollet i han aconseguit que s'aturi temporalment la tal•la d'arbres (sí, es veu que amb el que han fet fins ara no en tenen prou). En fi, un exemple més que, al final, votar blaus, vermells o verds acaba important bastant poc. Només el poble defensa el poble.

Chacón, el zombie que torna

Alguna cosa hem fet malament quan el PSC, un partit disfressat d'esquerres i adreçat a vot obrer, posa de candidata Carme Chacón, responsable directa d'aprovar la llei de desnonaments exprés i de vendre armes a estats criminals com Israel i Aràbia Saudita quan era ministra d'Habitatge i Defensa.

Alguna cosa ha fallat quan una persona que hauria de ser assenyalada i denunciada des de tots els àmbits d'esquerres i des de la classe treballadora i pacifista, és nombrada candidata per un partit que precisament aspira als vots d'aquest col·lectiu.

No sé si encara hi som a temps, però la decisió del PSC hauria de suposar un tret per la culata a aquest partit, víctima de les seves contradiccions estructurals i la seva hipocresia desbordant. Com diria Fernández, Chacón hauria de ser expulsada a les clavegueres de la història per tot el mal que ha fet a aquest país i a la resta del món.

Independentistes de cara al 20D

Què creieu que hauríem de fer les persones que volem la independència de cara a les eleccions espanyoles?

a. Recolzar llistes independentistes.

b. Recolzar llistes transformadores d'àmbit estatal que defensin el dret a decidir.

c. Apostar per l'abstenció com a forma de desobediència i desconnexió amb l'estat.

Personalment em situo entre la segona i tercera opció. La primera opció em semblaria un error estratègic ja que molt possiblement no se superaria el 47,8% de vot independentista del 27-S (ja que no crec que la CUP es presenti, entre altres motius), a més que em semblaria força incoherent començar un procés de desconnexió amb l'estat i presentar-se a les eleccions d'aquest estat.

La segona em resulta temptadora ja que no només vull una república justa i democràtica pel poble català sinó també pels altres pobles de l'estat, tot i que al mateix temps penso que l'única forma de transformar l'estat espanyol serà des de baix, des dels municipis i els processos populars alliberadors. Al mateix temps, el fracàs de les esquerres espanyoles a l'hora de formar una candidatura d'unitat amb opcions reals d'entrar a les institucions, no ofereix gaires esperances de canvi el 20 de desembre, i evidencia que la mobilització i organització popular segueix sent la clau pel canvi.

La tercera em semblaria la més coherent d'entrada, sobretot per l'efecte que tindria una alta abstenció a Catalunya, evidenciant que la societat catalana ha fet un pas clar cap a la desconnexió amb l'estat. De totes formes això només funcionaria amb un ampli consens sense llistes independentistes que es presentessin, la qual cosa veig molt improbable per interessos partidistes.

Com ho veieu vosaltres?

Vull un Willy Toledo

Willy Toledo va dir que a l'estat espanyol es necessita una CUP. Doncs jo crec que a Catalunya es necessita un Willy Toledo. Algú que sense pèls a la llengua es cagui en tota aquesta simbologia nacionalista èpica, falsa i burgesa que porta intoxicant la nostra cultura des de fa dècades. Algú mediàtic que sense por es cagui en Jaume I, en la Senyera, en Sant Jordi, en La Moreneta, en el modernisme, en el Barça, en el seny, en el tricentenari, en el català estàndar i en tota aquesta colla de fetitxes inventats per uns pocs per seguir enganyant a la resta. I per suposat, en l'estat espanyol.

Entenguem-nos per entendre'ls

En un dia com avui moltes ens preguntem com pot ser que el nacionalisme espanyol celebri com a dia nacional l'inici del pitjor genocidi de la història finançat i perpetrat pel regne d'Espanya.

Pero també en un dia com avui convindria reflexionar sobre algunes coses d'aquí Catalunya. Com per exemple, els noms i carrers dedicats a un rei com Jaume I, així com tota l'èpica nacional al voltant d'aquest monarca. Un rei que va perpetrar igualment un genocidi contra la població civil que habitava a l'illa de Mallorca, majoritàriament musulmana. Reflexionar com se'ns explica la història de les gestes d'aquest personatge, que sense cap vergonya hauríem de definir com a monarca genocida.

I el mateix podríem dir de l'època hipòcritament anomenada de la 'Renaixença', lligada a una industrialització catalana racista i esclavista, amb noms com Prim, López i López, o Eusebi Güell, entre molts altres. Aquí a Catalunya tenim un moviment arquitectònic, el modernisme, que neix de l'esclavatge i l'explotació obrera, però que, en canvi, està molt idealitzat i sembla inqüestionable. Al mateix temps, aquella burgesia esclavista organitzada entorn de la Lliga Regionalista té per hereva l'oligarquia econòmica i política actual que segueix governant a Catalunya.

Evidentment és ben necessari retirar totes les estàtues i noms de carrers i places franquistes i borbòniques. Però també ho és de tots aquells criminals, genocides i esclavistes que la història ha disfressat de catalanistes per alguna raó. Estàtues que embruten les nostres ciutats i la nostra terra, i que intoxiquen la nostra identitat.

Potser si entenem les nostres pròpies contradiccions i ens enfrontem a les nostres vergonyes com a país, podrem comprendre millor les dels altres que tant ens ofenen.

Solidaritat cubana

Ahir vaig tenir el plaer d'assistir al sopar solidari de Mollet amb Cuba, amb deliciosos plats cubans, mojitos, música cubana en directe i la presència d'algunes treballadores de Valeo que estan resistint contra el trasllat de la planta de Martorelles, un exemple de dignitat obrera.

En el manifest que es va llegir, em va emocionar la solidaritat que es va expressar amb el poble estatunidenc. Un poble víctima del règim d'Obama, titella de l'oligarquia econòmica-criminal que governa amb mà de ferro tot vulnerant drets bàsics de la població com l'assistència sanitària, condemnant-la a la desigualtat extrema, oprimint les minories ètniques i amb uns cossos policials basats en l'assassinat sistemàtic dels pobres que es rebel•len.

I és que la nostra pàtria, per damunt de qualsevol altra, és la Humanitat, i companyes són totes aquelles que, sigui on sigui, lluiten contra l'imperialisme, contra el patriarcat i contra el capitalisme per un món més just i digne.

(A la imatge, intervenció d'un dels membres del comitè d'empresa de Valeo)

El poc sentit de les llums de Nadal

Jo penso que no s'haurien d'encendre mai les llums de Nadal amb enllumenat públic. Primer perquè som una societat plurireligiosa, diversa i altament laica, aleshores no sé per què cada any els ajuntaments han de gastar-se el nostres diners amb celebracions d'origen religiós. A més a més les llums de Nadal ja no tenen sentit ni pels mateixos cristians, ja que la lògica que hi ha al darrere és plenament consumista i materialista. Estic segur que si Jesús visqués entre nosaltres no només s'oposaria a les llums de Nadal sinó que aniria amb els seus seguidors a arrencar-les tot denunciant el lucre i l'ostentació. Però és que a sobre suposa una despesa pública per part d'institucions amb seriosos problemes econòmics i que han de fer front a taxes de pobresa social molt preocupants, i en un planeta que pateix un escalfament global de conseqüències tràgiques.

El que hauríem de fer és tot el contrari del que s'ha fet en els darrers anys: apostar per l'eficiència energètica, per un model de consum responsable, una gestió pública que s'ocupi de les necessitats de la gent, i uns governs que no donin privilegis a una religió per damunt de les altres.

De vegades admiro la dreta

De vegades admiro la dreta. Com és capaç de sortir-se'n sense haver de recórrer a sicaris i exèrcits, com feia fa un segle.

A Espanya la dreta està en un procés de metamorfosi substituint el PP per Ciudadanos i reinflant el PSOE amb un ninot que intenta recordar al Felipe González de jove.

A Catalunya la dreta ha aconseguit difondre un independentisme nacionalista ranci que ha provocat que CDC sigui capaç de controlar els aparells de Junts pel Sí o l'ANC, convertint ERC en una trista titella buida de contingut.

Val a dir que, en els dos casos, la dreta manté el control sobre els mitjans de comunicació de masses, des de diaris, ràdios i canals de televisió, tant públics com privats. I saben com utilitzar-los.

Però és que a sobre, davant d'un escenari tan hostil, l'esquerra no està sent capaç de reaccionar. A Espanya, lluny de crear un front popular, dos líders televisius van estar discutint sobre si unir les seves sigles o no en el que hauria estat l'única candidatura mínimament votable amb possibilitats de disputar la victòria al PPSOE. I ni així. Ni així...

A Catalunya el que encara es pot considerar 'esquerra' està més dividida que mai. Per una banda tenim ERC vergonyosament subordinada a la lògica d'una dreta sense escrúpols com la de CDC, que novament demostra que el seu projecte no té res a veure amb la independència, sinó amb mantenir el poder i la impunitat costi el que costi. I ERC segueix abaixant el cap, posseïda per una estelada prostituïda i buida de contingut.

El sector de ICV-EUiA i Podemos, confosos i marejats entre el sobiranisme, l'autonomisme, el municipalisme, l'electoralisme, l'europeisme, el comunisme i la socialdemocràcia... Paral•litzats en un laberint de contradiccions internes.

I la CUP, sola en la seva coherència, ja que ni ERC ni CSQEP es mullen per un independentisme d'esquerres que pogués desencalllar la situació i avançar cap una veritable revolució social al nostre país. Electoralisme, suposo. I dogma de partit.

I mentrestant, els carrers en hores baixes, la llei mordaça aprovada, el deute il•legítim creixent, el TTIP aprovant-se, Catalunya privatitzant-se, i els drets humans de la gent mes vulnerable, sota minims.

Avui estic pessimista. Però ja se'm passarà. Quin remei. En el pitjor dels casos, tornarem a començar.

Les refugiades invisibles de l'estat espanyol

La hipocresia del govern espanyol amb el tema de les refugiades és espectacular.

Mentre el ministre de l'Interior (el mateix responsable de la mort de desenes de persones a la frontera sud) diu que l'estat espanyol és solidari, la veritat és que han fet tot el possible perquè aquí vingués el mínim possible de persones refugiades. Fins ara n'havien acceptat una trentena, mentre països més petits com Grècia, el Líban o Jordània han rebut l'arribada de centenars de milers de persones el primer, i de milions els segons.

Al mateix temps, a la frontera sud, a Ceuta i Melilla, hi ha desenes de persones refugiades de països com Síria, Líbia o Somàlia intentant demanar asil polític. La resposta de l'estat espanyol ha estat legalitzar les devolucions en calent. Si hi hagués voluntat política, no caldria esperar que arribessin els refugiats d'Alemanya, Grècia o Itàlia. Avui mateix podrien començar a tramitar les sol•licituds a la frontera sud espanyola.

Per si no fos prou, l'estat espanyol fins i tot reprimeix els refugiats que ja s'hi troben dins en procés d'asil. Ahir mateix la policia espanyola va detenir Hassana Aalia, refugiat sahrauí que va escapar de la repressió del règim marroquí que ha ocupat la seva terra. Pot ser que sigui expulsat de l'estat espanyol.

D'altra banda, l'estat segueix la lògica cínica i perversa de la legalitat europea, que considera diferents les persones que fugen de la guerra de les que fugen de la fam. Però si l'estat espanyol no es preocupa ni de les primeres (que són les úniques que es consideren jurídicament refugiades) imagineu amb les segones, les refugiades econòmiques, les quals reben el mer estatus de 'migrants', com si abandonar la seva terra es tractés d'alguna mena de capritx...

D'aquesta manera, tenim que en els darrers anys la UE ha gastat centenars de milions d'euros en ganivetes, policia, controls i fronteres al Mediterrani, mentre desatenia les necessitats d'asil polític, acollida i integració de persones refugiades. I així estan ara, encallats en la ineficiència, la divisió i la hipocresia.

Davant la crueltat dels nostres governs, resulta imprescindible que la societat civil organitzada pressioni per tal que es garanteixin els drets humans de les persones que fugen de la guerra i la fam que les potències de l'OTAN han originat en els seus països. És el mínim que podem fer.

Avui a les 19h ens reunim a la Plaça Catalunya de Mollet del Vallès per preparar l'acollida de les persones refugiades i per seguir pressionant les institucions perquè estiguin a l'alçada.

Quina alternativa hi ha al BDS?

Aquesta gent que critica el boicot a Israel i diu que s'han de trobar altres solucions, jo els pregunto: quines solucions?

Quina solució podem trobar des del pacifisme per acabar amb el genocidi contra el poble palestí per part d'un estat que practica el feixisme amb total impunitat? Seguir amb acords de pau simbòlics que no serveixen de res des de fa dècades, mentre l'exèrcit d'Israel segueix ocupant per la força i massacrant la població civil palestina?

Us pregunto: vosaltres hauríeu estat capaces de comerciar amb les empreses que representaven l'Alemanya nazi o amb l'Estat Islàmic? Els vendríeu armes i tindríeu les seves ambaixades al vostre país com si fossin 'països normals'? Hauríeu anat a fer turisme a Berlín mentre a pocs quilòmetres el règim nazi cometia crims contra la humanitat? Convidaríeu cantants islamistes que justifiquessin la jihad de l'Estat Islàmic i elogiessin les milícies feixistes? Doncs per què us sembla normal fer-ho amb Israel?

Va ser el boicot i l'aïllament internacional el que va aconseguir fer caure el règim de l'Apartheid a Sud-Àfrica (que per cert, tenia el suport israelià). A Israel és el boicot internacional organitzat, juntament amb la resistència palestina, qui realment està molestant i preocupant el règim sionista. No els hipòcrites acords de pau ni les paraules buides dels polítics.

Recordeu que en una situació d'opressió, l'equidistància és complicitat. I quedar-se de braços creuats, també.

Els dos camins del procés independentista

Catalunya es troba entre dos camins:

1. Tirar endavant un procés independentista de caràcter personalista i nacionalista, dominat per la burgesia neoliberal amb l'objectiu de repetir un estat dins la UE i l'OTAN, i utilitzat com a cortina de fum per desmantellar l'estat del benestar català. Un procés que seria incapaç de sumar més indecisos ja que difícilment seria vist com a alternativa.

2. Tirar endavant un procés independentista que signifiqui una evolució com a país, un procés democratitzador, plural i alliberador cap a la justícia social i la sobirania plena, sense dependre de líders messiànics, sinó de la força de la gent. Un procés que ajudaria a sumar indecisos, ja que seria la principal alternativa a l'estatus quo.

Pot semblar secundari, però l'elecció del president o presidenta serà un pas més o menys simbòlic que marcarà el rumb futur.

Companys i companyes de Catalunya Sí Que Es Pot:

Entenc que moltes de vosaltres tingueu dubtes sobre el tema de la independència de Catalunya i que molts aspectes us tirin enrere. A mi personalment em passava el mateix fins no fa gaire. No m'il•lusionava un independentisme nacionalista políticament conduït per Convergència i que servís de cortina de fum per tapar el seu projecte neoliberal.

Però he canviat d'opinió ja que he vist que el podem convertir en una revolució democràtica. En l'últim any m'he adonat que les esquerres no podem restar al marge d'un dels moviments democràtics més potents de les darreres dècades a casa nostra. No podem restar al marge perquè no podem deixar que això tan potent quedi en mans de la dreta. Perquè hem d'aconseguir que la independència sigui sinònim de revolució social. Ara mateix és l'oportunitat més clara que tenim d'aconseguir un estat just i democràtic. Però segur que sense vosaltres serà molt difícil. I no per això abandonarem la lluita conjunta amb la resta de pobles de l'estat per a fer fora el PPSOE de les institucions i defensar la dignitat de la gent.

Entenc perfectament les vostres reticències. També són les meves. Però fixeu-vos. L'independentisme cada vegada es troba més a l'esquerra. Fixeu-vos que els 200.000 vots que en aquestes eleccions s'han sumat a les forces independentistes, ho han fet des de la CUP. Si comptem amb diputats, abans hi havia 37 diputats de CDC, 21 d'ERC i 3 de la CUP, ara són uns 30 de CDC, uns 20 d'ERC i 10 de la CUP, més els independents. Imagineu-vos que vosaltres també us hi suméssiu. L'independentisme tindria més de 40 diputats d'esquerra i centreesquerra i 30 de dreta i centredreta. Seria absurd no aprofitar-ho per a tirar endavant el país que volem i que a la vegada servís d'exemple i inspiració pels altres pobles de l'estat.

I, al cap i a la fi, per arribar al federalisme primer cal la nostra independència. No podem esperar que la resta de l'estat faci aquest pas, de la mateixa manera que no podem esperar que la Unió Europea per si sola cedeixi en les polítiques del deute. Hem de fer el pas nosaltres perquè la realitat es comenci a transformar.

Amb la vostra participació, treballant juntament amb la CUP, podríem aconseguir un govern independentista que no es trobi en l'òrbita de Mas, sinó liderat de forma realment democràtica i plural que garantís un procés constituent cap a una república justa i democràtica.

Podem parlar realment d’un “cinturón naranja”?

Això de parlar del "cinturón naranja" queda molt bé pels mitjans de comunicació i tota la pesca, però fem un recompte dels partits guanyadors en els municipis del cinturó barceloní per veure si s'ajusta gaire a la realitat:
---
Primer cinturó:

CIUDADANOS: Barberà del Vallès, Castelldefels, El Prat de Llobregat, Esplugues de Llobregat, Gavà, L’Hospitalet, Ripollet, Sant Adrià de Besòs, Sant Andreu de la Barca, Sant Boi de Llobregat i Viladecans. 11 en total.
JUNTS PEL SÍ: Badalona, Barcelona, Begues, Castellbisbal, Cerdanyola del Vallès, Cervelló, Corbera de Llobregat, El Papiol, La Palma de Cervelló, Molins de Rei, Montcada i Reixac, Montgat, Pallejà, Sant Climent de Llobregat, Sant Cugat del Vallès, Sant Feliu de Llobregat, Sant Joan Despí, Sant Just Desvern, Sant Vicenç dels Horts, Santa Coloma de Cervelló, Tiana i Torrelles de Llobregat. 22 en total.
PSC: Badia del Vallès, Cornellà de Llobregat i Santa Coloma de Gramenet. 3 en total.
---
Principals municipis del segon cinturó metropolità:
CIUDADANOS: Rubí, Santa Perpètua de Mogoda. 2 en total.
JUNTS PEL SÍ: Granollers, Martorell, Mataró, Mollet del Vallès, Premià de Mar, Sabadell, Sant Pere de Ribes, Sitges, Terrassa, Vilanova i la Geltrú, Vilafranca del Penedès. 11 en total.
---
En total, Junts pel Sí va guanyar les eleccions a 33 dels principals municipis del primer i segon cinturons de Barcelona (incloent-hi la capital), mentre que Ciutadans ho va fer en 13, i el PSC en 3. Per tant, posats a ser agosarats, en comptes de parlar d’un cinturó taronja seria més apropiat parlar d’un cinturó independentista. Però seria, igualment, desencertat, vist que a la majoria d’aquests municipis els vots del Sí no han superat els del No.

En tot cas, queda clar que, almenys de moment, no podem parlar d’un cinturó taronja que substitueixi aquell cinturó vermell on el PSC s’imposava a la gran majoria de municipis. Encara falta temps per veure la tendència d’aquests municipis ex-PSC, si és que se n’acaba formant una de clara.

Convèncer convençuts o sumar indecisos?

Ens queixem que a Madrid no ens entenen ni ens escolten però és que de vegades sembla que hi hagi independentistes que caiguin en el mateix error. L'estratègia de convèncer els convençuts està molt bé, però no és suficient per aconseguir una àmplia majoria independentista, la qual és imprescindible si algun dia volem independitzar-nos de debò en comptes d'eternitzar un procés que massa sovint ha estat sinònim de cortina de fum.

Només Súmate i en menor mesura la CUP s'han proposat seriosament ampliar el suport a l'independentisme entre un sector molt complicat però imprescindible, que és el de la Regió Metropolitana de Barcelona (sobretot l'Àrea Metropolitana). Una zona on en 15 municipis Ciudadanos ha guanyat les eleccions i en dos el PSC, i la qual va impedir que l'independentisme arribés al 50% dels vots. No podem deixar escapar aquesta part de la població, amb ciutats tan importants com L'Hospitalet, Santa Coloma, Rubí, Gavà, etc.

Aleshores, em pregunto una cosa. Com és possible que seguim amb l'estratègia personalista de Mas?? Realment creiem que així podrem, algun dia, sumar els milers d'indecisos que encara hi ha?

Deixant de banda les meves profundes antipaties polítiques amb el president, penso sincerament que ara mateix és un personatge que resta. O com a mínim no suma. S'ha vist amb els resultats insuficients de Junts pel Sí. L'independentisme ha crescut des de la CUP.

Potser algunes persones, suposo que les més properes a CDC, no acaben de ser conscients del rebuig amplíssim que genera la figura de Mas entre els votants de CSQEP, un espai politic que tard o d'hora necessitem apropar, i això només serà possible amb un independentisme que realment sigui sinònim de justícia social, d'alliberament democràtic, de procés constituent. El primer pas per aconseguir-ho és posar Mas en segon terme. Ja no dic fer-lo desaparèixer (encara que si fos per mi el primer que faria seria enviar-lo al tribunals per pressumpte còmplice de corrupció), però entenc que Mas també desperta moltes simpaties entre alguns sectors ja convençuts. 

El que veig és que l'independentisme necessita una imatge més plural i democràtica, menys personalista, i sobretot que no quedi personalitzada en un polític que és responsable de les retallades i privatitzacions (perquè sí, no podem oblidar que CDC va pactar el desmantellament de l'estat del benestar amb el PP), del negoci privat amb la nostra salut (encapçalat per l'austericida Boi Ruiz), de la repressió de manifestacions pacífiques (15-M, cas del Parlament, Esther Quintana, Multireferèndun) i del vergonyós vot en contra de l'autodeterminació dels pobles kurd, palestí i sahrauí.

Com pretenem que un polític així sigui una figura de consens? Com pretenem sumar la major part d'aquest 9% de votants que fa dos dies van optar per l'abstenció sobre la independència votant CSQEP però que demostren una alta preocupació pels drets socials?

És que realment jo no ho puc entendre. Em sembla de lògica aplastant el fet que Mas ja està cremat, esgotat com a cara visible del procés a nivell institucional. Hi ha moltíssimes opcions de consens. Romeva, per exemple. A mi no m'agrada políticament, però com a mínim és tolerable i ajudaria molt més a sumar indecisos. I com a mínim Junts Pel Sí no cauria en la trampa i la contradicció de voler posar de president el número quatre de la seva llista. Perquè ho sento per és així. Això no cola.

Els resultats de diumenge demostren que en un referèndum l'independentisme guanyaria. Per això, la cosa està a tocar, però cal que ho fem bé. Malgrat les amenaces, les trampes antidemocràtiques o la pèrdua dels vots de l'ambaixada espanyola a Roma, l'independentisme ara mateix és majoritari. Si no ho aconseguim nomes serà responsabilitat nostra.

El pis antic

Imagina que vius en un pis antic però molt bonic amb vistes al cel. En general els veïns i veïnes són molt agradables i diversos. Però l'edifici té un problema. Resulta que, segons els tècnics, els fonaments s'estan desfent i en els propers mesos es podria arribar a esfondrar. 

Doncs bé. Un dia s'organitza una reunió de veïns ja que cal escollir el president o presidenta de la comunitat. Se'n presenten set. Un d'ells proposa pintar la façana de blanc. En canvi un altre està convençut que s'ha de pintar de veige. Un altre comenta que s'haurien de ficar bombetes ecològiques a l'entrada. N'hi ha un de sulfurat que diu que s'haurien d'expulsar uns veïns musulmans però no sap ben bé per què. Després n'hi ha un que opina que no s'hauria de fer res, que tot va bé, i un altre que fins i tot pensa que s'hauria d'afegir una nova planta a l'edifici. I finalment n'hi ha un que, preocupat, diu que s'haurien de canviar els fonaments de l'edifici perquè no caigui avall. Explica que això costarà molts diners i que els veïns haureu de reduir algunes despeses per fer-hi front, canviar una mica els hàbits de vida, però que és imprescindible perquè l'edifici no caigui.

A aquest últim els altres li diuen alarmista, catastrofista, i li demanen que toqui de peus a terra. Pel que fa al veïnat, la majoria dubta sobre qui hauria de votar, discuteixen acaloradament sobre el millor color per la façana, sobre si cal expulsar uns veïns o uns altres, n'hi ha que ni tant sols es preocupen de venir a la reunió perquè fan futbol. Mentrestant, cada dos per tres se senten tremolors als pisos superiors, i cada cop apareixen més esquerdes... Alguns pensen que amb bombetes ecològiques tot això s'arreglarà. Però pel que fa a la majoria, sembla que ha arribat un punt en què pensen que els tremolors i les esquerdes són normals.

Imagina, també, que no existeix cap altre edifici on mudar-te.

Bambes de velcro

Avui he estat parlant amb un company que treballa en una superfície comercial on venen material esportiu. M'ha explicat que una de les persones amb qui va tractar va ser una dona que buscava unes bambes de velcro de la talla 39. Malauradament, no en tenien amb una talla tan gran, i va recomanar que se'n comprés unes amb cordons ja que s'adapten millor al peu. Però la dona va dir que el seu fill tenia una discapacitat intel•lectual i no es podia cordar les sabates, per això necessitava unes bambes de velcro amb una talla tan gran.

Seguint la lògica de l'eficiència econòmica, aquella gran empresa esportiva només havia comprat bambes de velcro per talles infantils. No és que no sabessin que també hi ha persones adultes que necessiten bambes de velcro, sinó que no suposaven una quantitat prou gran com perquè fossin rendibles econòmicament.

Amb la qual cosa tenim que si fem cas d'aquesta lògica que darrerament intoxica el nostre sentit comú sota la qual gairebé tot està justificat si és eficient econòmicament i que eleva la productivitat a una mena de dogma sagrat, estem provocant discriminacions. Discriminacions com la de no vendre bambes per a persones amb discapacitats intel•lectuals en una gran superfície especialitzada en material esportiu. I com aquesta, tantes altres.

Per això, no ens deixem enganyar. Nosaltres no estem al servei de l'economia. És l'economia la que ha d'estar al servei de nosaltres.

La desobediencia es progreso

Un gobierno votado cada cuatro años representa a la mayoría de la población. Una constitución escrita en despachos y votada en bloque en 1978 ya no representa a casi nadie. No reconocemos esta legalidad ilegítima.

La Humanidad ha progresado cuando se ha desobedecido colectivamente la legalidad vigente. Si siempre hubiésemos reconocido la ley los gays todavía estaríamos perseguidos, lxs negrxs en EEUU se deberían sentar detrás del bus y no tendríamos derecho a la huelga, entre muchas otras cosas. Si la ley no cambia después de 3 años de manifestaciones masivas y el estado español sólo responde con querellas y amenazas, entonces esta ley es ilegítima y nuestro deber es desobedecerla. En el resto del estado os tendríais que solidarizar con nosotrxs en vez de apoyar una legalidad antidemocrática.

Fem-los fora

Passant els nostres comptes a les finances ètiques no només garantim que els nostres diners no vagin a l'explotació infantil, la indústria armamentística o la destrucció del medi ambient, sinó que tampoc vagin a les butxaques de milionaris sense escrúpols que neguen el nostre dret a l'autodeterminació i ens amenacen segons el que votem.

No esperem que aquests poca vergonyes que controlen La Caixa, el Santander, el BBVA, Bankia o el Banc Sabadell se'n vagin. Fotem-los fora i portem-los a judici com a culpables de l'estafa financera, com han fet a Islàndia. En els últims anys el deute públic de la Generalitat s'ha multiplicat per tres mentre es duien a terme les pitjors retallades socials de les darreres dècades, tot per rescatar i enriquir la banca amb els diners de la classe treballadora. L'única partida que no han retallat els governs de PP i CiU ha estat el pagament del deute als bancs, gràcies a la reforma del govern Zapatero el 2011.

Malauradament em temo que aquestes amenaces amb sortir de la UE o que marxi la banca criminal no són més que propaganda per incidir en el nostre vot. Però al mateix temps confirmen que l'estatus quo està preocupat amb les enquestes i que per tant és més necessari que mai votar independència.

Independència del regne d'Espanya, de l'oligarquia econòmica i de la Unió Europea.

Estratègia decepcionant per part d'Iglesias

Fem un repàs ràpid de les forces que s'oposen a la independència de Catalunya i/o al nostre dret a l'autodeterminació:

• PP, PSC/PSOE, C's. Els dos partits que han governat l'estat espanyol i que han rescatat la banca mentre deixaven la població desemparada, i el que intenta substituir-los per mantenir intacte el règim del 78.
• PxC, Vox, Espanya en Marcha i altres partits feixistes.
• La monarquia parasitària borbònica.
• Mitjans de comunicació privats com Mediaset, Atresmedia, El Periódico, El País, El Mundo, La Razón... Mitjans controlats i al servei de l'Ibex-35.
• Representants de les principals patronals espanyoles, les mateixes que forcen i celebren la pèrdua dels drets laborals que han costat dècades de guanyar.
• La Comissió Europea. La mateixa que no té cap inconvenient en escanyar econòmicament els estats del sud d'Europa per tal que els diners de la classe treballadora vagin a augmentar els beneficis financers.
• Barack Obama, Angela Merkel i David Cameron. El primer, un criminal de guerra, la segona, principal responsable de l'ofec econòmic dels països del sud d'Europa, i el tercer, un xenòfob culpable de la destrucció de l'estat del benestar britànic.

D'altra banda, entre les forces que defensen la independència hi ha un ventall molt ampli i heterogeni, des d'un grupuscle feixista completament marginat, fins a sectors anticapitalistes llibertaris tot passant per ideologies polítiques diverses que inclouen el comunisme, la socialdemocràcia, el liberalisme econòmic, etc. En política internacional governs més o menys socialistes com els d'Equador, Uruguai, Brasil, Veneçuela, Cuba, Nicaragua o Bolívia, entre altres, han defensat públicament el dret a l'autodeterminació de Catalunya.

Per això em sobta que Pablo Iglesias basi el seu discurs en assenyalar els mals de Mas com si tot l'independentisme girés al seu voltant, quan les forces que defensen la independència són tan heterogènies. Cosa que no passa, precisament, entre les forces que no volen la independència de Catalunya ni el dret a decidir, les quals són conservadores, neoliberals i defensores afèrrimes de l'estatus quo, quan no directament feixistes. Per això resulta si més no irònic el fet que Iglesias es centri gairebé exclusivament en criticar Mas (crítiques amb les quals estic d'acord), i que al mateix temps digui que vol una Catalunya dins l'estat espanyol. Que potser no s'ha adonat de quines altres forces comparteixen la voluntat de mantenir Catalunya dins l'estat?

I ep, no vull amb això posar Iglesias al mateix nivell que el PP ni molt menys, evidentment existeixen enormes diferències en aquest tema com la defensa del dret a decidir per part del líder de Podemos (la qual al mateix temps em sembla un mínim de dignitat democràtica).

El que vull dir és que si ens hem de centrar en denunciar un projecte polític perquè alguns dels que el comparteixen no ens agraden, estic segur que aleshores Iglesias trobaria molts motius per a oposar-se a la permanència de Catalunya dins l'estat espanyol. Molts més que la independència.

En fi, parlaré clar. Comparteixo i aplaudeixo els discursos d'Iglesias quan parla en clau espanyola, però l'estratègia que està duent a terme de cara al 27-S em sembla sincrerament decepcionant. Sé que Iglesias és molt més intel•ligent del que demostra aquests dies, però l'electoralisme curtplacista el pot. Electoralisme pensant més aviat en les eleccions generals, no en les que tenim d'aquí deu dies...

L'independentisme ha de créixer per l'esquerra

Avui en un bar escoltava un home queixant-se al cambrer sobre els polítics. Deia que els que van de patriotes són els que més roben, els que et parlen de la pàtria, la religió i aquestes coses, tant d'un bàndol com de l'altre. Ha criticat les polítiques d'Artur Mas, que segons ell li han afectat directament en el seu salari. Era un home castellanoparlant, treballador, afectat per la crisi i habitant de la Regió Metropolitana (RMB). Un perfil que, parlant en termes generals, tradicionalment havia tendit a votar el PSC i que davant la davallada d'aquest partit, està quedant 'orfe' de vot. Aquest perfil de persones, que són moltes a Catalunya, poden tendir a votar opcions identitàries espanyolistes com Ciutadans, opcions socialdemòcrates autonomistes com Podemos (i CSQEP) o un independentisme que tingui contingut social i que no estigui tan lligat a sentiments identitaris nacionals.

Per això, reitero que posar en Mas de presidenciable per Junts pel Sí ha estat un error estratègic molt gran, ja que allunya la major part d'aquests milions d'habitants de la RMB, treballadors, afectats per la crisi, i amb origen a la resta de l'estat espanyol. Mas és una figura que ja està cremada i que després del que ha fet com a president i de la corrupció del seu partit, no aconseguirà mai reunir un consens social majoritàriament independentista al nostre país. Aquí és on apareix el paper de la CUP, que representa un independentisme d'esquerres alliberador del règim borbònic i menys lligat a qüestions identitàries nacionalistes. Si la CUP és capaç d'atreure bona part d'aquesta població, l'independentisme podrà aconseguir una majoria absoluta d'escons i de vots.

En els propers dies veurem fins a quin punt el PSC és capaç de mantenir aquests votants, i com Ciutadans, CSQEP i l'independentisme d'esquerres són capaços de convèncer una gran part de la població catalana que és la que acabarà marcant la diferència entre si l'independentisme és majoritari o no ho és.

Independitzem-nos, també, del deute

Aquesta tarda aniré a això de la Meridiana, però no hi aniré sol. A més d’uns quants amics, també aniré acompanyat d'una bona càrrega de dubtes personals entorn aquesta qüestió. Bàsicament perquè qui organitza aquest acte és l’ANC, una institució en la qual realment no crec, però que li reconec unes formes i una feina feta en aquest tema generalment impecables. No crec en l’ANC perquè això de parlar d’independència només del Regne d’Espanya i no de la resta d’institucions que ens oprimeixen em sembla espantosament insuficient i fins a cert punt una tergiversació de la realitat molt important, per no dir directament que és una forma d’enganyar la gent.

Parlar d’independència, de democràcia, de sobirania i de Catalunya sense ni tan sols mencionar la independència de la Unió Europea, del deute extern, de la lògica de mercat o de les grans corporacions econòmiques que esclavitzen la classe treballadora, em sembla una fal·làcia. I si a sobre després els organitzadors d’aquesta manifestació es presenten en una candidatura on gairebé la meitat dels membres (inclòs el president) són d'un partit que és responsable directe de la venda indiscriminada del patrimoni català (des de Gallecs fins a empreses púbiques), de la destrossa indiscriminada dels serveis socials (de la qual no poden culpar només a Madrid ja que ho van pactar amb el PPSOE) i de la manca de democràcia (votant contra diversos referèndums i utilitzant els cossos policials per a reprimir les manifestacions democràtiques), aleshores el meu desacord amb aquesta organització ja arriba a un punt molt elevat. Tot això per no entrar en el tema que aquesta candidatura és resultat directe del xantatge de Mas i el seu entorn amb no convocar eleccions si ell no era el president...

Malgrat això avui aniré a l’acte organitzat per l’ANC. Perquè malgrat tot sento respecte per l’ANC i perquè, sobretot, comparteixo la voluntat d’independitzar-me del regne d’Espanya. Segurament després m’allunyaré molt de la proposta de país dominant entre les persones que formen l’ANC, però a dia d’avui compartim aquesta necessitat. I em sembla molt necessari que des de la societat civil catalana fem pressió com hem estat fent en els últims anys per remoure els fonaments d’aquest règim centralista espanyol. Com també em sembla necessari que el procés sobiranista no quedi només en mans de la dreta catalana i que s’ompli de significat i de contingut social, per la qual cosa l’esquerra hi ha de participar i seguir forçant perquè es democratitzi més encara i perquè realment suposi l’avenç cap a una societat justa i democràtica.

Això sí, no hi aniré pas amb una samarreta blanca. En aquest sentit desobeiré ja que he decidit anar amb una samarreta de color blau fosc que diu: “El deute no és nostre. No devem, no paguem”. Ja que si volem parlar d’independència, si volem realment parlar de sobirania, no ens hauríem d’oblidar del deute. Un deute amb el qual el sistema financer europeu ens té collats, un deute que elimina la nostra sobirania econòmica, un deute que serveix com a excusa per vendre’s el patrimoni català i fer negoci amb els nostres drets, un deute que compartim i co-patim amb la resta de pobles de l’estat espanyol i amb molts altres països del món. Un deute que no és nostre però que estem pagant nosaltres. Em vull alliberar del regne d’Espanya i també em vull alliberar del deute il·legítim.

Si som independentistes, siguem-ho de tot allò que ens oprimeix.

I per cert. En un dia com avui, no oblidem tampoc Allende. Perquè l'internacionalisme també ha de ser un dels pilars del nou país.