Autocrítica, sisplau

Igual que a Espanya i a tot arreu del món, a Catalunya també existeix dogmatisme i xovinisme, i tristament no es tracta de casos aïllats, sinó que es deixen veure massa sovint per part de persones de la "cultura" i l'establishment català. I el més preocupant de tot és que en aquests casos s'acostuma a fer la vista grossa. Aquests casos no apareixeran repetidament als informatius de TV3 ni a l'APM per tal de provocar una confrontació nacionalista visceral amb "els altres", uns altres que al cap i a la fi són igual que nosaltres, gent treballadora que pateix uns governs de mentiders i de corruptes.

Són exemples d'aquest xovinisme preocupant alguns comentaris de menyspreu que es deixen sentir sovint cap a la societat espanyola en conjunt, o el fet que Junqueras no reconegués a Salvados que existeix un biaix a TV3 clarament nacionalista, o el que acaba de fer Núria Feliu ridiculitzant un home pel simple fet d'haver-se desmarcat del "procés", del procés dominant, és clar.

Per alguns la unitat s'ha convertit en un dogma, una unitat costi el que costi, irracional, sagrada, inqüestionable, ja que per ells no existeix altra concepció de la política que la que només diferencia entre independentistes i botiflers, entenent independentistes tots aquells que només volen assolir la independència a través d'una unitat forçada, a contra natura i que oblida totalment l'aspecte social. Que vagin entenent que si existeix aquesta "unitat" és bàsicament pel fet que CiU a dia d'avui té el govern i 50 diputats. I per tant Ciu és necessària des d'un punt de vista en clau estrictament d'avenç polític.

I sí, alguns em diran que a Espanya encara són pitjors, que les seves televisions encara adoctrinen més, que els seus polítics encara són menys democràtics, que els seus convidats televisius encara són més dogmàtics. D'acord, sí, puc estar d'acord, però no representa que estem intentant fer un país nou? No representa que estem fent un país nou per poder fer-lo millor? Doncs llavors, si permetem, justifiquem o ignorem aquestes realitats, estarem traient el sentit a aquesta lluita per la plena sobirania de Catalunya, ja que estarem mantenint i reproduint els mateixos errors de sempre. És imprescindible alliberar-nos d'aquest xovinisme tan estès, és necessari denunciar aquestes actituds per minoritàries que siguin o per fluixes que ens semblin en comparació amb les dels "espanyols". 

Autocrítica, sisplau! Autocrítica com a societat, com a poble, com a futur estat, perquè si no res d'això tindrà sentit.

Diputats imputats

4 diputats del Parlament de Catalunya estan imputats per delictes de corrupció i encara no han dimitit. Això és una falta de respecte cap a la ciutadania que diuen "representar". 

Aquests diputats són:

· Xavier Crespo (CiU), imputat per presumptes delictes de prevaricació i suborn, arran dels seus suposats vincles amb la màfia russa que operava al municipi de Lloret de Mar i destapada arran de l’operació Clotilde.

· Daniel Fernández (PSC), imputat per un presumpte delicte de tràfic d’influències per col·laborar en la contractació irregular d’una antiga alt càrrec del tripartit com a arquitecte municipal a Montcada i Reixac.

· Montserrat Capdevila (PSC), imputada per un presumpte delicte de malversació de fons públics per suposadament haver carregat al Parlament viatges en AVE a Madrid per motius "estrictament personals".
· Cristòfol Gimeno (PSC), imputat per un delicte d'administració deslleial suposadament comès per participar en els consells d'administració de Catalunya Caixa que van aprovar l'augment en les retribucions del seu exdirector general Adolf Todó i del seu adjunt, Jaume Massana.

Un govern idiota

El govern espanyol anuncia que ja prepara un recurs contra el succedani del 9N.

Personalment l'actual 9N no em convenç ni em motiva gaire a participar-hi, però si el règim espanyol acaba prohibint-lo, ens tocarà defensar el nou 9N aferrissadament. Encara que potser no ens convenci, que ens sembli bastant inútil o que pensem que la prioritat ja ha de ser convocar eleccions, la dignitat democràtica de la societat catalana és intocable i prioritària a les divergències internes.

Una nova prohibició per part del TC potser fins i tot acabaria sent positiva en el sentit que animaria més gent a participar (per una qüestió de dignitat), segurament refaria la unitat dels partits sobiranistes (almenys temporalment), evidenciaria de cara a la resta del món l'opressió que es practica contra les llibertats de la societat catalana (especialment si desobeïssim), forçaria el govern de CiU a avançar eleccions (sobretot en el cas que no desobeïssim, com suposo que passaria) i, per descomptat, faria augmentar novament el nombre d'independentistes.

Patim un govern antidemocràtic però sobretot patim un govern idiota.

Sensacions personals després de veure la pel·lícula Ciutat Morta (per totes les persones que només llegiran el títol, una idea clara: mireu-la)

Ahir al cinema vaig veure Ciutat Morta. Em vaig adonar que d'alguna manera la meva indignació ja fa temps que ha assolit un tope, perquè tot i mostrar detalladament un dels casos més salvatges, injustos i impunes del terrorisme d'estat a Barcelona, no em vaig indignar gaire (gaire més del que ja estic perpètuament amb l'actual sistema polític, judicial i policial). No vaig sentir la mateixa sorpresa irritant, la mateixa ebullició visceral de quan amb el temps et vas adonant del sistema on vivim, quan vas desaprenent totes les mentides sobre les quals s'ha fonamentat la nostra societat i la relativa estabilitat dels darrers anys. Això em va sorprendre perquè una pel·lícula així, fa uns anys, m'hauria deixat profundament tocat, descol·locat, colpejat, enfurismat. Indignat, al cap i a la fi.

Ahir em vaig adonar que aquesta primera fase d'indignació creixent, aquest procés d'anar desmuntant les màscares de plàstic que cobreixen el sistema actual, ja l'he superat. I això no vol dir que se m'hagi passat la indignació, ella segueix, però crec que ha arribat un punt en què he après a canalitzar-la, a dominar-la, i a intentar construir, tot i que amb alguns brots d'indignació descontrolada de tant en tant. La d'ara ja no és la mateixa indignació salvatge pròpia del noi ingenu que va descobrint a poc a poc que ha estat enganyat profundament per un entramat de poders que li han parlat des de petit de democràcia, drets humans, estat de dret i justícia. Veient Ciutat Morta, crec que he arribat a un punt en què ja per fi m'he adonat del país on vivim, de quina mena de sistema criminal patim com a societat, i per això ahir no em vaig marejar d'indignació com abans.

Més aviat el que vaig sentir ahir després de veure la pel·lícula va ser felicitat. Molta felicitat de veure que existeix una obra mestra com Ciutat Morta, capaç d'explicar d'una forma tan rigorosa, poètica, clara i contundent el país (o la ciutat) on vivim. Ciutat Morta és allò que moltes vegades he intentat explicar amb paraules i no he aconseguit. És una obra mestra perquè en dues hores condensa tot un procés que jo he necessitat gairebé 24 anys per assolir, ja que sovint desaprendre és més difícil que aprendre, o com a mínim és el que després et permet realment aprendre. Desaprendre les mentides que des de petits han conformat el nostre imaginari és molt difícil, és dur, frustrant, et crea una sensació de vulnerabilitat extrema en reconèixe't com a integrant d'un sistema pel qual les persones estan a la cua de l'escala de valors. Però és el pas essencial per començar a construir la segona realitat, la teva, la nostra, no la d'ells.

Ciutat Morta és la resposta a aquests comentaris que sovint es deixen sentir de: "el sistema té errors que s'han de corregir, però no està tan malament", "el sistema actual és imperfecte però és el millor des possibles" o "els antisistema són nosequè...". És la resposta a aquest tipus de comentaris esgotadors, que necessiten gairebé una vida per ser contestats ja que requereixen prèviament desaprendre les nombroses mentides sobre les quals s'ha fomentat la nostra ingènua, o passiva, o desmotivada existència en aquesta societat. Ciutat Morta és la resposta als que estigmatitzen, sovint amb aires de paternalisme, les persones que ens considerem revolucionàries, revolucionàries en el sentit de voler un canvi radical en el sistema vigent. Ciutat Morta és la resposta a aquesta gent, ja que demostra que en el sistema actual, ser revolucionari, encara que sigui en l'esperit, és pràcticament una obligació moral.

Precisament el dia anterior havia vist un altre documental sobre la crisi i la revolució però des d'una perspectiva completament diferent, excessivament basada en el discurs, el discurs propi de la gent que ja ha entès els entramats del sistema on vivim i ha entès la seva responsabilitat de canviar-lo, però sense fer res perquè la resta facin aquest procés. Era com ensenyar a cuinar servint-te la paella feta. Parlaven de la revolució social i la necessitat d'activar les persones, però ho feien amb una pel·lícula que era avorrida fins i tot per les persones que d'entrada ja ens interessava el tema, amb una saturació de dialèctica basada en conclusions i no en raons.

A través d'un fet concret, Ciutat Morta realitza un desmuntatge total, sense pietat, una autòpsia detallada i concisa del sistema polític, judicial i policial de la ciutat de Barcelona per entendre en què consisteix realment el terrorisme d'estat, i veure que no es tracta d'errors, no es tracta del sistema menys dolent, sinó que simplement es tracta d'un sistema fet contra nosaltres pels interessos d'uns grups determinats.

Considero Ciutat Morta una pel·lícula obligada per tothom, de bon rotllo, però és que s'ha de veure, sense exclusió. És que com a mínim, el que hem d'aconseguir com a societat, és ser conscients de l'opressió sovint invisible però sistemàtica que patim, una opressió disfressada de justícia.

"No existeix tirania pitjor que l'exercida a l'ombra de les lleis i amb aparences de justícia." Montesquieu

Milton, el nieto de la abuela

En un primer moment, un documental d'una hora sobre el terrorisme d'estat en un suburbi de Colòmbia, dit així, pot semblar infumable per algunes persones. Però la manera com està fet, la tendresa i la força dels joves protagonistes i la bestialitat de la realitat on viuen, fan que es converteixi en un film fascinant, interessant i molt entretingut, fins i tot per aquelles persones que d'entrada no els generi cap interès el tema.

El documental mostra la cara més inhumana i a la vegada la cara més tendra, creativa i esperançadora de l'ésser humà, en un espai on l'Estat s'ha convertit més en una amenaça contínua que en una ajuda. Un documental que mostra els més oblidats del planeta, els marginats invisibles del sistema capitalista global que pateixen la violència sistemàtica dels paramilitars, de la policia i de la guerrilla, així com la violència de la droga, la pobresa i l'explotació laboral. Però sorprèn com tot i així lluiten per mantenir la seva dignitat i com després de tot representen una immensa font d'energia i creativitat desbordant que a Europa sovint es troba molt a faltar entre les persones joves.

Sorprèn com pots arribar a somriure i fins i tot riure mentre mires un documental sobre la realitat d'un dels suburbis més violents i miserables del planeta, on regularment hi ha nois joves que són assassinats per part dels paramilitars per motius completament arbitraris, on una enorme proporció dels infants no van a l'escola i on molts joves acaben formant part de bandes de crim organitzat. Però sí, malgrat això, aquest reportatge va ser capaç d'arrencar-me somriures, de fer-me empatitzar profundament amb els personatges, ja que a més eren de la meva edat o inclús més joves, i de transmetre'm una forta esperança dins un oceà de xaboles oblidades als turons que envolten Bogotá.

Per entendre la força del context sobre els individus, per entendre en què consisteix el terrorisme d'estat, per entendre la humanitat desbordant de totes les persones del món independentment de la seva classe o origen, per entendre qui són els oblidats del planeta: https://www.youtube.com/watch?v=R9250M3eCeo

Una independència necessària (també)

CiU diu que les retallades i privatitzacions són per culpa de Madrid ja que ens imposa un sostre de dèficit que no dóna cap altra opció que reduir 4.000 milions més de pressupost. I ERC els segueix el rotllo. El que no diuen és que CiU va votar, juntament amb PP, PSOE i UPyD al Congrés a favor de prioritzar el pagament del deute als bancs (sense auditoria prèvia) abans que assegurar els serveis bàsics a la població. També, juntament amb el PP i Joan Laporta, CiU va votar al Parlament de Catalunya a favor de limitar el dèficit públic català. 

És a dir que CiU és igual de culpable que el PP d'aquesta situació d'ofec econòmic insostenible que està provocant (o sent l'excusa per provocar) enormes retallades en el pressupost, així com privatitzacions de patrimoni públic que costarà molt de recuperar. Però juntament amb ERC segueixen culpant únicament el govern espanyol d'aquesta situació, venent-nos el fum que la independència ens portarà a un país més ric i més just, sense concretar res més enllà.

Cal saber que la independència amb CiU no tindrà cap mena de sentit. Cal saber que la campanya que fa l'ANC de "vull un país..." acabarà sent una gran mentida si abans no fem fora CiU de les institucions catalanes. Si volem un país just, un país on s'escolti la veu dels ciutadans, un país que tingui assegurades les pensions dels grans i el futur dels joves, el primer que hem de fer és fer fora CiU. Hem de fer fora els que han votat en contra d'un referèndum sobre el TTIP al Congrés, els que han tombat diverses ILPs ciutadanes, els que van enviar la policia per desfer el multireferèndum. Hem de fer fora els que ens limiten la democràcia. Els que ens menteixen amb la cortina de fum nacionalista tot corrompent el moviment sobiranista.

Si volem un país millor, sobretot hem de fer fora CiU. Independitzar-nos de l'estat espanyol amb CiU al poder no té cap mena de sentit.

 Independitzem-nos de CiU!

Sensacions personals sobre Podemos

Podemos em genera una gran il·lusió però al mateix temps desconfiança. Per una banda Podemos està provocant un més que necessari trencament del bipartidisme per l'esquerra (no com altres països com França, on es trenca per l'extrema dreta). Podemos està mobilitzant molts electors abstencionistes que fins ara cap altra formació d'esquerres havia aconseguit motivar. Podemos està introduint en el debat polític tota una sèrie de temes que són crucials com ara el deute il·legítim, la fiscalitat justa o la presència d'una "casta", un terme que es pot expressar de moltes maneres però que resulta fonamental per entendre que existeix un 'stablishment', un grup de persones que controlen el sistema polític, judicial i econòmic espanyol en el seu benefici i en contra dels interessos de la gran majoria. I en aquest grup s'hi troben els grans banquers i empresaris, representats pels governants del PP i el PSOE. Així, es recupera d'una manera molt més atractiva i comprensiva la consciència de classe, dels interessos oposats entre una minoria privilegiada i la resta, després que durant moltes dècades s'hagi intentat eliminar aquesta consciència, sent substituïda per altres identitats i altres formes d'entendre la realitat social i política que responen més als interessos d'uns pocs que als de la majoria. Aquest aspecte que està aconseguint Podemos em sembla fonamental ja que posa sobre la taula un dels elements bàsics pel canvi: la lluita de classes, més viva i evident que mai.

Ara bé, em preocupen algunes estratègies de Podemos, excessivament centrades en guanyar la majoria parlamentària tot suavitzant massa i massa ràpid el seu discurs. Ja s'han sentit algunes afirmacions de Pablo Iglesias una mica preocupants, com la de la necessitat d'un exèrcit, o arribar a canviar una gira per Llatinoamèrica per no trepitjar Veneçuela. Per una banda entenc aquest segon fet tenint en compte la demonització que els mitjans de masses han dut a terme sobre Veneçuela, però no puc evitar que em generi dubtes sobre l'estratègia i confiança en Podemos. Un altre tema és el de la qüestió catalana, que tot i donar suport explícit al dret a decidir des dels principis de la formació, el discurs s'ha rebaixat molt en els últims mesos, per exemple sense denunciar la suspensió de la consulta per part del TC. Que consti que entenc la urgència de guanyar les eleccions tenint en compte el panorama dramàtic que estan patint les famílies d'aquest país i el tsunami neoliberal que està provocant una pèrdua de drets i serveis catastròfica. Però tinc dubtes sobre si s'està suavitzant massa - i massa ràpid - el discurs de Podemos.

Al mateix temps, existeix el tema de l'estructura com a partit, que durant aquests darrers dies s'ha decidit en les assemblees fundacionals. Per moltes persones l'estructura acordada recorda massa a la dels partits tradicionals, massa centralista i massa enfocada encara en un líder indispensable, que va aconseguir que la seva proposta (que per cert no es podia votar per punts sinó que es va haver de votar en bloc) obtingués més del 80% dels vots, una majoria absolutíssima que pot generar certs dubtes sobre la pluralitat de la formació si es té en compte que es presentaven diverses propostes. Tot plegat a algunes persones els recorda massa al PSOE del 82, i em temo que amb raons.

A mi personalment, en paral·lel amb la il·lusió i la proximitat ideològica que sento amb Podemos, tot plegat em comença a recordar un pèl massa a la vella política delegativa, de partit jerarquitzat disposat a adaptar bona part del seu discurs al pensament hegemònic i adaptar la seva estructura a les dinàmiques vigents, abans que lluitar per adaptar el pensament hegemònic al seu discurs i les dinàmiques vigents a la seva estructura (com fan les CUP en els dos casos, des d'una concepció de la política molt diferent, més basada en l'organització popular, la presència als carrers i el treball de formigueta). I amb això no vull dir que en un futur Podemos no vulgui adaptar el pensament hegemònic i les dinàmiques polítiques als seus principis (és evident que ho volen i en part ja ho han aconseguit), però sí que és cert que la prioritat absoluta per guanyar les eleccions està portant el partit a adaptar-se més al sistema del que alguns preferirien. De totes formes, esperem que es tracti d'una qüestió temporal i que un cop al govern recuperin la totalitat dels seus principis.

No puc evitar pensar en allò de la revolució permanent fixant-me en el que està passant a Podemos. Sens dubte serà una excel·lent notícia quan Podemos guanyi les eleccions generals, però malgrat que pugui semblar paradoxal, comencem a tenir motius per arribar a plantejar-nos si en un futur llunyà acabaran convertint-se en els nostres adversaris, en la "casta". Qui sap. De totes formes Podemos no està sent finançat per la socialdemocràcia alemanya, com a mínim...

Bé, de moment tot això són especulacions i sensacions més que fets empírics. Com he dit, quan Podemos guanyi les eleccions generals, això serà una gran notícia, encara que només sigui per una qüestió: la dignitat. La dignitat de lluitar perquè tothom pagui els seus impostos, perquè tothom tingui un habitatge digne, perquè es faci una auditoria ciutadana sobre el deute, perquè hi hagi el màxim de transparència a les institucions, perquè els oligopolis empresarials no siguin els que facin les lleis i perquè tinguem una democràcia participativa. Com a mínim, això és el que espero en el programa de Podemos, i és el que espero que facin quan governin. Veient el panorama estrepitós actual de PP i PSOE, la victòria de Podemos serà una qüestió de dignitat, de respecte cap a la ciutadania. I després, ja veurem què passa. Però el que passi dependrà de la força popular. I per això és necessari guanyar els carrers, els barris, les opinions, no només les eleccions.

Doncs jo defenso Joan Herrera

No penso anar a votar el 9N si abans no es convoquen eleccions plebiscitàries. Més que res perquè no li trobo el sentit a votar el 9N si no és amb garanties que en els propers mesos siguem cridats a expressar la nostra opinió de forma “definitiva”. Si no s'avancen eleccions abans del 9N tot plegat em semblarà una presa de pèl que ja dura massa, una estratègia molt bruta per part del govern de CiU per rentar-se la cara en la qual per principis no hi penso participar. Necessito garanties que la voluntat de la gent sigui respectada més enllà d'una consulta de costellada. No penso seguir fent-li el joc a la dreta quan portem més de dos anys i encara no hem pogut decidir res ni sabem quan podrem.

Per més que anem massivament a votar el 9N, si el govern de CiU està decidit a no avançar eleccions, no avançaran eleccions. No siguem ingenus. Si volen, ja se les empescaran per buscar-se qualsevol excusa partidista com les que ha fet servir Mas avui i allargar la legislatura fins a 2016. Per tant, és hora de concentrar els esforços en exigir unes eleccions o una consulta en els propers tres mesos on l’opinió de la societat catalana sigui respectada, presa seriosament, i tingui conseqüències. I aquest no és el cas del 9N. Per tant, un 9N sense garanties, un 9N que serveixi com a xantatge per convocar o no eleccions, per mi no serà res més que una farsa cínica i absurda.

I en aquest sentit aprofito per expressar el meu suport a Joan Herrera, no perquè pensi el mateix que ell respecte al 9N, sinó perquè està rebent unes crítiques a nivell mediàtic injustificades. Herrera és un home que mai no m’ha cridat gaire l’atenció ni m’ha fet gaire el pes políticament, però ara està sent linxat per la caverna mediàtica dogmàtica nacionalista per haver qüestionat “el procés” sagrat de Mas. He llegit certes coses que fan força pena i que no són pròpies d’una societat democràticament saludable com se suposa que és la catalana. El dogma nacionalista de vegades espanta, i a sobre quan es fa contra un home que des de bon principi ha defensat el dret a decidir tot i saber que aquest tema nacionalista no beneficiaria el seu partit. Per això jo avui expresso el meu suport a Joan Herrera.

Frau a la vista?

A part del frau democràtic i la traïció al poble de Catalunya que suposaria no convocar eleccions plebiscitàries en els propers tres mesos per raons purament de partit, destaco dues coses que ha dit Mas que em semblen bastant greus.

1. "La data de les eleccions és el més irrellevant". És clar, sobretot pel 20% d'aturats, el 30% de població en risc d'exclusió social o els milers de famílies que no tenen ni per pagar l'aigua. El que no pot fer Mas es culpar Madrid de les retallades i el drama social que patim, i després no mostrar cap pressa per solucionar aquest tema. Si la culpa de les retallades és realment de Madrid, com diu Mas, hauria de ser prioritat no perdre més temps i avançar ja les eleccions, ja que hi ha milers de famílies que es troben en una situació extrema i que necessiten un canvi urgent pel que fa a aquesta situació insostenible.

2. "Si el 9N hi ha urnes i paperetes i la gent no va a votar, això serà un tret al peu del procés". Mas insinua que el 9N ha de servir per comprovar l'estat de salut del procés. Això ja em sembla una burla explícita. No farà ni dos mesos que vam participar en una V gegant amb més d'un milió de persones, l'ANC està pintant de groc tota Catalunya, el diumenge passat Plaça Catalunya estava plena a l'acte d'Ara és l'hora... Realment ens vol fer creure que el 9N ha de servir per comprovar la salut del procés? Si hi ha gent que no va a votar el 9N serà perquè el govern de CiU l'ha convertit en una consulta sense cap mena de credibilitat ni tant sols pels mateixos que la convoquen, amb molts menys llocs per votar i, com va dir el propi Mas "no definitiva". A més que per molta gent aaquesta consulta descafeïnada no és més que una estratèia dle govern per salvar els mobles, amb la qual cosa és molt respectable que per principis hi hagi gent que no hi vulgui participar. Després de tot això, com pot pretendre que la gent vagi en massa a votar?

En fi, jo no em fio gens de Convergència. És hora que fem el màxim de pressió per forçar ja d'una vegada unes eleccions avançades on la societat catalana pugui expressar de forma seriosa i amb conseqüències la seva voluntat respecte a un tema que porta ja molt de temps al centre del debat polític.

http://www.vilaweb.cat/noticia/4215749/20141019/mas-convocare-eleccions-sense-saber-qui.html

Republica de Catalonha e Aran

No em convenç del tot l'ANC pel seu caràcter massa interclassista i buit ideològicament, encara que a nivell democràtic em sembla bastant exemplar. De totes maneres avui m'ha agradat que Forcadell fos clara exigint sense matisos eleccions plebiscitàries en els propers tres mesos per tenir un Parlament nou a principis de primavera. Era el que esperava escoltar ja que ja és hora de fer un pas endavant amb aquest tema i que la societat catalana pugui votar de forma seriosa i amb conseqüències.

Aquesta campanya que fan de fer cartells grocs dient el país que volem em sembla una mica demagoga ja que, sense proposar res més enllà de la independència de Catalunya respecte de l'Estat Espanyol, ens fan creure implícitament que podrem assolir totes aquestes demandes de la gent. I sí, em sembla molt bé que preguntin a la gent quin tipus de país volen, però ja no em sembla tan correcte utilitzar aquestes voluntats per fer una propaganda sense gaire contingut ni sense gaire (o gens) debat ideològic sobre com aconseguir aquestes millores. No em val la idea fàcil de "independenditzem-nos per aconseguir un país millor", sinó que parlem-ne, parlem de com aconseguirem aquest país millor més enllà de fer l'estat propi.

Bé, és una sensació personal al voltant d'aquesta campanya. De totes formes avui vull compartir aquesta imatge que té en compte una realitat sovint poc visibilitzada, que és la de la llengua i identitat aranesa (occitana). No ens oblidem pas de la Val d'Aran, la qual és part d'Occitània, no dels Països Catalans, però amb qui podem compartir feliçment, i sempre que sigui amb voluntat de tots dos pobles, una mateixa república.

Èxit per uns, fracàs per la majoria

El PIB de Xina ha crescut anualment en xifres del voltant del 10% en els darrers anys. I ja només per aquesta raó sovint ens parlen de la Xina com un èxit econòmic. Però per mi la Xina és un fracàs econòmic. Un fracàs perquè la Xina actualment és un dels països més desiguals del planeta, un país sense drets bàsics per la classe treballadora i un país que està condicionant el seu creixement econòmic a terribles impactes a nivell mediambiental. Per mi això és un enorme fracàs econòmic, ja que no ha sabut aprofitar aquest creixement per avançar cap un model més eficient, més sostenible, més igualitari i més just per la classe treballadora. Això sí, el nombre de milionaris xinesos ha augmentat moltíssim, mentre centenars de milions de persones encara viuen en subsistència o inclús amb sous per sota del salari de subsistència.

De la mateixa manera, mostrar els països occidentals capitalistes com a exemple d'èxit econòmic em sembla un discurs absurd en el sentit que el creixement econòmic europeu ha estat massa basat en l'explotació laboral i mediambiental (sovint de països del Sud), en la guerra i la (neo)colonització, en l'exclusió estructural d'una part de la pròpia població i en l'acumulació de poder econòmic en unes poques fortunes que han acabat segrestant la democràcia. Si això es considera èxit econòmic, significa que tenim uns economistes que van molt perduts. O que només representen la classe dominant.

Amb això el que vull dir és que seguir atribuint l'èxit econòmic d'un país al creixement del PIB, passant per alt altres indicadors com Índex de Gini, IDH, Petjada Ecològica o Felicitat Nacional, em sembla una lògica completament ingènua, un discurs que només respon a la lògica de la classe dominant, l'única beneficiada pel creixement del PIB en molts països. L'economia ha d'estar al servei de tota la població, sense excloure ningú ni sense condemnar les generacions futures.

Independitzem-nos de CiU

El que està fent Convergència és molt fort. Suspenen el 9N i el substitueixen per una pseudoconsulta sense cap mena de credibilitat, que els propis convocants diuen que no serà "definitiva". Però pel que fa a les plebiscitàries, és a dir, el que se suposa que ha de ser la consulta "definitiva", de moment no se sap res. Però sí que sabem que CDC s'ha reunit dues vegades amb Iceta (PSC) i que Duran, el líder dels socis de govern de CDC, no vol avançar eleccions.

A sobre, i el que em sembla més escandalós, és que Convergència encara té la poca vergonya d'insinuar que les plebiscitàries aniran subordinades al que passi en aquesta consulta de fireta. Això em sembla un engany i un frau majúscul per part de CDC.

Les eleccions plebiscitàries són un imperatiu democràtic després d'haver-se carregat la consulta oficial del 9N i haver desfet el pacte amb els partits sobiranistes. A sobre, CDC també té la barra de posar les condicions sobre com presentar-se en aquestes plebiscitàries, dient que si no és amb llista unitària, no tindran sentit, però després planteja una llista unitària amb Mas com a cap de llista. A mi això em sembla molt fort. Es carreguen la consulta del 9N i a sobre ara encara tenen la barra de condicionar les plebiscitàries a l'escenari que li sigui més favorable a Convergència.

Des del govern de la Generalitat diuen que ara ens hem de centrar en el 9N, un 9N que jo encara no he entès de què servirà més enllà de ser una pantomima perquè Convergència salvi els mobles de cara als seus segudiors dogmàtics. Perquè perdoneu, però el tema de fer actes simbòlics i bonics "per guanyar-nos la imatge internacional", després de tres manifestacions milionàries i més de dos anys, ja no té sentit... O fem alguna cosa consistent i decidida, o la resta de governs del món ens seguiran ignorant.

El més fort de tot és que som un país amb més d'un 20% d'atur, gairebé un terç de la població en risc d'exclusió social, un país que està patint retallades i privatitzacions gravíssimes en educació i sanitat... Realment ens podem permetre perdre més temps i seguir allargant inútilment el debat sobiranista??

I el que em sembla més trist és que hi hagi gent que accepti aquest escenari i inclús aprovi i recolzi la pèssima, fraudulenta i hipòcrita gestió de Mas. El que hauríem de fer és estar exigint unes plebiscitàries sense condicions, sense haver de seguir les regles imposades per CDC. Si anem a votar el 9N ha de ser perquè volem, no perquè les plebiscitàries en depenguin, no hi hem d'anar per xantatge.

Tot plegat em sembla una provocació i una burla cap a la ciutadania de Catalunya fins al punt que estic dubtant molt de si anar a votar a la consulta de fireta del 9N si abans no s'han convocat les plebiscitàries. Mas s'ha carregat la consulta del 9N, però no només se l'ha carregat buidant-la de validesa i credibilitat, sinó sobretot perquè és massa evident que tot plegat funciona com una estratègia de Convergència per salvar els mobles a costa de seguir jugant amb els somnis de la gent. I jo no penso participar-hi si ha d'acabar sent part del joc brut, de la cortina de fum de Convergència sense garanties de res.

En aquest tema coincideixo amb Junqueras: no perdem més temps. Eleccions JA.

Independitzem-nos de CiU.

Néixer còmplice

Jo ja no sé què fer, però em fa fàstic viure aquí. Em fa fàstic aquesta Europa que t’obliga a ser còmplice de barbàries continuades en els CIEs on hi tanquen i maltracten persones immigrades, a ser còmplice d’unes fronteres assassines que han convertit el Mediterrani en un mar de mort que acumula cadàvers d’innocents que només buscaven dignitat. Em fa fàstic aquesta Europa decadent que mira cap a dintre i cap enrere mentre la seva policia insulta, discrimina, humilia, maltracta, tortura, dispara i assassina les persones del Sud, d’un Sud que la mateixa Europa va buidar d’oportunitats i va omplir d’espoli, de divisió, de deute i de misèria, i que fa tot el possible per mantenir-lo així. Sento fàstic de la meva terra narcotitzada, de la meva terra còmplice, de la meva terra verinosa i racista que ha robat la dignitat als que viuen al sud del Mediterrani i que no està disposada a tornar-la. Fàstic d’una Europa inhumana que no ens ha donat privilegis per haver nascut humans sinó per haver nascuts europeus, i que ens convertiria en merda si haguéssim nascut uns quants quilòmetres més al Sud. Aquesta Europa m’ofega i m’avergonyeix, aquesta societat malalta, cega, muda, sorda i trista, buida d’esperances, conformista i insípida que accepta viure al costat de CIEs, que es banya a les platges d’un mar que s’ha convertit en un cementiri de joves, que ignora la misèria i desesperació de molts dels seus veïns nouvinguts. Ens hem convertit en zombies d’una Europa que ha venut els seus principis, si és que alguna vegada els ha tingut.

http://www.eldiario.es/desalambre/VIDEOS-Guardiua-Civil-ilegalmente-inmigrante_0_314268729.html

Un robatori acceptat

Imagina que un dia vas pel carrer i se t'apropa un home encorbatat acompanyat de dos goril·les guardaespatlles. L'home et diu que és el president d'un gran banc i seguidament els dos guardaespatlles et fiquen dins un cotxe i t'obliguen a anar a la sucursal més propera, treure 1.000 euros i donar-los-els. Et quedaries igual? 

Ho pregunto perquè això és semblant al que ens està passant amb el pagament del deute il·legítim. Amb el pagament d'aquest deute cadascú de nosaltres està donant centenars d'euros a grans bancs nacionals i estrangers, quan en realitat qui ha causat aquest deute han estat els rescats bancaris, l'especulació financera, la corrupció política i l'evasió d'impostos, però els únics que de moment l'estem pagant som nosaltres amb els nostres impostos. Podem agrair aquesta situació als diputats de PP, PSOE i CiU, que van recolzar la reforma de la Constitució que prioritzava el pagament del deute i es subordinava a les condicions imposades per la Troika (Comissió Europea, BCE i FMI). Amb tot, el deute públic espanyol ja ha superat el 100% del PIB i segueix creixent (el català es calcula entre el 90-150% del PIB, o sigui que tot i la independència de l'estat, la dependència financera continuaria).
Per què no estem als carrers exigint una auditoria ciutadana del deute com ja s'ha fet a diversos països? Per què estem permetent que la principal partida dels pressupostos de la Generalitat vagi al pagament d'un deute que no és nostre? Per què estem deixant que la banca estrangera ens robi centenars d'euros a cada un i cada una de nosaltres?

"Aquest deute no el podem pagar, perquè si no el paguem, els nostres creditors no moriran, però si el paguem, nosaltres sí que moriren" Thomas Sankara

(Foto: xerrada d'avui sobre el deute il·legítim, on han participat un membre de l'Observatori del Deute, un del seminari Taifa i el cònsul de l'Equador a Barcelona, país que va realitzar una auditoria del deute i elva rebaixar per sota del 30% del PIB)

Quan podrem votar de forma definitiva?

Mas va dir que la consulta del 9N no seria definitiva, i a més l'ha convertit en un esdeveniment que té més valor simbòlic i romàntic que polític. Per tant, jo em pregunto quan la societat catalana podrà per fi votar de forma "definitiva" i seriosa sobre aquest tema que portem més de dos anys demanant. Vist que el govern de CiU està decidit a obeir el TC i anul·lar la consulta original, el 9N ha perdut la seva rellevància i sentit, per això crec que el que hauríem d'estar exigint als carrers són unes eleccions anticipades de caràcter plebiscitari, ja que tenim molts motius per desconfiar que el govern de CiU les convoqui en els propers mesos.

Els grans canvis passen per la desobediència

Jo veig una cosa clara: si Mas no s'atreveix a desobeir amb una consulta no vinculant, no s'atrevirà mai a desobeir per fer una DUI, seria absurd.

Potser ja és hora de començar a passar del marketing polític exterior, de fer les coses per cuidar la "imatge internacional", quan ja portem més de dos anys amb aquest tema, tres manifestacions de més d'un milió de persones i tot tipus d'intents polítics i legals per poder votar. Votar!! Estem parlant de votar. La resta del món ja ha tingut prou temps i ha vist prou fets com per entendre què està passant realment aquí i posicionar-se. Si no han reaccionat ja a favor de la societat catalana és perquè no volen, ho sento però jo tinc molt poques confiances que ho facin en un futur si nosaltres no comencem a canviar les regles del joc i a plantar cara.

Si hem de dependre d'un canvi en el govern espanyol (ni PP ni PSOE ni PP+PSOE) i d'un canvi a la resta del món, ho portem clar... És clar, també seria una opció esperar passivament que a llarg termini el context exterior canviï i miraculosament l'Estat Espanyol ens permeti votar en un referèndum i la resta del món ens reconegui. Però sincerament... O ens hi posem seriosament i desobeïm ja d'una vegada, o em temo que això no anirà enlloc en les properes dècades...

El paper de l'ANC aquests últims dies em sembla lamentable, fins al punt que arribo a dubtar de si l'ANC, disfressada d'assemblea, serveix com a garantia perquè no es produeixi un canvi real a Catalunya durant aquest procés, que tot segueixi subordinat a unes elits polítiques que estan d'esquenes al poble i només li fan una mica de cas amb el tema nacional. Jo no entenc com es pot dir que Mas està fent bé les coses i que si estiguéssim al seu lloc faríem el mateix. A mi tot plegat m'està començant a semblar massa absurd. Pretenem independitzar-nos de l'Estat Espanyol obeint les lleis de l'Estat Espanyol? Això és ridícul. La independència o ens la guanyem des de baix i amb desobediència, o tot plegat haurà quedat com un ridícul espectacle i una opaca cortina de fum per tapar el desmantellament de l'estat del benestar.

Els grans canvis en la història han passat per la desobediència.

Amb Convergència no hi haurà independència

Per molt que ens vulguin enganyar, CiU no té res de democràtic. El govern de CiU va ser qui va enviar els mossos a agredir els manifestants acampats a favor de la consulta del 9N quan el TC va suspendre la llei de consultes. També va enviar els mossos per treure les urnes del multireferèndum, també va votar en contra de diverses ILPs al Parlament i fins i tot va votar recentment al Congrés en contra d'un refefèndum sobre el polèmic Tractat de Lliure Comerç amb Estats Units. 

Trobo penós que després de tot això encara hi hagi part de la classe treballadora catalana que elogiï el president Mas, el mateix que després de tants mesos ara ens surt amb una proposta de consulta descafeïnada i "no definitiva". Ens hem begut l'enteniment? Avui la gent tota contenta perquè sí que hi haurà consulta, encara que sigui descafeïnada, ja que ahir semblava que no n'hi havia d'haver. Però us penseu que no estava planejat això? Fer que semblés que no hi hauria consulta per després oferir-nos una pseudoconsulta i que quedéssim satisfets. I els catalans encara van i piquen...

Què esperen que fem ara? Anar contents a votar per una consulta que ni els mateixos que la convoquen li donen valor? A mi se m'han passat les ganes, sincerament. O consulta tal com s'havia acordat, o eleccions anticipades quan abans possible i prou de marejar la perdiu mentre la societat catalana pateix una situació de desigualtat social i retallada de drets brutals.

Si no s'atreveixen a desobeir el govern espanyol amb una consulta, com hem d'esperar que ho facin amb una DUI? Ja s'ha dit ben clar diverses vegades: amb Convergència no hi haurà independència, ni de l'Estat Espanyol, ni de l'oligarquia financera, ni dels lobbies empresarials, ni de les institucions neoliberals europees.

Un govern tristament inoblidable

Aquest govern no deixa de sorprendre'm.

Quan van decidir retirar la targeta sanitària a més de 800.000 persones pel simple fet de no tenir nacionalitat espanyola, em va semblar increïble que una cosa tan greu, tan racista i tan criminal pogués estar passant en aquest país, i vaig pensar que no podíem arribar més lluny.

Quan van incomplir totes i cada una de les promeses del programa i de la campanya electoral i no va dimitir ni va demanar disculpes ningú, em vaig tornar a pensar que no podíem arribar més lluny.

Quan va sortir a la llum el cas Bárcenas, amb els milions amagats de l'extresorer, els sobres en B dels principals càrrecs del PP o els missatges de text de Rajoy, i ningú va dimitir ni demanar disculpes, em vaig tornar a pensar que no podíem arribar més lluny.

Quan la Guàrdia Civil va disparar bales de goma contra 16 persones subsaharianes que intentaven arribar nedant a la costa de Ceuta i van acabar morint ofegades, i ningú va dimitir ni va demanar disculpes, em vaig tornar a pensar que no podíem arribar més lluny.

Quan va dimitir el rei, van fer una llei de successió en 3 dies i una llei per garantir la seva impunitat, van prohibir juntament amb el PSOE una consulta democràtica sobre la monarquia i van prohibir, detenir i pegar els manifetants republicans, i ningú va dimitir ni va demanar disculpes, em vaig tornar a pensar que no podíem arribar més lluny.

Quan decideixen portar a Espanya dos missioners infectats d'ebola sense que aquest país estigués preparat per tractar-lo, fan un curs de 15 minuts a l'auxiliar d'infermeria voluntària (quan els cursos han de ser de dues setmanes) i la pobra dona s'infecta, i ningú dimiteix, ningú demana disculpes, i a sobre la culpen a ella, em torna a semblar que no podem arribar més lluny...

Queda un any perquè segueixi governant aquesta colla de psicòpates amb majoria absoluta. Resistim, organitzem-nos i fotem-los fora.

Sobre les crítiques dels altres

Crec que els humans hem de saber conviure amb la consciència que sempre hi haurà persones frustrades que ens criticaran, que inventaran, tergiversaran, simplificaran i jutjaran sobre nosaltres, ja sigui per enveja, com a mecanisme de defensa, com a conseqüència inconscient de profundes frustracions, etc.

En un moment o altre, suposo que tots hem criticat algú de forma destructiva i sense coneixement de causa. Aquest tipus de crítica acostuma a reflectir un problema més en relació a la persona que critica que no a la criticada. Però després també hi ha persones que fan d'aquestes actituds gairebé un estil de vida, potser perquè no saben o no volen entendre i controlar les seves pròpies contradiccions i malestars interns. Aquests casos són mes greus. Hi ha gent que entra en aquest joc per sentir-se realitzada durant un temps, per tenir la sensació de poder aparent i pertinença a un grup social a costa de ridiculitzar algú altre a les esquenes. Simplement es tracta d'un joc bastant trist on no fa falta que hi entrem si no volem contagiar-nos del seu negativisme. En tot cas el malestar de les persones que hi juguen acabarà desestructurant aquestes relacions destructives ja que les mateixes persones frustrades s'acabaran criticant i culpant entre elles, intentant patosament trobar una sortida als seus problemes interns sense ni tant sols ser conscients que els tenen.

Una de les aptituds de la maduresa és la capacitat d'autoconeixement i de qüestionar-se un mateix, així com la capacitat d'empatia envers els altres. Les persones atrapades en el joc pervers de la crítica destructiva envers els seus iguals, pateixen una manca de maduresa prou gran com per no ser capaces de depurar els seus problemes interns. En comptes de culpar-les o atacar-les, penso que el que seria millor és ignorar-les per tal que se'ls desplomi aquesta falsa sensació de poder o de barrera defensiva que es posen, trobar-se despullades psicològicament i per tant ser forçades a mirar-se a si mateixes en profunditat, encara que els costi molt en un principi. D'aquesta manera, potser a la llarga aniran aprenent a encarar les seves vides d'una forma més constructiva i optimista, a superar les seves contradiccions o almenys aprendre a conviure amb elles.

Demonitzacions mediàtiques

De Cuba ens diran que és una dictadura, un país pobre, sense llibertats i altres crítiques sovint poc desenvolupades, però no ens diran que 165 professionals cubans de la salut han anat a Sierra Leone a lluitar contra l'ebola, no ens parlaran dels homenatges a les víctimes d'atacs terroristes de la CIA que Cuba va patir durant dècades, no ens mostraran els índexs de Nacions Unides que situen l'illa en els millors estàndards de salut i educació d'Amèrica Llatina, no ens parlaran de la petjada ecològica de Cuba, la qual és sostenible (a diferència dels països europeus i nord-americans), no ens parlaran dels 20.000 espanyols que han preferit o han hagut d'anar a viure a Cuba en comptes d'Espanya...

I amb aquesta publicació no pretenc donar la meva opinió sobre Cuba, sinó sobre els nostres mitjans de comunicació de masses, els quals demonitzen alguns països oferint-nos només una visió, sovint etnocèntrica, i ignorant completament la pluralitat i la contextualització.

Sobre l'assassinat d'Excalibur

D'acord que lluitar per salvar la vida d'un gos pugui semblar superficial quan estem parlant d'una malaltia incurable que ha causat la mort de més de 3.000 persones en els darrers mesos i n'amenaça moltes més. Però no ho és.

Primer de tot, ha de quedar clara una cosa tan òbvia com el fet que lluitar per salvar aquell gos no tenia perquè anar oposat a lluitar per les vides de les persones (de fet seria absurd pensar que les que lluitaven per salvar aquell gos no els importava la vida de les persones afectades per la malaltia). A més, si les persones contagiades moren o no, no respon a la decisió d'un govern de sacrificar-les o no.

I segon i sobretot, no ho és perquè aquell gos es va convertir en alguna cosa més que un gos.

L'assassinat d'aquell gos sense ni tant sols haver-li fet les proves de l'ebola evidencia un menyspreu molt gran cap els animals per part de l'executiu del PP, el qual segurament per molts no és sorprenent però no per això deixa de ser denunciable.

El fet que el govern mati un gos que ni tant sols se sabia si estava infectat, és un exemple horrible cap a la societat i cap als infants d'aquest país, quan un govern el que hauria de fer és donar exemple en tot, també amb el respecte a la dignitat dels animals.

El comportament d'aquest govern segueix una lògica de cosificació absoluta dels animals, sense haver fet absolutament res per acabar amb els maltractaments constants dels animals de ramaderia que són destinats a la indústria càrnica, sense haver fet absolutament res per aturar les tortures que regularment pateixen els bous a les places de toros o a les festes majors d'aquest país. I ara van i maten un gos sense garanties que fos cap amenaça, quan més de 400.000 firmes de ciutadans de tot l'Estat demanaven que se li respectés la vida, almenys fins passar un període de quarantena, i quan desenes de persones havien arribat a bloquejar l'entrada de la seva casa per impedir que se'l matés. L'assassinat d'aquest gos és l'enèssima falta de respecte del govern cap a la voluntat de la ciutadania, i també una profunda falta de respecte cap els animals en conjunt.

No ens oblidem dels animals, dels que no tenen veu.

"Un país es pot jutjar per la forma com tracten els seus animals" Mahatma Ghandi

L'enèssima no-dimissió d'Ana Mato

Ana Mato ha de dimitir per la pèssima gestió dels infectats espanyols amb èbola, uns fets escandalosos que demostren una immensa irresponsabilitat que ha arribat a posar el conjunt de la ciutadania en perill de contagi d'una malaltia mortal i altament incurable: http://www.eldiario.es/sociedad/infectada-sintomas-septiembre-continuo-vacaciones_0_310769902.html

Però també hauria de dimitir per ser responsable directa de l'apartheid sanitari contra la població immigrada sense papers, que ha causat ja diverses morts i exposa la resta de ciutadans a contagis de malalties fins ara gairebé eradicades com la tuberculosi: http://www.lamarea.com/2014/08/30/dos-anos-de-exclusion-sanitaria-de-los-inmigrantes/

També hauria de dimitir per ser còmplice directe de les privatitzacions de centres i serveis sanitaris, que s'estan produint contra la voluntat de la majoria social i que estan tenint efectes molt negatius sobre l'atenció sanitària i la salut de la població: http://www.medicosdelmundo.org/derechoacurar/wp-content/uploads/2012/11/Resumen-del-impacto-de-la-reforma-sanitaria-en-el-derecho-a-la-salud-de-la-poblaci%C3%B3n-inmigrante-Casos-documentados.-sin-anexos-sin-casos.pdf

També hauria de dimitir per l'escàndol revelat per Hisenda que demostra que Francisco Correa, a través de la trama Gürtel va realitzar 15 pagaments per un import total de 50.000 euros a la família d'Ana Mato per pagar diversos viatges per Europa, dues comunions de la seva filla i dos articles de la marca Vuitton: http://www.cuatro.com/las-mananas-de-cuatro/politica/caso-barcenas/Ana_Mato_2_1612830067.html

A partir d'aquí em pregunto:
- Quanta gent s'haurà d'infectar amb èbola a Espanya perquè aquesta dona dimiteixi?
- Quantes persones immigrades hauran de morir perquè aquesta dona posi fi a l'apartheid sanitari? (Recordem que s'ha retirat la targeta sanitària a més de 870.000 persones. Si no fos per l'ajuda que estan rebent d'ONGs, quantes d'aquestes persones haurien mort? Quantes infeccions s'haurien produït sobre la resta de la població?)
- Quanta corrupció política i quanta impunitat és capaç de suportar la ciutadania sense fer res?
- I la més important: com és possible que una persona com Ana Mato, que mai no ha tingut res a veure amb la sanitat (va estudiar Polítiques i Sociologia i porta vivint de la política des dels 24 anys) arribés a ser ministra de sanitat?

Canvis al forn

Fa unes setmanes apareixia una enquesta sobre intenció de vot a les eleccions al Parlament de Catalunya que situava el conjunt de les forces d'esquerres transformadores (ICV-EUiA, Podemos i CUP) com a segona força.

La darrera enquesta de Metroscopia sobre intenció de vot a les eleccions generals situa el conjunt de vots de Podemos i IU com a segona força amb el 20,5%, només a dues dècimes del PSOE (20,7%) i molt per davant del PP (15,9%). Si les formacions polítiques i moviments socials aconsegueixen crear un front d'esquerres que aglutini vots de Podemos, IU i també d'altres formacions rupturistes de menor pes, no seria descabellat pensar que una candidatura així pugui arribar a ser primera força a les eleccions generals de l'any que ve i posar les institucions al servei de la ciutadania. Recentement, una altra enquesta situava Syriza, la coalició de formacions d'esquerres grega, molt a prop de la majoria absoluta al Parlament de Grècia.

Malgrat l'optimisme aparent d'aquestes enquestes, crec que és imprescindible un aspecte molt més complicat i lent. Crec que paral·lelament és necessari que es produeixi una major implicació social en política perquè poguem parlar realment d'una candidatura ciutadana oberta, democràtica, transparent, plural i unitària, d'un front popular que es mantingui fidel a les demandes socials, que no caigui en velles lògiques partidistes i que sigui capaç de transformar les institucions amb l'implus d'una força social consolidada als municipis, barris i carrers. Una major implicació social que superi d'una vegada la concepció delegativa de la política i porti la lluita pel canvi a una dimensió transversal, de participació ciutadana i creació de teixit popular organitzat.

La força popular és la garantia que les transformacions polítiques que cal tirar endavant des de les institucions siguin possibles, ja que totes haurem de ser partícipes d'un canvi rupturista que no serà fàcil, que tindrà molts interessos en contra, però que serà l'única manera de recuperar la nostra dignitat com a societat.

Que sigui una oportunitat

Entenc que alguns moviments d'esquerres marxistes es mostrin escèptics o fins i tot crítics amb l'anomenat procés sobiranista, pel rerefons explícitament nacionalista que l'acompanya. De totes formes, jo crec que s'han de tenir en compte alguns aspectes, independentment de si es comparteix o no una identificació amb la "causa nacional".

Primer de tot, lluitar contra aquest procés és, a dia d'avui, una batalla perduda tenint en compte l'enorme interès social que genera. I sí, podem discutir sobre per què hi ha tant interès sobre això i tan poc sobre altres temes, però ara mateix és el que hi ha. I a ulls de moltes persones, no donar suport a un tema com la consulta, encara que els motius es trobin a les antípodes, et situa al costat de formacions ultranacionalistes com PP o C's.

Segon, hem d'entendre les diverses oportunitats que pot suposar aquest procés, possiblement històric. Una majoria social del voltant del 80% recolza la consulta, l'anomenat "dret a decidir". Penso que és un imperatiu donar suport a aquest dret per qualsevol persona que es consideri democràtica, però també és un imperatiu, per qui es consideri democràtic, estendre'l a altres temes. Per tant, es pot aprofitar aquesta gran demanda social de democràcia per estendre-la a altres temes i conscienciar una majoria social sobre la necessitat de decidir el nostre futur, no només amb la independència sinó amb tot. Dret a decidir-ho tot.

Tercer, ens trobem amb una quantitat enorme de població disposada a desobeir una sentència, la del TC, perquè la consideren il·legítima. Crec que aquesta és una gran notícia ja que sembla que cada cop més gent està agafant consciència sobre el que significa la desobediència com a eina pacífica per l'obtenció dels nostres drets i llibertats. També s'ha de reconèixer l'enorme feina d'una plataforma com la PAH en aquest sentit. Tot plegat, està ajudant a legitimar la desobediència com a forma de lluita pacífica a ulls de la majoria social, a entendre que la legitimitat es troba per sobre de la llei. I això és molt important.

Quart, tenim una enorme quantitat de població que vol formar un nou estat. Aquesta també és una oportunitat, per obrir un debat sobre com volem que sigui aquest estat, sobre la necessitat de democratitzar aquest debat i per tant popularitzar altres temes de política, economia o societat que ara mateix apareixen secundaris. Entendre la possibilitat, encara que a dia d'avui petita, de ruptura amb el model vigent a Catalunya, i sobretot estendre la consciència sobre aquesta possibilitat i animar la gent a participar-hi de forma activa. Volem un país nou, però com volem que sigui? Decidim-ho entre tots i totes.

Cinquè, la independència podria suposar una ruptura amb el règim espanyol, si es treballa eficientment amb altres moviments i formacions marxistes i anticapitalistes de la resta de l'estat. Recordem que les grans empreses i oligarquies financeres, nacionals i internacionals, es miren amb mals ulls aquest procés, perquè saben que pot suposar canvis més enllà.

Entenc que tenim per davant molts reptes i que el context mediàtic general no ens és gaire favorable, però també crec que després de dos anys de procés sobiranista, cada vegada més persones comencen a reflexionar sobre aquests temes. Ens podem limitar a criticar-ho des del distanciament degut al contingut - inevitable - de caràcter nacionalista, o podem acceptar el protagonsime evident d'aquest tema i mirar de fer-lo nostre al màxim possible. Entrar-hi i treballar al màxim pel país que volem, entrar-hi i fer tot el possible per minimitzar els debats nacionalistes estèrils i subsitituir-los per debats radicals de ruptura amb el sistema vigent, debats de democràcia real, de desobediència civil, de justícia social, de canvi de model econòmic, de qüestionament de les relacions internacionals vigents, de ruptura amb l'heteropatriarcat, etc.

No deixem que la dreta torni a segrestar una oportunitat de canvi, i menys una com aquesta, ja que jo crec que poques vegades hem tingut aquests temes en una situació tan favorable per ser debatuts, tractats des de la conscienciació i estesos entre la majoria social.

Convertim aquest context en una oportunitat, i aprofitem-la.

Qui ens roba és el sistema neoliberal

Igual que fa el PP, el govern de CiU prioritza el pagament del deute a l'Estat Espanyol i als bancs (com BBVA o CaixaBank), abans que als serveis públics. I ERC, què diu sobre això? Sembla que de moment res, de fet segueixen fent costat al govern de CiU amb els pressupostos austericides i altres grans temes. Mas i Junqueras MENTEIXEN quan diuen que no hi ha diners i que tot és culpa de Madrid. El problema és que prioritzen els privilegis de l'elit financera, abans que les necessitats socials dels catalans.

Consulta sí, independència si la gent la vol també, però vigilem molt quins governs escollim perquè cada cop està més clar que amb CiU i ERC el nostre futur país no serà gaire millor del que tenim ara. Ens estan prometent la Lluna però si no hi ha un canvi rupturista que vagi més enllà de trencar amb Espanya, el que ens espera serà la frustració de veure com en una Catalunya independent també hi haurà desigualtat creixent, també hi haurà atur estructural, precarietat laboral, exclusió social, evasió fiscal... Diguem-ho clar: el problema principal no és Espanya, el problema principal és el neoliberalisme que infecta les nostres institucions polítiques i econòmiques, tant catalanes com espanyoles com europees.

Per això seria necessari dur a terme immediatament una auditoria del deute públic de la Generalitat per valorar quina part del deute és il·legítima i per tant no s'ha de pagar. O com a mínim, prioritzar el deute als pobres i després pagar el deute als rics, que necessiten molt menys aquests diners. Independitzar-nos de l'Estat Espanyol sense independitzar-nos de l'oligarquia financera, no tindrà sentit.

Que no ens enganyin!

http://www.publico.es/espana/547556/la-generalitat-prioriza-el-pago-de-la-deuda-frente-a-los-servicios-publicos

Epidèmia invisible

Avui he estat a l'estand d'Oikocredit (cooperativa de finances ètiques) de la Fira UPF Solidària, i he conegut un home que treballa per Metges Sense Fronteres (MSF) que m'ha parlat sobre el tema de l'èbola. Es veu que la cosa està molt pitjor de com ho mostren a les notícies, ja que el sistema sanitari a un país com Guinea Conakry està desbordat. Han mort desenes de metges i ja comença a morir més gent per culpa d'altres causes que per èbola, ja que no tenen accés als centres hospitalaris col·lapsats. MSF està fent una crida a les institucions de la resta del món perquè actuïn, però ningú fa res. 

Als Estats Units estan investigant sobre una possible cura, però pel que m'ha dit es només en cas que grups islamistes utilitzessin el virus com arma biològica, no per destinar-la a l'Àfrica Occidental. Els països econòmicament rics del planeta no estan fent res per la gent de Guinea i Sierra Leone, i només apareix als mitjans quan s'infecta una persona occidental.

Això és racisme explícit en els nostres mitjans de comunicació, i també en els nostres governs, mal anomenats 'democràtics', que estan ignorant completament el que passa a l'Àfrica Occidental. Tenim moltíssima feina per tal de sensibilitzar i poder complir el nostre compromís de solidaritat internacional, perquè si no comencem per sensibilitzar-nos a nivell social, difícilment ho faran els governs i els mitjans de masses. Però és clar, combatre contra l'hegemonia mediàtica del Barça, del nacionalisme, de Belén Esteban o de l'iPhone 6, sembla una batalla perduda...