Mantinguem els ulls oberts

Ara que Espanya ha entrat en una profunda crisi econòmica que s’utilitza d’excusa per desmantellar l’estat del benestar i erosionar els drets humans més bàsics, caldria fer un esforç per no perdre la perspectiva global. I no em refereixo només al fet que la situació a Espanya està estretament lligada als esdeveniments mundials, sinó que també cal estar pendents, des d’un punt de vista crític i humanista, del que passa a llocs del món que aparentment no ens afecten.

Com a estat membre de la Unió Europea i l’OTAN, aliat de països amb governs criminals com Estats Units, Israel o Aràbia Saudita, i com a economia integrant d’un sistema capitalista mundial ineficient i insostenible, Espanya (i els seus ciutadans) té part de responsabilitat en la gran majoria de conflictes i vulneracions de drets humans al món. Acostumats a ser un país del ‘Nord’, ara Espanya se situa en una posició de ‘Nord-Sud’, d’explotadora i explotada, però això no ens ha de fer perdre la visió global. És una gran llàstima que l’atenció a l’estafa financera del nostre país (la qual és evidentment imprescindible) monopolitzi la nostra mobilització i faci que ens oblidem de la resta de temes encara no resolts.

El que passa al Sàhara Occidental, a Palestina, a Síria, a Iraq, el que fan les empreses energètiques espanyoles a Amèrica Llatina, els conflictes eterns del coltan a l’Àfrica Central, les fams a la Banya d’Àfrica i el Sahel, l’explotació obrera i infantil, les màfies de prostitució, els càrtels de la droga, o la inundació progressiva de diversos estats insulars són alguns dels temes que ens han de preocupar ja que, directament o indirecta, el nostre país, les multinacionals del nostre país i el nostre consum, hi estan implicats. I és necessari que des d’Europa ens seguim mobilitzant. Ara que també estem esdevenint un país del ‘Sud’ és quan més empatia hauríem de sentir cap els nostres companys de planeta.

Contra la mentida hegemònica

Cal combatre el discurs dominant que ens bombardeja contínuament des dels grans mitjans de comunicació, i cal fer-ho amb paraules prou fortes i a la vegada prou certes com per trencar amb la pesada hegemonia de la mentida.

Cal parlar de tots els terrorismes, tant del terrorisme il·legal com del Terrorisme legal que practiquen els nostres governs.

Cal combatre el buidatge dels cervells parlant de la Incultura de Masses, ja que malauradament no existeix cap ‘cultura’ de masses.

Cal parlar de democràcia – ‘demos’ (poble) i ‘kratos’ (poder): ‘poder del poble’ – pel que realment ho sigui, i no malmetre aquest valuós terme confonent-lo amb la Dictadura dels Mercats que patim actualment.

Cal referir-nos als cossos policials com el que són: les Forces del Desordre, ja que amb els seus crims i repressió no mantenen cap ordre, sinó un sistema que ha caigut per complet en el desordre econòmic, polític, ecològic i humà.

Cal deixar d’anomenar economia -‘oikos’(patrimoni) i ‘nemo’ (administrar): ‘administrar el patrimoni’ – a un sistema neoliberal que separa l’administració de l’economia (del patrimoni) i que, per tant, s’hauria de dir Anti-economia.

Cal fer tot això per combatre el discurs hegemònic, la Mentida Hegemònica, perquè la societat s’adoni que l’Extremisme no és més que el propi sistema on vivim.

PP i franquisme

La relació entre PP i franquisme és evident. No és només una relació de parentesc en moltíssims casos, sinó sobretot ideològica. El PP segueix impedint qualsevol investigació dels crims del franquisme, ha tallat per complet les subvencions als familiars de desapareguts durant el franquisme, segueix gastant diner públic en restaurar el Valle de los Caídos, es nega a canviar noms de carrers de generals i dates franquistes, no impedeix que se celebrin manifestacions d'organitzacions neofeixistes i, el pitjor de tot, segueix practicant moltes polítiques que eren pròpies del franquisme (com ara la Llei Mordaça). El PP és el partit de l'Opus Dei, el partit dels banquers, el partit de la monarquia, el partit dels terratinents, ja que governa per a ells, com feia Franco. El PP és un partit que practica polítiques xenòfobes (a nivell municipal: les campanyes a Badalona o recentment Mollet, a nivell comunitari: la retirada de la targeta sanitària a immigrants en situació irregular, a nivell estatal: l'aplicació de ganivetes a la reixa de Ceuta i Melilla...). El PP ignora les demandes per violació de drets humans tant per part del Tribunal Europeu de Drets Humans com per Amnistia Internacional, i segueix ignorant el dret a l'habitatge, entre d'altres. El PP segueix amb una política centralista que busca imposar la llengua castellana arreu del país i treure competències a les comunitats i ajuntaments. El PP s'oposa frontalment al matrimoni homosexual, a l'avortament o a l'eutanàsia per satisfer l'Opus Dei. 

Aleshores, el 2002 el PP va condemnar el franquisme. Però de què serveix això quan les seves polítiques s'assemblen tant a les de Franco? Les accions són el que compta.

El nazisme i la meva visió simplista de la dreta i l'esquerra (fragment d'un debat)

La diferencia entre izquierda y derecha es que la primera defiende los intereses de todos centrándose especialmente en los más desfavorecidos, mientras que la derecha defiende los intereses de la clase dominante. De algún modo izquierda y derecha han existido durante toda la historia, con formas y nombres diferentes, pero desde que ha habido opresores y oprimidos, han existido defensores de unos y de otros. Ya sea un modelo de economía planificada, neoliberalismo, feudalismo, o lo que sea, mientras se haga para mantener y ampliar los privilegios de la clase dominante, esto será derecha. Y esto es lo que hizo exactamente el nazismo, beneficiar a los opresores. A quién te crees que beneficiaba la guerra? A los obreros que perdian la vida en los campos de batalla, en los campos de exterminio o siendo explotados en las plantas industriales? Claro que no. La guerra beneficiaba a la elite. Por esto digo, reitero, y grito, que el nazismo fue de derechas.

Mama, de gran vull ser escombriaire.

Els escombriaires, una feina que sovint ha estat objecte de burla i menyspreu, han aconseguit molt més que la majoria de sectors (metges, mestres, juristes, periodistes...) davant l'atac als drets i la degradació laboral per part de la patronal. Han demostrat una gran cohesió, valors i valentia que es troba a faltar entre molts altres treballadors. Els escombriaires de Madrid s'han convertit en un exemple a seguir per tots nosaltres.

To the people of the world

PEOPLE OF THE WORLD,

I APOLOGIZE ON BEHALF OF SPANISH PEOPLE FOR HAVING SUCH A STUPID PRESIDENT. I WOULD JUST LIKE TO LET YOU KOW THIS MAN IS NOT REPRESENTING US AT ALL. SO WHEN YOU SEE HIM ACTING IN RIDICULOUS WAYS, DON'T THINK HE IS A NORMAL SPANIARD. HE IS JUST A PUPPET, AND WE WILL TRY TO REMOVE HIM AS SOON AS POSSIBLE.

THANK YOU FOR YOUR COMPREHENSION.

MARC.

Sobre España

Creo que Izquierda Unida es el único partido con representación en el Congreso que ha sido capaz de entender qué es España. Ellos proponen un estado federal y plurinacional (además de socialmente justo y republicano). En una España entendida como expone IU, creo que habría espacio para las diversas identidades nacionales, donde se sentirían representadas y respetadas.

Tristemente, la España del PP, PSOE, UPyD o C's es una España castellanizada y castellanizante, escasamente democrática, excesivamente totalitaria y crecientemente centralizada, donde no hay espacio para aquellos que no comparten una visión dominada por el nacionalismo españolista/castellanista. Esto me lleva a pensar que, si bien la independencia de Catalunya quizás no es la mejor alternativa al insostenible estatus quo, sí que es la mejor alternativa dentro de las posibles a corto-medio plazo.

Ésta es, a día de hoy, mi humilde visión del tema en clave estatal, y la he expuesto en castellano para que me entiendan todos.

La minoria dels no minoritaris

Quants personatges principals en la publicitat i les pel·lícules de major tirada que veiem en aquest país...

· No són heterosexuals (homosexuals, bisexuals, asexuals...)?
· Són transsexuals?
· Són intersexuals?
· Són d'un grup ètnic minoritari al país (gitanos, magrebins, africans, sud-americans, xinesos...)?
· Són immigrants?
· Pateixen una discapacitat física o nerviosa (cecs, sords, tetraplègics, tartamuts, tics nerviosos...) o han patit una amputació?
· Pateixen una discapacitat o malaltia mental (addicció, tartamudesa, esquizofrènia, anorèxia, Síndrome de Down...)?
· Pateixen VIH?
· Disten molt d'adequar-se als estrictes cànons de bellesa occidentals contemporanis?
· Són marxistes?
· Creuen en una religió no cristiana?
· Són ex presos?
...

Les minories invisibilitzades per la cultura de masses, totes juntes, acaben sumant una majoria. Per tant, tots formem part d'una minoria (o més d'una), però el fet que pràcticament no sigui representada en la cultura de masses - sumat al fet que aquesta cultura penetra en el nostre subconscient des que som petits - pot portar a l'aparició de complexos personals i discriminació social.

Paradoxalment, els personatges principals de la cultura majoritària acaben formant part de la minoria més minoritària (potser fins i tot inexistent): la minoria dels que no pertanyen a cap minoria.

La privatització de la llum del sol, una primera victòria?

Una de les mesures més esperpèntiques i surrealistes que ha aprovat el govern del PP en aquests poc més de dos anys que porta governant al servei de l’oligarquia econòmica, ha estat la privatització de la llum del Sol, traduïda en un impost desmesurat a l’autoconsum energètic en forma de plaques fotovoltaiques. Ja sé que resulta difícil definir quina ha estat la llei més esperpèntica d’aquest govern que a molts ens ha sorprès per la seva absoluta determinació a l’hora de desmantellar l’Estat del Benestar i el seu complet menyspreu cap a la democràcia, els drets humans i la Constitució. Però, en una tendència global en direcció a la sostenibilitat i la sobirania energètica, aquesta llei ha sorprès per la seva manca total d’arguments econòmics, democràtics i lògics, més enllà de satisfer les exigències de l’oligarquia energètica del país (Repsol YPF, Endesa, Cepsa, Iberdrola i Gas Natural).

I és precisament aquí on volia anar a parar. Malgrat l’aparent surrealisme i el profund retrocés d’aquesta llei, la podríem arribar a considerar com una primera victòria? Ghandi va dir “Primer t’ignoren. Després et ridiculitzen. Finalment t’ataquen. I aleshores has vençut”. Davant la cada cop més evident decadència del sistema capitalista vigent (traduït en la forma de dictadura financera quan es tracta de política) la societat està reaccionant. Reaccionant? Quan les manifestacions cada cop estan més buides? Quan no ens estem rebel·lant contra aquesta absoluta regressió social i democràtica? Doncs sí, en part sí. No m’estic referint tant a la revolució per tombar el sistema vigent, sinó sobretot a la construcció, paral·lelament, d’un sistema alternatiu.

Tot i que minoritaris, el consum ecològic i just, així com les finances ètiques i les cooperatives, estan experimentant un avenç tant o més ràpid que el retrocés que experimenta el sistema hegemònic. La societat ja fa temps que està creant xarxes de cooperació, a nivell global, superant la caritat per passar a construir una nova alternativa, eficient i sostenible, que no doni caritat sinó que vengui, compri, doni feina, construeixi xarxes de cooperació, com qualsevol sistema humà. Una alternativa que no es basi en oenagés sinó sobretot en empreses ètiques i al mateix temps rentables (ja que una alternativa o és autosuficient o no és). Una alternativa sostinguda per un cos teòric que vagi més enllà del materialisme i el neoliberalisme per tal de recuperar la confiança en els vincles humans i la naturalesa, com és la Teoria del Decreixement. Aquest sistema alternatiu és encara petit però segueix creixent i organitzant-se. Cada llei regressiva que aproven els nostres governs és una dosi d’energia i motivació perquè molts segueixin construint l’alternativa. Una alternativa que, pel seu caràcter social, sostenible i rentable, i pel seu suport teòric, tard o d’hora tombarà el sistema decadent actual. De moment aquesta alternativa ‘a l’ombra’ ha estat ignorada, sovint ridiculitzada (hippies, vegetarians, utòpics...) i, per primer cop a Espanya, atacada (almenys a nivell legal).

El sector energètic no és pas una excepció en aquesta alternativa, i l’autoconsum, la sostenibilitat i la sobirania energètica de cooperatives com Som Energia suposen un maldecap creixent per l’oligarquia de les energètiques. El creixement accelerat del nombre de socis de Som Energia ha espantat prou l’oligarquia com per forçar el govern a adoptar una mesura contrareformista i internacionalment incomprensible. El govern del PP és el govern de l’oligarquia energètica. Han tombat la proposta de no tallar la llum, el gas i l’aigua durant l’hivern a les famílies pobres que no s’ho poden pagar, i ara volen apujar la llum un 11% més. Estem pagant un govern de mercenaris al servei d’una oligarquia explotadora. I això no és només marxisme, també és la realitat que vivim. Algú en té cap dubte encara?

Ens espera una llarga etapa de contrareformes i atacs a l’alternativa que tot just acaba de començar. Serà dur i llarg, però el sistema mostra la seva creixent debilitat d’una forma cada cop més evident. I això no només ens ha d’indignar, sinó també i sobretot ens ha de donar esperança. Ja que significa que comencem a ser importants.

La societat en una plaça de toros

Com en una famosa pel•lícula de Werner Herzog, ens estem deixant guiar per un líder boig i sàdic que ens porta directes a la perdició. No és broma. Tenim un govern sociòpata representat per uns titelles de cartró i dirigit a l’ombra per banquers, especuladors, assegurances, milionaris, en definitiva, una colla de personatges obsessionats per les xifres financeres, pels zeros i pels tant per cents, que mai no han après res sobre humanitat, per qui la paraula “valors” només té un significat, l’econòmic. Gent sense principis. 

Potser per por, o potser perquè encara creiem en una absurda esperança de triomf personal, o potser per les dues raons, seguim obeint aquest govern de líders bojos. Què en queda d’allò que al seu dia anomenavem societat? Si algun dia va existir la societat, el que queda avui és una mena d’ésser agonitzant que resisteix com pot les ganivetades que li claven per totes bandes. És com un toro ferit i cansat, que encara s’atreveix a llençar alguna cornada o inclús a mirar amenaçant els seus assassins salvatges, però que no sap com sortir de la plaça, completament perdut, desposseït de qualsevol arma. 

Com en una macabra plaça de toros, el final del joc ja està decidit abans que comenci. Des de fa dècades, els sociòpates han anat abonant el terreny per tal que la societat es desintegri, per no tornar a cometre els errors de fa un segle. Com en una plaça de toros, l’assassí és capaç de seduir la seva víctima amb l’elegància de la seva capa vermella, i al mateix temps no dubtarà a l’hora de travessar-la amb una llarga fulla de metall fred. De la mateixa manera, amb una destresa admirable, freda i macabra, els sociòpates han aconseguit seduir-nos, infectant-nos d’individualisme, fent-nos creure en idees absurdes com l’èxit o la felicitat. I quan ha fet falta, no han dubtat en exterminar qualsevol forma d’organització social que amenacés la seva estratègia, o en utilitzar la por massiva (terrorisme legal), o en criminalitzar minories per tal de seguir dividint i torturant fins la mort la societat. 

Aquesta última estratègia és la que acaba de portar a terme el lamentable govern espanyol, i ni més ni menys que criminalitzant una minoria com els aturats, obligant-los a estar sempre localitzables i prohibint-los passar més de 15 dies a l’estranger sense prèvia autorització. En campanya electoral ens prometien acabar amb l’atur, i una majoria absoluta d’ingenus van pensar que es referien a crear llocs de treball. Evidentment, no. Sembla ser que l’únic que tenen a fer amb els aturats és assenyalar-los, etiquetar-los, com si fossin delinqüents que amenacen la societat. És el que porten anys fent amb els immigrants (com la terrible campanya de Badalona el 2010, o la retirada de la targeta sanitària als ciutadans sense papers), o amb els catalans, o amb els musulmans, o amb els gibraltarenys… És clar, què han de fer els criminals si no criminalitzar els innocents per intentar justificar la seva coartada? Ells, els sociòpates, principals culpables de l’atur estructural, de la precarietat laboral, de la xenofòbia, de la radicalització dels nacionalismes, són precisament els que culpen els aturats, els immigrants o els catalans de l’agonia d’una societat a la qual ells ja tenen previst assassinar. 

De la mateixa manera que la tortura d’un bou s’arriba a justificar com una forma d’art, el crim de la societat s’intenta justificar amb eufemismes i contes que per molt absurds que siguin, seguiran tenint credibilitat mentre els mitjans de comunicació els facin el joc.

Que l’homofòbia russa no ens provoqui russofòbia.

L’homofòbia russa no ens hauria de conduir a la russofòbia, per diversos motius. Primer perquè més que homofòbia és ignorància de la majoria barrejada amb confusió i desesperació pròpies d’una exclusió social estructural. L’homofòbia russa no és cultural ni encara menys genètica sinó purament política. Una societat no es torna massivament homòfoba si al darrere no hi ha una estratègia político-mediàtica. Les bandes d’extrema dreta no persegueixen homosexuals i immigrants si la policia els para els peus.

Quan critiquem obertament els russos per la seva homofòbia hem de tenir en compte que es tracta d’un boc expiatori per on el govern oculta la seva corrupció omnipresent, així com el futur d’un país demogràficament malalt i econòmicament massa dependent d’uns recursos energètics que a poc a poc aniran perdent valor. En definitiva, els russos són víctimes de la seva pròpia homofòbia, que els encega. Ja que una societat ignorant és la principal víctima de la seva ignorància.

I no es tracta només d’homofòbia. L’aliança entre el règim de Putin i l’església ortodoxa oficial russa està portant el país més gran del món cap a un ridícul retorn a valors retrògrads nacionalistes i xenòfobs més propis de l’Alemanya dels anys 30 que no pas d’un país que ha vist néixer alguns dels escriptors més cèlebres de la història i ha estat escenari de processos polítics inoblidables. Però la casta parasitària russa té por. Sobretot després de les massives protestes de fa un any i mig contra el retorn de Putin, que han deixat una llavor que tard o dora tornarà a brotar i amb més força. La casta parasitària russa està jugant les seves cartes més deplorables, les de la despolitització social, la idiotització d’un país sencer i la criminalització dels col·lectius més dèbils, així com el retorn a un dels nacionalismes més rancis del segle XXI.

El poble germà rus és víctima de la seva pròpia homofòbia, de la idiotització que pateix per part d’una oligarquia que es re-enriqueix amb els recursos del país més gran del món a costa de mantenir la majoria exclosa d’uns beneficis econòmics que haurien de ser comuns. Un cop més ens equivocarem si criminalitzem un país sencer en comptes de conèixer l’origen dels problemes. No seria just criticar el conjunt dels russos tot obviant l’execrable paper del president Putin, de l’alcalde moscovita Sergei Sobianin o del Patriarca Ciril, o fins i tot dels grans magnats del gas rus als quals l’Europa Occidental obre les portes perquè blanquegin diners a gust.

Que l’homofòbia russa no ens provoqui russofòbia, ja que tant els russos com nosaltres seguim sent víctimes dels mateixos paràsits.

PD: I si no sembla clar, aquí tenim Un exemple: http://blogs.publico.es/shangaylily/2013/08/12/ana-botella-importa-homofobia-rusa/

El problema no és Snowden, és l'espionatge - The problem is not Snowden, but spying

Caldria que reflexionéssim sobre el rol dels mitjans de comunicació quan veiem que el debat sobre un dels majors casos d'espionatge practicat pel govern dels Estats Units s'ha substituït pel debat sobre quin país donarà asil a Edward Snowden. Aquest segon debat és parcial i mancat de sentit, ja que cal recordar que desenes de criminals i polítics corruptes de tot el món viuen ostentosament als Estats Units sense ser enviats als seus paisos d'origen perquè puguin ser processats judicialment. El primer debat, en canvi, tracta una situació d'espionatge sistemàtic a la població civil de tot el món per part d'un govern concret, la qual representa una de les majors vulneracions del dret a la intimitat de la història. És aquest el servei que els mitjans de comunicació han de donar a la societat?

---



We should think about the role of media when we see that the debate about one of the biggest cases of spying practiced by the US government has been replaced for the debate on which country is going to give asylum to Edward Snowden. This second debate is partial and pointless, since we should remember that tens of criminals and corrupt politicians are ostentatiously living in the US without being sent to their own countries in order to be processed by law. The first debate, on the other hand, discusses a situation of systematic spying to civil population worldwide by a certain government, which represents one of the biggest attacks to the right to privacy in History. Is this the service our medias have to give to society?

Algunes utopies sobre els processos democratitzadors als països en vies de desenvolupament

Mostro a continuació un fragment de l’article New Challenges for Democratic Consolidation in Latin America. The Role of the State (Universidad Autónoma de México, 2009):

“Latin American countries face problems with consolidating democracy. The Latinobarómetro report for 2008,7 for example, indicates that 70 per cent of people in the region consider that democracy governs for ‘the interests of a few powerful groups’. This is the impression of 79 per cent in Mexico, 87 per cent in Argentina, 71 per cent in Chile and 60 per cent in Brazil. Moreover, 53 per cent of Latin Americans would be willing to live under an authoritarian regime ‘if it resolved their economic problems’. This is the case for 69 per cent in Paraguay and 31 per cent in Uruguay, to cite the two extremes. There is also considerable distrust of certain institutions key to the functioning of democracy: only 32 per cent of those polled in the region have confidence in the legislature, and only 21 per cent trust the political parties. These results should be analysed carefully, but they constitute a powerful indicator of the insufficient consolidation of democracy in the region."

Ressalto: “53 per cent of Latin Americans would be willing to live under an authoritarian regime ‘if it resolved their economic problems’”

Una frase preocupant però que ens pot ajudar a replantejar conceptes que sovint tenim per inequívocs, com és el sentit i les formes de la democràcia i democratització. Sobretot en relació a països en vies de desenvolupament, sovint m’he plantejat fins a quin punt seria millor un estat autoritari que aconseguís un sistema social eficient i una societat culta (les bases per a una democràcia efectiva) abans que instaurar una democràcia en un estat feble i analfabet, que en seguida quedarà corrompuda.

Em fa pensar molt el cas d'Egipte, on existeix una majoria de la població analfabeta i al voltant d’un 40% de població sota el llindar de pobresa. Com es pot aconseguir una democràcia efectiva en un país així? Un 40% de la gent només pot pensar en com aconseguir menjar per alimentar els seus fills l'endemà, i per tant es deixa vendre el vot a qualsevol que li ofereixi menjar (com fan els islamistes neoliberals). No entenc com pot funcionar una democràcia en un país de majoria analfabeta i en extrema pobresa, on a sobre s'aplica un sistema de caire neoliberal que encara accentua més les diferències socials. Trobaria molt més lògic un govern de tecnòcrates que vetllés per un estat social i una societat educada, per així poder establir una democràcia solida en un futur.

Amb això no estic dient que cregui necessari un govern tecnocràtic socialista per aquests països, entre altres qüestions perquè és bastant impossible i la història no m’acaba de donar del tot la raó. Evidentment seria perfecte aconseguir de cop un estat de dret eficient i democràtic amb partits responsables i ètics i una població culta i crítica. Però és menys utòpic això que un govern tecnòcrata decidit a posar les bases per una democràcia eficient? En resum penso, des d’una òptica més teòrica que pràctica, que abans que una democràcia estructuralment ineficient, seria més sensat adoptar una tecnocràcia social per tal d'avançar a una democràcia eficient i sòlida.

(Amb intenció de fer pensar, eixamplar límits i enriquir ments, res més enllà d’això…)

Incoherències de la UNESCO

La UNESCO premia Hollande “per proteger els pobles i la cultura de Mali”. Precisament és França qui més mal ha fet als pobles i cultures africans que va colonitzar, i precisament és aquesta colonització la que ha desestabilitzat tot el continent i creat la gran majoria de conflictes actuals. 

La UNESCO demostra una profunda incoherència que no ajudarà pas a augmentar la baixíssima popularitat del president francès, sinó que només deslegitimarà aquesta organització internacional.

---

UNESCO awards Hollande "for protecting the people and culture of Mali". It is precisely France who has mostly damaged the African peoples and cultures that were colonized by them, and it is precisely this colonization what has destabilized the entire continent and created most of the current conflicts. 

UNESCO shows a deep inconsistency which won't help increase the low popularity of the French president, but will only delegitimize this international organization. 

La fotocopiadora que tenia cervell i venes

Em passo hores fent fotocòpies. Estic saturat de fotocòpies. Un dia se'm girarà l'olla i arrencaré la fotocopiadora i la llençaré a la via del tren. No, és que de debò... No sé… Crec que m'estic cremant, ara que només queda un mes i mig. Però és que em sento robot, em sento anul·lat. Estic començant a sentir odi cap a la pobra jefa, simplement perquè no és perfecta... M'estic corrompent i deixant de ser una persona per convertir-me en un treballador. Això és el que vol el capitalisme. L'única forma de tenir una feina així és deixar de ser persona i passar a ser un element més de la màquina fotocopiadora. Un element extensiu i mòbil que connecta els professors amb la central fotocopiadora i pitja el nombre de còpies i propietats que han estat ordenades pels professors, i després les apila i les torna al professor. Sóc el complement d'una fotocopiadora, amb un somriure enganxat a la cara, sempre repetint el mateix: “oh thank you Marc, you're brilliant”, i jo: “oh don't worry it's ok, is there something else?”. Així sempre i sempre. Sóc un complement d'una fotocopiadora. El complement mòbil d'una fotocopiadora... I tot per fer unes fotocòpies que els alumnes ignoraran i detestaran i que amb sort acabaran convertides en un avió de paper que porti la seva imaginació a viatjar lluny d’aquesta escola insípida, ben lluny... 

La pèrdua d'un company desconegut

Espero no tornar-me a llevar mai més com m’he llevat avui. No vull tornar a llegir notícies que em demostrin que la part més putrefacta de la humanitat segueix vigent en els nostres carrers. No vull tornar a sentir mai més aquest dolor esgotador de veure com els deixebles de l’odi adormen per sempre els que han despertat amb ganes de canviar el món. No vull veure més fotografies de nois admirables que deixen enrere famílies, companys i una lluita legítima i necessària. No vull que els mitjans de masses criminalitzin una víctima, que la titllin de radical simplement per oposar-se a un sistema ineficient. No vull que posin un estudiant de 18 anys amb inquietuds i somnis a la mateixa alçada que els seus assassins buits i infeliços. I sobretot no vull tornar a sentir por mai més per pensar el que penso.

Avui plorem la mort d’un company i el terrible dolor dels que més se l’estimen. Demà seguirem amb més convicció la seva lluita, ja que és la millor manera d’homenatjar-lo.

Je ne veux me reveiller jamais comme aujourd’hui. Je ne veux pas lire plus de nouvelles qui me montrent que la partie la plus pourrie de l’humanité continue dans notres rues. Je ne veux pas ressentir plus ce douleur épuissant de voir comme les disciples de l’haine dorment pour toujours ceux qui s’étaient reveillés avec envie de changer le monde. Je ne veux pas voire plus de photos de garçons admirables qui laissent familles, copains et une lutte légitime et nécéssaire. Je ne veux pas que les médias criminalisent une victime, que l’étiquetent de radical simplement pour s’oposer à un système inefficace. Je ne veux pas que un étudiant de 18 ans avec inquiétudes et rêves soit mis dans le même plan que ses assassins vides et tristes. Et, surtout, je ne veux pas ressentir plus de la peur pour penser ce que je pense.

Aujourd’hui on pleure la mort d’un copain et le terrible douleur de ceux qui l’aiment plus. Demain nous suivrons sa lutte avec plus conviction, car c’est la meilleure façon de l’honorer.

I don’t want to get up like today anymore. I don’t want to read more news which show me that the most rotten part of humanity is still active on our streets. I don’t want to feel again this exhausting pain of seeing how the disciples of hate asleep for ever those who have woken up to change the world. I don’t want to see more pictures of admirable boys who leave a family, mates and a legitimate and necessary fight. I don’t want medias to criminalize a victim, to label him as a radical just because he opposed an inefficient system. I don’t want them to put an 18-year-old student with interests and dreams on the same level as his empty and sad murderers. And above all, I don’t want to feel afraid anymore to think what I think.

Today we cry for the death of a mate and the terrible pain of those who most love him. Tomorrow we will keep his fight with more conviction, as this is the best way to honor him.