L’Europa contradictòria del segle XXI

La situació actual d’Hongria planteja alguns temors de pes. L’horror de l’holocaust nazi i de la Segona Guerra Mundial han estat i continuen estan molt presents en la política europea, dimonitzant qualsevol forma de neofeixisme i cercant una unió i estabilitat que fins ara han estat prou efectives. Però preocupa pensar en el fet que, a cada generació, aquells horrors són més i més llunyans. La gran majoria d’europeus no vam viure aquell episodi, però encara el tenim ben present a través dels llibres d’història o del cinema. Però no sabem què passarà amb els nostres fills, i encara menys amb els nostres nets. Malauradament, la història ens explica que els humans repetim errors més d’una i de dues vegades... Hongria és un país molt feble econòmicament, que es veu collat per les necessitats d’ajuts i que no constitueix un notable poder polític ni militar a Europa. Però no deixa de ser un país al centre d’Europa, amb una situació similar a la d’altres països amb característiques també similars, i que en el darrer any la seva democràcia ha patit un enorme pas enrere. La situació preocupa i alguns la veuen com l’inici del trencament d’Europa. La veritat és que no podem pas subestimar el que està passant a Hongria.

Però d’altra banda em pregunto què és més preocupant. El cas apart d’Hongria ens fa estremir a tots en recordar el perillós feixisme de mitjans de segle passat. Però no és tant o més preocupant veure com el conjunt de països de la Unió Europea tiren endavant unes mesures d’austeritat que intoxiquen l’estat del benestar i que a la llarga ens poden portar pel mateix camí que el país magiar? Veiem per una banda com des de Brussel·les critiquen les mesures antidemocràtiques d’Hongria i amenacen amb sancions, però són aquests mateixos líders els que “volen” solucionar la crisi econòmica a través de mesures d’austeritat, a poc a poc però sense pausa, fent-nos creure que no hi ha cap altra alternativa i seguint sense replicar les ordres de la totpoderosa senyora Merkel. Amenacen amb sancions el que fa Hongria però d’altra banda estan portant els seus països a un clima social que, precisament, pot conduir a la mateixa situació que ha causat el ressorgiment feixista a aquest país. La mort de l’estat del benestar pot portar perfectament al naixement dels nacionalismes neofeixistes i xenòfobs. La ultradreta europea va celebrar en els salons de l’antic palau imperial de Viena un ball de gal·la el dia en Memòria de l’Holocaust. I hi va participar una senyora que compta amb vora un 30% de la intenció de vot de França. I creixent. Voleu dir que el problema real només es troba a Hongria?

Sobre sexualitat (aposto que serà l’entrada més llegida)

Avui mentre anava a buscar el meu germà amb el cotxe he posat la ràdio i he sentit una entrevista a un home que ha escrit un llibre sobre la sexualitat a la prehistòria: En el principio era el sexo, de Christopher Ryan. Un èxit de vendes als Estats Units, segurament perquè parla de prehistòria, més que per la sexualitat... Doncs m’he meravellat d’escoltar unes idees (que en principi se sostenen sobre uns estudis científics) que m’havia plantejat diverses vegades. A continuació us faig un resum del que recordo.

La naturalesa humana no respon a la monogàmia. Els nostres avantpassats del Paleolític (que suposa el 95% com a mínim de la història de l’Homo Sapiens) tenien moltes relacions diverses. Vivien de la caça i la recol·lecció i feien vida de grup, no calia saber qui eren els teus pares ni els teus fills, eren un grup. Però amb l’agricultura va aparèixer l’acumulació d’excedent, així la formació de nuclis urbans i a la llarga una major complexitat de l’estructura social i política que va portar a la necessitat de crear famílies on se sabés qui és fill de qui, per tal d’assegurar el traspàs de l’herència de la propietat privada. I és aleshores quan es va imposar la monogàmia femenina (els homes podien seguir anant amb altres dones). La Bíblia ja cita que no has de tenir relacions amb la dona del pròxim, però en realitat la frase és més llarga i inclou també els animals i altres elements de la propietat de l’home. La monogàmia és una decisió totalment social, però no respon als nostres impulsos naturals. És com fer-se vegetarià, una decisió racional totalment respectable però que no impedirà sentir temptació per un entrepà de bacó en un moment de gana. I això no vol dir que els nostres avantpassats prehistòrics tinguessin relacions sexuals sense amor. L’amor va per una altra banda. Hi ha molts tipus d’amor. I els prehistòrics no tenien per què practicar sexe sense res més, segurament que també existia un amor entre ells, potser més aviat un amor en grup.

Espero que amb llibres com aquest el sexe cada vegada s’entengui menys com un tabú i es vagi normalitzant, que torni a ser el que realment és. Molts costums culturals han anat perdent el sentit amb el temps, i estic segur que quan més i més ràpid ens en deslliguem més feliços serem. De moment, i sense cap necessitat real, la prostitució segueix patint una excessiva desregulació que moltes vegades impedeix les persones que hi treballen de gaudir d’uns drets i condicions laborals mínims. Les pel·lícules de Hollywood ens segueixen parlant de l’amor de la nostra vida i de la parella ideal, donant absurdes lliçons de comportament molt allunyades de la realitat i que no fan més que generar una profunda frustració en la societat. Les noies que tenen relacions amb diversos nois segueixen patint massa sovint un rebuig social i sent qualificades com a putes i, a més a més, ara es prohibeix anar despullat pels carrers de Barcelona. Aquest darrer fet no té tant a veure amb el tema, però a mi personalment em fa molta ràbia i és un exemple d’una mesura sense cap mena de sentit que només satisfà les demandes d’un reduït grup conservador que prefereix prohibir allò natural abans que simplement no mirar si no vols veure algú despullat. De la mateixa manera podrien obligar tothom a anar amb un burca que tapi la cara per si mai ens trobem amb una persona lletja que ens faci mandra no mirar. Però no, el burca també està prohibit...

Perdó, me’n vaig del tema, en tot cas ja escriuré un dia sobre això. Per cert, a la ràdio també han parlat dels bonobos, uns primats que practiquen sexe per tal d’arreglar les tensions socials. Potser podem aprendre dels primats molt més del que ens pensem...

La consultoria de revolucions pacífiques

From dictatorship to democracy, un llibre que encara no m’he llegit però que no trigaré gaire a fer-ho. L’altre dia la televisió pública espanyola va oferir un documental sobre la Institució Albert Einstein, l’organització de l’autor del llibre, Gene Sharp. Es tracta d’una mena de consultoria de revolucions pacífiques. La idea sembla un somni fet realitat on seria genial anar-hi a fer unes pràctiques com a becari, participant ideològicament en les revolucions contra règims autoritaris d’arreu del món. En el seu llibre, Sharp recull un conjunt de tècniques per desencadenar una revolució pacífica que, com diu el títol, vagi de la dictadura a la democràcia. Personalment el llibre (adquirible legalment a Internet) em desperta un enorme interès ja que l’èxit de les revolucions pacífiques, que implica l’organització intel·ligent d’un ampli col·lectiu cap a una resistència activa, suposa per mi una esperança que si mai me l’arribo a creure del tot em faria morir feliç. A més a més el llibre també planteja diversos punts a considerar i reflexionar, com la necessitat d’un lideratge (potser només ideològic, però que obligaria a replantejar el moviment dels Indignats) o una interessant idea sobre els pilars que sostenen el règim. Un exemple d’aquests pilars són la policia o les forces armades, amb les quals, segons el llibre, no ha d’existir una confrontació sinó una reconducció cap a les pròpies idees revolucionàries, entenent entre altres coses que la voluntat social és en el fons la voluntat dels individus que formen les forces de l’autoritat. Es tractaria, per tant, de no destruir els pilars del règim sinó desplaçar-los perquè sostinguin un altre sistema.

I és aquí on em plantejo alguns dubtes que van bastant més enllà, i que podríem resumir en: de la dictadura a la democràcia, però quina democràcia? Quin nou sistema sostindran els vells pilars? Aquest canvi polític implica un canvi real en la qualitat de vida de la població? I al mateix temps, implica un canvi real de poders? I, al mateix temps, cap a quin poder? Cap al poder del poble? A qui va beneficiar la Revolució Francesa, al poble o als burgesos nou rics que volien augmentar el seu poder respecte al de la noblesa? L’aparició d’una classe mitjana als països rics respon a una necessitat per part de la població de viure millor o a la voluntat de les mateixes classes burgeses de comptar amb una massa de consumidors adinerats pel mercat intern (precisament els índexs de felicitat d’aquests països no resulten molt satisfactoris)? No existeix una resposta clara a aquests temes tan generals, però sí que caldria tenir-los en compte quan parlem de revolucions. Al documental es posa l’exemple de Sèrbia el 2000, quan la revolta social va ocupar l’edifici del govern i va llençar per la finestra les paperetes falsificades a favor de Milosevic. Un moment que, per poc serbi que sigui, va arribar a commocionar-me, però que més enllà de l’èpica de les imatges demana analitzar la república de Sèrbia en perspectiva. Jo no ho he fet, però em permeto el luxe de deixar anar alguns interrogants al voltant de la qualitat de vida dels serbis a partir del 2000, sobre si s’han modificat realment les estructures de poder i sobre els interessos de les potències democràtiques occidentals en construir un país a la seva semblança i dins la seva òrbita. I Egipte? La recent revolució també apareixia en el documental, i hi va participar la Institució Albert Einstein. Sens dubte la revolució va ser un èxit fins la caiguda de Mubarak, que era fins on es mostrava. Però, i després? Tots sabem que la revolució real tot just ha començat a Egipte, i ja veurem fins a quin punt la mobilització social pacífica aconsegueix, a la llarga, un canvi real de poders i una millora en la qualitat de vida de tots els egipcis.

No vull semblar un escèptic de les revolucions pacífiques, tot el contrari, ja he dit que em suposen una profunda i fresca esperança, a més el fet que una fundació col·labori i ajudi a coordinar una revolució és una excel·lent iniciativa que pot suposar molts èxits (si entenem la revolució com l’enfrontament entre un règim estrictament organitzat i una massa social que pot patir una gran descoordinació). Però també crec necessari que es comentin i si cal es complementin les idees de Sharp, potser amb un punt de vista més a llarg termini. En la primera entrada al blog, sobre les revoltes als països àrabs, ja vaig deixar anar algunes idees sobre les revolucions, plantejant la mobilització social com l’espurna però on després és el poder militar el que acaba decidint si bufar la flama o alimentar-la. Si més no, i entenent-ho així, les idees de Sharp poden ajudar a crear aquesta primera espurna i mantenir-la  més o menys temps, la qual, en definitiva, resulta fonamental.

Per qui el vulgui: http://www.aeinstein.org/organizations/org/FDTD.pdf

No hi ha tramposos si no hi ha regles.

De vegades costa mirar-se el món des de fora (metafòricament parlant) i ser conscients que el nostre país és un actor més del “taulell internacional” on es juga una ferotge partida d’aliances, boicots i traïcions. No es tracta pas d’un grup cooperatiu, per molt que puguin enganyar les Nacions Unides, on un país com Iran se salta les regles i s’enfronta a la resta. No han existit mai les regles. Bàsicament perquè el jugador més fort no les ha respectat mai.

Iran és un país teocràtic governat per un personatge que anima l’Assemblea General de les Nacions Unides amb discursos mediàtics, on es discriminen els drets humans de forma més explícita que a altres països i que a més sovint ensenya les dents amb operacions militars que altres països ja fa anys que practiquen. El món s’alarma i li fa boicot perquè alguns diuen que enriqueix urani amb finalitats militars, quan Estats Units fa anys que posseeix més de 4.000 caps nuclears estratègics i no té cap intenció d’eliminar-los. Amb tot això, a més, ens oblidem molt fàcilment de l’enorme valor cultural i històric de l’Iran, el país més antic del món.

Per tal de no percebre l’Iran com el jugador trampós que no és, també seria molt interessant fer un ràpid repàs a la seva història recent, sobretot abans de la Revolució Islàmica, que va portar el país a l’actual situació d’estat teocràtic, és a dir, basat en la religió. El 1951 el Majlis, el parlament iranià, va designar com a primer ministre Mohammad Mossadegh. Al mateix temps el país també comptava amb una altra autoritat molt important, el Xa de Pèrsia: Mohammad Reza Pahlavi. Aquest era el xa des de 1941, quan havia reemplaçat el seu pare i, sobretot després del seu intent d’assassinat el 1949, va concentrar-se en reforçar el seu poder sobre l’exèrcit, que mantindria el poder de la monarquia.

Poc després de l’elecció de Mossadegh, aquest va tirar endavant una mesura perillosa: la nacionalització de la indústria del petroli, fins llavors sota control britànic. Com ja sabem la paraula “nacionalització” fa sortir al·lèrgia i grans de pus als dirigents occidentals, i per tal d’evitar-ho les forces nord-americanes i britàniques no van trigar ni dos anys en fer caure el govern de Mossadegh mitjançant un cop militar. El xa també s’havia oposat a la nacionalització per por a patir un embargament del petroli iranià, un fet que em recorda a alguna cosa més recent... Segons la Wikipèdia, aquest va ser el primer govern escollit democràticament en ser derrocat per un cop d’estat perpetuat pels EUA. En vindrien bastants més durant les següents dècades.

Mossadegh va ser arrestat per les forces del xa, i Iran va passar a ser un aliat clau per Occident. Si bé el seu govern va tirar endavant algunes mesures sobre la reforma agrària, l’alfabetització, o els drets de les dones, no deixava de ser criticat per intel·lectuals que demanaven una democràcia i per religiosos que veien perdre la seva autoritat tradicional. Sota el govern del xa es van eliminar les forces oponents amb l’ajut dels serveis d’intel·ligència del país, els SAVAK, i es va arribar a l’extrem de prohibir la vestimenta típica iraniana i imposar el look occidental. Es va tractar de suprimir la identitat nacional del país però, en canvi, es va decidir canviar el calendari i passar de l’any islàmic de 1355 a l’any 2535, que eren els anys des de la fundació de l’Imperi Persa. Mesures com aquestes van causar la indignació dels sectors islamistes, massa poderosos...

El xa s’havia passat de la rosca, i finalment el 1979 va arribar la revolució islàmica, que va posar les bases del sistema actual. Un sistema radicalitzat, criticat, i amb raó, però amb una causa, en la qual Occident té bona part de la responsabilitat. Però no sembla que siguem massa conscients d’aquests errors repetits que porten a la radicalització dels països ocupats, ja sigui directament o indirecta. De la mateixa manera podem entendre el règim comunista de Cuba o la radicalització de les polítiques de Chávez a Veneçuela. Per què els islamistes han obtingut més del 70% dels vots a Egipte? Qui va recolzar i suportar Mubàrak durant gairebé trenta anys? I ja ens podem imaginar com anirà a Iraq i a Afganistan... No hem d’entendre aquests “estats pàries” com a jugadors tramposos, sinó que hem d’entendre el joc com un joc sense regles. Precisament perquè uns ja fa molts anys que van deixar de respectar-les.  

Entre clàssic i clàssic... Podríem aixecar una mica el cap

Un cop més Espanya s’ha “sacrificat” per acontentar els seus amics del nord i s’ha afegit a l'amenaça de boicot econòmic del petroli d’Iran, que suposa un 4% de la importació de França i un 1% d’Alemanya, però més d’un 14% per Espanya. Sense tenir ni idea de què en pensen els seus ciutadans, l’Estat Espanyol s’ha afegit a un boicot contra un país que està sent marginat de l’escena internacional per oposar-se al status quo regit per les principals potències mundials. Un boicot que el més probable és que aguditzi la pobresa dels iranians i radicalitzi encara més la situació. No passa res si violes els drets humans, no passa res si reprimeixes els teus opositors, ni tampoc passa res si crees armes nuclears. Sempre i quan obeeixis les ordres dels que manen i volen continuar manant. És per això que s’explica que Espanya pensi en substituir les importacions de petroli d’Iran per les de... El Regne d'Aràbia Saudita. Quin gran avenç... Però és clar, mentre hi hagi un Barça - Madrid a la vista, que no es parli de cap altre tema.

Sobre les dues Amèriques

Com és que un país com els Estats Units ha acabat sent la primera potència mundial i un altre com Haití pertany al Tercer Món i pateix una molt baixa qualitat de vida, si els dos van ser països colonitzats? La veritat és que no m’ho havia preguntat mai abans, però llegint un llibre interessantíssim (Las venas abiertas de América Latina, d’Eduardo Galeano) vaig poder esbrinar les principals causes. A primera vista, els dos països van ser colonitzats per regnes europeus i en cap dels dos països la població indígena és majoritària, ni molt menys (a Haití fins i tot és inexistent ja que els indígenes de l’illa on es troba van ser ràpidament exterminats pels espanyols).

Primer de tot, cal diferenciar entre els tipus de colonitzadors que van assentar-se als actuals Estats Units d’Amèrica i Canadà i els que ho van fer a la resta de colònies al sud de Rio Bravo (que marca la frontera amb Mèxic). Els primers colonitzadors van ser ciutadans europeus immigrats, d’origen rural, que cercaven el seu desenvolupament i el del lloc on s’instal·laven. Els de les altres colònies eren sobretot militars i exploradors amb l’objectiu d’enriquir-se a través de l’or i la plata, primer, i del monocultiu i el latifundi més tard. Els pobladors del nord vivien a les colònies, i el que produïen es quedava a les colònies, mentre que els del sud ho transportaven cap a la metròpoli europea.

A més, a les colònies de sud, les civilitzacions indígenes es trobaven més desenvolupades i poblades, la qual cosa pot fer pensar que era un inconvenient per l’assentament. Però va ser més aviat al contrari, ja que una major població indígena significava pels colonitzadors una major població de mà d’obra esclava per les mines d’or i plata i pels monocultius. En canvi, al nord, les poblacions indígenes eren més reduïdes, no es van esclavitzar, simplement es van exterminar les que s’interposaven en la colonització cap a l’oest.

Un altre factor important és que, a més d’una major escassetat de “mà d’obra indígena”, les colònies del nord eren colònies escasses en altres recursos. Al nord, per qüestions físiques i climàtiques, no existia cotó, cacau, sucre, cafè... Aquests productes eren la base del monocultiu i eren molt apreciats a Europa, on s’exportaven, mentre les poblacions locals (a les quals s’hi van anar afegint milions d’esclaus africans) passaven gana. Al nord es va optar per una agricultura molt més semblant a l’europea, molt més diversa (la qual possibilitava una major alimentació a la població) i, a causa de la menor fertilitat de la terra, es va haver d’optar per la innovació i la recerca de fertilitzants i formes més productives. Aquest és un clar exemple de com la riquesa de la terra pot portar la misèria de la població.

Avui potser costa de creure, però les tretze colònies originàries dels Estats Units resultaven menys importants per l’Imperi Britànic que les illes del Carib, les quals proporcionaven molta més riquesa, com hem vist. Aquesta diferència va comportar que els britànics permetessin el desenvolupament industrial a les colònies del nord, mentre que el van prohibir, per llei, a les colònies del sud, on la producció de qualsevol element havia de ser autoritzada. El mateix van fer els espanyols, francesos i holandesos a les seves colònies. Aquest és un altre factor clau de la diferència en el desenvolupament. Un cop les colònies del nord van començar el procés d’industrialització, també van anar adquirint un major poder adquisitiu, i així un major consum intern, aspecte bàsic per al progrés econòmic. A les colònies del sud, en canvi, la mà d’obra era esclava – o amb salaris de subsistència – la riquesa es transportava a Europa, i les poques famílies que controlaven el comerç es gastaven i malgastaven el seu capital amb productes luxosos provinents, precisament, d’Europa.

Tant gran va ser la diferència entre el nord i el sud d’Amèrica, que els Estats Units fins i tot van acabar adoptant el rol dels seus antecessors europeus. Durant el segle XX, consolidada com a potència mundial, van ser les empreses d’aquest país les que van seguir amb el control de les dèbils i dependents economies del sud. Malgrat la independència, els estats colonitzadors no van deixar que els del sud reformessin les seves economies ni la seva posició d’inferioritat en el mercat internacional i, per tant, les poblacions van seguir subsistint a base d’exportacions de productes amb preus volàtils i dirigits per dictadors titelles que se succeïen a base de cops d’estat i intervencions militars, sobretot, nord-americanes.

Un text que pot anar bé a tots aquells que se sentin angoixats i no puguin dormir ja que no entenen què és la vida

Una de les coses que més em costa d’entendre és la vida. Em costa molt fer-me una idea de què és la vida, és a dir, què diferencia un ésser viu d’un ésser inert. A simple vista sembla molt fàcil de percebre la diferència entre una forquilla, per exemple, i una persona. Però si ens fixem en organismes més primitius com una medusa, o un bacteri, que és unicel·lular, ja ens trobem amb formes de vida molt més simples i sense intel·ligència ni consciència aparent. Si entrem a tocar el tema dels virus, els viroides, o els prions, aleshores ja tenim uns organismes que fins i tot costa catalogar com a éssers vius. Però el que més m’inquieta és pensar en les formes de vida que podrien existir fora del planeta, en com podrien ser aquestes. Quan penso en aquest tema m’adono que, tenint en compte la immensitat de l’Univers, les formes de vida que existeixin per allà poden ser ben diferents de les que entenem, i no sé fins a quin punt podríem entendre-les com a vida. Es podria tractar de formes de vida que no compleixen totes les funcions, com és el cas dels virus, o inclús de formes de vida encara més complexes que les nostres. Podria existir vida formada sense carboni? O vida en estat gasós? O vida immaterial?

He d’admetre que els meus coneixements sobre biologia són molt superficials, simplement estic deixant anar algunes idees que poden fer pensar a persones com jo, ignorants de la matèria. De totes formes, aquest tema no és només biològic, sinó també filosòfic, i planteja preguntes i idees que tots podríem formular-nos o que ens hem formulat alguna vegada.

Per aclarir una mica el concepte, podríem plantejar algunes definicions – les que conec – que s’han realitzat de la vida. A l’escola ens explicaven que un ésser viu és aquell que neix, creix, interactua amb el medi, es reprodueix i mor. Aquesta definició és útil fins que et trobes amb el cas dels organismes “estranys” que hem vist abans i, sobretot, quan penses en vida extraterrestre. Una definició ben interessant que em van plantejar l’altre dia és que la vida és aquell estat en què, a diferència de la tendència natural al caos, l’organisme viu adquireix matèria i l’ordena. Dit així potser sembla una definició molt poc concreta, de fet ara m’ho està semblant a mi. Amb tot, el que volia dir, és que em sembla que la clau està en la reproducció. Potser això entrava en la definició del meu amic, ara no me’n recordo, ja que tindria lògica pensar que l’organisme viu adquireix matèria i l’ordena per tal de crear nous organismes.

La reproducció – autònoma, és clar – és l’aspecte que m’ha ajudat darrerament a tenir les coses una mica més clares en aquest aspecte de la vida, des d’un perspectiva genèrica. És la reproducció el que diferencia un ou ferrat d’un ésser viu, perquè pel que fa a la resta de coses, l’ou ferrat també neix, creix, es transforma, interactua amb el medi (més o menys) i mor. La reproducció, sigui del tipus que sigui, és present en tots els organismes considerats “vius”, i també en els virus i tota aquesta colla. A l’Univers ens podríem trobar amb formes de matèria ben estranyes, però em sembla que el fet que es reprodueixin podria ser el que marcaria si tenen vida o no. Ja estiguin formades o no de carboni, encara que no interactuïn amb el medi, fins i tot si fossin formes evaporades, crec que el fet que es reproduïssin seria el que confirmaria la seva vida. La veritat és que no estic gaire segur del que dic, però de moment aferrar-me al fet de la reproducció és el que m’ajuda a entendre, mínimament, la vida. Tot allò que no es reprodueix autònomament, encara que neixi, creixi i mori, no pot ser considerat vida, com ara les forquilles, les monedes o els astres.

Abans d’acabar, i esperant no dir una barbaritat que pugui ofendre cap biòleg ni astrònom, volia parlar un moment de les estrelles. Sovint he pensat en les estrelles com a possibles formes de vida estranyes, ja que segueixen la majoria de punts clau dels éssers vius que estudiàvem a l’escola. El que m’estava plantejant jo és què passa amb les estrelles quan moren. Pel que tinc entès, es converteixen en una gegant vermella i després en una supernova, hipernova o una nebulosa planetària. Aleshores, segons la Viquipèdia, quan passa això s’expulsa matèria que inclou elements pesats formats per la pròpia estrella i acaba creant planetes i, el que és més important, també altres estrelles. Per tant, podríem entendre les estrelles com a éssers vius?

En tot cas, la idea simplement era oferir aquestes reflexions que poden ajudar a tots aquells que us sentiu angoixats, neguitosos o desorientats, que us costa dormir o concentrar-vos, per culpa de no entendre què és la vida. A mi m’ha anat bé, potser a vosaltres també.