Ha
arribat un punt, quan he començat a conèixer el model del poliamor i
similars, que m'he adonat que el que sempre he pensat i sentit no és res
estrany ni satànic ni anticristià ni res pel qual ens haguem de sentir
culpables. El que penso i sento és una forma completament legítima – i
segons el meu punt de vista més lliure i eficaç – d'entendre les
relacions sentimentals entre les persones. Molts cops em preguntava per
què hem de tancar-nos en una sola persona i no podem estimar, compartir
moments íntims i follar amb més d'una persona. Per què no? Ho puc
entendre durant un procés d'enamorament en el qual et trobes en un
període altament passional i no et fixes en ningú més, però això dura el
que dura, això no és etern ni molt menys. Per tant, allò natural, allò
"normal" – si li hem de posar la paraula 'normal' a alguna cosa – seria
més aviat que les persones siguem poligàmiques.
La monogàmia no és natural de l'espècie humana, i això l'antropologia ho demostra, com per exemple amb l'estudi de les societats paleolítiques o algunes d’actuals, moltes de les quals no eren ni són monògames. La monogàmia és una qüestió purament cultural que s'ha anat reforçant a partir d'una sèrie de mites com l'amor romàntic, la possessió de la parella, l'heteropatriarcat, el tabú sexual, o la família com una institució sagrada (de fet aquí fins i tot tenim la Sagrada Família)... Tot això en realitat són mites per tal de fer que un model que té una explicació cultural i uns objectius de control social, sigui vist com quelcom natural i normal i el que se surt d'això com perversions i obscenitats, sobretot si el subjecte és una dona. Encara té molta força aquesta visió ultracatòlica i totalment opressora que ha dominat amb l'ajut de la Inquisició i altres institucions els darrers mil·lennis de la nostra societat. Ara, paradoxalment, es mescla amb una cultura de masses que a la vegada ens bombardeja amb l'erotització dels cossos i el mite del 'carpe diem' consumista i individualista.
Aleshores, quan he conegut les teories del poliamor, que no són d'ara sinó de tota la vida (per exemple els moviments llibertaris ja fa dècades que les tenen ben desenvolupades malgrat que molts cops no ens arriben perquè passem bona part de la vida exposades a una cultura de masses dedicada a reforçar els mites de l'amor possessiu, com per exemple a través de Walt Disney), he vist i sentit que el que sento no és una perversió ni res brut o estrany. Em sento més alliberat després d'haver vist que allò que sempre he pensat està molt més estès del que semblava, que es tracta de teories i pràctiques àmpliament desenvolupades i que són ben legítimes, que no ens hem d'avergonyir ni amagar per voler ser lliures i voler ser feliços i fer les altres persones felices.
De vegades em sentia malament de pensar que si estava de rotllo amb algú, potser no havia d'anar amb algú altre, tot i que m'agradessin les dues persones, ja que em semblaven genials. No volia dir que algú fos millor que l'altre, ni que un fos la media naranja, ni un cuarto de naranja ni cap tonteria cítrica. Sinó que eren persones genials, que m’encantaven, però cadascú és diferent, cadascú té les seves coses, igual com nosaltres cap a la resta, i no existeixen els prínceps blaus. Per no existir, tampoc haurien d'existir els prínceps. Tot plegat és com si només poguéssim tenir un sol amic, del pal "oh, em sap greu, no puc ser amic teu perquè ja tinc un amic". Això seria absurd. Doncs per què no podem tenir diversos amics o amigues amb qui compartim moments íntims, amb qui ens ajudem, amb qui experimentem, amb qui tenim sexe, amb qui compartim projectes, amb qui dormim junts...? És que no ho entenc. Per què hem de necessitar que la persona que estimem sigui només per a nosaltres i no faci el mateix amb altres persones?
És que aquesta em sembla una visió molt possessiva de l’amor. Aquest és el model de la propietat traslladat a la persona, i això provoca molts maldecaps, frustracions i rallades diverses. En el pitjor dels casos provoca violència explícita, sobretot de l’home contra la dona. Hem de fer un replantejament i deixar de parlar del que és normal i el que no és normal. Hi ha coses que són hegemòniques, majoritàries, i altres que no ho són, però no per això deixen de ser legítimes ni eficaces ni lliures. Aleshores que cadascú es quedi amb el model que li sembli més còmode, però per això abans caldria conèixer bé tots els models. I, es triï el que es triï, que no se li imposi a la resta.
La monogàmia no és natural de l'espècie humana, i això l'antropologia ho demostra, com per exemple amb l'estudi de les societats paleolítiques o algunes d’actuals, moltes de les quals no eren ni són monògames. La monogàmia és una qüestió purament cultural que s'ha anat reforçant a partir d'una sèrie de mites com l'amor romàntic, la possessió de la parella, l'heteropatriarcat, el tabú sexual, o la família com una institució sagrada (de fet aquí fins i tot tenim la Sagrada Família)... Tot això en realitat són mites per tal de fer que un model que té una explicació cultural i uns objectius de control social, sigui vist com quelcom natural i normal i el que se surt d'això com perversions i obscenitats, sobretot si el subjecte és una dona. Encara té molta força aquesta visió ultracatòlica i totalment opressora que ha dominat amb l'ajut de la Inquisició i altres institucions els darrers mil·lennis de la nostra societat. Ara, paradoxalment, es mescla amb una cultura de masses que a la vegada ens bombardeja amb l'erotització dels cossos i el mite del 'carpe diem' consumista i individualista.
Aleshores, quan he conegut les teories del poliamor, que no són d'ara sinó de tota la vida (per exemple els moviments llibertaris ja fa dècades que les tenen ben desenvolupades malgrat que molts cops no ens arriben perquè passem bona part de la vida exposades a una cultura de masses dedicada a reforçar els mites de l'amor possessiu, com per exemple a través de Walt Disney), he vist i sentit que el que sento no és una perversió ni res brut o estrany. Em sento més alliberat després d'haver vist que allò que sempre he pensat està molt més estès del que semblava, que es tracta de teories i pràctiques àmpliament desenvolupades i que són ben legítimes, que no ens hem d'avergonyir ni amagar per voler ser lliures i voler ser feliços i fer les altres persones felices.
De vegades em sentia malament de pensar que si estava de rotllo amb algú, potser no havia d'anar amb algú altre, tot i que m'agradessin les dues persones, ja que em semblaven genials. No volia dir que algú fos millor que l'altre, ni que un fos la media naranja, ni un cuarto de naranja ni cap tonteria cítrica. Sinó que eren persones genials, que m’encantaven, però cadascú és diferent, cadascú té les seves coses, igual com nosaltres cap a la resta, i no existeixen els prínceps blaus. Per no existir, tampoc haurien d'existir els prínceps. Tot plegat és com si només poguéssim tenir un sol amic, del pal "oh, em sap greu, no puc ser amic teu perquè ja tinc un amic". Això seria absurd. Doncs per què no podem tenir diversos amics o amigues amb qui compartim moments íntims, amb qui ens ajudem, amb qui experimentem, amb qui tenim sexe, amb qui compartim projectes, amb qui dormim junts...? És que no ho entenc. Per què hem de necessitar que la persona que estimem sigui només per a nosaltres i no faci el mateix amb altres persones?
És que aquesta em sembla una visió molt possessiva de l’amor. Aquest és el model de la propietat traslladat a la persona, i això provoca molts maldecaps, frustracions i rallades diverses. En el pitjor dels casos provoca violència explícita, sobretot de l’home contra la dona. Hem de fer un replantejament i deixar de parlar del que és normal i el que no és normal. Hi ha coses que són hegemòniques, majoritàries, i altres que no ho són, però no per això deixen de ser legítimes ni eficaces ni lliures. Aleshores que cadascú es quedi amb el model que li sembli més còmode, però per això abans caldria conèixer bé tots els models. I, es triï el que es triï, que no se li imposi a la resta.
No hay comentarios:
Publicar un comentario