Com en una
famosa pel•lícula de Werner Herzog, ens estem deixant guiar per un líder boig i
sàdic que ens porta directes a la perdició. No és broma. Tenim un govern
sociòpata representat per uns titelles de cartró i dirigit a l’ombra per
banquers, especuladors, assegurances, milionaris, en definitiva, una colla de
personatges obsessionats per les xifres financeres, pels zeros i pels tant per
cents, que mai no han après res sobre humanitat, per qui la paraula “valors”
només té un significat, l’econòmic. Gent sense principis.
Potser per por, o potser perquè encara creiem en una absurda esperança de triomf personal, o potser per les dues raons, seguim obeint aquest govern de líders bojos. Què en queda d’allò que al seu dia anomenavem societat? Si algun dia va existir la societat, el que queda avui és una mena d’ésser agonitzant que resisteix com pot les ganivetades que li claven per totes bandes. És com un toro ferit i cansat, que encara s’atreveix a llençar alguna cornada o inclús a mirar amenaçant els seus assassins salvatges, però que no sap com sortir de la plaça, completament perdut, desposseït de qualsevol arma.
Com en una macabra plaça de toros, el final del joc ja està decidit abans que comenci. Des de fa dècades, els sociòpates han anat abonant el terreny per tal que la societat es desintegri, per no tornar a cometre els errors de fa un segle. Com en una plaça de toros, l’assassí és capaç de seduir la seva víctima amb l’elegància de la seva capa vermella, i al mateix temps no dubtarà a l’hora de travessar-la amb una llarga fulla de metall fred. De la mateixa manera, amb una destresa admirable, freda i macabra, els sociòpates han aconseguit seduir-nos, infectant-nos d’individualisme, fent-nos creure en idees absurdes com l’èxit o la felicitat. I quan ha fet falta, no han dubtat en exterminar qualsevol forma d’organització social que amenacés la seva estratègia, o en utilitzar la por massiva (terrorisme legal), o en criminalitzar minories per tal de seguir dividint i torturant fins la mort la societat.
Aquesta última estratègia és la que acaba de portar a terme el lamentable govern espanyol, i ni més ni menys que criminalitzant una minoria com els aturats, obligant-los a estar sempre localitzables i prohibint-los passar més de 15 dies a l’estranger sense prèvia autorització. En campanya electoral ens prometien acabar amb l’atur, i una majoria absoluta d’ingenus van pensar que es referien a crear llocs de treball. Evidentment, no. Sembla ser que l’únic que tenen a fer amb els aturats és assenyalar-los, etiquetar-los, com si fossin delinqüents que amenacen la societat. És el que porten anys fent amb els immigrants (com la terrible campanya de Badalona el 2010, o la retirada de la targeta sanitària als ciutadans sense papers), o amb els catalans, o amb els musulmans, o amb els gibraltarenys… És clar, què han de fer els criminals si no criminalitzar els innocents per intentar justificar la seva coartada? Ells, els sociòpates, principals culpables de l’atur estructural, de la precarietat laboral, de la xenofòbia, de la radicalització dels nacionalismes, són precisament els que culpen els aturats, els immigrants o els catalans de l’agonia d’una societat a la qual ells ja tenen previst assassinar.
De la mateixa manera que la tortura d’un bou s’arriba a justificar com una forma d’art, el crim de la societat s’intenta justificar amb eufemismes i contes que per molt absurds que siguin, seguiran tenint credibilitat mentre els mitjans de comunicació els facin el joc.
Potser per por, o potser perquè encara creiem en una absurda esperança de triomf personal, o potser per les dues raons, seguim obeint aquest govern de líders bojos. Què en queda d’allò que al seu dia anomenavem societat? Si algun dia va existir la societat, el que queda avui és una mena d’ésser agonitzant que resisteix com pot les ganivetades que li claven per totes bandes. És com un toro ferit i cansat, que encara s’atreveix a llençar alguna cornada o inclús a mirar amenaçant els seus assassins salvatges, però que no sap com sortir de la plaça, completament perdut, desposseït de qualsevol arma.
Com en una macabra plaça de toros, el final del joc ja està decidit abans que comenci. Des de fa dècades, els sociòpates han anat abonant el terreny per tal que la societat es desintegri, per no tornar a cometre els errors de fa un segle. Com en una plaça de toros, l’assassí és capaç de seduir la seva víctima amb l’elegància de la seva capa vermella, i al mateix temps no dubtarà a l’hora de travessar-la amb una llarga fulla de metall fred. De la mateixa manera, amb una destresa admirable, freda i macabra, els sociòpates han aconseguit seduir-nos, infectant-nos d’individualisme, fent-nos creure en idees absurdes com l’èxit o la felicitat. I quan ha fet falta, no han dubtat en exterminar qualsevol forma d’organització social que amenacés la seva estratègia, o en utilitzar la por massiva (terrorisme legal), o en criminalitzar minories per tal de seguir dividint i torturant fins la mort la societat.
Aquesta última estratègia és la que acaba de portar a terme el lamentable govern espanyol, i ni més ni menys que criminalitzant una minoria com els aturats, obligant-los a estar sempre localitzables i prohibint-los passar més de 15 dies a l’estranger sense prèvia autorització. En campanya electoral ens prometien acabar amb l’atur, i una majoria absoluta d’ingenus van pensar que es referien a crear llocs de treball. Evidentment, no. Sembla ser que l’únic que tenen a fer amb els aturats és assenyalar-los, etiquetar-los, com si fossin delinqüents que amenacen la societat. És el que porten anys fent amb els immigrants (com la terrible campanya de Badalona el 2010, o la retirada de la targeta sanitària als ciutadans sense papers), o amb els catalans, o amb els musulmans, o amb els gibraltarenys… És clar, què han de fer els criminals si no criminalitzar els innocents per intentar justificar la seva coartada? Ells, els sociòpates, principals culpables de l’atur estructural, de la precarietat laboral, de la xenofòbia, de la radicalització dels nacionalismes, són precisament els que culpen els aturats, els immigrants o els catalans de l’agonia d’una societat a la qual ells ja tenen previst assassinar.
De la mateixa manera que la tortura d’un bou s’arriba a justificar com una forma d’art, el crim de la societat s’intenta justificar amb eufemismes i contes que per molt absurds que siguin, seguiran tenint credibilitat mentre els mitjans de comunicació els facin el joc.
