Alliberament LGBTI i Cristianisme

En un dia com avui aprofito per compartir una de les meves pel•lícules preferides, que es pot trobar sencera a Youtube: Pregàries per Bobby.

El que més m'agrada d'aquesta pel•lícula és com la protagonista evoluciona des de l'homofòbia induïda per una interpretació determinada del Cristianisme, cap a l'activisme LGBTI. Però sobretot el més interessant és com ho fa, ja que no és a partir del rebuig al Cristianisme sinó DES DEL Cristianisme. I crec que aquí es troba una de les claus de com hauríem de concebre les religions i les creences monoteistes. Malgrat moltes vegades han estat tergiversades per interessos corromputs, l'essència d'aquestes creences pot ser molt positiva si es sap utilitzar. I és des d'aquests altres marcs teòrics que, encara que siguem ateus o agnòstics, podem treballar també per una societat més solidària i lliure, sobretot pel que fa a la població cristiana, musulmana o jueva. Rebutjar i criminalitzar les seves creences no pot ser la manera.

Per això, si no teniu plans per aquest diumenge a la tarda, aquí us n'ofereixo un (també es pot trobar el film en castellà).

https://www.youtube.com/watch?v=OG7AXSGAE6s

Cinc històries del revés

1. L'Óscar va sortir de Sabadell dues setmanes després d'haver complert 20 anys, direcció Algeciras. Lluny de voler ser una càrrega per la seva família, que cada dia tenia més dificultats per poder comprar menjar, va preferir buscar-se la vida al Congo, on havien anat uns cosins seus. Volia trobar una feina i estudiar enginyeria. Però no va arribar ni al Marroc. La seva embarcació es va enfonsar per les fortes corrents de l'Estret de Gibraltar, davant la indiferència de la policia marroquina.

2. L'Esther estava enamorada del mar. Al seu poble natal, el Masnou, li encantava capbussar-se i descobrir racons amagats sota l'aigua. El seu somni era arribar al Senegal i fer-se nadadora, com les nadadores africanes que guanyaven medalles a les Olimpíades. Va ser detinguda a la frontera amb Mauritània. La van tancar en un CIE a Dakar, on va patir violacions i tortures. Finalment la van deportar per la força al seu país d'origen.

3. Al Jordi li encantava viure a La Garrotxa. Des de feia segles la seva família havia treballat al camp. Era una feina dura però se'n sortien venent els productes a Olot i Banyoles. Fins que les seves terres es van privatitzar i van passar a la companyia nigeriana Nigerlé. Aleshores tot va canviar. Van ser contractats per la companyia amb uns sous miserables, els conreus van passar a ser monocultius i la família es va haver d'endeutar per fer front a les seves despeses. Finalment, va decidir marxar. Tenia 25 anys. La seva família no va tornar a saber res més d'ell.

4. La Raquel va fugir de Barcelona un preciós dia de setembre, sense ni tant sols fer les maletes. No va poder ni dir adéu al seu barri. Ni a la seva nòvia. Dos anys abans una coalició internacional formada per l'OTAS (Organització del Tractat de l'Atlàntic Sud) havia derrocat el règim que governava el seu país. La guerra i el caos s'havien estès per tot arreu. El seu barri natal de Sants havia quedat sota les runes. Esperant que les autoritats del Marroc li donarien asil polític després d'un terrible viatge de mes i mig, es va trobar que la policia la va fer fora just saltar les tanques de la frontera. Al cap de dos mesos va entrar en un camp de refugiats prop de Màlaga custodiat per l'ONU. Hi va viure la resta de la seva vida.

5. A la Cristina li encantava la història de l'art. Ja s'havia llegit tots els llibres de la petita biblioteca que hi havia a Reus. Estava meravellada amb els fantàstics museus i els nous artistes de Khartum, Bamako o Addis Abeba. Sentia que a Reus no hi tenia res a fer. No hi havia un futur gens il•lusionant pels joves com ella. Va reunir tots els diners que va poder i va marxar, espantada i esperançada. Tres anys més tard, després d'haver treballat venent bolsos il•legalment a Nairobi i escapant constantment de la policia, es va veure al carrer. Sola, remenant les escombraries que deixaven els kenyans i dormint en caixer automàtics davant la indiferència dels vianants. No era més que una pobra blanca desemparada.

Per una independència real

El partit que des del govern alemany està sotmetent el Sud d'Europa a la pobresa i que està forçant el trencament de la Unió Europea, diu que l'independentisme és "radical" i es posiciona a favor de Duran i Lleida. Realment no entenen res. Potser ja és hora que l'independentisme es deixi d'emmirallar tant en aquesta Europa en decadència (recordem que a la V de l'any passat hi havia una imatge gegant de Merkel). La nostra referència haurien de ser els moviments populars que arreu del món han lluitat i segueixen lluitant per un alliberament real dels seus pobles, un alliberament nacional i social (que per cert, són els que sí que s'han solidaritzat amb el poble català, com els llatinoamericans, irlandesos, palestins...). I pel que s'està veient en els darrers mesos, sembla que aquí la tendència va en aquest sentit.

Resumen sobre mi opinión entorno a la independencia de Catalunya

Avui un bon amic de fora de Catalunya m'ha preguntat per la meva opinió sobre la independència. Li he resumit d'aquesta manera, per si a algú li interessa:

A ver, lo que pasa es que yo ideológicamente me siento anarquista, entonces de entrada me opongo al concepto de Estado. Tanto a un estado español como catalán. Dicho esto, yo apoyo la independencia de Catalunya en el contexto actual por varias razones. Tengo muy pocas esperanzas políticas en el estado español. No me convencen nada ni PP ni PSOE ni Ciudadanos, y Podemos cada vez menos... Siento un profundo rechazo, hasta las vísceras, de los borbones y todo lo que representan. Me siento 0% español, no me reconozco como tal ni sé qué significa. España para mí sólo es un reino impuesto al servicio de los poderes fácticos que oprime a la gente trabajadora y a los pueblos que habitan dentro de sus fronteras mediante un proceso de uniformización lingüística i cultural constante. Entonces la independencia de Catalunya puede ser una forma de subvertir el orden de este régimen postfranquista.

Aun así, debo decir también otras cosas. No quiero la independencia del estado español para crear un nuevo estado a semejanza del estado-nación burgués, nacionalista y uniformizador que domina en esta Europa. Yo me inspiro más en una independencia al estilo kurdo de Rojava y el PKK. Una lucha desde el municipalismo, el ecologismo y el feminismo contra el capitalismo, el imperialismo y el patriarcado. Una liberación del estado jerárquico sin copiar las mismas estructuras corruptas de poder, es decir, desde un modelo radicalmente democrático, socialista y subsidiario. Para mí ésta es la única razón de ser de la independencia. Sólo contemplo una independencia total. Independencia del estado, de la burguesía, de la Unión Europea y de la OTAN, ya que pienso que sólo se pueden lograr si van todas juntas. En este sentido no me identifico con el supuesto independentismo de Convergència, que le sirve al gobierno de la Generalitat como cortina de humo para tapar proyectos neoliberales y que se alimenta de nacionalismo. Ante la idea de independencia que refleja un partido como Convergència mi respuesta es más bien la indiferencia o directamente el No. Ante la de un partido como la CUP, es Sí.

Revolucions interiors

L’altre dia vaig somiar que em feia amic d’uns policies que em paraven al carrer per identificar-me. Potser va ser una senyal. Darrerament m’estic plantejant algunes formes de la lluita política. De vegades caic massa ràpid en la confrontació i el prejudici contra altres persones, adoptant un to que té més a veure amb la ràbia que amb l’amor, el qual hauria de ser - i en el fons és - el pilar central de la lluita política i social. Intentar guanyar debats, mantenir l’orgull, voler ridiculitzar els arguments de l’altre, són precisament formes d’allò contra el qual lluitem, del patriarcat. De vegades ens trenquem la closca preguntant-nos per què hi ha tanta gent que no lluita o que es mostra – aparentment – indiferent davant del seu entorn. Però un amic meu diu que pensem massa i sentim massa poc. I la neurociència li dóna la raó quan demostra que en el fons no és la racionalitat sinó les emocions el que conforma les nostres opinions. Aleshores potser som nosaltres les que hauríem de canviar la nostra forma de comunicar-nos i relacionar-nos amb la resta, o fins i tot canviar nosaltres mateixes. Ahir per exemple vaig conèixer un home de Convergència, i realment quan mires una persona als ulls, tots els prejudicis, ideologies i ràbies polítiques desapareixen i t’adones que per molt que ens trobem gairebé a les antípodes polítiques, el que ens uneix és més del que ens separa. Per això la lluita s’ha de fer des de l’amor i no des de la ràbia, i per això una lluita que també cal fer és la nostra pròpia lluita interna contra els vicis que arrosseguem i que ens traeixen.

Austràlia: més enllà de la façana paradisíaca / Australia: beyond the paradise façade

De vegades Austràlia sembla un enorme paradís feliç ple de cangurs, platges i gent moderna. Però per alguns pot ser un infern. Sobretot per les persones asiàtiques immigrants que intenten arribar-hi escapant de la guerra i la misèria, les quals són forçosament portades a camps de concentració a Papua o Nauru per màfies de tràfic de persones pagades pel govern australià. Tot plegat resulta particularment cínic tenint en compte que l'Austràlia moderna es va crear sobre la ruïnes i el genocidi de les societats natives. 

---
Australia sometimes is seen as a huge and happy paradise full of kangaroos, beaches and cool people. But for some it can be a hell. Especially for the Asian immigrant people trying to get there escaping from war and misery, who are forcely sent into concentration camps in Papua or Nauru by human trafficking mafias payed by the Australian government. This seems particularly cynical taking into account modern Australia was created on the ruins and genocide of native societies.

Podemos i el budisme

La direcció estatal de Podemos ha entrat en un estadi de contradicció permanent i estructural. Què en queda de la nova política, la transparència i el poder popular als quals tant s'han referit des de fa un any? Igual que els altres partits, la majoria de líders de Podemos s'han tancat en despatxos per pactar i intercanviar cromos al marge de la ciutadania, la direcció està decidida a pactar amb el PSOE i ara rebutgen una candidatura unitària de cara a les generals. Quina mena d'alternativa al règim és aquesta?

A un amic meu budista li vaig explicar que m'apassionava el món, que volia aprendre sobre les cultures, la política i la geografia, sobre els països, els pobles i els mars. I ell em va dir, aprendre sobre el món exterior està molt bé, però més important és aprendre sobre el teu món interior. I de fet, cada cop estic més convençut que una revolució exterior no serà mai possible sense una revolució interior, que ens alliberi de l'egoisme i el vici pel poder amb el qual ens ha colonitzat el sistema dominant.

La ciutat de la saviesa

Al centre de Sofia, a Bulgària, m'hi vaig trobar una mesquita, una església ortodoxa, una església catòlica i una sinagoga, separades per menys de cent metres entre elles. Durant segles, els fidels dels diversos cultes han conviscut en pau, enriquint-se mútuament a nivell cultural i espiritual. Sofia significa saviesa, coneixement. Com la Basílica de Santa Sofia a Istanbul, que en el seu dia va ser cristiana, després musulmana, i actualment és un museu, la ciutat de Sofia és com un temple al coneixement i la cultura. Sofia, tot i que força oblidada en un racó d'Europa, amb alguns carrers no gaire ben asfaltats i amb pocs aires monumentals, també és una mena d'oda a la saviesa. La saviesa del respecte i de la convivència. La saviesa d'un poble humil i solidari, obert, culte i somrient. No té grans museus fruit de l'espoli d'altres pobles, com el Louvre de París, el British Museum de Londres o el Pergamon de Berlín. Però la pròpia ciutat de Sofia, de la saviesa, és un museu en si mateixa, un museu sense parets ni vitrines ni tiquets d'entrada, però amb vida. Un museu viu.

Desconfiem de la coherència

Jo diria que tu ets un noi molt coherent. Diria que no et qüestiones els teus hàbits perquè creus en el sistema vigent. Creus que la pobresa és culpa dels pobres i la guerra dels que la pateixen, i que nosaltres no tenim res a canviar ja que són els altres els que han d'aprendre de nosaltres.

Molt coherent, sí. Per això m'espanten les persones que són coherents vivint en el sistema on vivim. M'espanten les persones coherents en un sistema que cada dia mata de gana i de guerra 60.000 persones en aquest món.

El primer pas és entendre el sistema on vivim. El segon, trobar alternatives individuals i col•lectives. El tercer, avançar per assolir-les. Tu no has començat ni el primer pas.

Intentar transformar l'estatus quo et sotmet a incoherències i contradiccions aparents inevitables, et sotmet a un procés de transformació personal inacabable cap a la utopia. Però aquest procés contradictori és el que et dignifica, el que et fa avançar i el que et fa persona, al cap i a la fi.

Tanquem els CIEs

S'està preparant una gran manifestació per tancar el CIE de Zona Franca. Malgrat que això depèn principalment del ministeri de l'Interior, el canvi de govern a l'ajuntament de Barcelona podria facilitar molt el tancament d'aquest centre de la vergonya on són segrestades, torturades i fins i tot de vegades assassinades persones pel simple fet d'haver vingut a Catalunya a buscar-se la vida, haver vingut a Europa a recuperar el que va ser espoliat de la seva terra. I no, no estic exagerant. Per exemple, el desembre de 2013 un home armeni va morir en aquest CIE de Barcelona, i no se'n coneixen les causes exactes ja que els possibles testimonis van ser deportats perquè no parlessin.

Per això és necessari que la ciutadania es mobilitzi i trenqui el silenci per pressionar les institucions. No podem consentir que existeixin camps de concentració de persones immigrades al nostre país on es vulneren els drets humans regularment. La indiferència és complicitat.

‪#‎TanquemElsCIEs‬

La ciutat més generosa del món

Hi havia una vegada una ciutat que era la més generosa del món. Era una ciutat tan generosa, tan generosa, que vivia pels demés. Per la gent de fora que venia a visitar-la. Els habitants eren tan generosos que estaven molt contents que cada any vinguessin milions de turistes, i per això cada vegada més i més persones treballaven al servei del turisme: de cambrers, de recepcionistes d’hotel, de guies turístics, d'hostesses de vol, de prostitutes... Per tal que els visitants tinguessin la millor experiència possible.

Als ciutadans d’aquella ciutat els indignava que hi hagués carteristes, ja que espantaven els turistes. També trobaven horrible que hi hagués gent dormint al carrer, ja que donaven mala imatge als visitants. Era una ciutat tan generosa que cada cop posava més apartaments al servei dels turistes, encara que hi hagués famílies que s’haguessin de quedar al carrer. Malgrat la pobresa i la desigualtat que patia, la ciutat destinava milions d’euros a renovar els carrers turístics, a subvencionar congressos i fires i a promocionar-se a la resta del món per tal que encara vinguessin més visitants i ho passessin encara millor. La ciutat va decidir que els comerços obrissin també els diumenges per tal que els turistes poguessin comprar cada dia i així arribar a ser la millor botiga del món. També es va omplir de McDonald's, Starbucks i Coca-Coles perquè així els visitants que ho desitgessin es poguessin sentir com a casa. Fins i tot a les escoles es va tornar obligatori aprendre l'anglès, el francès i l'alemany per poder trobar una feina al servei dels turistes, o per ajudar-los si es perdien o per entendre'ls si et demanaven que els fessis una foto. Imagineu que generosos que eren en aquella ciutat!

Però una vegada, algú es va fixar en un fet que no lligava amb tot això. Va veure que un home africà estava dormint en el caixer automàtic d’una caixa d'estalvis rescatada. I es va preguntar per què aquell turista no es trobava en un hotel. Per què aquell turista no estava prenent el sol a la platja o brindant amb una sangria a la Rambla. Això el va deixar ben sorprès i pensatiu. Amb el temps també es va fixar que cada vegada hi havia més turistes remenant les escombraries per obtenir menjar, en comptes d'anar en algun dels luxosos restaurants de la ciutat, o encara que fos en una cadena de menjar ràpid. Però el que va acabar de deixar-lo estupefacte va ser quan va descobrir que a la Zona Franca existia un hotel molt curiós anomenat CIE: Centre d'Internament d'Estrangers. Era un hotel on hi portaven alguns turistes a la força per acabar sent expulsats al seu país d'origen.

No entenia res. Com podia ser que tractessin alguns turistes d'aquella manera? Que potser no s'havien portat bé? Que potser eren hooligans o adolescents d'aquells que s'emborratxaven i molestaven els veïns? Doncs no. Després d'informar-se es va adonar que sí que generalment eren persones joves, però no eren hooligans del nord d'Europa ni nord-americans amb ganes de festa. Eren senegalesos, equatorians, mauritans, sirians, que havien vingut a guanyar-se la vida aquí. I aquest havia estat el seu gran delicte. Haver vingut sense diners. Sense un dipòsit mínim als seus comptes bancaris.

A partir d'aquí, va començar a lligar caps. La ciutat no era generosa amb els visitants, era generosa amb els diners. Per això cada vegada es destinaven més diners públics pels turistes rics i menys pels ciutadans pobres. Per això malgrat que cada any venien més turistes a la ciutat, els cambrers, les hostesses, les prostitutes, o els treballadores del bus turístic cada cop treballaven més hores per menys diners. Ser generosos amb els diners, creava diners. Però on anaven aquests diners? Aleshores va començar a entendre alguna cosa.

Els déus del capital

Hi havia una vegada una ciutat preciosa banyada pel mar i coronada per un castell de fades, que cada dia era visitada per un sol radiant que il·luminava les joies arquitectòniques, les animades terrasses i la pell rosada dels milions de turistes cremats que venien a visitar-la, embriagats per la seva bellesa... I pel seu alcohol barat. La gent que hi vivia parlava llengües diferents, tenia la pell de tots colors i llegia llibres ben diversos. Però també tenien moltes coses en comú. Era gent alegre, gent xerraire, gent tranquil·la... Mentre no s’enfadessin els déus. Els déus del capital.

Quan els déus del capital s’enfadaven calia calmar-los immediatament, satisfer-los costés el que costés. Per exemple, un dels esdeveniments que la ciutat organitzava cada any era el Ritual Mundial de Mòbils. Aquest ritual acontentava els déus, els déus del capital, encara que també suposava costosos sacrificis humans. Sacrificis com la precarietat laboral, com la creixent desigualtat social o, sobretot, el sacrifici de milers de persones que cada any morien en les guerres que sostenien la indústria dels mòbils.

Tot i això, per la noble gent d’aquella preciosa ciutat, tot sacrifici era poc si feia contents els déus, els déus del capital. Si no es feia, les conseqüències podien ser terribles. Malediccions com la retirada d’inversions o la pèrdua del Barcelona World tenien atemorits els ciutadans d’aquella preciosa ciutat. Però aquests déus tenien gana. Molta gana. Ja no es conformaven amb el ritual dels mòbils, necessitaven més sacrificis. I per això va ser necessari subvencionar la Fórmula 1 amb els diners dels ciutadans, va ser necessari vendre’s els parcs i els jardins de la ciutat, i per què no, també algun pàrquing rendible i alguna sala d’hospital. Tot fos per saciar la terrible set dels déus. Dels déus del capital.

Però no n’hi havia prou... El governador també va haver de destinar milions de monedes d’or a renovar els carrers més luxosos de la ciutat, ja que eren els preferits dels déus del capital. Encara que això suposés deixar gent sense casa, sense menjar o sense aigua corrent. Aquesta no era la prioritat dels déus. I primer calia satisfer els déus. Els déus del capital.

Malgrat tot, també hi havia persones que es preguntaven per què aquells déus havien de ser tan capritxosos, es preguntaven si calia realment seguir obeint-los, ja que potser les seves malediccions no serien tan terribles. Alguns es preguntaven si de debò els necessitàvem, a aquells déus. Alguns, fins i tot, començaven a pensar que aquells déus potser no existien. I aquesta gent cada cop era més nombrosa. Però, és clar, la resposta dels déus davant els infidels era la fúria i el càstig. La repressió i la tortura. Ningú no podia qüestionar els déus. Els déus del capital.

El Mobile World Congress, una relíquia sagrada per la qual estem disposats a sacrificar-nos i matar (tot sigui per fer contents els déus del capital)

Amb la victòria de Barcelona en Comú moltes persones han quedat retratades quan de sobte han expressat una gran preocupació per la Fórmula 1 o pel Mobile World Congress sense mai haver fet el mateix amb els desnonaments, amb els CIEs o amb les tortures i assassinats de la policia, per exemple. Per algunes persones sembla que el pilar central de la lògica econòmica, política i social és el diner, el capital. Són zombies del capitalisme. Per aquestes persones sembla que tot queda justificat si serveix per crear riquesa, per augmentar el PIB, per, al cap i a la fi, augmentar els beneficis dels que ja són rics. I, per tant, augmentar la desigualtat.

Per algunes persones el Mobile World Congress s'ha convertit en una mena de dogma sagrat inqüestionable que cal mantenir costi el que costi, "que si no, el faran a París", "que ens quedarem sense llocs de treball", "que suposa ingressos de nosequants milions d'euros". Però després no diuen res sobre la mala qualitat i baixíssima temporalitat d'aquests llocs de treball, ni del mal repartiment d'aquest ingressos.

I encara diuen menys del que suposa pel planeta la indústria insostenible i criminal dels mòbils que representa aquest congrés. Una indústria basada en el consumisme permanent, en l'acumulació de deixalles electròniques en ecosistemes naturals i, el pitjor de tot, en l'espoli i la guerra a l'Àfrica Central, on ja han mort més de 4 milions de persones des del 2000, amb milers de nens soldats i milers de dones violades cada any.

En aquest congrés de mòbils que l'impresentable de Trias acaba de renovar tot i haver perdut les eleccions fa més d'una setmana, no es parla de res d'això ni es fa res per intentar redreçar el model de la indústria d'aparells electrònics. Segueix purament amb la mateixa lògica curtplacista, insostenible i còmplice de la guerra.

Una societat que només mira pels diners i que es conforma amb llocs de treball precaris i una desigualtat creixent, és una societat malalta. Una societat que fa els ulls grossos davant 4 milions de morts, és una societat malalta. Jo no reconec aquesta societat i estic segur que si som capaces d'explicar la cara negativa d'aquest congrés, la majoria de persones no el voldran a casa nostra. O com a mínim, voldran que es reorienti, com han expressat la CUP i BComú. Estic segur que el capitalisme encara no ens ha robat l'humanisme, ni li permetrem.

Súbdit de ningú

Encara que els hagués votat la majoria en un referèndum,

Encara que el rei Joan Carles no s'hagués fet milionari aprofitant-se de la seva posició,

Encara que la monarquia espanyola no fos còmplice de criminals com el rei saudita o el rei del Marroc, 

Encara que la monarquia espanyola no hagués estat imposada durant la dictadura franquista genocida, 

Encara que els membres de la família reial cobressin sous com la majoria, 

Encara que cap membre de la família reial fos corrupte,

Encara que Espanya hagués exhumat els més de cent mil cadàvers republicans i hagués respectat la dignitat de les víctimes...

Encara que haguessin fet tot això, jo seguiria sense reconèixe'm súbdit dels borbons.

L'alternativa al nacionalisme opressor

A Espanya patim un govern nacionalista molt ranci que imposa per la força el seu himne en un partit de futbol i que respon amb amenaces davant les xiulades.

Però l'alternativa a aquest nacionalisme opressor no pot passar per un altre nacionalisme opressor. I en aquest sentit, i salvant les distàncies, cal denunciar la manipulació que el govern de la Generalitat està fent de la televisió pública catalana. L'últim cas, el del .Cat de dijous passat, dedicat a l'independentisme i amb només representants dels partits polítics CiU, ERC i CUP. A quatre mesos d'unes suposades eleccions queda una mica raro... Però la manipulació partidista de TV3 no acaba aquí. El mateix programa .Cat va ser escenari fa pocs mesos d'un debat-farsa vergonyós sobre el sistema sanitari català. I avui llegeixo que l'economista independentista neoliberal Xavier Sala i Martín tindrà un programa de vuit capítols a TV3.

Jo crec que aquesta no és la manera de crear un nou país ni d'alliberar-nos d'un estat opressor. Aquest alliberament no pot passar pel nacionalisme ranci, ni per la manipulació dels mitjans públics ni per la imposició de les doctrines neoliberals.

Qui perjudica el "procés"?

Mas diu que la victòria de BComú perjudica el procés. I jo em pregunto, que el partit a la Generalitat de Catalunya tingui 15 seus embargades no perjudica el procés? Que CiU faci xantatge a ERC amb prorrogar les eleccions no perjudica el procés? Que un dels màxims representants de CiU com Duran i Lleida estigui despotricant tot el dia del procés no perjudica el procés? Que Mas prengui decisions unilateralment sobre el procés no perjudica el procés? Que CiU intenti apropiar-se del procés i l'utilitzi com a cortina de fum per les retallades no perjudica el procés? No, això sembla que no. Però que a Barcelona guanyi una dona que ha dit que recolza plenament el procés i que vol fer un referèndum per veure si Barcelona s'afegeix a l'Associació de Municipis per la Independència, això sí.

‪#‎DogmaNacionalista‬

‪#‎IndependitzemnosDeCiU‬

El PSOE, partit tòxic

A mi em genera moltíssima desconfiança que les candidatures d'esquerres es plantegin pactar amb el PSOE o fins i tot donar-li la presidència d'algunes comunitats... Està clar que es pot pactar un acord de mínims i tal, però el PSOE no deixa de ser el PSOE. Que no sigui tan xungo com el PP no vol dir que sigui un partit d'esquerres ni molt menys.

En aquest sentit trobo molt valent i coherent el posicionament de Teresa Rodríguez a Andalusia, negant-se a votar a favor de la investidura de Susana Díaz a canvi del suport del PSOE a ciutats com Cadis. Podemos i les altres candidatures d'esquerres no han de servir per fer política de despatx, de crossa i de petites concessions, de garantir el mal menor. Estem en una etapa que pot ser d'inflexió històrica com per conformar-nos només amb fer fora el PP a costa de donar presidències a un partit igualment corrupte i al servei de l'IBEX-35 com és el PSOE. Estem en un moment massa important com perquè les presses de canvi ens portin a recolzar falsos canvis que a la llarga només faran que perpetuar el règim vigent.

Que el PP pot seguir governant comunitats? Doncs potser no hi ha altre remei de moment, potser encara necessitem més temps, i de totes maneres, les governaria amb minoria i amb una oposició sòlida que des dels carrers hauria de fer la feina que ni PP ni PSOE han fet mai des de les institucions, com és aturar desnonaments, lluitar contra la pobresa energètica o empoderar la ciutadania.

Em temo que si es pacta amb el PSOE i se li dóna la presidència de diverses comunitats autònomes com Andalusia, Castella-La Manxa o Aragó, estarem repetint errors que passen factura i al cap de quatre anys poden donar una clara victòria a la dreta, ja sigui en forma de C's, PP o PSOE. En el fons, si el PSOE no pacta amb el PP i C's per impedir el poder de candidatures d'esquerres, és perquè saben què li ha passat a Grècia al PASOK... En general trobo el PSOE molt més a prop del PP que de qualsevol candidatura que es pugui considerar d'esquerres. Em sembla un partit tòxic que més que ajudar a fer fora la dreta de les institucions, el que pot provocar és corrompre l'alternativa d'esquerres, i això portaria greus conseqüències a llarg termini.

La por està canviant de bàndol

La dreta només té l'argument de la por. Volen crear-nos por a les persones immigrades, a les persones musulmanes, a la independència de Catalunya o a les candidates amb possibilitats de guanyar com Colau o Carmena, a partir d'una tergiversació ridícula i de l'atac personal. Aguirre relacionava Manuela Carmena amb ETA (quan la pròpia Carmena va ser víctima d'amenaces d'ETA), i avui La Vanguardia intenta relacionar Ada Colau amb Bin Laden de manera molt forçada. Des de CiU també es va voler relacionar gratuïtament Ada Colau amb l'atac que va patir un membre convergent fa uns dies.

Però en realitat, qui realment té por són ells, els poders fàctics que veuen que la gent està despertant, intentant eixamplar la democràcia, construint una democràcia real. Per això reaccionen així. Nosaltres només hem de tenir por de la por.

Escombrem el feixisme de les nostres ciutats

Eslògans del PP:
A Badalona: "Limpiando Badalona"
A Rubí: "Primer els de casa"
Al Raval: "El Raval no puede convertirse en un gueto islámico"
A Cornellà: "Contra la gran mezquita de Cornellà"

Un partit ple de corruptes, lladres, mentiders compulsius i finançat il•legalment, es dedica a culpar i criminalitzar els més febles: les persones immigrades.

És necessari arrencar o tapar tota la propaganda xenòfoba de PxC, Som Catalans i el PP. No podem permetre que el discurs feixista es normalitzi als nostres carrers, ja sabem què va passar als anys 30. Avui mateix, les veïnes i veïns de Badalona han netejat la ciutat de propaganda xenòfoba davant la seu del PP.

"Al feixisme no se'l discuteix, se'l destrueix" Buenaventura Durruti.

‪#‎NoPassaran‬

Quatre anys del 15M

El gran error d'una societat és acostumar-se a la corrupció, la pobresa estructural, la falta de democràcia o les vulneracions de drets humans, pensar que són normals i que no hi ha res a fer.

Fa quatre anys, amb el 15M, inspirat en les protestes àrabs del nord d'Àfrica, molta gent va començar a despertar i adonar-se que es podia somiar, lluitar i guanyar sense dependre dels partits polítics. La societat civil va agafar les regnes del discurs polític i es va negar a acceptar el discurs que deia que la crisi era culpa nostra o de les persones immigrants, que els mateixos que ens havien portat fins aquest desastre ens hi traurien, i que regalar la nostra sobirania a institucions externes i antidemocràtiques seria la solució. La societat va sortir a les places, va dir prou, i va parlar.

A partir del 15M es va desenvolupar una extensa xarxa ciutadana arreu del territori, es van empoderar milers de persones, es van consolidar moviments com la PAH, les finances ètiques o les assemblees populars, i si bé s'han aconseguit grans victòries com la derrota del bipartidisme, la detenció de Rato o la defensa col•lectiva dels drets bàsics de molta gent, també hi ha hagut desenes de persones segrestades per la policia, com les 8 companyes condemnades a 3 anys per protestar davant el Parlament. L'esperit del 15M segueix més viu que mai, no va marxar, de fet es va estendre, i és aquest mateix esperit el motor que està transformant aquest país, a poc a poc, però sense pausa. Davant el segrest de la democràcia i l'egoisme que ens inculca el règim capitalista, l'única solució és la solidaritat i la lluita col•lectiva.

Només el poble salva el poble. Sí se puede!

Què entenem per independència?

Curiosament, veig que bona part de l'independentisme s'uneix a la dreta espanyolista a l'hora de centrar-se a criticar Ada Colau i Barcelona en Comú. Resulta sorprenent veure alguns mitjans o algunes persones marcadament independentistes en campanya contra Colau, molt més que contra el PP o C's, i fins i tot demanant el vot per CiU.

Jo em pregunto, què entenem per independència? Vendre el patrimoni públic de la ciutat a les grans corporacions estrangeres i a la màfia és independència? Sembla que si ho cobreixes amb una estelada, sí.

Hi ha persones que posen la independència de l'estat espanyol com a màxima prioritat per a les eleccions municipals. Però realment creieu que la gran diversitat de persones que viuen a Barcelona, quan votin per Barcelona, posaran la pobresa estructural, la desigualtat creixent, els desnonaments, la corrupció de CiU, el model turístic insostenible, la contaminació atmosfèrica o les privatitzacions d'espais públics com a elements secundaris? Què ha de ser la independència si no alliberar-nos de tots aquests mals? Com pretenem convèncer si plantegem una independència buida de contingut i de lluita?

Ah, i per cert. El que em sembla més fort és que arribin a parlar de Barcelona en Comú com un partit espanyolista, quan un dels integrant és Procés Constituent. BComú no és independentista ni unionista ni federalista, és un front d'esquerres divers per treure la màfia de l'ajuntament i garantir els drets bàsics de la gent de Barcelona. Tant costa d'entendre? I sí, amb les incoherències i dilemes inherents a la lluita pel canvi institucional. Incoherències que poden ser utilitzades amb ànims destructius perquè Trias segueixi com alcalde i tot continuï igual - o pitjor - a Barcelona.

En fi, jo no sé quina mena d'independència pretenem aconseguir d'aquesta manera. Si l'independentisme ha de servir per fer alcalde Trias en comptes de Colau, per mi això no és independència sinó una cínica cortina de fum nacionalista.

La màfia organitzada de CiU

CiU es va posicionar al costat de PP, Ciutadans, PSC i el sindicat d'ultradreta Manos Limpias per recórrer la sentència que exculpava les persones encausades que van protestar davant del Parlament el 2011 contra l'aprovació d'uns pressupostos antisocials. Els 50 vots de CiU van ser decisoris perquè 8 persones acabessin condemnades a 3 anys de presó pel simple fet de protestar, com ara aixecar els braços o corejar consignes.

Per molt que es tapin amb l'estelada, tard o d'hora CiU no es podrà amagar del que realment és. Una màfia organitzada capaç d'aliar-se amb la dreta espanyolista per reprimir la democràcia i enviar 8 joves a la presó. Una màfia corrupta que utilitza l'independentisme per ocultar el seu programa neoliberal que consisteix en vendre's Catalunya sencera als seus amics empresaris.

Independitzem-nos de CiU.

Una greu amenaça contra la salut pública

Una de les amenaces més greus per la salut de la població catalana, més enllà de la contaminació atmosfèrica o l'ús intensiu de tòxics en el sistema agroindustrial, és el desmantellament del sistema sanitari públic català.

Aquest desmantellament ha passat per nombrosos casos de corrupció sanitària, retallades milionàries i processos de privatització, implementades tant per la conselleria de Marina Geli (PSC governant amb ERC i ICV-EUiA) com sobretot per la conselleria de Boi Ruiz (CiU amb la complicitat d'ERC), i amb el beneplàcit del PP des de Madrid, per suposat. Les entitats financeres i les asseguradores privades es freguen les mans amb el desmantellament de la sanitat pública, ja que per elles nosaltres no som pacients sinó clients, i les malalties no són problemes sinó oportunitats de negoci.

Cal posar aquest tema al centre del debat polític ja que ens hi estem jugant la nostra pròpia salut. La Plataforma en Defensa de la Sanitat Pública (com la Plataforma Sanitat Mollet), la Marea Blanca de Catalunya (com la Marea Blanca Lleida) o la revista Cafeambllet estan fent una gran feina des de la base per defensar la salut de tothom.

Només el poble salva el poble.

Destrossar la sanitat i destrossar el sobiranisme

El que està passant en l'àmbit sanitari català és d'una gravetat extrema. El lobby de les mútues privades, en el qual des de 2009 també s'hi troba La Caixa, està aconseguint a través del govern de CiU desmantellar el sector públic en benefici del privat, que en els darrers quatre anys ha sumat 100.000 nous clients catalans empesos per l'augment de les llistes d'espera i la pèrdua de qualitat del sistema públic.

Però tot això està sent possible degut a un altre actor: ERC. Aquest partit suposadament d'esquerres està salvant el govern de CiU en matèria de privatització sanitària, adoptant el mateix argument simplista i xovinista de 'Madrid ens roba'. Amb aquesta estratègia de baixar-se els pantalons davant les polítiques purament neoliberals de CiU, ERC està cometent una cagada monumental, que pot suposar la pèrdua de majoria social de l'independentisme. Quina credibilitat pot tenir una Catalunya independent quan els dos principals partits independentistes recolzen la privatització i retallades de salut? Això resulta especialment greu per l'independentisme en un moment com ara, en el qual han aparegut dos partits espanyols que renoven el miratge del canvi a Espanya.

Si segueixen així és possible que el 27 de setembre l'independentisme perdi la majoria social i la majoria absoluta al Parlament. I haurà estat per culpa de CiU i ERC, per una falta de projecte que doti la independència de contingut social. Per tant crec que cal més que mai posar el tema sanitari al centre del debat i obligar ERC a modificar la seva postura.