Balanç resumit d'opinió personal sobre el procés sobiranista fins avui

Com a negatiu, el procés sobiranista ha provocat una quasi-monopolització del debat polític català, relegant en un segon terme alguns temes de majúscula importància en el context actual, com són el pagament d’un deute il•legítim, les privatitzacions del patrimoni públic o la recerca d’un model econòmic just i sostenible. ERC exemplifica clarament aquesta quasi-monopolització i oblit de les polítiques d’esquerres, arribant a pactar amb el govern de CiU per tirar endavant polítiques profundament antisocials, privatitzacions i ocultacions de casos de corrupció. Aquest és un ‘preu’ que estem pagant injustament per mantenir el procés endavant, segons ens diuen. També trobo a faltar un debat seriós, racional i de fons entre les diverses parts en aquest ‘conflicte’ polític, caracteritzat per una manca d’enteniment mutu i per una manca mútua de voluntat d’enteniment, on la majoria de partits polítics i mitjans de comunicació (tant espanyols com catalans) estan tenint un paper lamentable que intensifica el nacionalisme excloent.

Com a positiu, el procés sobiranista ha portat a la creació d'un procés constituent de ruptura més enllà de la independència, que tot i que segueixi sent minoritari ofereix esperances de canvi real. El procés també ha fet més que evident que l’Estat Espanyol té un problema greu pel que fa a la representativitat i respecte cap a les diferents minories identitàries/nacionals, sobretot en el cas català. I ho ha fet d’una manera exemplar, massiva, democràtica, pacífica i inclusiva (a excepció d’alguna sortida de to esporàdica) que no deixa lloc al dubte: el statu quo no funciona. Al mateix temps també ha evidenciat un segon fet: el paper nefast d’un govern espanyol absolutament immobilista que no només nega una consulta democràtica sinó que, en més d’un any i mig, ni tan sols ha estat capaç de plantejar cap mena d’alternativa, de resposta o de diàleg davant d’aquest procés. S’ha evidenciat la manca de sentit democràtic d’un govern espanyol del PP, que a la vegada legitima i fa més que comprensible la voluntat i necessitat de la majoria de la societat  

Sobre certes discussions de temes socials

L’altre dia vaig discutir amb un noi sobre el tema que el Bicing es passi a dir Vodafone Bicing. Ell defensava aquesta mesura ja que suposa una entrada de divises per un servei públic i d’aquesta manera pot garantir-ne el bon funcionament a un preu molt assequible. Jo m’hi oposava perquè hi ha moltes altres maneres més justes, eficients i democràtiques d’obtenir finançament per aquest servei i perquè suposa un pas més en l’avenç de la publicitat cap a transformar la totalitat de l’espai públic. 

Van passar dues coses. Per una banda tinc la impressió que els seus arguments es basaven massa en una perspectiva local i a curt termini mentre que els meus es basaven massa en una perspectiva global i a llarg termini. A més, no sé fins a quin punt el problema de la publicitat és possible d’explicar amb paraules ja que no és un tema que es pugui mesurar quantitativament. M’explico. Podem parlar de dèficits, deutes o interessos, utilitzant percentatges i xifres absolutes, per tant, perfectament mesurables i quantificables. Però com expliques la degradació del sentit social de l’espai públic o la invasió de la publicitat i els mals que aquesta provoca d’una forma mínimament mesurable i visualment imaginable? És possible, però complicat. Després hi entraré. 

Abans vull tornar al tema del local/curt termini i el global/llarg termini. Després de donar-hi algunes voltes en acabar aquella conversa, em preguntava fins a quin punt és possible defensar algunes postures sense prendre necessàriament una postura revolucionària. Aquell noi em deia que el Bicing tenia dèficit i que la publicitat de Vodafone era una manera de mantenir els preus baixos. Jo li deia que s’ha d’optar per l’eficiència del servei i per altres fonts de finançament, com ara combatre el frau fiscal de les grans fortunes o negar-nos a pagar el deute il·legítim. Ell em deia que estava d’acord que es fes tot això, però seguia sense veure cap problema en el fet que, a més a més d’aquelles mesures, es fiqués publicitat d’una empresa privada. També em deia que estàvem molt lluny d’aconseguir una fiscalitat justa i eficient i de negar-nos a pagar el deute il·legítim (normal que ho pensés, amb governs del PP i de CiU...). Jo li deia que ja sabia que estàvem lluny d’això, però que tot i així és el que havíem d’exigir, i que fins que allò no s’intentés decididament no podíem acceptar una semi-privatització (en el nom i en el finançament) d’una empresa pública. Però ell em mirava amb la típica cara de: “això que dius està molt bé, però baixa dels núvols...”. I és clar, també puc entendre la seva postura. Ell vol un servei de Bicing assequible i efectiu, i el vol ara, no després d’una “revolució” que no sabem ni si tindrà lloc, i li és igual si a la roda del darrere de la bicicleta hi posa Vodafone o no, mentre pugui tenir una bicicleta per 43€ l'any. 

Aleshores em vaig preguntar això, fins a quin punt és possible defensar certes postures sense necessitat de passar per una “revolució” prèvia? Fins a quin punt podem justificar el rebuig al Vodafone Bicing en un moment de profunda crisi i dèficit públic amb arguments que no passin per canviar necessàriament les estructures del sistema per tal de permetre una fiscalitat justa i el rebuig al pagament d'un deute il·legítim? (De totes formes, crec que l’Ajuntament de Barcelona pot trobar altres vies de finançament que no passin ni per una revolució utòpica – que no impossible! – ni per incloure Vodafone al nom del servei).

Però és que aquell noi tampoc semblava tenir cap problema amb el fet que els serveis públics passessin a tenir noms d’empreses privades. Li vaig dir que si seguíem així podíem acabar com a Madrid, on una línia sencera de Metro s’ha passat a dir Vodafone (sembla que aquesta empresa té un gust especial per ficar-se en els noms dels serveis públics). I aquí em trobo amb un segon handicap. Hi ha gent, per exemple, que defensa les corrides de toros, i sembla que no senten cap dolor ni cap empatia envers l’animal. També hi ha gent que defensa la pena de mort i sembla que no hagin adquirit el sentit del valor i sacralitat cap a la vida humana. Són opinions que de vegades semblen impossibles i que te’n fas creus que existeixin, però existeixen, i no les pots canviar amb una conversa. No pots presentar un balanç que demostri un superàvit, o una eficiència numèrica o una resposta de sí o no. Es tracta de qüestions de fons, molt més emocionals i inquantificables, impossibles de modificar amb una sola conversa. 

Doncs no sé fins a quin punt l’al·lèrgia que alguns sentim cap a la publicitat entraria dins aquesta idea. De fet hi penses i dius, per què tinc tanta mania a la publicitat fins al punt de voler rebutjar una entrada de milions d’euros per tal que el Bicing es segueixi dient Bicing? Pot semblar absurd, però evidentment tinc les meves raons, però es tracten d’unes raons de fons i de caràcter molt global que van lligades amb els mals del consumisme, el capitalisme i el materialisme insostenibles, afegits a la insatisfacció, prejudicis i frustracions socials que crea la publicitat de masses, afegits, també, a un avenç imparable de la publicitat global que cada cop es troba a més llocs, durant més temps, i de més maneres, arribant a modificar inclús els noms dels espais públics. I quan parlem d’avenç de la publicitat de grans empreses, parlem d’avenç de grans empreses, i per tant de concentració creixent i preocupant del poder econòmic mundial que cada cop es sobreposa amb més contundència al poder polític (els grans mals del capitalisme, en definitiva). Però és clar, entenc que un cas concret com el del Vodafone Bicing pugui semblar aliè a tot això, que no suposi cap mal pels ciutadans de Barcelona, a banda que es canvïi el nom del servei. Segur que alguns pensaven el mateix quan l’estàtua de Colom va lluir la samarreta del Barça, quan es va tancar el MNAC per celebrar-hi una boda índia o quan es canvia la llei d’impostos al casinos per rebre la inversió del BCN World. Però totes aquestes "petites" accions, en conjunt, suposen un canvi de valors enorme.

En definitiva, em vaig trobar en una conversa on hi xocaven dos punts de vista doblement. Per una banda, una visió a curt termini i local, i una visió a llarg termini i global; d'altra banda, i el que és més complicat encara, un sentit emocional a favor de la preservació d’un espai públic democràtic, pur i lliure de la invasió privada, i una manca d’aquest sentit de fons.