Preguntes després de veure el famós vídeo de Kony

Un audiovisual publicitari apropiat per l’American teenager. Pot funcionar per captar la massa cap a una bona causa, però de quina manera? Realment volem que la gent entri en aquesta marea que recorda el famós film Die Welle, que es posin polseres, samarretes i paguin diners a Invisible Children només havent vist aquest vídeo? Quants d’aquests que apareixen ballant coreografies coneixen el profund i complicat entramat dels conflictes de l’Àfrica Central? Aquest vídeo es limita a dir que Kony és dolent, que el TPI el busca i que només vol mantenir el seu poder, sense anar més enllà. Volem mobilitzar la societat a través d’una història de bons i dolents, fent creure que demà ens aixecarem i trobarem el país ple de cartells i deixarem als nostres fills un món feliç sense líders guerrillers? És així com pretenem canviar el món? Aquest exemple em fa pensar precisament tot el contrari, fan que em refermi en l’escepticisme d’una educació universal que continua creant masses que segueixen i es creuen els mateixos discursos de sempre, ja sigui per una bona o mala causa (si és que es pot distingir tan fàcilment).

El Parlament Cerebral

De vegades sembla molt fàcil pensar: “si jo fos president tal cosa no la faria mai”, o “evidentment el govern ha de fer allò, no hi ha dubte...”. Jo, almenys, ho tendeixo a pensar moltes vegades. És com si trobés unes línies vermelles que no es poden creuar, quan es tracta de drets humans o de temes mediambientals. Resulta indignant veure com un grup de policies expropia comunitats de camperols per la força per tal de dur a terme un projecte de Fecsa Endesa, o per una presa que a la llarga acabarà destruint l’hàbitat, els modes de vida de milers de persones i embutxacant els mateixos de sempre.

Però em resulta graciós fixar-me en una decisió que he de prendre jo mateix. Salvant les enormes distàncies, em trobo amb la possibilitat de renovar-me el mòbil (que té al voltant d’un any i mig) per un altre de més nou amb Internet, i amb una oferta pel que fa a la tarifa. Realment és una temptació molt sucosa, perquè és més barata i per la gran comoditat que suposaria tenir Internet a la butxaca en qualsevol moment. Però si jo fos el govern d’un país també hi hauria un conjunt d’organitzacions que s’oposarien frontalment a aquesta inversió, conscients de tot el que s’amaga rere el fosc mercat dels telèfons mòbils (com ara els conflictes del coltan a l’Àfrica central). Al·legarien que el mòbil actual no té ni dos anys i que funciona bé, que podem esperar, que portem anys vivint sense Internet al mòbil i que no ens ha passat res, que podem trobar altres ofertes sense haver de canviar el mòbil i que un cop el tinguem, què vindrà després? Quan haurem d’esperar perquè ens en vulguem comprar un altre amb una nova aplicació que sembla imprescindible per viure? Quin estil de vida estem buscant quan pel capritx de tenir Internet al mòbil estem participant en la mortal  dinàmica de les empreses de fabricació de mòbils, finançant guerres oblidades i acumulant una creixent ferralla electrònica que es va acumulant en algun lloc perdut del Tercer Món?

Això em preguntarien aquestes organitzacions, exigint-me que no creui aquesta línia vermella. Al mateix temps unes altres reclamarien tot el contrari, dient-me que la problemàtica dels mòbils – si existeix – seguirà igual encara que no el renovi, i conscienciant-me de la necessitat i els grans avantatges d’aquesta aplicació en un entorn on cada vegada en tenen més persones, més competidors, que no faria falta llençar l’altre mòbil, sinó guardar-lo per si de cas, que Internet és bàsic, que no és com qualsevol altra aplicació i que, en definitiva, ens faria la vida més fàcil, més còmoda, més ràpida i més barata. Amb tot, no sé què fer. Ara per ara, com que no tinc un Parlament que ho pugui votar, aniré a dinar.