Una notícia d’El País diu així:

“Los ministros de Exteriores de la UE aprueban nuevas sanciones contra el régimen de El Asad y analizarán las elecciones en Egipto y las últimas negociaciones sobre el programa nuclear iraní.”

Us imagineu que mai llegíssim això?

“Los ministros de Exteriores de la Liga Árabe aprueban nuevas sanciones contra el régimen de Angela Merkel y analizarán las elecciones en Grecia y las ultimas negociaciones sobre el programa de recortes español.”

És interessant donar la volta a les coses per adonar-nos de fins a quin punt ens creiem els amos del planeta.

Autòpsia del boicot

La senyora Merkel va dir que boicotejaria la part ucraïnesa de l’Eurocopa de futbol i demanaria als seus compatriotes que fessin el mateix. La cancellera alemanya ha arribat a titllar de “dictadura” el govern ucraïnès, i té les seves raons si ens fixem en la discriminació que denuncia la població prooccidental, portant diverses persones a abandonar el país. La detenció i maltractament denunciats per la líder opositora Yulia Timoshenko també ajudarien a entendre el posicionament de Merkel. Però el que no ajuda tant a entendre aquest posicionament és per què aleshores la senyora Merkel no va dir res de cara a la celebració d’Eurovisió a Azerbaijan, un país que s’adapta bastant bé a la definició de ‘dictadura’, amb desenes de presos polítics i on es van desallotjar una trentena de famílies per construir el palau on se celebraria el festival de música. Tampoc va fer una crida, que jo sàpiga, a boicotejar els Jocs Olímpic de Pequín, quan precisament la paraula ‘democràcia’ no és la que més destaca a la Xina. Ni a l’assignació de la celebració dels mundials de futbol de 2018 i 2022 a dos països com Qatar o Rússia (crec que no cal recordar la situació dels drets humans en aquests països...). Que la senyora Merkel estigui enfadada per la tendència prorussa de l’actual govern ucraïnès és una cosa, comprensible des d’una vessant política, però que després plantegi boicotejar la part ucraïnesa de l’Eurocopoa aprofitent la repressió del règim ja fa una certa pudor d’hipocresia...

D’altra banda, a partir de quina situació ens hauríem de plantejar el boicot a un esdeveniment cultural o esportiu? Fins a quin punt el país ha de violar els drets humans perquè es boicotegi? Jo no conec cap país al món que sigui un model a seguir en tots els aspectes. No conec cap país que, per exemple, no rebi cap crítica ni cap recomanació per part d’organitzacions de defensa dels drets humans. Quan no es tracta d’un règim repressiu amb pena de mort i sense llibertat d’expressió, sempre cau alguna crítica per discriminació d’immigrants, per no concedir prou asils a refugiats, per abusos policials o per obscurs negocis i jocs d’interessos que sovint passen desapercebuts. A partir de quin moment caldria “boicotejar” un esdeveniment d’aquest tipus? Pel que hem vist, sembla bastant fàcil en el cas de la senyora Merkel: si el país vulnera els drets humans de forma prou visible i, sobretot, no suposa cap perill diplomàtic sinó més aviat el contrari, fem una crida al boicot! Però si volem ser coherents amb la nostra postura, aquesta decisió esdevé força més complicada.

Jo personalment vaig creure en un boicot a la celebració d’Eurovisió a l’Azerbaijan. Però també se’m podria plantejar que aquest és un país amb un sistema diferent al nostre, i que això no significa que li haguem de boicotejar la celebració d’un esdeveniment cultural, ja que d’aquesta manera estem pressuposant que el nostre sistema és millor, o directament perfecte. D’aquesta manera sembla que estiguem imposant el nostre sistema a un país que, possiblement, per raons històriques i culturals, funciona millor d’una altra manera, i que potser ell sol es democratitzarà . A més a més, per què el poble azerí, independentment del govern que tingui, no pot acollir el festival d’Eurovisió? Azerbaijan és molt més que un règim dictatorial, és un país, un poble, amb una cultura que també vol exhibir-se al món. I el mateix podríem pensar de la Xina el 2008, o de Qatar i Rússia en el futur. I aquí no acaba tot. També em podrien respondre que la gran majoria de Jocs Olímpics i Mundials de Futbol s’han realitzat en països occidentals i la resta de països no han plantejat mai un boicot, quan també podrien haver tingut moltes raons per fer-ho. S’han celebrat Jocs Olímpics a París, Amberes o Londres, en plena època de colonialisme salvatge, o a Los Angeles, en època de Guerra Freda, amb uns Estats Units recolzant dictadures repressives, promovent guerres i escanyant econòmicament el Tercer Món.

I jo acabaria pensant que potser un boicot no és la manera de lluitar, ja que no sabria ben bé quan considerar que un país “se’l mereix”, en un món tan complex i interconnectat com el nostre. Un boicot a un esdeveniment d’aquestes característiques pot ser percebut, d’entrada, com una mesura força agressiva, sobretot si consideréssim que, per exemple, el 2008 van ser els xinesos i no només el seu règim els qui van acollir els Jocs Olímpics. Possiblement caldria enfocar els esforços en la manera com s’organitzen aquests esdeveniments, prevenint allotjaments injustos, reforçant projectes econòmicament i mediambientalment sostenibles, que a la llarga puguin resultar útils al conjunt de la població i no només a quatre afortunats propers al poder polític. D’aquesta manera, potser els habitants amfitrions i la resta de població que es vulgui sentir representada en l’esdeveniment podran gaudir-ne com seria d’esperar. I, en tot cas, no deixar de lluitar perquè els governs compleixin amb les seves responsabilitats un cop acabada la cerimònia de clausura.

Tornant del Caire

Tornar del Caire havent dormit tres hores, sense cafè i amb un fort mal de queixal no era la millor manera d’assimilar tot el que havia après durant aquells set dies. Un cop a casa em dominava la confusió. No volia dormir, però tampoc tenia ganes de fer res. Encara sentia els clàxons al cap, veia l’efervescència dels carrers i les cares de totes aquelles persones que havia conegut, la calor i la pols a la cara. Però estava sol a l’habitació, on tot restava immòbil. Tenia mil coses al cap, però si en aquell moment m’haguessin preguntat pel viatge, no hagués sabut què dir.

Encara ara quan em pregunten sobre el viatge em noto la boca petita per explicar tot el que voldria, però potser podria començar dient que he après moltes coses. I no em refereixo a quatre dates i fets de l’Antic Egipte, ni a reafirmar idees que ja tenia abans del viatge. He après coses que no sempre es poden explicar sense un context, i que difícilment es troben en diaris o en revistes de viatges. Són idees i sensacions que apareixen de sobte mentre observes els carrers des del cotxe, o quan acumules unes quantes converses amb persones diferents, i que van completant la nostra visió, a la vegada que obren noves preguntes.

La revolució del país, si és que se li pot dir així, és un dels temes que el viatge m’ha ajudat a entendre millor, i a la vegada a augmentar l’interès. Des del 25 de gener vaig provar d’anar seguint les notícies, llegir i veure tot el que podia. Conèixer un egipci a París el setembre passat em va fer molta il·lusió per escoltar-lo i preguntar-li coses, i al mateix temps ha esdevingut un gran amic. Gràcies al Mohammed he viscut tan intensament aquest viatge, ben diferent del que podria haver estat dins un creuer turístic que em portés riu amunt (no ho critico pas, de fet m’encantaria fer-ho en un futur per poder veure moltes coses que no he vist). Pocs dies abans de la nostra visita havia de rebre uns amics alemanys, però van cancel·lar el vol arran dels violents conflictes de desembre a febrer. Doncs bé, una primera idea que m’agradaria transmetre és que anar al Caire no és perillós. Almenys, del 30 de març al 8 d’abril no ho va ser pas. Si viatges amb seny els perills de visitar el Caire són els mateixos ara que abans de la revolta.

Això sí, les conseqüències de la revolta es perceben al carrer, amb una manca important de policia. Aquest fet, que podria semblar perillós, es tradueix sobretot en uns carrers una mica més caòtics del que podien ser abans (encara que pogués semblar que més caòtics era impossible). Doncs sí, ara hi ha nombroses parades de mercat improvisades a molts carrers on abans estaven prohibides, que es barregen amb cotxes que passen per carrers per on abans no passaven. La criminalitat, sense viure-la en persona, sembla ser que s’ha incrementat, però molt menys del que podríem esperar d’una megalòpolis amb la policia afeblida. D’altra banda, aquesta major llibertat també té aspectes positius. Anar a veure una obra de teatre sobre la revolució hagués estat impossible (o si més no il·legal) fa poc més d’un any, o anar al Centre de Cultura del costat del Nil, on se celebren conferències i tallers i que és un dels llocs on es va coure la revolta, hagués estat més perillós, amb la policia podent aparèixer en qualsevol moment. L’omnipresència dels cartells electorals és una altra de les clares conseqüències que, com a Europa, evidencien qui ha gastat més milions de lliures en la campanya i qui amb prou feines aconsegueix que la gent conegui el seu nom.

Des de la revolta també han crescut les persones que han entrat en la lluita política, les que han passat a interessar-se’n i les que s’han adonat de la seva importància. I aquest canvi es pot percebre clarament entre els joves, com els que cantaven cançons revolucionàries en un bar grec del centre del Caire o l’augment d’organitzacions i protestes estudiantils. A diferència d’aquí, allà la política encara no avorreix, sinó més aviat el contrari.

Un altre tema ja és l’estat de la revolta. Si bé el Mohammed es caracteritzava més aviat per un cert pessimisme – o realisme, com ell diu – va ser molt interessant escoltar altres punts de vista. L’Ahmed era més optimista, i tenia ben clar quin candidat votaria. Abul Futuah, liberal, que vam poder veure en persona a la universitat pública Ein Shams. Per ell, Futuah té opcions reals d’esdevenir president del país ja que, si bé els islamistes dominen el parlament, existeix un sentiment de decepció que s’escampa. El Mohammed volia votar en Baradei, el gran personatge del moviment liberal, però des que es va retirar no té clar ni si anirà a votar. Potser ho farà per una de les poques dones que es presenten. Ell no està tan convençut d’aquesta decepció cap els islamistes, i es queixa, amb molta raó, de la ignorància de moltes persones. L’analfabetisme al país és molt elevat i això fins i tot podria fer pensar que no hi té sentit una democràcia. Posar Déu en la campanya electoral, dir que si votes els salafistes vas al cel, o guanyar-se els vots dels més pobres donant-los menjar durant la campanya però sense donar-los cap solució real són algunes de les estratègies que, per trist que soni, funcionen. Amb tot això, és fàcil percebre que els islamistes desplacen el debat polític cap a temes que podrien semblar molt secundaris. En comptes de centrar-se en aspectes socials (que seria molt convenient atenent al subdesenvolupament de moltes àrees del país) els islamistes tomben el debat cap a qüestions com l’obligació del vel o la prohibició de l’alcohol o que les dones es banyin a les platges. Encara que sembli mentida hi ha gent que va a votar pensant en aquestes coses en un país on el 50% viu sota el llindar de la pobresa. L’analfabetisme és una assignatura pendent. 

Però existeix una gran varietat de candidats i a la vegada d’ideologies. De la mateixa manera que et pots trobar un home vestit amb túnica i turbant passejant un burro al costat d’un noi al més pur estil occidental parlant pel mòbil, el contrast és també present en política. La presència de salafistes (islamistes radicals amb un 23% del parlament) és cada cop més minoritària entre els joves, i els que ho són, són vistos a les universitats com nois força estranys que s’agrupen i que no parlen amb noies ni amb cristians. A grans trets, a Egipte xoquen dues influències ben fortes, per una banda una a l’estil occidental (amb els pros i contres), i una altra des de l’Aràbia Saudita (molt poderosa a través d’inversions al país). Xoquen però de vegades es poden arribar a entendre, quan parlem d’interessos econòmics (l’islamisme radical no tolera l’homosexualitat, però potser sí el capitalisme salvatge, com demostra el boom immobiliari del barri de New Cairo).

Però la revolució no acaba pas aquí. Un dels pilars és l’exèrcit que, a diferència de la policia, sí que és present a peu de carrer, amb vehicles i nombrosos edificis sota el seu control. L’exèrcit té molt a dir i molt a fer en aquesta revolució, sobre ell caurà l’èxit o el fracàs de la revolució, si l’entenem com un canvi de poders. Però de moment la visió realista no fa ser gaire optimista, ja que la Constitució està sent escrita i sembla que l’exèrcit es vol mantenir distant del parlament, actuar amb independència i reservar-se poders. Però vaja, això ho anirem sabent amb el temps.

Podria explicar moltíssimes coses més, però ja no estarien tan relacionades amb la revolució, i potser me les reservo per una altra entrada. I, per si de cas, aquesta ha estat la meva impressió, barrejant el que he après dins i fora, que no vol pas dir que sigui cert.

Santa Maria de Martorelles, 9 d’abril de 2012

G

No l’has sentit mai,

Aquesta solitud

Que no et coneix ningú,

Ningú de forma total,

Potser ni tu mateix.

Aquesta responsabilitat

Que ets l’única persona

Que guarda els pensaments i l’univers

Sencer que viu dins teu?

Pèsol

Sovint m’he preocupat per entendre els fanatismes dels islamistes radicals, dels ultranacionalistes nord-americans o inclús dels especuladors borsàtils, suposant-me un repte cognitiu engrescador i fins i tot entretingut. Però després giro el cap i m’adono que tant o més difícil em resulta entendre el meu cosí, que no vol aprendre anglès ni té interès en viatjar fora d’Espanya, o el meu germà, que tot i haver viscut sempre sota el mateix sostre de vegades sembla que haguem vingut de mons diversos. I em sento com si volgués aprendre a fer derivades sense ni tant sols saber multiplicar.

Els tres nivells

Acabo refugiant-me en tres nivells diferents,

sent el número tres un número màgic,

tres nivells on poder encabir el coneixement de les coses,

i la seva posterior conclusió, si apareix...

Un primer nivell absolutament racional,

On tot té cabuda, on res és veritat i on res és mentida,

Però on tot és essencial d’escoltar,

On la ignorància és eterna,

Que no busca cap resposta, cap conclusió ni cap acció,

Sinó simplement observar, acumular,

I com a molt després potser relacionar conceptes,

Establir vincles i oposicions, i sobretot preguntes.

Un segon nivell que simuli un cert equilibri,

Entre el primer i el tercer,

On la raó és primordial però que no oblida l’emoció,

Motor de la nostra psicologia.

I un primer nivell, que sense vergonya

S’aferra a les emocions,

A les estructures creades per la història de la cultura,

La història de la persona,

Sense oblidar el respecte ni la humilitat,

Però saciant la set de la inquietud cutània.