La llei electoral no és l'únic problema

A l’Estat Espanyol tenim un problema que es diu Llei d’Hondt. Sense aquesta llei no hi hauria majoria absoluta al Parlament i molts més partits tindrien representació. Això ho sabem tots, però aquest no és l’únic problema. Existeix un problema de fons.

Resulta molt interessant observar els resultats electorals a les diferents províncies del país i fixar-se en el percentatge de vots total (no d’escons) dels dos principals partits. Les xifres em semblen molt preocupants. Tant sols en deu de les quaranta una províncies, els dos principals partits han obtingut menys de tres quartes parts dels vots (és a dir, 75%). D’aquestes deu, set són les províncies de Catalunya i el País Basc (per sota el 60% de mitjana). Les altres tres són Navarra (60%), Astúries (al voltant del 65%) i les Illes Canàries (73%).

A l’altra banda de la llista destacarien algunes províncies o ciutats autònomes com Salamanca, León, Soria, Jaén i Ceuta (on els dos principals partits han obtingut més del 86% dels vots), Almeria (més del 87%), Zamora (88%), Cáceres i Badajoz (més del 88%), Cuenca (89%) i Melilla (92%). Si ens fixem en províncies altament poblades amb capital autonòmica, els resultats són de més del 76% a Madrid, més del 77% a Saragossa, el 78% a València i A Coruña, i més del 80% a Sevilla.

Dins el resultat total, els dos principals partits van obtenir vora un 73% dels vots comptabilitzats, però quina mena de Congrés dels Diputats existiria a l’Estat Espanyol si dues comunitats com Catalunya i el País Basc, amb un nacionalisme intens, s’independitzessin?  Podríem calcular-ho, però la veritat és que em fa una mica de mandra, de totes maneres, possiblement s’aproximaria al 80%.

Si finalment ens fixem en el percentatge de vot dels dos principals partits en els resultats de les darreres eleccions generals en alguns altres països industrialitzats, a mode de comparació, veiem que el 73% de l’Estat Espanyol és superat als Estats Units el 2008 (98,6%) i Grècia el 2009 (77,4%). A Itàlia van obtenir un resultat aproximat el 2008, un 71%, però si ens fixem en altres països com Argentina (70,9% el 2011), Canadà (70,2% el 20119, Polònia (69% el 2007), Japó (67% el 2009), Portugal (67% el 2011), Regne Unit (65% el 2010), Suècia (61% el 2010), Alemanya (57% el 2009), França (56% el 2007), Dinamarca (51% el 2011), Suïssa (45% el 2011), Holanda (40% el 2010) o Finlàndia (39,5% el 2011) veiem que estem lleugerament... Bastant per sobre de la mitjana.

No hem d’oblidar que la xifra del percentatge dels dos principals partits intenta ser un reflex del bipartidisme d’un país, però caldria considerar molt més a fons altres aspectes, fixant-nos en els resultats dels altres partits i la distància entre aquests. Al mateix temps, aquesta xifra no té perquè anar directament lligada a una major o menor “democràcia”, caldria tenir en compte l’estructura política i governamental dels països, la transparència electoral, el perfil dels partits (per exemple, en estats de baix bipartidisme com Finlàndia o els Països Baixos, els partits d’extrema dreta hi tenen una major presència que a Espanya) o la tendència històrica (en aquest cas, el 73% de les darreres eleccions generals resulta contrasta amb el 83,8% de 2008; el 80,3% de 2004 o el 78,7% de 2000; trencant amb una tendència a l’alça).

No obstant això, no deixa de ser un indicador representatiu de la salut democràtica d’un país a tenir en compte. És per això que, com a ciutadans de l’Estat Espanyol, ens obliga a plantejar seriosament alguns aspectes més enllà de la Llei electoral que, per si fos poc, encara accentua més aquesta situació de bipartidisme.

Si ja heu llegit bastant sobre educació i pedagogia no crec que us sigui molt interessant...

Un dels aspectes que més ens espanten d’una societat fa referència al tema de l’educació, tant si aquesta és inexistent com si se’n fa un ús excessivament interessat des de l’autoritat. L’educació és un dels elements més fràgils d’un conjunt social, susceptible de ser manipulada cap uns interessos, ja siguin polítics o econòmics i d’aquesta manera conduir el país cap a una situació de submissió, suprimint el sentit crític i el benestar emocional.

L’educació és un concepte molt ampli que difícilment deixarà mai de rebre crítiques i acusacions raonables i contradictòries. La gran majoria estem d’acord, primer de tot, que una educació és necessària i bàsica per a qualsevol individu, no només per una funció de desenvolupament en una societat sinó també per un desenvolupament intern. I tots tenim força clar que l’impacte que l’educació pot tenir sobre uns individus tan joves pot ser molt significatiu. El que també cal que tinguem present és el fet que l’educació, depèn com es realitzi, pot portar a un efecte contraproduent. Una educació basada en la por i el càstig possiblement aconseguirà que un alumne aprengui uns continguts, però difícilment farà que aquests continguts siguin aprofitats tot condicionant i convertint la seva persona. És més, molt possiblement, interiorment viurà una rebel·lia que en qualsevol moment podrà sortir a la llum. Una educació avorrida que no connecti amb les emocions de l’alumne – tant positives com negatives – difícilment aconseguirà res.

Els països escandinaus tenen un dels índexs més elevats de qualitat educativa i, tot i ser societats molt envejables en diversos aspectes, cal recordar que també són societats generalment molt consumistes i amb un índex de suïcidis considerable. A Europa en general, l’educació transmet uns valors i uns coneixements, però al cap i a la fi els valors socials en general no porten més enllà que a l’estabilitat. La desigualtat, el consumisme, l’obsessió per la bellesa i el poc interès pel coneixement són algunes característiques molt presents en un nombre d’individus massa elevat.

De moment la publicitat està guanyant la batalla a l’educació. Com exposa el teòric Joan Ferrés, la publicitat ha aconseguit connectar amb les emocions de la societat molt més que l’educació, i això explica el funcionament general d’aquesta. Per tant, ja ens podem plantejar si l’educació fa una bona o mala funció, si ha d’oferir més continguts d’una disciplina o d’una altra, que mentre només ompli el cervell racional i la publicitat domini l’emocional, el que aconseguiran les escoles serà ben poc.

Una història que no és de bons ni dolents

Les històries de bons i dolents són una simplificació extrema dels relats, ja siguin ficticis o reals, molt aptes pels infants, que necessiten una percepció clara i concisa dels fets, o això diuen els pedagogs. Però quan creixem no fem més que adonar-nos reiteradament que a la vida real les històries de bons i dolents no existeixen, no són més que això, històries per nens petits, i que la realitat és molt més complexa. Però, encara que tots ho sabem, sovint costa entendre algunes històries que es troben tant i tant allunyades d’aquest esquema simple i fals. Costa, en la part més profunda del nostre cervell emocional, fins i tot acceptar que una història no tingui ni bons ni dolents, per més que ho sabem. La història que us explico a continuació és una d’aquestes.

Iran és un país àmpliament criticat per les violacions de drets humans (lapidacions, execucions d’homosexuals...), per un sistema de govern teocràtic (política basada en la religió) i per presentar-se a les Nacions Unides i liar-la parda, fent que es buidi bona part de la sala. També és criticat per un suposat programa nuclear que, llegint les notícies dels diaris, arriba a fer imaginar una possible tercera guerra mundial i ens fa pensar en quin planeta podríem emigrar.

Però aquí ja ens hem de parar. Això del programa nuclear ja genera certs dubtes, sobretot quan diversos serveis d’intel·ligència occidentals i l’Organisme Internacional de l’Energia Atòmica han afirmat reiteradament que Iran ja va interrompre el seu programa nuclear fa una dècada com a mínim. Però alguns països, com els Estats Units i, sobretot, Israel, segueixen defensant amb fermesa l’existència d’aquest programa, i imagineu si n’estan de convençuts que els EUA han justificat així l’última ronda de sancions a Iran i Israel fins i tot exigeix un atac bèl·lic contra el país persa. No us sona això a alguna cosa semblant... Amb un país de nom també molt semblant?

Jo no he estat mai a l’Iran ni encara menys he vist les suposades instal·lacions, però el que sí que és àmpliament sabut és que precisament els Estats Units i Israel no van curts d’armes nuclears. No només no van curts, sinó que els EUA han dotat diversos països d’armes nuclears durant la segona meitat del segle XX, com ara l’Índia (un país que ni tant sols no ha permès el nivell d’inspecció de les seves instal·lacions que sí que ha ofert Iran). I no acaba aquí, ni Israel ni l’Índia han firmat el Tractat de No Proliferació Nuclear, el qual sí que ha firmat, precisament, Iran.

Aleshores, què passa? Doncs molts especialistes en el Pròxim Orient (com el senyor William R. Polk, autor d’un article molt interessant, La década del 11-S, a partir del qual estic escrivint això) creuen que les preocupacions israelianes no responen al programa nuclear.

-          A què, llavors?!

Doncs a la qüestió palestina. Creuen que sense Iran, la resistència palestina de Hamàs a Gaza, el perill de Hezbollah al Líban (un grup considerat terrorista antiisraelià) o la negativa síria d’arribar a un acord de pau als alts del Golan (una regió ocupada per Israel el 1967), és a dir, diversos nuclis d’oposició molt propers, s’enfonsarien.

Òbviament l’esquema d’història de bons i dolents no ens serveix en aquest cas ni en molts d’altres. No sé si a vosaltres us passa però a mi tot plegat em deixa una mica confós perquè aquest esquema que tant hem vist des de petits al cinema, als llibres i a la televisió queda totalment aniquilat, esborrat i perd el seu sentit completament. D’alguna forma és com si el nostre cervell tendís a trobar aquests rols automàticament i a partir d’aquí treure una conclusió: jo animaré aquest equip de futbol, jo votaré aquest partit, jo m’allistaré a aquest exèrcit.

En fi, aquestes històries estan molt bé, però no ens oblidem que també n’existeixen altres de ben diferents, i que sovint va bé parar atenció i acceptar-les abans no arribi algú a creure’s que la vida real és una història de bons i dolents.

D'un punt blanc a un punt negre

Resulta increïble que tota la història de l’Univers, passada i futura, pugui arribar a resumir-se com el pas d’un punt blanc a un punt negre.

En un magnífic documental sobre la història de l’Univers, Stephen Hawking ens recorda feliçment que som la generació amb un major coneixement científic de la història. Som la generació amb un major coneixement científic en tots els àmbits, i podríem afegir molts altres temes en què també som una generació rècord. Si fa 100 anys la cultura i el coneixement es trobaven reduïts a una elit social, actualment som la generació on existeix més oferta de coneixement i de cultura, tenim una oferta gratuïta en un mitjà com Internet (on, si se sap buscar una mica, es poden trobar continguts ben interessants) i també en les biblioteques municipals. Es tracta, a més a més, d’una oferta que no es basa simplement en llibres feixucs plens de fórmules sinó de documents amb una altíssima dosi didàctica, també amb suport audiovisual. Finalment, també som la generació amb un major temps lliure per càpita i amb major esperança de vida en néixer, una generació que no hem de destinar tot el nostre temps a lluitar per la supervivència.

A partir d’aquí, qui vulgui aprofitar-ho, que ho faci, i sinó, com a mínim, siguem conscients que la història ens ha donat un magnífic regal que no sempre apreciem com caldria. Potser així serem tots una mica més feliços.

Reflexions després d'un cros a Sant Celoni

La força del cervell no deixa de sorprendre’m. L’altre dia vaig participar a un cros de 8,4 quilòmetres a Sant Celoni, el qual consistia en donar un total de vuit voltes a un recorregut establert. La veritat és que, parlant clar, se me’n va anar l’olla. Sense entrenar regularment ni res per l’estil vaig decidir anar-hi i així veure com estava físicament i prendre-m’ho amb calma, com si fos un passeig: respirar i anar fent. Més que comprovar que estic en baixa forma, em vaig adonar que hi ha nois que estan en molt bona forma, sobretot quan em van doblar per quarta vegada.

Aquest passeig que pretenia fer va acabar sent una lluita aferrissada per avançar cada metre, una lluita, sobretot, psicològica. A la quarta volta ja m’havien doblat dues vegades, i veia claríssim que allò no ho acabaria. Però a la cinquena volta, mentre pensava quin era el millor moment per abandonar la cursa, un dels jutges em va dir: “Vinga, que et queden dues voltes!”. Jo em vaig quedar una mica desconcertat, ja que segons els meus comptes me’n quedaven tres, però vaig continuar corrent.

Efectivament, no me’n quedaven dues, sinó tres, més una última volta a la pista. Però el fet que aquell home em digués que me’n quedaven dues em va fer pensar que potser, fins i tot, podia fer-les, i em va animar a seguir. I és gràcies a ell que vaig poder fer els 8,4 quilòmetres. Estic segur que, si en aquell moment hagués estat conscient que encara em quedaven tres voltes més una volta a la pista, no hagués acabat. Segur.

Vaig estar molt content d’haver acabat la cursa, encara que vaig fer endarrerir bastant el final del campionat, però sobretot vaig quedar ben sorprès de la força que havia tingut l’estat psicològic per sobre de l’estat físic. Havia acabat la cursa gràcies a una equivocació del meu cervell. Vaig poder comprovar que físicament era capaç de fer el cros sencer, fins i tot crec que encara hagués pogut fer algunes voltes més. Però arriba a inquietar-me el poder que va tenir l’estat psicològic sobre això, i em fa plantejar moltes coses més. Quantes voltes hagués pogut arribar a fer, amb una manipulació/engany adients de la meva psicologia? I no només voltes del cros, a la vida en general, quantes coses no he fet perquè la psicologia m’ha fet convèncer que no era capaç de fer-les físicament? Què podria arribar a fer alterant-la? El cros em va servir per conèixer el meu estat físic però sobretot em va fer conèixer una mica més la meva intrigant psicologia.  

Una pinzellada sobre la situació d'Iraq

Un article recentment publicat al diari El País, http://internacional.elpais.com/internacional/2011/12/21/actualidad/1324467050_860401.html, pot ajudar a entendre una mica la situació actual de l’Iraq després de la retirada de les tropes nord-americanes. A continuació miraré de fer un resum el màxim d’entenedor per aquells que vulgueu saber una mica què hi passa, i que segurament també m’ajudarà a mi.

Primer de tot hem de saber que a l’Iraq hi ha tres grups socials diferents: els xiïtes (majoria, amb un 60%), els sunnites (20%), i els kurds (20%). I qui són aquests? Els dos primers corresponen a les dues branques principals de l’islam (com si parléssim de catòlics i protestants en el cas del cristianisme) i el tercer, els kurds, són una població sense estat, amb cultura i llengua pròpies, que s’estén per diversos països de la regió (Iran, Iraq, Turquia i Síria, sobretot). Abans de l’entrada dels soldats nord-americans, com recordem, governava el règim de Saddam Hussein, que era sunnita. Actualment, hi ha un govern de majoria xiïta, encapçalat per un tal Nuri al Maliki, però amb alguns ministres sunnites i també una certa representació kurda, com amb el propi president del país, Jalai Talabani, que és d’aquest tercer grup. Però, tot i que l’aspecte ara sembla molt més plural i democràtic, la realitat del país és molt més complexa.

Durant l’ocupació (2003 – 2011) es va estendre la violència sectària entre sunnites i xiïtes, sobretot durant l’any 2006, en què les notícies d’atemptats eren una constant en els diaris, i es va arribar a una neteja ètnica en algunes zones de Bagdad, la capital. Actualment es tem que aquesta violència torni a aparèixer... Per una banda, el primer ministre Al Maliki intenta reforçar l’hegemonia xiïta al govern. Per exemple, fa poc, Al Maliki ha ordenat l’arrest del vicepresident Al Hachemi (que és sunnita) per delictes de terrorisme, el qual ha fugit a la regió autònoma kurda del nord per protegir-se. Al mateix temps, els ministres sunnites del govern han empès un boicot polític, i el primer ministre amenaça d’expulsar-los del govern si no l’aturen. D’altra banda, existeix un grup d’ex-combatents descontents. Es tracta d’unes milícies que havien participat en la violència sectària però als quals el 2007 el general nord-americà Petraeus va oferir diners i amnistia per lluitar al seu favor i es van passar a dir Fills de l’Iraq. Actualment se senten abandonats per Washington. Com veiem, la realitat del país és força complicada, amb els tres grups confrontats. Un altre tema de conflicte, per exemple, és la manera com s’administra el petroli, un problema sobretot entre xiïtes i kurds. Els kurds amenacen amb la separació del país, la qual cosa espanta la veïna Turquia (confrontada històricament amb el poble kurd). Un altre país que també cal tenir en compte és l’Iran, un país de majoria xiïta amb fortes relacions amb aquest col·lectiu.

Els assumptes del Pròxim Orient resulten d’una enorme complexitat, amb teixits socials i polítics ben diferenciats dels que estem acostumats a Europa. Recordem que aquesta no deixa de ser la versió d’un diari, però trobo que ens pot ajudar a entendre una mica el que passa en aquest país, i potser ens ajuda a seguir millor els esdeveniments futurs, ara que no hi haurà cap força externa mantenint el control.

Partit per la Guerra contra el Marroc (PGM)

La meva proposta electoral és obrir una guerra contra el Marroc.

Pim – Una guerra contra el Marroc?!

Sí.

                Cal – Aquest home s’ha begut l’enteniment.

                Def – Ja no saben què dir per cridar l’atenció...

                Bom – Espereu, aviam què diu.

Cal fer una guerra contra el Marroc, no només reduirà l’atur sinó que portarà Espanya a una situació privilegiada, possiblement esdevindrem una potència.

                Cal – Però a veure algú pot fer callar aquest babau?

                Pim – I com pretens reduir l’atur amb una guerra així?

Doncs és ben senzill. La guerra dóna feina, i això ho sap tothom. En una guerra el país es mobilitza, el país sencer. Només cal veure Alemanya abans de la segona guerra mundial.

Cal – Però esteu sentit el que diu? Però com s’atreveix a posar l’Alemanya nazi com a exemple?

                Pim – És veritat, no ens hi volem assemblar pas a l’Alemanya nazi!

                Def – Totalment d’acord!

No estic pas dient que ens haguem d’assemblar a res. Simplement estic posant un exemple. També ens podem fixar en els Estats Units, o en el Japó, o en la mateixa Europa, com van créixer després de la Guerra Mundial. Una guerra dóna feina i uneix el país en un mateix propòsit. Es desenvolupa el sector industrial, no només armamentístic, també el de transports, ja que es necessita més mobilitat que mai; el sanitari, ja que és evident que es necessitaran metges, per tant no hi haurà més retallades en sanitat; l’alimentari, el tèxtil, ja que bé que s’han de proveir els soldats; i el que és més important: suposa una gran innovació tecnològica per millorar les nostres armes. I això per no parlar de tots els joves aturats que trobarien feina al front.

                Bom – Ai mira, mai m’hi havia fixat en aquestes coses positives de la guerra.

Cal – Però sisplau, no sou conscients de les barbaritats que està dient aquest senyor? Això no té cap mena de sentit! És espantós!

Def – A veure, són barbaritats però també tenen el seu sentit, no?

Pim – Jo treballava venent crispetes en un cinema. Vostè creu que una guerra contra el Marroc em podria donar feina a mi?

Per suposat! És evident que sí! En època de guerra, el cinema esdevé més important que mai! Caldria informar tota la població del que passés al Marroc, i no només des de la televisió, sinó a través de les sales de cinema, ja que allà la gent està més concentrada, i aquesta informació requereix una gran concentració, seria un tema cabdal en el país. Es podrien fer moltíssimes pel·lícules de guerra, no necessitaríem comprar-les als nord-americans, ja que sabríem com són, i faríem molt bones pel·lícules bèl·liques, les sales de cinema s’omplirien.

                Cal – No us l’escolteu, de debò.

Ah, i què me’n diu dels soldats? Una de les coses més importants pels soldats és matar el temps mentre no fan la guerra. I el cinema és una gran font d’oci.

                Pim – Sí, vist així... Em convenç més això que el que diuen els altres partits, que de fet no diuen res clar. Per primera vegada en molt de temps, veig una sortida a les meves crispetes.

                Cal – Però sisplau, vostè és conscient del que està dient aquest personatge? Si té una mínima idea del negoci del cinema s’adonarà que això no té cap mena de sentit.

                Bom – Però fixi’s, per una vegada ens trobem amb un polític que parla clar. Almenys aquest senyor ens explica coses concretes, ens dóna una proposta.

Exacte. Fixin-se en els dos partits majoritaris. Què diuen? Eh, què diuen? Diuen el mateix sempre. El mateix. Mentides, mentides que jo aquí us puc demostrar perfectament que són mentides. És evident que es prendran mesures d’austeritat, tant si guanya un com l’altre, això és el que imposa Europa. O això, o marxar d’Europa, i quedar-nos més sols que la una. En canvi, jo admeto que s’han de fer mesures d’austeritat, però tinc una solució perquè siguin el més breus i suaus possibles. La solució és la guerra contra el Marroc, que segons els càlculs realitzats reduiria l’atur a un 2%, és a dir, deu vegades més baix!

                Def – I per què contra el Marroc?

                Cal – Doncs perquè demostra que no té ni idea del que diu, el Marroc és un dels principals aliats d’Espanya, només fa falta veure l’amistat entre els dos reis. És inviable el que diu aquest home, ja és massa que encara ens l’estiguem escoltant.

                Pim – Però també té dret a parlar, no? Tu només fas que dir que tot el que explica són tonteries, però jo de moment ho estic entenent tot.

                Bom – Això és veritat, ell també té dret a explicar les seves idees.

Moltes gràcies. Aquí es veu la diferència entre les persones democràtiques, que escolten noves opcions, i les que només volen mantenir el bipartidisme, ja que li deu ser convenient.

                Cal – Ei, en cap moment he dit res d’això eh!

Deixi’m expressar, siusplau!

                Pim – Això, aquí recolzem la llibertat d’expressió, deixi’l acabar, home!

Moltes gràcies. Per què contra el Marroc, em preguntaven. Doncs és ben senzill. Primer, per una qüestió de proximitat. Segon, perquè el Marroc ens suposa una amenaça molt més gran que França o Portugal, ja que si bé un dia ens van conquerir els àrabs, mai se sap si ho poden tornar a fer.

                Pim – Ostres, és veritat...

                Cal – No m’ho puc creure. Però a cas no ens van ocupar els francesos amb Napoleó?

És molt diferent, no té res a veure. Aquí els moros s’hi van quedar vuit segles. Vuit segles! És incomparable. I tercer! El Marroc ja no ens convé com aliat. El Marroc posseeix fonts de fosfat, que és un material molt important, i que ens el quedaríem nosaltres. Això suposaria un augment dels nostres ingressos enorme! A més, el gas natural que ve d’Algèria no hauria de passar per un país entremig com és el Marroc, arribaria directament, i així no ens hauríem de preocupar per res. Ah, i de pas, ajudaríem a la pobra població del Sàhara Occidental, que viuen sota la submissió del règim marroquí, els alliberaríem!

Cal – Això no té ni cap ni peus, no m’ho puc creure, ningú s’adona del que està dient aquest home?

Estic parlant de salvar una pobra gent que s’està morint de fàstic al desert per culpa de la tirania que ens amenaça des del sud.

Bom – És cert, he llegit coses sobre el Sàhara Occidental i la situació és molt injusta, molt...

Però sembla que hi ha gent que és molt egoista i no vol ajudar-los...

                Cal – Què? S’està referint a mi?

                Pim – Doncs és clar que sí! Vostè està demostrant ser un home molt antidemocràtic.

                Cal – No m’ho puc creure. No ho veieu que això no té cap sentit?

                Def – Doncs... a mi almenys m’està fent pensar.

                Cal – Què?!

Def – El que passa... Que no sé si podria recolzar una guerra, per molt justa que fos. Em preocupen les baixes que hi pugui haver...

Aquí també hi volia arribar. Des del meu partit hem estat estudiant a fons les característiques de l’exèrcit del Marroc. És un exèrcit feble, molt inferior al nostre, a més la població avui en dia està molt dividida i la monarquia està en un moment d’inestabilitat.

                Cal – Vostè diu que ha estudiat a fons l’exèrcit del Marroc?!

                Bom – Deixi’l parlar, home!

                Pim – Antidemocràtic!

Sé de què parlo, tinc molts contactes, he vist que podríem trobar aliances dins el propi Marroc per tombar el règim i acabar la guerra amb poc temps i sense baixes.

Cal – No puc més. Aquest discurs és massa patètic per mantenir-me callat, fins i tot les tonteries es contradiuen entre elles, li hauria de fer vergonya!

                Pim – Facin fora aquest home de la sala! No deixa parlar!

                Bom – És veritat, que marxi ja, aquí volem democràcia!

Def – Si te l’haguessis escoltat seriosament haguessis vist que el que diu té una certa lògica. Millor ves-te’n i calma’t.

Aquí heu pres una bona decisió. El nostre país necessita gent com vosaltres. Gent decidida, que lluiti per la democràcia, contra el bipartidisme, i que escolti noves idees. Si seguim així el PGM pot arribar a guanyar les eleccions, els sondejos preveuen un creixement sense precedents. Aneu a votar, sigueu democràtics, voteu al Partit per la Guerra contra el Marroc i així no només superarem la crisi, sinó que arribarem a ser una potència mundial. El G-8 ens espera!

                Pim – Visca la guerra contra el Marroc!

Si tot va bé fins i tot podríem entrar al Consell de Seguretat de l’ONU com a membre permanent si el nostre programa funciona.

                Bom – Visca la guerra contra el Marroc!

                Def – Visca!

               

Tibet i Xangai: dues fases de desenvolupament ben diferents en un mateix país

La República Popular de la Xina és admirada pel seu esplèndid creixement econòmic experimentat en els darrers anys, que també es veu reflectit en les millores de la qualitat de vida de la població, encara que a un ritme menys accelerat. Però al mateix temps cal destacar que es tracta d’un país amb fortes desigualtats. En alguns casos no té massa sentit parlar del desenvolupament humà de països sencers, com passa amb la Xina, i no fer-ho de regions més concretes encara que no siguin estats, ja que es perd molta informació. Si ens referim a un país tan extens i poblat com la Xina, ens trobem amb unes grans diferències de desenvolupament humà entre les regions que no queden directament reflectides en els treballs del PNUD. De totes formes, l’Informe de Desenvolupament Humà de la Xina de 2005 seria una excepció ja que se centrava en les desigualtats internes, que existeixen sobretot entre el món rural i urbà, descrivint també la situació de les diverses regions.

Ens fixarem en la regió autònoma del Tibet (3 milions d’habitants), ocupada pels xinesos entre el 1950 i el 1959 – entre altres raons, atenent a la necessitat de desenvolupament de la regió - i de retruc la compararem amb la realitat d’una altra regió com és la municipalitat de Xangai (23 milions). D’entrada sobta l’enorme diferència entre l’IDH del Tibet: 0,621 el 2006, que se situaria en la posició número 101 del món entre Mongòlia i Egipte; i la de Xangai: 0,917 el 2006, una espectacular xifra que situaria aquesta municipalitat en la posició 3 entre Austràlia i Nova Zelanda. La Xina en general té un IDH de 0,687 el 2011. De l’informe mencionat de 2005 podem extreure diferències notables – encara que amb dades de 2003 – com l’esperança de vida al néixer (79,05 anys a Xangai enfront als 65,81 del Tibet), la renta per càpita (46.718 yuans enfront a 6.871), l’analfabetisme o semi analfabetisme (5,88% enfront al 54,86%), l’assistència a l’escola primària (99,6% enfront al 77,9%), a l’escola secundària (91,5% enfront al 48,7%) i a la universitat (57,4% enfront al 25,1%), la Taxa Bruta de Natalitat (4,85‰ enfront al 17,4‰), el pes del sector primari (7,8% del total enfront al 55,1% del total) i del sector secundari (32,6% enfront al 13,3%), el nombre d’ordinadors per cada 100 famílies urbanes (60,4 enfront a 16) i de microones (87,6 enfront a 24), els habitants per llit d’hospital (205,25 enfront a 435,34), habitants per centre de salut o hospital (228,95 enfront a 460,83)[1] i els habitants per cada treballador mèdic (128,61 enfront a 268,44). D’altra banda l’ONG Anesvad va publicar un article en la darrera publicació sobre el Tibet fent també patents les diferències, amb dades com una taxa de mortalitat infantil del 27,10‰ (la mitjana xinesa és del 14,9‰) o una taxa de mortalitat materna de 255 dones per cada 100.000 nascuts vius (36,6 dones a la Xina). En relació a aquestes dades de salut, l’article també exposa que un 97% de les dones tibetanes donen a llum completament desateses.

Paral·lelament a aquestes dades, també cal recordar que el govern xinès ha invertit més de 35.000 milions d’euros en els darrers deu anys, la qual cosa ha ajudat que el Tibet hagi experimentat un elevat creixement econòmic (mitjana del 12% anual des de 2000 a 2006). Aquest fet demostra que la regió autònoma no ha quedat del tot aliena al creixement general xinès i que no es troba estancada en la societat tradicional de l’esquema de Rostow. Dins aquest esquema al Tibet li correspondria la segona etapa, ja que si bé l’economia de subsistència segueix sent majoritària (sobretot basada en la pastura i ramaderia, amb un nomadisme força estès), també és cert que existeixen unes quantioses inversions xineses, el sector terciari té un pes creixent i la indústria s’obre pas a poc a poc (com mostra l’exemple de la famosa fàbrica de catifes de Lhasa, que s’ha convertit en una gran empresa amb exportacions internacionals), es creen noves infraestructures (com el ferrocarril Qingzang de juliol de 2006, que ha ajudat al desenvolupament del turisme) i  el consum és prou elevat tenint en compte les condicions econòmiques del país (94 rentadores, 84 frigorífics, 132 televisions en color i 107 telèfons mòbils per cada 100 famílies de les regions urbanes). D’altra banda, Xangai es trobaria en l’escaló més elevat d’aquest esquema, amb una indústria que domina el 78% del PIB, un elevadíssim IDH i una alta renta per càpita i consum. No obstant això, cal recordar que Rostow no va considerar l’impacte ambiental del creixement, el qual és un dels principals problemes que ha d’afrontar la R. P. de la Xina en els propers anys i en l’actualitat (en el cas de Xangai només cal fixar-se en el riu Yang-Tsé que el travessa per entendre la magnitud del problema). Pel que fa al Tibet, l’aplicació estricta d’aquest esquema no té en compte el canvi traumàtic que suposa pels mètodes de vida tradicionals, com el nomadisme, en no donar-li opcions d’integració.

Tot i la gran diferència entre aquestes dues regions de la Xina, caldria destacar un aspecte. Si bé és àmpliament criticada la política de Pequín al Tibet pel que fa a drets humans o la invasió cultural, val a dir que el fet de comparar l’índex de desenvolupament humà del Tibet (0,621) amb el d’altres països propers geogràficament (alguns dels quals comparteixen característiques com l’orografia o la religió budista) com el Nepal (0,428), l’Índia (0,519), Bhutan (0,619), Tadjikistan (0,580), Kirguizistan (0,598), Bangladesh (0,469), Myanmar (0,483), Pakistan (0,490) o Afganistan (0,349), ens fa plantejar si el Tibet es trobaria en aquest estat de desenvolupament humà si no formés part del gegant asiàtic. De totes formes, ens pot ajudar recordar el que molts libis van exclamar després de derrocar el règim de Gadafi: “preferim ser lliures abans que ser rics i sotmesos”.

---

[1] Cal afegir que la regió autònoma del Tibet té unes dimensions de 1.228.400km² i la municipalitat de Xangai, de 6.340km², per tant a més de tenir menys centres per habitant aquests es troben molt més escampats i en una regió amb moltes menys infraestructures de transport que Xangai.

Alemanya en bancarrota

Alemanya es troba en bancarrota. El dèficit públic és inabastable, i el deute del país resulta impagable a llarg termini. Diversos hospitals han declarat que els talls de llum i aigua impedeixen el manteniment mínim dels pacients, molts dels quals han mort per la falta de medicaments. Diverses ONGs estan fent tot el que poden per evitar la fam extrema que amenaça diverses regions del país. La venta de les segones residències de la Costa Brava i Mallorca no ha evitat que nombroses famílies s’estiguin veient obligades a emigrar cap els països veïns com Polònia, que ha declarat que no compta amb mitjans per rebre els immigrants alemanys degudament. El govern de transició fins i tot s’ha oposat al Banc Central Europeu i l’FMI declarant que més mesures d’austeritat són impossibles. Materialment impossibles. No es pot retallar més.

Això és el que em porta a pensar una notícia publicada a El País el passat 3 d’octubre. I és que aquest estat, modèlic en molts aspectes, es nega a declarar una petició oficial de perdó i a reconèixer públicament el genocidi dels herero i els nama ja que, segons explica el diari, podria suposar el pagament de reparacions als herero que van sobreviure. O bé els pagaments superen els 100.000 milions d’euros –aleshores podria entendre que Alemanya no els pagués– o és que Alemanya es troba en bancarrota. O... Possiblement Alemanya no és un país tan modèlic com sembla...

Es diu que el genocidi dels Herero i els Nama de Namíbia va ser el primer genocidi del segle XX i que va ser un preludi del posterior holocaust nazi. El 1904 es van rebel·lar entre 80.000 i 100.000 hereros contra l’ocupació i l’espoli alemany, sis anys més tard, tant sols en quedaven uns 15.000. 10.000 namas van morir també durant aquests anys. Els atacs amb armes de foc, l’enverinament de les aigües per part de les Tropes de Protecció Imperials, la fam en els camps de concentració i la reclusió en el desert van ser les principals causes de les morts. Els colonitzadors alemanys van importar molts cranis de persones Herero i Nama per ser estudiats a les universitats i extreure teories de caire racista.

Recentment la secretària d’Estat d’Exteriors alemanya, Claudia Pieper, va retornar les restes de vint hereros i namas al país de Namíbia. Tot i això, es creu que encara queden uns 3.000 cranis d’aquestes poblacions repartits per diversos museus i universitats alemanyes.

Durant la cerimònia del lliurament, el govern alemany va reiterar el “reconeixement de la responsabilitat històrica i moral” d’Alemanya però no va anar més enllà. És cert que si ho comparem amb Turquia, això ja és molt. A Turquia no volen ni parlar del genocidi armeni, és un tema tabú que pot portar a la presó si és tractat.

At – Però és Alemanya comparable a Turquia en aquest sentit? Jo pensava que no. Segons tinc entès a Alemanya la llibertat de premsa està força consolidada, a més es tracta d’un país de tradició democràtica, un país modèlic en molts sentits, que funciona bé. O això em sembla a mi. No puc entendre com aquest país no demana perdó oficialment als pobles herero i nama. Quant val el perdó? Demanaria perdó Alemanya si no suposés cap pagament? I quin valor tindria, aleshores, aquest acte?

Bat. Sí que ho va fer amb l’holocaust, el país va demanar perdó oficialment i va pagar nombroses sumes de diners després de la guerra. Seria impensable que Alemanya no reconegués l’holocaust ni demanés perdó oficialment a les diverses comunitats que van patir el genocidi. Però en canvi no ho fa amb aquests pobles de Namíbia.

At. També és cert que l’holocaust ha estat molt més conegut que aquet genocidi africà. Jo no en tenia ni idea d’aquest fet... Potser és per això que Alemanya no actua de la mateixa manera.

Bat. Aleshores, si l’holocaust fos poc conegut popularment, podria ser que Alemanya no el volgués reconèixer...? Sembla difícil d’imaginar.

At. No ho sé, però el fet que no vulguin reconèixer el genocidi dels herero em fa pensar que potser farien el mateix amb l’holocaust si la gent no el conegués. Al cap i a la fi, demostren que no existeix un penediment real. Si existís ja faria anys que haguessin demanat perdó. Ni tant sols se’ls hauria d’exigir.

Bat. Realment trobo que és una llàstima que Alemanya actuï d’aquesta manera. Per molts és un país a seguir en diversos aspectes. Si Alemanya no reconeix genocidis, com ho poden fer països menys democràtics? Espero que algun dia ho facin, i que no triguin gaire. És un país exemplar en molts aspectes, costa entendre com poden embrutar la seva reputació d’aquesta manera.

At. L’embruten pels pocs que s’assabenten d’aquest genocidi, com nosaltres.

Bat. I pels habitants de Namíbia, és clar, que amb prou feines superen els dos milions de persones.

Conversa de dos ésser humans

-          La religió impedeix el desenvolupament.

-          Quin desenvolupament?

-          Doncs el desenvolupament, cap a una societat més justa i lliura. Hi ha molts punts on si no fos per la religió, estaríem més desenvolupats socialment, com l’eutanàsia. Per culpa de la religió ha costat molt aconseguir els drets dels homosexuals, de les dones, o a l’avortament, i segur que la religió encara lluitarà durant molt de temps perquè es torni enrere.

-          Jo no parlaria tant de la religió, sinó de l’Església.

-          Bé, sí, l’Església. Però es basa en la religió.

-          Es basa en un tipus de concepció de la religió. La idea que en tenen ells, o que volen que es tingui.

-          Sí, és clar, no tota la gent religiosa és tan tancada com ells.

-          Fins i tot una persona religiosa pot ser tan oberta com sembles ser tu.

-          Home... Amb la religió catòlica?

-          Sí.

-          Ho dubto.

-          Potser generalment no es troben gaires casos, però la religió pot ser entesa de moltes maneres diferents. Fins i tot la religió podria ser un motor d’aquest desenvolupament de què parles.

-          ...

-          La religió és tan relativa com totes les altres coses. No predicava Jesús la igualtat, el respecte, la generositat...?

-          Home sí, però això ja no s’ho creu ningú. L’Església ha anat manipulant la religió com li ha donat la gana i al final ha acabat predicant una cosa que no té ni cap ni peus avui en dia.

-          Però això és el que prediquen ells, no totes les persones que són religioses.

-          Però ha manipulat la religió canviant-la com li convenia.

-          Ho ha intentat, i molts de nosaltres ens pensem que ho ha aconseguit. Però per sort no és així, en alguns casos la religió és un element positiu. Depèn de com l’entenguis.

-          Sí, és clar. L’estiu passat vaig anar a Suècia, i van fer una manifestació a favor dels drets dels homosexuals. Em va sobtar moltíssim veure que entre els manifestants hi havia un grup de capellans gays! Clar que allà són protestants, no catòlics.

-          Però això no hauria d’importar. Al cap i a la fi l’origen és el mateix, ells han sabut interpretar la religió d’una altra manera. A Llatinoamèrica, per exemple, els capellans són molt més propers al poble, cooperen junts per millorar molts aspectes socials. Possiblement també s’oposen a l’avortament o a l’eutanàsia (clar que també la societat és diferent en general), però almenys això ja demostra que treuen un profit més positiu de la religió i els seus valors.

-          Quants papes llatinoamericans hi ha hagut a la història?

-          Cap. I mira que hi ha molts més creients catòlics allà que a Europa.

-          Realment ha arribat un moment que el Vaticà s’ha deslligat completament de la religió...

-          Estic bastant d’acord. És per això que no hauríem de criminalitzar la religió, sinó l’ús que se’n faci.

-          Sí, però aquí a Europa em sembla que la religió ja no és tan necessària com era abans. Crec que avui tenim altres mètodes per explicar el món, com la ciència.

-          Hi ha moltes coses que la ciència no pot explicar, a part que ciència i religió poden tenir funcions diferents, no tenen perquè ser excloents.

-          Capital de Tailàndia?

-          Bangkok.

Sobre això dels estats

Recordo quan era petit i em mirava la bola del món que m’havien regalat per l’aniversari. Me la mirava i em feia gràcia veure tots aquells països de colors diferents, que alguns em sonaven i d’altres no, i sentia aquella sensació de tenir el món a les meves mans.

At. Si fos el meu fill em preocuparia...                                                                         

Bat. Calla i escolta.

Veia el món com una cosa ben senzilla i ordenada. Hi havia alguns països més grans que altres, però bé, si fa no fa, tots estaven allà, ben posats, amb les seves ciutats i les seves capitals subratllades. Feia poc que havien aparegut més d’una dotzena de països nous, però amb aquella magnífica bola del món a les mans semblava que el món hagués estat d’aquella manera des de sempre, i que hagués de ser així en el futur. Tot semblava ben fàcil d’entendre, els continents, els oceans, els països, els mars, les ciutats, els llacs i els rius.

Després vaig veure que Espanya no era l’únic país on hi havia fronteres internes anomenades comunitats autònomes, províncies o comarques, sinó que altres països com França també tenien coses semblants, o els Estats Units, o fins i tot Bòsnia i Hercegovina! I també vaig descobrir que el que passava a Espanya amb les Illes Canàries, que queden una mica lluny, també passava amb altres països, com França, o els Estats Units, que tenen illes encara més lluny que les Canàries, molt més lluny.

At. En aquest cas Bòsnia i Hercegovina em sembla que no en té.                               

Bat. No destaca pas pel seu passat colonial...

Després, un dia vaig descobrir que existia l’ONU. Em va semblar una cosa molt bonica, ja que anava molt d’acord amb la meva bola del món, amb l’ONU em semblava que tot estigués ben posat i ben ordenat, tots els països allà representats i dialogant com bons amics. Fins que un dia... Vaig veure que Taiwan no estava dins de l’ONU.

Aquell dia tot va canviar. Vaig tornar a mirar-ho bé, i no, dins els estats membres de l’ONU, Taiwan no hi era. I tots els altres sí. Aleshores, vaig començar a veure que tot era més complex del que semblava. Un temps més tard vaig descobrir que hi havia un lloc anomenat Puntlàndia, i un altre anomenat Somalilàndia. Segons deia, eren estats “de facto”. No apareixien a la meva bola del món. Estaven dintre de Somàlia, però fora del control d’aquest país! Em vaig començar a posar nerviós. Què coi volia dir això d’estat de facto? Doncs resultava que era un estat totalment autònom, com qualsevol altre, però que no estava reconegut per la comunitat internacional, és a dir, per la resta de països. Un temps més tard Abkhàsia se’m va presentar davant dels nassos. Qui ets tu? Sóc Abkhàsia, un estat de facto, dins de Geòrgia, però fora del seu control. I després va venir Trandsnístria, que li passava el mateix amb Moldàvia. I el Nagorno-Karabakh, amb l’Azerbaijan. Resultava que el món estava ple d’estats de facto?! Això volia dir que Somàlia, Geòrgia, Moldàvia o Azerbaijan no eren com la meva bola del món me’ls havia presentat? No m’ho podia creure...

Després van venir regions com la del Sàhara Occidental o Palestina, que són una mena de regions menys... Definides. No eren estats reconeguts, però tampoc actuaven exactament com a tals. Algunes zones d’aquestes regions estaven sota control d’altres països (com Marroc o Israel). Vaig començar a entendre que la meva bola del món... M’havia amagat moltes coses.

I com sempre, va arribar un moment en què vaig haver d’acceptar que no tot era tan senzill. La idea d’estat tampoc. Les Illes Cook, o Puerto Rico es reconeixen com estat però no apareixen en la mateixa categoria en els mapes. En canvi Taiwan sí. Hi ha estats pràcticament inexistents com Somàlia, o regions fora de control d’altres estats com al Congo o Mèxic que en el mapa apareixen com qualsevol altre. Kosovo, què és? Alguns estats l’han reconegut, altres no, és un estat, sí, però de quin tipus? No es troba dins les Nacions Unides, però té sobirania sobre el seu territori. I Xipre? Una de les fronteres més impenetrables del món creua tota l’illa, però aquesta frontera no apareix pas en la majoria de mapes. I l’estat del Vaticà? I Taiwan? El seu nom oficial és República de Xina. La Xina diu que és Xina, ells diuen que no, i només catorze estats hi mantenen relacions diplomàtiques. No es troba dins l’ONU. Però en els mapes apareix com un estat igual que els altres.

He acabat acceptant que si Somàlia apareix unida i dins l’ONU, i el Nagorno-Karabakh no està reconegut per cap estat del món, la idea d’estat és molt subjectiva. I el que et posin dins un mapa també. Al cap i a la fi, tot es basa en reconeixements. A poc a poc ho vaig superant, fins i tot ho trobo espantosament interessant. Continuo estimant-me la meva bola del món, però me la miro d’una altra manera, sé que amaga moltes coses, les quals espero anar descobrint.

At. Bé doncs...

Bat. Bé.

At. ...  Com ho ha dit, Nagoro què?

Bat: Nagorno-Karabakh.

At. Ah, sí, és clar. Deu ser bonic.

No fem el ridícul si ens n'anem a Qatar, sisplau!

Fa uns mesos vaig veure un programa presentat per un home anomenat Jordi Évole. En aquella ocasió se n’anava a Qatar, em sembla que amb la intenció de descobrir si eren certes les paraules del president del Futbol Club Barcelona, Sandro Rossell, sobre el fet que a Qatar la gent era molt feliç.

Durant el reportatge mostra la precarietat dels immigrants provinents d’altres països asiàtics com Bangladesh o l’Índia, els quals cobren uns sous molt més baixos que els qatarians i molts d’ells pateixen l’adquisició del seu passaport, amb la qual cosa queden totalment subordinats a l’empresa que els contracta i no poden tornar al seu país. No sé si aquesta gent és gaire feliç, més tenint en compte que la felicitat és un concepte tan relatiu.

Pac - Aviam, tot s’ha de dir, aquests immigrants hi van perquè volen. Encara que cobrin molt menys, els sous són molt més alts que el que guanyarien en els seus països.

Sel - Però això no justifica res, són persones treballadores com qualsevol altra i això que els fan amb el passaport hauria d’estar totalment prohibit. És evident que aquesta gent no és feliç, el Rossell que s’ho faci mirar!

Pac - Acaba de dir que la felicitat és relativa!

Sel - Doncs digues-li això al senyor Rossell!

Pac - Ara no fiqui el Rossell pel mig que ell no hi té res a veure!

Sel - Però si s’hi va ficar ell sol!

Pac - Visca el Barça!

Sel - Inepte!

Silenci sisplau! Facin el favor de deixar-me parlar. Si volen discutir de futbol després tindran l’ocasió. El que estic explicant no té res a veure amb el Rossell ni amb el Barça, si em deixen seguir veuran de què va la cosa.

El que em va cridar més l’atenció del reportatge, i aquí és on focalitzo l’atenció, va ser l’entrevista que el senyor Évole va fer després al vicepresident de la Qatar Foundation, una fundació sense ànim de lucre creada per l’emir de Qatar i la seva dona amb l’objectiu d’impulsar la recerca en l’àmbit científic i així desenvolupar aquest petit país cap a un futur menys dependent del petroli.

Sel - Això és el que deuen dir ells...

Pac - Que callis et diuen!

El que em va semblar força crític va ser la manera com Évole va conduir l’entrevista. Una de les coses que va fer va ser treure un paper on tenia algunes frases apuntades pronunciades per un tal Fatwa de Yusuf Al-Qaradawi, el qual dóna nom a una de les beques per estudiants que ofereix l’organització, i que sonen molt malament a Europa, ja que recullen opinions antisemítiques, homòfobes i masclistes. Des d’un to que personalment em va semblar agressiu i a la vegada burleta, amb una voluntat més de polèmica que de comprensió, l’entrevistador  va treure aquests temes i va xocar, pregunta rere pregunta, contra el mur de la ignorància. De la seva pròpia ignorància. És a dir, la resposta del vicepresident de la fundació era constantment la de: vostè no coneix la meva cultura, jo sí que conec la seva, per tant no entén el nostre punt de vista. I Évole, més que fer-li cas, tornava a citar una de les polèmiques frases d’Al-Qaradawi. Millor evito parlar del final de l’entrevista, on vaig sentir una contundent vergonya aliena.

Possiblement el programa resultava molt interessant per aquell que no conegués el país de Qatar, però reitero que l’entrevista estava molt mal formulada. A través d’aquesta entrevista no es va extreure cap idea sòlida de l’entrevistat, sinó més aviat de l’entrevistador: la seva ignorància envers com entrevistar i envers la cultura àrab i musulmana. O, possiblement, la seva voluntat de crear polèmica buida i barata a partir de qualsevol oportunitat.

No sé què és pitjor per un “periodista”, però està clar que la ignorància i la falta de respecte cap a l’entrevistat és un obstacle infranquejable cap a l’entesa. Això està claríssim com a idea, però no tant com a fet. No podem anar-nos-en a Qatar a reivindicar els drets humans, d’una forma agressiva com la que vaig veure en el programa, per molt humans que siguin aquests drets. Em considero un profund amant dels drets humans, però al cap i a la fi els van redactar unes persones concretes, i es poden entendre com els valors resultants d’una evolució exclusivament occidental. Una evolució que, de moment, no ha existit a molts països.

Trobo molt necessària la lluita en favor dels drets humans, però s’ha de vigilar molt com es formula. No crec que imposar-los sigui una bona solució.

Lam - Però els drets humans són un mínim. Jo els entenc com un mínim comú per totes les societats, una cosa necessària.

Sí, jo també els entenc així, però no sabem si tothom en aquest món comparteix el nostre punt de vista. Durant l’època colonial es va imposar el cristianisme a molts països ja que existia el convenciment que el cristianisme era la veritat i era necessari propagar-lo. I en bona mesura es va aconseguir. Però avui en dia critiquem això que es va fer. 

Està força assumit com a concepte, però de vegades costa integrar totalment  la idea de relativisme cultural, és a dir, que cap cultura és millor que cap altra. Si primer acceptem això, després podrem començar a treballar cap a l’enteniment i l’enriquiment mutu. Els nostres drets humans poden ser una exportació molt interessant de la nostra cultura, però a la vegada podríem importar aspectes molt útils de les altres.

Luc - Això sona molt bé, però després et trobes amb cultures que practiquen l’ablació, o que són caníbals. Què hem de fer en aquest cas?

Ram - Aquí no es practica l’ablació, però mira què passa amb les dones, com no anem totes ben depiladetes, arreglades i amb el tipus, sembla gairebé que deixem de ser dones. Fa anys que no em depilo les aixelles, no em dóna la gana, i de vegades la gent s’ho pren com si hagués decidit deixar de ser dona.

Luc - Home, però no té res a veure això amb l’ablació. No es poden comparar.

Ram - O sí, a escales diferents, però en els dos casos existeix masclisme.

Lam - Perdoni, ara que comentava això de l’ablació que es practica en alguns països, també val a dir que la cultura islàmica ha defensat una idea de banc sense interessos. El Corà criminalitza la usura, i per tant l’interès. Això no vol dir que en els països de majoria musulmana tots els bancs siguin així, però com a reflexió cultural podria ser una “importació” interessant, més en els temps que estem vivint actualment.

Luc - Sí, i què me’n diu dels aborígens de la Polinèsia que es van menjar un turista alemany l’altre dia? Amb aquests vostè creu que s’hi pot dialogar gaire?

...

Pac – Pensava que ja no en quedaven de caníbals.