lunes, 31 de marzo de 2014

Pobles oprimits, pobles germans

Comparteixo dos documents. Primer, un article del company Alex Anfruns escrit des de Cisjordània sobre la brutal i constant repressió que practica l'exèrcit israelià sobre els palestins (http://www.michelcollon.info/La-represion-israeli-del.html?lang=es). Segon, un vídeo del dissabte passat on es veu la repressió que la policia espanyola practica fins i tot sobre els periodistes que intenten gravar les detencions (https://www.youtube.com/watch?v=6d3Nm3hH9fQ&feature=youtu.be).

No es tracta de dues repressions aïllades. Recordem que, per una banda, el govern espanyol ha incrementat la venda d'armes a l'Estat d'Israel, que practica la neteja ètnica i l'apartheid sobre la població palestina. D'altra banda, la policia espanyola realitza cursos de formació a Israel sobre tècniques de repressió i ús d'armes provades en població civil, que després utilitzen per reprimir-nos a nosaltres.

Palestins i europeus som víctimes dels mateixos opressors. Palestins i europeus som germans i companys de la mateixa lluita! Tot el suport al poble palestí!

domingo, 30 de marzo de 2014

La repressió canvia de màscara



Ahir vaig veure una adaptació musical de l’obra Frühlings Erwachen (Spring Awakening), escrita per Frank Wedekind el 1891, que critica la repressió emocional que patien els adolescents de l’Alemanya de finals del segle XIX, emmarcada dins una societat estrictament religiosa, conservadora i hipòcrita. L’obra consta d’un guió dramàtic excel·lent dins el context del segle XIX, però em pregunto fins a quin punt pot arribar a tenir un efecte contraproduent en el context actual. M’explico:

El 2006 Duncan Sheik i Steven Sater van adaptar l’obra original per convertir-la en un musical de Broadway. Personalment no sóc un gran amant dels musicals, però reconec que l’adaptació musical, més d’un segle després de l’obra original, pot suposar un gran pas per apropar l’obra a un públic adolescent (protagonista de l’obra), que generalment es troba força allunyat de les arts escèniques. Però penso que, si bé l’adaptació formal està ben pensada i força ben aconseguida, hi manca una adaptació de contingut.

Hi ha obres que són clàssics, com els clàssics grecs o Shakespeare, el contingut de les quals pot mantenir la intenció i el missatge inicials de l'autor sense necessitat de ser adaptat, ja que parlen d'aspectes humans, inherents en les societats civilitzades d'Occident. Una obra com L'Oncle Vània de Txèkhov, per exemple, gaudeix d'una enorme vigència actualment ja que, encara que estigui ambientada en la Rússia de fa un segle, el que critica és encara ben visible avui: la mediocritat, la debilitat humana, la degradació del medi, aspectes que fins a cert punt són inherents en les societats sedentàries civilitzades i on encara ens hi podem reconèixer. Però en el cas de moltes altres obres els continguts poden patir un procés de desactualització, i per això pot ser necessari fer-ne una nova versió que adapti els continguts a l'actualitat, per així mantenir el mateix missatge i crítica al status quo (sense abandonar la versió original, és clar, al qual constitueix una font primària de gran valor per entendre la realitat d'una altra època).

Així, tornant a l'obra d'ahir, si ens fixéssim en les sensacions principals del públic quan sortia de l'obra, crec que aquestes haurien estat, per una banda, la de tristesa i ràbia per la greu repressió emocional que pateixen els entranyables protagonistes, i  per altra banda, el consol i la satisfacció d’haver assolit, un segle més tard, una societat lliure i oberta, on els adolescents ja no pateixen l’opressió constant d’una església arcaica i d’una educació obsoleta. I és aquí on trobo un resultat contraproduent de l’obra.

Els joves de l’actualitat ja no pateixen repressió emocional? Aquesta pot ser la idea que bona part del públic es formi, de manera més o menys inconscient, en sortir de l’obra. Però sens dubte és una idea falsa. La repressió ha canviat de màscara, però no ha desaparegut pas. Malauradament, a l’any 2014, segueixen produint-se molts suïcidis d’adolescents, així com profundes frustracions, fracàs escolar o marginació. El sistema educatiu no és tan arcaic com el de 1891, però tot i així segueix amb la mateixa estructura, amb un model encara excessivament basat en les qualificacions numèriques i la memorització, i massa poc en l’anàlisi crític i la reflexió (més encara amb la reforma de la LOMCE). Seguim patint un model encara massa basat en el llibre i la paraula, que prioritza algunes assignatures (com matemàtiques o llengua) per sobre d’altres (com plàstica, música o educació física), i que danya l’autoestima de molts estudiants que queden exclosos d’aquest model d’aprenentatge.

El consumisme, la competitivitat i individualisme que promou la cultura de masses i el model d’ensenyament segueixen generant greus traumes que acaben en forma de malalties com l’anorèxia o la bulímia, amb casos com el bullying o amb tragèdies com els suïcidis. Pel·lícules i sèries com les de Disney o més recentment Patito Feo (on un grup de noies anomenades “Las Divinas” marginaven altres nenes per ser lletges) segueixen conformant l’inconscient de molts infants i adolescents, i imposant limitacions i tabús emocionals. La gran majoria de nois segueixen patint els efectes d’una masculinitat excloent basada en el lideratge, l’agressivitat i la força, i moltes noies són víctimes d’una feminitat igual d’artificial però basada en la bellesa estricta i la reducció a objectes de desig. Els nostres adolescents d’avui es veuen obligats a copiar els models que veuen a les pantalles i els anuncis per no sentir-se exclosos, arribant a construir-se unes màscares superficials i emocionals que en molts casos triguen anys a desaparèixer. L’opressió que el 1891 practicava l’Església sobre els adolescents i que tan bé va denunciar Wedekind, la practica avui la cultura de masses; i els tabús sexuals s'han substituït per un bombardeig constant d'erotisme superficial i irreal sota la lògica publicitària del capitalisme actual.

Aleshores, crec que l’adaptació d’aquesta obra hauria d’haver anat més enllà de l’aspecte formal per arribar també a adaptar-ne el contingut, possiblement situant-la a l’any 2014, amb les noves formes de repressió emocional que es pateixen actualment. D'aquesta manera, s'hauria seguit amb l'esperit autocrític (en el sentit de crítica al sistema vigent) que va plasmar Wedekind. Em preocupa que una obra escrita amb voluntat de denunciar aquesta repressió pugui acabar tenint un efecte contraproduent un segle més tard, en assenyalar una repressió que ja ha canviat de màscara, i amagant així la repressió majoritària d'avui. Establint un símil amb l’àmbit polític, pel·lícules com La Lista de Schindler, La Vida de los Otros o El Pianista d’alguna manera tenen un efecte contraproduent semblant, en assenyalar una repressió que ja no existeix aquí i, d’aquesta manera, mostrant implícitament el règim actual com un règim democràtic i lliure. Evidentment, comparat amb el nazisme o els serveis de la Stasi, el règim actual ens semblarà molt acceptable, però qüestiono la utilitat d’aquestes pel·lícules si dirigeixen la crítica cap a una repressió que ja ha canviat de màscara.

Estic segur que si Wedekind visqués avui, hauria escrit el mateix esquema de guió, però ho hauria fet denunciant la nova màscara d’aquesta repressió, situant-la al segle vint-i-u i substituint la religió per la cultura de masses capitalista. Una adaptació així seria el millor homenatge a Wedekind, però, és clar, suposo que això hauria estat massa per Broadway...


lunes, 24 de marzo de 2014

Homo Habilis - Homo Erectus - Homo Sapiens - Homo Logotipus


Pel "dia del pare"

Jo no em vull enrecordar del meu pare només el dia que el capitalisme diu que toca fer-ho. Jo me'n recordo del meu pare cada cop que gaudeixo de tot el que m'ha donat i ha fet per mi, de tot el que he après d'ell i l'admiració per la natura i el bon tarannà que m'ha transmès. I això és cada dia, no només avui.

La dignitat de perdre

Potser a la nostra generació ens toca fer la feina més dura
que és començar el canvi, i ser derrotats i derrotats i derrotats
perquè la següent generació pugui començar a guanyar.
Potser ens ha tocat ser uns perdedors
però ho haurem de ser dignament.

El quart poder a l'aire

Fa menys d'un any van tenir lloc unes portestes contra l'augment del transport públic a São Paulo, però els mitjans tradicionals no n'estaven informant gens. Les protestes no es van aturar, i de fet es van escampar a ciutats limítrofes, però els mitjans tradicionals seguien sense dir res. En pocs dies ja hi havia protestes a les principals ciutats de Brasil, i els mitjans tradicionals van començar a ridiculitzar els manifestants. En una setmana, tot el país es trobava dominat per les manifestacions, que ja no només exigien un preu del transport just, sinó canvis estructurals en el país. Finalment, les televisions, les ràdios i la premsa van haver de començar a informar.

Pocs dies abans de la moguda a São Paulo, a Istanbul un grup d'indignats van ocupar el parc Gezi contra la construcció d'un centre comercial en el seu lloc. Tot i el silenci dels mitjans, l'ocupació del parc es va consolidar. Tot i la posterior ridiculització i criminalització de l'ocupació per part dels mitjans, les protestes es van estendre per tot el país i van fer tremolar el govern. Tot i que un dels principals canals televisius estigués emetent un reportatge sobre pingüins mentre tenia lloc una de les principals manifestacions d'aquells dies, el projecte del centre comercial finalment es va acabar suspenent.

Aquests dies els mitjans tradicionals de l'Estat Espanyol no han informat gens sobre les Marxes de la Dignitat, que porten gairebé un mes recorrent tot el país amb destí a Madrid el 22 de març. Però, paradoxalment, «Dignidad 22M» s'ha acabat convertint en trending topic.

Els mitjans tradicionals han perdut el monopoli de la informació i de l'opinió pública, i han quedat totalment desacreditats (o, per ser més exactes, s'han "auto-desacreditat", en un pèssim intent de seguir la mateixa estratègia del silenci en un context que ja no és el mateix). Les corporacions mediàtiques tradicionals estan perdent l'hegemonia de l'opinió pública de la mateixa manera que s'escola la sorra entre els dits d'una mà. Però qui es quedarà amb aquesta sorra, qui es quedarà amb aquesta valuosa eina de poder, que és l'espai mediàtic?

Cal aprofitar aquesta oportunitat perquè l'esquerra prengui el màxim poder mediàtic possible, com ja va fer durant el moviment obrer amb el repartiment de diaris als treballadors de les plantes industrials. L'obsolescència dels mitjans tradicionals sembla imminent, i potser caldria anar pensant en com guanyar aquest espai fora de control que cada cop agafa més presència. Com van dir Luxemburg o Gramsci, sense el control de l'hegemonia no podrem començar a construir l'alternativa.

Barcelona, de ciutat a publiciutat...





A El País

Diario El País, te estás suicidando. A este paso dentro de poco sólo te van a leer los tontos, y vas a competir con panfletos como La Razón y el ABC, que tienen más experiencia manipulando idiotas, mientras los medios alternativos y democráticos te pasan por delante. No te das cuenta de que la gente se empieza a dar cuenta cuando se la engaña y cuando se la trata de imbécil. Eres la decadencia de los medios tradicionales.

Sobre la repressió policial el 22M



Dissabte el govern va utilitzar la policia per esclafar una protesta pacífica, amb l'objectiu que la violència urbana fes ombra al missatge real del 22M: NO AL PAGAMENT DEL DEUTE IL·LEGÍTIM.

El resultat va ser de més de 100 persones ferides i 24 detingudes que tristament vam haver de deixar a Madrid. Però des de tots els racons de l'estat, els milions de persones que érem a Madrid no ens oblidem de les companyes i companys detingudes. Aquesta és una fotografia de la concentració a la Plaza Castilla on es troben els jutjats, on veiem que la policia segueix fent acte de presència amb la voluntat d'intimidar i criminalitzar la protesta legítima. Ahir al matí rodejaven l'assemblea del 22M, escorcollant les bosses de tothom que s'hi unia.

Ens hem convertit en un estat policial, on un govern neofeixista utilitza la policia com a eina de repressió, intimidació i violència. Recordem que tenim un ministre de l'Interior que és un criminal, responsable de la mort de 15 persones a Ceuta. Repeteixo el que vaig dir fa uns dies: JORGE FERNÁNDEZ DÍAZ ÉS EL PRINCIPAL TERRORISTA DE L'ESTAT ESPANYOL.


lunes, 10 de marzo de 2014

La prensa (tergiversada) que sigue



Tenim una premsa que fa vergonya llegir. Assenyalen sempre uns països determinats a la mínima que es militaritzen i fan els ulls grossos amb uns altres: que si Rússia augmenta el pressupost en Defensa, que si Iran enriqueix urani, que si Corea del Nord fa proves militars... I no diuen res dels Estats Units, que és el principal culpable de la militarització del planeta.

Els Estats Units controlen el principal exèrcit mundial (a més d'empreses d'exèrcits privats), destina 8 cops més pressupost que Rússia a Defensa, posseeix el major arsenal atòmic del planeta, exporta armament per tot el món, bombardeja regularment civils amb avions no tripulats, protegeix Israel, Aràbia Saudita i Rwanda dels seus horribles crims a la regió i té bases militars per tot el planeta. Però això a la premsa li deu semblar normal, secundari, poc rellevant...

Com no s’han de militaritzar Rússia, Iran, Cuba o Corea del Nord amb aquest monstre bèl•lic i terrorista rodejant-los i establint bases en els seus països veïns? Com no s’han de militaritzar si tenen la principal potència militar de la història apuntant-los amb armes de la més alta tecnologia? Com no s’han de militaritzar si els Estats Units ja han atacat militarment Vietnam, Grenada, Líban, Panamà, Somàlia, Iugoslàvia, Sudan, Afganistan, Iraq, Haití o Líbia en les últimes dècades?

(aclaro d'entrada que no pretenc pas justificar la militarització de cap país, menys tractant-se d'estats totalitaris amb necessitats de despesa social, però és necessari criticar el greu biaix de la premsa, que adopta el discurs imperialista i tergiversa la realitat de forma espantosa)

No caiguem en el joc de la confrontació banal



Anem amb compte. No contaminem el procés sobiranista amb idees que freguen la xenofòbia i el nacionalisme excloent. Des del PP s'intenta crear una confrontació entre territoris (amb paraules com les de Monago, per exemple), però no hem de caure en aquest parany, no entrem en el joc de la confrontació visceral entre territoris.

Els treballadors immigrats que van haver de venir van ser les principals victimes de l'Espanya franquista subdesenvolupada, pel drama que significa haver d'abandonar la teva terra. Penso que cal anar en compte en com es diuen les coses, perque pot semblar que es criminalitzi els treballadors que van venir a Catalunya. El context social esta bastant tens amb aquest tema i segons quines paraules poden donar peu a malinterpretacions i major confrontacio.

Si estem tirant endavant un procés sobiranista, ho estem fent per aconseguir un país més just, eficient i lliure de racisme i xenofòbia. Per tant, ho hem de fer des d'ideals humans i socials, assenyalant els opressors reals, tant espanyols com catalans, i no les treballadores i treballadors d'altres orígens. Si no és així, aquest procés perdrà tot el sentit.

http://sociedad.e-noticies.es/el-presidente-de-la-fecac-acusa-a-montserrat-carulla-de-racismo-83479.html

La impunitat dels del Golf


Aràbia Saudita i Qatar (governats per monarquies sunnites) porten anys desestabilitzant Iraq amb el recolzament a grups islamistes armats. El seu objectiu és alimentar la divisió i l'odi entre sunnites i xiïtes, i així debilitar Iraq, que té un govern de majoria xiïta (encara que hagi estat escollit a través d'eleccions).

Evidentment, ho fan amb total impunitat, ja que són importants aliats dels Estats Units i la Unió Europea. Quin país gosaria denunciar que Aràbia Saudita i Qatar financen terroristes arreu de l'Orient Mitjà? Al contrari, encara tenen la poca vergonya de vendre'ls armes, comprar-los petroli o inclús promocionar-los a les samarretes dels equips de futbol...

http://www.liberation.fr/monde/2014/03/08/l-arabie-saoudite-et-le-qatar-ont-declare-la-guerre-a-l-irak-selon-maliki_985607