Què estem fent amb els nostres infants?

Resulta que el centre escolar diu que no sabia res del seu "malestar". Increïble... Com pot ser que una escola no detecti un cas d'assetjament escolar tan brutal com perquè acabi amb un suïcidi? Quina merda de sistema educatiu és aquest que ens omple el cap de ferralla acadèmica i no coneix la realitat de les persones a qui se suposa que està educant? Sento fàstic d'aquest govern que es despreocupa de l'educació dels nostres infants, que retalla el pressupost educatiu per pagar un deute il•legítim i rescatar banquers. Sento fàstic d'aquestes conselleries i ministeris d'ensenyament que deshumanitzen les escoles i les converteixen en fàbriques d'adoctrinament i competitivitat.

Aquesta carta hauria d'aturar el país sencer i fer-nos replantejar profundament què estem fent amb els nostres infants. Necessitem un canvi profund en el model educatiu, volem una escola humana, proactiva, solidària i inclusiva, que ensenyi valors i no dades buides, que ensenyi a compartir i no a competir, que creï persones lliures i no treballadors obedients.

Segueixo preguntant-me on és CSQP

Aquests dies alguns hem estat molt crítics amb l'acord entre la CUP i JxS, sobretot en referència a les nostres companyes de la CUP que, en una situació molt complexa, han pres una decisió molt discutible i al meu parer equivocada. Però no oblidem el paper de les companyes de CSQP, algunes de les quals han criticat molt durament la CUP aquests dies. Jo segueixo pensant exactament el mateix que pensava al novembre. Si CSQP parla de justícia social, de dret a l'autodeterminació i d'estat plurinacional, per què no promou un procés constituent cap a la República Catalana? O com a mínim, per què no mostra una mica més de predisposició per a treballar amb JxS i la CUP vist que els resultats del 27-S van demostrar una clara majoria de vots a favor d'un procés constituent i sobiranista? Per què ha deixat sola la CUP en aquesta lluita de David contra Goliat que, com era d'esperar, ha acabat amb la victòria del relat del més fort? 

Jo he trobat molt a faltar les companyes de CSQP aquests darrers mesos, que haurien pogut ajudar a reconduir el procés constituent sobiranista cap a un procés realment constituent, realment sobiranista, i realment plural i democràtic. Podrien haver decantat la balança i forçar JxS a alliberar-se del control gairebé monopolístic de CDC i haver provocat que CDC es veiés obligada a treure's la careta i demostrar si tot això va de debò o només busquen salvar el partit.

També trobo a faltar una estratègia més enllà de paraules boniques. Em sembla genial reivindicar la justícia social, el dret a l'autodeterminació, l'estat plurinacional... Però per què no parlen de desobediència? O és que realment pretenen assolir aquests objectius obeint el govern central, el Tribunal Constitucional i, el més important, els dictats de la Troika? Quan sento parlar tant d'objectius i tan poc de mitjans (com la desobediència) no puc evitar recordar Syriza.

Òbviament, les coses ara estan més complicades que al novembre si volem que JxS, CUP i CSQP trobin objectius comuns per a obrir un procés popular constituent i sobiranista. Als primers els demanaria replantejar les seves formes, la seva estratègia, reconèixer la seva diversitat, alliberar-se del control de CDC, superar el pensament únic, apostar per un sobiranisme ple i, molt important, aprofitar i participar en els canvis que s'estan obrint a la resta de l'estat. Als segons els demanaria creure's la seva visió plurinacional, una major valentia cap a la desobediència, superar dinàmiques velles de partit i, molt important, seguir desconfiant de CDC.

Què volen aquesta gent?

En l'últim any hem vist com els carrers, places i parades de metro de Barcelona s'estan omplint de policies armats. Sense arribar als extrems de París, ens fan pensar que la presència policial és necessària per combatre el terrorisme. Però em pregunto si no pot ser que això en comptes d'aturar el terrorisme, l'alimenti encara més. En el context actual, la presència creixent de policies amb armes de foc a les mans en espais públics manté la població sota la tensió de l'amenaça terrorista, la qual pot desembocar en la paranoia i, finalment, en la islamofòbia. En la por i odi a les persones musulmanes culpabilitzant-les del terror pel simple fet de professar una religió minoritària. La islamofòbia provoca el sentiment d'exclusió per part de la minoria musulmana, el qual en casos extrems pot provocar una reacció d'aïllament, extremització i confrontació amb la resta de la societat. De fet, la majoria de persones que van participar en els atacs a París eren francesos de segona o tercera generació.

Tot plegat evidencia que el problema és massa profund com per tractar-lo posant policies armats al carrer, l'efectivitat dels quals és discutible en cas d'atemptat (es posarien a disparar les armes de foc enmig d'espais concorreguts? Tindria gaire utilitat això? Té algun sentit com a mesura preventiva?). No té cap sentit que omplin els carrers de policies armats mentre els nostres estats autoritzen cada any la venda de milers de milions d'euros en armes, moltes de les quals acaben en mercats negres i a les mans d'organitzacions armades feixistes com el Daesh. No té sentit omplir els carrers de policies armats mentre no existeix una predisposició per la pedagogia i la integració, tant des de les institucions com des dels mitjans de comunicació. Al cap i a la fi, no té sentit omplir els carrers de policies armats en cap cas si tenim en compte que cada any al nostre país centenars de persones són torturades i desenes moren sota custòdia policial, fets que molt poques vegades són investigats. Això d'entrada ens hauria de fer dubtar de si els cossos policials realment existeixen per protegir-nos a nosaltres, o a algú altre.

Sí que té sentit, en canvi, omplir els carrers de policies armats si coneixem l'informe que va redactar l'OTAN el 2001. Aquell informe buscava preparar les forces armades dels estats membres de l'OTAN per fer front a revoltes populars per part de la seva pròpia ciutadania, no per part d'exèrcits estrangers. I no situava els exemples a països externs sinó en ciutats mitjanes franceses com Nantes o Lille. Casualment o no, aquest informe coincideix amb el procés de desmantellament de l'estat del benestar europeu sorgit de l'especulació desenfranada del seu sistema financer, el qual provoca l'exclusió sistemàtica d'una part de la població. Durant els anys posteriors a aquell informe van tenir lloc contundents aldarulls als suburbis de ciutats com París, Londres o Estocolm, així com la desestabilització d'estats com Afganistan, Iraq, Líbia o Síria, la qual ha portat a l'aparició i extensió de grups islamistes armats que, en casos com l'EI, diverses proves demostren haver rebut finançament, armament i altres suports per part de règims aliats dels estats membres de l'OTAN (com les monarquies del Golf o Israel) i fins i tot dels mateixos membres de l'OTAN, com Turquia o Estats Units, en el seu objectiu de derrocar el govern d'Assad. 

L'ús de la violència a l'Orient Mitjà és un dels causants de l'amenaça terrorista que ara suposadament volen combatre amb més violència (policia aquí, bombes allà). Però realment l'ús de la policia i l'exèrcit vol combatre el terrorisme islamista, o vol mantenir la població europea espantada, paranoica, confosa i immòbil? Ens acostumarem a la militarització creixent dels nostres espais públics, o exigirem solucions reals als problemes globals que patim?

Autocrítica incompleta

Hi ha una cosa que no entenc. Si la CUP ha fet una mostra d'autocrítica amb la dimissió de Manel Busqueta i Julià de Jòdar, per què Junts pel Sí no fa el mateix? O és que pensen que no hi ha motius per l'autocrítica? Que aquesta legislatura s'hagi estat a punt d'anar a la merda per l'enrocament de Mas, que finalment s'hagi optat per un president decidit unilateralment per Mas, que no s'hagi comptat en cap moment amb l'opinió de la militància, que JxS no hagi cedit pràcticament en res, que hagin presentat un pla de xoc que no satisfà les necessitats urgents de la població, que hagin recorregut al TC després d'haver aprovat que el desobeirien, que es neguessin a gravar les converses amb la CUP, que un membre de JxS digués que un cap israelià val per deu caps palestins... Això no requereix cap autocrítica? I no es tracta de rencor ni venjança, es tracta d'una reflexió imprescindible si volem fer les coses bé i culminar aquest procés amb un mínim d'èxit.

Sobiranisme i solidaritat

Per aclarir algunes confusions que he trobat per la xarxa: defensar la plena sobirania d'un poble no significa oblidar-se de la resta de pobles i de lluites.

La lluita per transformar la realitat és múltiple, i es fa des del nivell local, des dels pobles perifèrics, a nivell estatal i també global, i sempre amb un internacionalisme transversal. Les persones que simpatitzen amb la CUP recolzen les lluites dels altres pobles, des de Chiapas fins a Kurdistan tot passant, òbviament, pels comuners castellans, el SAT andalús, l'esquerra abertzale, els miners organitzats asturians, etc. Moltes han participat a les Marxes de la Dignitat a Madrid, han votat En Comú Podem perquè volen un canvi a l'estat, s'han solidaritzat amb preses polítiques com Alfon, que és de Vallecas, o Otegi, d'Euskadi, amb la vaga de Coca-Cola a Fuenlabrada, amb les revoltes de Burgos de fa dos anys, etc. 

Lluitar per la sobirania dels pobles ibèrics no significa mirar-se al melic i oblidar-se de la resta del món. De fet, és més aviat el contrari. És una lluita contra el règim borbònic centralista espanyol, sostingut per l'Església Catòlica i les oligarquies capitalistes que oprimeixen tota la població de l'estat. Jo sempre m'he sentit i em sentiré políticament molt més a prop d'un andalús, gallec, canari, asturià o madrileny que defensi els drets de les oprimides, que d'un català que defensi els privilegis dels opressors.

Un "milagro español" a la catalana?

Tinc la sensació que el 'procés català' comença a tenir certes similituds amb el 'milagro español'. Durant els eufòrics anys de la bombolla immobiliària, cap govern es va atrevir a frenar-la i a replantejar el model econòmic per a fer-lo sòlid i sostenible, encara que en el fons tothom sabia que allò no acabaria bé. En un clima de votants il•lusionats i de discursos èpics recolzats pel conglomerat mediàtic (com el del famós "España va bien", el "estamos en la Champions League de la economía mundial" o el "tenemos el sistema financiero más solvente del mundo"), cap partit de govern es va atrevir mai a qüestionar el mite del 'milagro español' perquè hauria suposat una possible hecatombe electoral i la ira de certs poders econòmics.

Puigdemont, president de consens?

Per tal de sumar el votant de Podem, ICV, i EUiA, de perfil més aviat castellanoparlant, obrer, metropolità i d'esquerres, res millor que fer president l'alcalde convergent de Girona, que arrossega sospites de corrupció, que es va apujar el sou en plena crisi i que va tancar els contenidors amb candaus per impedir que les persones sense sostre hi poguessin buscar menjar. Perfecte. L'independentisme necessita ampliar el seu suport social i no se li acut res millor que això. L'objectiu de la CUP no era fer fora Mas. Era investir una presidència de consens que renovés la imatge del procés i li permetés augmentar el seu suport social.

Ho sento però jo no puc celebrar el que es va acordar ahir. Crec que l'independentisme hegemònic s'ha sortit amb la seva. Espero equivocar-me, perquè jo segueixo volent que Catalunya assoleixi la plena sobirania, però crec que així no anem gens bé. Segueixo confiant en la CUP, evidentment, però el punt 1 de l'acord em sembla incomprensible. I el pla de xoc social, insuficient.

A les companyes i companys de Junts pel Sí

Quan la CUP deia que calia una presidència de consens, no era pas un capritx ni res per l’estil. Jo mateix vaig ser a la Meridiana, a la V, a la cadena humana, vaig votar Sí-Sí al 9N, vaig formar part del 48% de vot independentista del 27S, però sota cap concepte volia en Mas de president. No em semblava un home representatiu de la pluralitat de l’independentisme, tampoc em semblava pas un president que ajudés a sumar nous suports a l’independentisme degut a la seva vinculació amb l’austeritat, la repressió policial i la corrupció del seu partit. I, al cap i a la fi, perquè políticament m’hi sento a les antípodes i no voldria pas que ell fos la imatge principal d’un procés on jo també hi formava part.

Doncs bé, quan Junts pel Sí va dir que “o Mas o març”, totes les persones com jo vam quedar automàticament excloses d’aquest procés que se suposava plural, democràtic i exemplar. Me’n vaig sentir expulsat per part de l’independentisme hegemònic, que forçava la CUP a prendre una decisió contra natura a canvi d’un pla de xoc ineficaç i decebedor. Conec més d’una persona que dubtava entre votar la CUP i votar Catalunya Sí que es Pot i que finalment ho va fer per la primera ja que la CUP havia assegurat que no faria Mas president. I aquestes persones també formen part del 48% independentista que Junts pel Sí automàticament va entendre com una victòria suficient tot oblidant-se de seguir eixamplant la base social independentista.

Aquests darrers dies diversos tertulians de TV3, càrrecs de Convergència i el propi president de l’ANC han criticat molt durament la CUP. Com diu un amic meu, l’independentisme hegemònic difós per TV3, ANC i Convergència ja no només ataca els qui no són independentistes sinó ara també els qui som independentistes però no entrem dins la seva línia de pensament perquè no volem posar els drets socials del poble català en un segon terme. Doncs bé, si segueixen així s’aniran quedant cada cop més sols, fins que s’acabin barallant entre ells per no haver estat capaços d’entendre la seva força, la seva diversitat ni el país on viuen. Jo, mentrestant, seguiré lluitant pels meus principis, sense caure en els xantatges, les mentides ni els insults que dominen la política d’avui. Si algun dia estan disposats a refer un procés sobiranista realment democràtic, divers i ètic, per suposat poden comptar amb mi.

Què vol dir "fills de puta"?

No entenc per què 'fill de puta' és un insult. Quan llegeixo alguns insults així que van adreçats a totes aquelles persones que hem votat i que simpatitzem amb la CUP, primer de tot em sobta una cosa. En cas que la nostra mare no sigui puta, aleshores què? Com ens podem sentir ofeses en aquest cas? Seria com si algú pretengués insultar-me dient-me 'moro' o 'sudaca', quan no ho sóc. I encara que ho fos no entenc quin seria el problema, de la mateixa manera que tampoc ho entendria si la meva mare fos puta. Vull dir, hi ha moltes dones que es veuen obligades a exercir la prostitució precisament per donar un futur als seus fills. Jo a la meva mare me l'estimaria i me'n sentiria igualment orgullós tant si fos puta com si no. Si fos presidenta de CaixaBank, torera, presidenta en funcions o caporal de l'exèrcit, potser aleshores això em generaria un malestar important i em podria arribar a ofendre si em diguessin 'fill de presidenta de CaixaBank'. Tot i que vaja, l'amor que sentim és tan gran que dubto que cap paraulota ens pogués arribar a fer sentir avergonyides de les nostres mares.

Qui és el traïdor?

Alguns parlen ara de la CUP com a traïdors. Jo, com a votant de la CUP-CC, no em sento pas traït, tot el contrari. Em sento profundament respectat, ja que el meu era un vot independentista però també feminista, anticapitalista, ecologista i per NO fer Mas president.

Em pregunto, en canvi, com em sentiria si hagués votat Junts pel Sí, quan Mas havia deixat clar que el país anava per davant de qualsevol persona, que ell no seria un problema pel procés i que "podia encapçalar la llista i també la podia tancar". 

Qui és, aleshores, el traïdor?

Estem fent les coses bé?

Fer Mas president seria allargar un procés agònic que ja no porta enlloc perquè s'ha basat en el xantatge, el partidisme i la mentida per part de Convergència. Cal repensar el procés sobiranista per fer-lo realment sobiranista. Això vol dir fer-lo, primer de tot, democràtic i divers, sense monopolis, mentides ni personalismes. Vol dir fer-lo social, és a dir, blindant els drets bàsics de les persones, no utilitzant aquests drets com a carta negociadora. També vol dir fer-lo coherent, és a dir, aspirant a una sobirania plena, on sigui el poble de Catalunya el qui decideixi, en comptes de la Troika, el Tribunal Constitucional o els lobbies financers.

Aquesta serà l'única manera d'aconseguir que el procés sobiranista pugui arribar a ser realment majoritari i realment sobiranista.

Quan l'independentisme opera com a engany

Acabo de llegir un article al diari Ara titulat "La CUP no sap què són les dretes", d'un tal Pere Sampol, que m'ha deixat de pedra. Bàsicament ve a dir que CDC no és un partit de dretes. Fins on hem arribat?

Veure com gent treballadora afectada per l'estafa financera (com gairebé tothom) repeteix el discurs mediàtic de culpar de tot a la CUP i no expressar cap crítica a la figura d'Artur Mas, em fa pensar que Xavier Monge té raó quan diu que el "procés" ha estat el major frau de la política catalana.

Aquest article al diari Ara em sembla infumable i insultant. Primer de tot, dir que CDC no és un partit de dretes demostra una ceguera nacionalista molt, molt preocupant. Per no parlar de fanatisme. Dir que no és de dretes el partit que fins fa quatre dies ho pactava tot amb el PP, que ha estat fent negoci amb la salut de tots, que va votar a favor de la reforma laboral del PP, que ha utilitzat la violència policial sistemàticament i que ha privatitzat tot el que ha pogut perquè els seus amics es fessin encara més milionaris, és insultant per la gent que ha mort en llistes d'espera, per la gent que ha estat assassinada impunement per la policia catalana i per la gent que s'ha suïcidat per desesperació econòmica. Això primer de tot.

Segon. Aquest articulista demostra no entendre res sobre la CUP. No només es tracta d'investir una presidència de consens que permeti ampliar la base social sobiranista, sinó també aprovar un pla de rescat social que realment sigui eficaç i blindi els drets bàsics de les persones. Es tracta de no fer president un home que s'ha basat en el xantatge constant, primer contra ERC, ara contra la CUP, per imposar els seus interessos. Un home que ha demostrat reiteradament que posa les condicions personals per davant del país i del procés.

I tercer. Aquest articulista demostra no conèixer CDC, o voler-nos enganyar. Ja està bé de culpar de tot únicament el govern espanyol, quan el sostre de dèficit autonòmic va ser pactat, tant al Parlament com al Congrés, per PP i CiU, els mateixos que fins al maig passat es van dedicar a vendre's la ciutat de Barcelona mentre milers de persones (sobre)viuen sota el llindar de la pobresa. Dir que les retallades de CiU eren inevitables és insultant quan veus que el frau fiscal català, la corrupció de Convergència, el salari dels Mossos d'Esquadra, o un projecte com el Fòrum de les Cultures, suposen una quantitat de milions molt més gran que la que JxS vol destinar al rescat social. Culpar de tot únicament el govern espanyol i al mateix temps fer manifestacions amb la bandera de la Unió Europea i la cara gegant d'Angela Merkel, ja no només és insultant sinó també ridícul. Una enorme cortina de fum de fanatisme nacionalista.

Veure que tanta gent precaritzada per l'estafa econòmica ataca la CUP i defensa aferrissadament Mas em sembla profundament preocupant com a país i demostra que a Catalunya necessitem canvis molt més enllà de la independència. També demostra que el procés, si el fem així, és un frau absolut.

Repensem el procés

Tinc la sensació que això que hem anomenat "el procés" ha entrat en una fase terminal, si és que no ha mort ja. Potser és que no va néixer bé. Potser és que no hi ha hagut un esforç prou ampli per entendre el país on vivim i entendre la diversitat de l'independentisme. Primer de tot, cantar victòria amb un 48% de vot explícitament independentista i oblidar-se de la necessitat d'eixamplar aquesta base social, ha estat un greu error per part de Junts pel Sí i alguns sectors de la CUP, sobretot quan davant no hi tens un mediocre com Rajoy, sinó un estat membre de la UE i l'OTAN, la qual cosa requereix el màxim suport possible, tant a Catalunya com Espanya. 

Al mateix temps, sembla que Junts pel Sí ha confós el seu 39,5% de vots amb la majoria absoluta d'escons independentistes a la qual s'arriba sumant-hi la CUP. La coalició encapaçalada per Romeva i liderada per Mas ha forçat la CUP a una situació asfixiant per aquest partit, explotant les seves divisions internes. Junts pel Sí no ha entès que calia cedir perquè tots els actors del procés es poguessin sentir respectats. Penso que el més intel•ligent pel "procés" hauria estat investir una presidenta de consens amb el màxim suport possible (podria haver estat Carme Forcadell) i unes vicepresidències fortes on Mas i Junqueras tinguessin un paper destacat i visible (recordem que la CUP mai ha parlat de fer desaparèixer Mas). En comptes d'això, s'ha creat una greu polarització - i creixent confrontació - tant en el si de la CUP com en el si de l'independentisme entorn la investidura de Mas, quan el propi president en funcions havia dit que ell no seria cap problema pel procés i que no es tractava de qüestions personals. Novament ha demostrat el valor de les seves paraules.

El que no pot ser és que el grup gros es basi en pressionar el grup petit i forçar-lo a prendre decisions contra la seva naturalesa, amb l'altíssim risc de carregar-se el que a dia d'avui és la principal font de creixement independentista. I això és el que han acabat fent. El dèbil 48% que artificialment es tradueix en una majoria absoluta d'escons, ha estat avortat per la incompetència dels partits. I davant d'una catàstrofe d'aquestes magnituds resulta absurd responsabilitzar només el petit, que és el que té menys poder de maniobra i de pressió...

Amb tot, cada dia em sento més allunyat d'aquest procés en fase d'agonia. Crec que cal reconstruir un procés realment sobiranista des dels espais realment sobiranistes. I quan parlem de sobirania no parlem només de banderes, sinó sobretot de drets i democràcia. Potser és cert que l'independentisme ha volgut anar massa ràpid, que s'ha sobrevalorat en excés, i ha acabat implosionant. Potser cal teixir la sobirania des d'aquells que defensen la plena sobirania, sobretot en un moment com ara en el qual s'ha modificat notablement l'escenari polític estatal i s'han obert esperances de canvi entre molta gent, la qual cosa demostra que l'independentisme no es pot despenjar - ni encara menys confrontar - a les forces progressistes i sobiranistes d'abast estatal. Hi haurà qui es basarà en donar la culpa de tot a un sol actor i en treure bromera per la boca, però el que convé en realitat és una profunda reflexió de tot plegat i un esforç per part de tots els actors per entendre l'escenari on ens trobem, el país on vivim i, sobretot, el país que volem.

Un cop per despertar

El suïcidi (o assassinat) de l'Alan, un noi que va patir assetjament escolar sistemàtic pel fet de ser transsexual, és com un cop de puny a aquesta societat barcelonina i catalana que sovint es creu molt moderna, molt alliberada, un exemple per la resta. És un cop de puny a un model educatiu qüestionat des de fa dècades per ensenyar a competir i no a compartir, a una cultura de masses que segueix arrossegant una intensa càrrega patriarcal, a una societat que es creu democràtica però que des que neixes et segresta dins un gènere amb uns atributs imposats, a una comunitat LGBT que massa d'hora s'ha cregut lliure i ha oblidat la lluita sota la carrossa. El que va passar l'altre dia ens ha de fer reflexionar, i molt, com a societat i com a poble.

Més dubtes sobre l'estratègia cap a la independència

Tant la CUP com els Conservadors britànics com els neofeixistes francesos del Front Nacional volen sortir de la Unió Europea. A algú se li acudiria posar-los al mateix paraigua i intentar que construissin un projecte plegats? La seva visió de la UE, les seves formes i els seus objectius de fons són radicalment contraris. No tenen res a veure.

Cada dia em pregunto més intensament si té cap sentit intentar construir alguna cosa juntament amb els representants de la burgesia catalana, aquells que no tenen cap escrúpol en fer negocis amb la nostra salut i en utilitzar la policia per reprimir els qui protesten. Per alliberar-nos del règim borbònic i l'estat capitalista que el sosté, potser seria més eficient i intel•ligent fer-ho juntament amb la resta de forces polítiques de l'estat que també aspiren a aquesta ruptura i a la plena sobirania dels pobles. A part que segueixo convençut que CDC mai no ha volgut la independència de Catalunya (sinó crear una cortina de fum i posar-li un sostre que la perpetuï i neutralitzi), penso que tampoc tindria cap sentit crear un nou estat perquè fos igual de corrupte, de repressiu i d'injust com el que tenim ara. 

Ho sento, potser és que sóc anarquista i no ho sé, però per mi la independència no té sentit si no és per a construir una república socialment justa, ecològica i democràtica. I sé que amb els representants de la burgesia neoliberal això, simplement, no es pot fer. Per perdre el temps en una lluita de banderes, prefereixo unir-me als que porten la bandera de la resistència.

Què entenen per "país"?

Alguns diuen que la CUP no mira pel país. Però què entenen per "país"? Entenen Gallecs, l'espai verd del Baix Vallès que el govern de CDC vol vendre's a una empresa de logística? Entenen Aigües Ter-Llobregat, l'empresa de gestió de l'aigua privatitzada per quatre duros pel govern de CDC? Entenen els Centres d'Atenció Primària, molts dels quals han estat tancats degut a les retallades pactades entre CiU i PP-PSOE? Entenen les autopistes, les quals porten anys amortitzades i segueixen sent privades perquè els amiguets d'Abertis segueixin forrant-se a costa nostra? Entenen el Delta del Llobregat, que CDC volia destruir per fer-hi un macrocomplex de casinos, hotels i prostitució? Entenen les comarques, pobles i ecosistemes gironins per on han fet passar la línia de Molt Alta Tensió? 

Tinc la sensació que hi ha molta èpica i molta pela en tot plegat, i molt, molt poc país i respecte per les persones.

Sobre l'atzucac de la CUP

Votin el que votin les militants i simpatitzants de la CUP el diumenge, em semblarà respectable sobretot per la forma com s'ha portat a terme la resolució d'aquest atzucac entorn la investidura de la presidència de la Generalitat. Les formes de la CUP s'han caracteritzat, primer de tot, per un profund respecte a les votants, pel continu debat intern i per un funcionament radicalment democràtic, tres aspectes que tant de bo existissin també entre els altres partits, començant pels que integren la coalició de Junts pel Sí.

Jo personalment no crec que pugui assistir a l'assemblea per temes laborals, però si hi anés, votaria 'No' a la proposta de Junts pel Sí (i això és el que demano a les companyes que hi participaran), i seguiria exigint a aquesta coalició que respecti el mandat democràtic dels seus votants tot presentant una candidatura de consens, un pla de xoc social realment eficaç i una voluntat clara per tirar endavant el procés constituent cap a la República Catalana. La proposta de Junts pel Sí em sembla molt insuficient en l'àmbit social. Per començar, moltes de les propostes en matèria d'habitatge i pobresa energètica ja haurien d'estar-se implementant, ja que així ho va votar el Parlament el juliol passat. Aleshores, el que primer ens hauríem de preguntar és per què encara no s'estan implementant. Al mateix temps, hi ha altres propostes que depenen de la continuïtat del procés, altres que estan indefinides, moltes que brillen per la seva absència i, a sobre, no es cancel•len les privatitzacions realitzades i per realitzar. Ah, i Mas de president, és clar.

És a dir, la coalició que suposadament ens ha de portar a la independència no està mostrant un compromís gens clar per respectar els drets humans de la població catalana, no està respectant el mandat del Parlament de Catalunya, està privatitzant Catalunya i segueix obstruïda en una postura exageradament personalista al voltant d'un candidat que no és de consens. Com poden parlar de drets, de sobirania i de democràcia després de tot això? No sé com ho veieu, però jo sento que amb això no anirem enlloc. Evidentment que la proposta també comporta algunes millores, però tant com perquè valgui la pena posar-li un sostre a l'independentisme tot frenant el seu potencial de creixement? Tant com per carregar-se bona part de la credibilitat que té la CUP entre amplis sectors activistes? Ho dubto molt. El paper de Junts pel Sí (per no dir Junts pel Mas) em sembla que evidencia el domini per part d’un independentisme purament nacionalista, liderat per unes persones que mostren molt poc respecte pels nostres drets bàsics, pel Parlament de Catalunya i pel propi territori català que s’estan venent per quatre duros. A més a més evidencia que, a nivell institucional, aquest procés s'està tirant endavant a base de xantatges, mentides i pensament únic. Així no anem enlloc. Necessitem un independentisme democràtic, plural i que mantingui el seu potencial de creixement. Un independentisme que serveixi per a crear una república justa capaç de presentar una alternativa a la dictadura dels mercats que ens imposa la Troika i l'estat espanyol. I veig que la proposta de Junts pel Sí no va en aquesta línia, de fet s'hi queda molt lluny.

No sé molt bé què hauríem de fer però realment veig que així no anem enlloc. La independència de Catalunya no és una fi en si mateixa, sinó una eina per assolir la justícia social, una democràcia radical i la plena sobirania dels Països Catalans. Recordem això perquè de vegades sembla que entenguem la independència com una fi en si mateixa, com sembla que la presenta Junts pel Sí. I d'aquesta manera mai aconseguirem sumar una majoria popular prou clar com per tirar endavant aquest projecte ni per a convertir-lo en una proposta creïble i alternativa a l'estatus quo. Potser hauríem d'apostar per un sobiranisme de classe, que realment suposi un alliberament nacional i social, que podria comptar perfectament amb el suport d'ERC, la CUP, ICV-EUiA, Podem, Barcelona en Comú, Equo i altres formacions de l'esquerra que aposten per una ruptura amb el règim borbònic centralista i per avançar cap a l'autodeterminació dels pobles de l'estat. I amb un ampli potencial de creixement. 

Des del meu punt de vista, la burgesia neoliberal representada per CDC ja ha demostrat prou vegades un compromís molt escàs amb el poble de Catalunya, amb l'alliberament nacional i, de forma encara més descarada, amb els drets bàsics de les persones. Personalment sento que la CUP no té res en comú amb aquest partit, ni tant sol la forma com entenen l'independentisme. Per alguna raó, algú (diguem-li ANC o Òmnium) va creure que la CUP i CDC havien de treballar plegats ja que els dos són independentistes. Seria com dir que la CUP, els Conservadors Britànics i el Front Nacional francès han de treballar plegats perquè comparteixen l'objectiu de sortir de la Unió Europea. Crec que no hi tenim res a construir amb CDC, perquè la independència no és una fi, sinó un mitjà. Perquè l'independentisme hegemònic és una farsa, una cortina neoliberal per vendre's els nostres drets i la nostra terra, no una eina per assolir l'alliberament del règim borbònic i construir una república justa i democràtica. Anem lents perquè anem lluny. Seguim construint la unitat popular per l'alliberament nacional i social del nostre poble i de la resta de pobles germans. No alimentem un nacionalisme xantatgista que mai ha pretès cap canvi estructural, sinó només distreure'ns per seguir-se omplint les butxaques impunement.

Cal una nova etapa de l'independentisme

El que va passar el 20-D a Catalunya demostra que si l'independentisme es desvincula dels canvis polítics que estan tenint lloc a la perifèria i les grans ciutats de l'estat, no arribarà mai a comptar amb una clara majoria popular al darrere. Ahir es va demostrar que Catalunya és un país sobiranista i d'esquerres. L'independentisme, si vol aconseguir una majoria clara i representar realment una alternativa al sistema actual, ha de deixar l'estratègia hooligan de personatges com Pilar Rahola o Mark Serra de demonitzar tot allò que se surt de la línia purament nacionalista. El que va passar ahir demostra, de nou, el que la CUP porta mesos dient. Cal obrir una nova etapa de l'independentisme, que posi el procés realment en mans de la gent, que s'alliberi del monopoli i el xantatge de Convergència i que sigui realment representatiu de la seva diversitat. És necessari que l'independentisme hegemònic deixi de mirar-se al melic i comenci a entendre en quin país vivim. Perquè si no, el "procés" no serà més que una cortina de fum per desviar el debat polític mentre uns pocs fan negoci venent-se els nostres drets i la nostra terra. L'independentisme ha de deixar d'alimentar els falsos tòpics que Espanya no canviarà mai o que Espanya ens roba. L'independentisme no pot tornar a ser mai més antònim de partits que defensen la justícia social, sinó sinònim. Ha de ser una forma d'alliberament i ruptura del règim borbònic lligat a les altres lluites de l'estat sorgides amb el 15-M, una oportunitat de plantar cara a les imposicions de la Troika i l'OTAN, d'assolir justícia social per milions de persones que pateixen feines i vides precàries per culpa de les polítiques de PP, PSOE i CiU. Si no, no superarem l'estadi infantil de la bandereta, com l'espectacle patètic que es va veure al balcó de l'ajuntament de Barcelona abans del 27-S.

En quina violència ens hem de fixar?

Més de 800 denúncies per tortura policial l'any passat a l'estat. La gran majoria quedaran impunes.

Al voltant de cinquanta morts sota custòdia policial cada any a l'estat.

Milers de persones ofegades al Mediterrani intentant entrar a l'estat espanyol.

Desenes de dones assassinades pels seus marits cada any a l'estat.

Milers de famílies que s'han quedat sense casa degut a l'especulació financera.

Centenars de suïcidis per desesperació econòmica en els darrers set anys de crisi.

Milers de persones que han mort en llistes d'espera allargades per les retallades.

Més de 3.000 milions d'euros d'armes exportades l'any passat per l'estat espanyol que provoquen milers de morts arreu del món.

Però ara alguns volen que quan anem a votar només pensem en el fet que Rajoy va rebre una bufetada.

El dilema electoral

De cara a diumenge, estic dubtant entre votar, abstenir-me o dipositar un poema de García Lorca a l’urna. El que tinc clar és que si voto, ja que no ho puc fer ni per Bildu ni per Unidad Popular, ho faré per En Comú Podem. Si finalment decideixo participar en aquest joc de les eleccions, no em quedarà altra que entrar dins la lògica perversa d’aquest sistema antidemocràtic que substitueix referèndums per programes electorals en bloc i on l’opinió pública es dissenya en despatxos de premsa. I participar en aquest joc significa entrar inevitablement en contradiccions tot donant el meu vot a una llista i un programa electoral en bloc que no em representa, però que és el que s’apropa més als meus principis, sobretot davant d’unes altres opcions que són descaradament mercenàries de la patronal i la banca especuladora, com PP, PSOE, Ciudadanos, DiL o Unió. Pel que fa a ERC, sé que al Congrés i Senat fan una bona feina, però el paper lamentable que han dut a terme al Parlament i el monotema independentista d’aquesta campanya per unes eleccions generals, fan que no acabi d’entendre el seu sentit i que me’n senti molt distant. El PACMA m’agrada molt com a forma de visibilitzar políticament l’especisme, però novament em trobo que en un context de regressió social i democràtica tan greu com l’actual, no em puc sentir representat per un partit que es basa en defensar una sola lluita i a més a més no ho fa de forma prou radical (és a dir, anant a l’arrel de la qüestió: el capitalisme i el patriarcat com a fonaments de l’especisme). 

Però al mateix temps sento que amb aquest vot avalaria un sistema polític en el qual cada vegada crec menys i per això em plantejo si no seria més útil practicar l’abstenció activa. No tant com a forma de desobediència de l’estat espanyol i reivindicació dels Països Catalans, com planteja la CUP (ja que el que no reconec és el Regne d’Espanya resultant del règim del 78, i en el fons l'expansió lingüística i cultural que va conformar els Països Catalans també va ser fruit de conquestes i acords dinàstics), sinó pel que signifiquen en si les eleccions. Unes eleccions que serveixen de narcotitzants per creure que vivim en una democràcia i que podem decidir el nostre futur col·lectiu posant un paper en una urna cada quatre anys, em semblen més aviat una forma de manteniment de l’estatus quo abans que una oportunitat de transformació. Sobretot quan ja fa temps que hem perdut bona part de la nostra sobirania, la qual es troba en espais aliens com Frankfurt, Brussel·les, Washington o la seu de La Caixa. No sé què faré diumenge però faci el que faci tinc clar que no servirà de gaire, sobretot perquè cap de les opcions que puc votar, almenys les que tenen possibilitats de representació, suposarien cap canvi estructural en la propera legislatura, com ara la desobediència a la Troika, l’abolició de la monarquia i el règim del 78, la nacionalització dels sectors estratègics o la sortida de l’OTAN. I ho entenc, perquè no comptem amb l’hegemonia al nostre favor.

I aquí és on trobo que hi ha la clau, en treballar l’hegemonia, la qual tenim molt perduda però que en els últims anys mostra signes de desenquistament. I em plantejo si els partits polítics poden funcionar com a forma d’incidir en l’hegemonia política a partir de visibilitzar les lluites i transformar els discursos (com per exemple quan Podemos va visibilitzar el tema del deute, va començar a parlar de ‘casta’ o quan ara desenvolupa una tasca pedagògica arreu de l’estat entorn el dret a l’autodeterminació de Catalunya), o si no són més que estructures patriarcals condemnades a seguir un cicle d’institucionalització, corrupció i legitimació de l’estatus quo (com els precedents dels partits socialdemòcrates europeus, entre altres).

Darrerament em sento bastant confós. Suposo que ha de ser així, ja que potser és mala senyal tenir les idees ben clares en un món tan surrealista i canviant com aquest. En tot cas, passi el que passi, no ens deixem enganyar. Votar no és ni l’única ni la principal forma de transformar el món.

La paradoja de Rivera

Estos días en Barcelona y otras grandes ciudades del estado estamos asistiendo a lo que algunos ya conocen como la Paradoja de Rivera. Se trata de un efecto propio del márqueting político inspirado en el modelo estadounidense.

Las calles, las estaciones de metro, de bus, las farolas, aparecen llenas con la cara de Albert Rivera, candidato de Ciudadanos SA, como si se tratara del amado líder o algo por el estilo. Pues bien, Ciudadanos SA se ha gastado millones de euros en esta campaña electoral para llenar la vía pública con el photoshop de su líder. Millones de euros que, por supuesto, vienen de préstamos de los principales bancos y corporaciones del país. Nada de campañas de crowdfunding buscando la independencia económica y la implicación de la gente, a pesar de que su lema sea 'Ilusión'.

Con esta estrategia de bombardeo visual esperan que la gente los vote, algo que nos lleva a la Paradoja de Rivera. Es decir, pretenden ganar los votos del pueblo evidenciando que su prioridad en las administraciones será devolver los millones de euros a los bancos, o hacerles unos cuantos favores esperando que les perdonen una parte de la deuda, o cumplir con las condiciones impuestas por los creditores para recibir el financiamiento millonario. Por ejemplo, no combatir los desahucios, no perseguir el fraude fiscal de las grandes corporaciones o no regular el sistema financiero para evitar un nuevo sobreendeudamiento basado en tácticas especulativas. Piden el voto del pueblo utilizando una forma que demuestra que van a gobernar para los bancos. Y lo más sorprendente es que suele funcionar.

Independentisme i independentisme hegemònic

Crec que finalment avui he arribat a una conclusió que m'ajudarà a ordenar les meves idees i identitats, que darrerament patien una certa diarrea mental. La conclusió és que, a dia d'avui, sóc independentista, però no sóc independentista hegemònic.

M'explico. Em sento tan allunyat de l'independentisme "hegemònic" dels mitjans de comunicació de masses o de l'ANC, que no sé fins a quin punt comparteixo res amb JxSí. El meu independentisme és bàsicament una lluita per alliberar-nos del nacionalisme i imperialisme espanyols. No per reproduir un altre nacionalisme. No és un independentisme separable dels meus principis ideològics i, encara menys, confrontable a aquests. És a dir, si vull la independència és per trencar amb el règim borbònic espanyol i obrir un camí de ruptura a la resta de pobles de l'estat que ens porti a una república o repúbliques justes i lliures del neoliberalisme, l'imperialisme i el patriarcat. Si no és per això, per mi no té cap sentit, i de fet m'hi oposo. Em sento a les antípodes d'un independentisme que em faci decidir entre independència i justícia, o que em faci prioritzar una de les dues. D'un independentisme que, pel fet de no tenir projecte de país, en el fons amaga un projecte conservador i neoliberal. No tinc res a veure amb un "independentisme" que es basa en responsabilitzar de tot el govern espanyol mentre fa cas omís a la responsabilitat dels governs catalans, a les polítiques del deute o a l'avenç neoliberal que mercadeja amb els nostres drets i territori. Mai de la vida podria defensar o pactar amb un "independentisme" basat en nacionalisme burgès i que serveix de cortina de fum per l'avenç del neoliberalisme, com és el de CDC (i en bona mesura ERC). No em puc sentir representat per un independentisme que es desentengui de les altres lluites i pobles. No és la meva lluita ni hi tinc res a veure.

Per això no tinc cap pressa amb el fet que el "procés" s'allargui si és per transformar-lo realment en un procés de canvi. I si dius això alguns et titllen de no-independentista o fins i tot d'unionista, i l'únic que estan fent és donar-te més raons encara per allunyar-te de l'independentisme hegemònic de pensament únic. No sóc independentista hegemònic, perquè no vull la independència perquè sí. Entenc la independència no com una fi sinó com un dels mitjans possibles (i no l'únic), a dia d'avui, per avançar cap al model de societat en el qual crec. I si no és per això, per mi aquesta no serà la meva lluita. Tampoc crec en això que sense independència no hi ha revolució, perquè penso que les independències, totes, són revolució.

L'iceberg de la política

Amb el temps he arribat a la conclusió que la política no és una qüestió de guanyar o perdre eleccions, sinó d'influir en els discursos hegemònics perquè posteriorment es reequilibrin els poders i les polítiques. I això no necessàriament es fa amb partits polítics.

De fet, un dels grans vencedors polítics (si no el principal) del segle XX al nostre país va ser l'anarquisme, que pràcticament no es va presentar mai en unes eleccions com a tal. El moviment anarquista i llibertari és el que fa un segle reivindicava la llibertat sexual, el dret al divorci, el dret a l'avortament, els drets dels animals, la llibertat espiritual, el dret a vaga, el pacifisme... Sense mai haver governat, ni molt menys, l'anarquisme va aconseguir que aquestes idees progressivament passessin de ser marginals o fins i tot perseguides, a esdevenir hegemòniques al nostre país, entrant en els programes de partits del règim fins acabar traduïdes en accions polítiques, tant de governs suposadament "d'esquerres" com, fins i tot, "de dretes".

De poc serveix que a Grècia guanyi Syriza si la societat grega no està majoritàriament decidida a apostar per una ruptura arriscada amb el sistema vigent per a preservar la seva dignitat i llibertat. De poc serveix que a Barcelona governi Ada Colau si la seva voluntat no compta amb l'hegemonia política de la societat barcelonesa i catalana. Cal seguir transformant el discurs hegemònic, desmuntant els grans mites que mantenen la societat confosa, espantada i narcotitzada. Les eleccions i les polítiques legislatives i executives acaben sent, simplement, la punta d'un iceberg de dècades de lluita social.

Unilateralitat per superar la invisibilitat

M'encanta la Marta Sibina però no puc estar pas d'acord amb el que diu sobre el referèndum català. 

Sí que s'ha de lluitar per un referèndum, però no ens podem limitar a això. Sobretot quan portem més de tres anys intentant-ho i tot han estat prohibicions i amenaces. A la Marta i l'Ada Colau els preguntaria què va fer la PAH. Es va dedicar a negociar amb el govern del PP esperant que algun dia aquest respectés el dret a l'habitatge digne? O va decidir, també, desobeir tot aturant desnonaments i ocupant blocs de pisos buits de bancs? El dret a la vaga es va aconseguir negociant amb la patronal i esperant que aquesta algun dia entengués els obrers, o es va aconseguir desobeint i posant-lo en pràctica? Ara em direu que Rosa Parks hauria d'haver-se quedat dreta a l'autobús, "negociant" perquè algun dia la deixessin seure?

Dins un model d'estat com l'espanyol, la voluntat majoritària de les minories perifèriques (sobretot Euskal Herria i Catalunya) gairebé sempre queda invisibilitzada per la de la majoria. Recordem què va passar amb el referèndum sobre l'OTAN, o què passa cada vegada que es fan eleccions generals. Fixem-nos en una enquesta com la que adjunto. No és evident que limitar-nos a "negociar", de vegades no porta enlloc? Em sorprèn que gent d'esquerres, amb qui comparteixo molts valors i a qui possiblement votaré el 20D, no entenguin això.

Ens manca masoquisme revolucionari?

Si bé la CUP funciona amb una democràcia interna admirable, aquestes últimes setmanes ha tingut un problema seriós de comunicació externa. Fins fa dos mesos, quan només comptava amb tres simpàtiques diputades, el tracte rebut pel conglomerat mediàtic català era falsament favorable, representats com uns entranyables utòpics pintorescos fidels al procés (i per tant aptes per tenir veu a la tele). Però ara les coses, per fi, han canviat. La CUP ha deixat de ser representada com el bufó del Parlament, ja que de cop s’ha trobat amb la clau del govern de la Generalitat en una etapa històrica i decisiva com l’actual. I, com hem vist en aquests darrers dos mesos, els mitjans de comunicació – clarament afins a la burgesia que els finança o al govern que els manipula – han passat a l’ofensiva. Ja tocava. El que no podria ser és que un partit revolucionari, anticapitalista, feminista i radicalment democràtic s'acostumés a ser tractat amb simpatia pels mitjans de comunicació de l’oligarquia. 

I aquí ens trobem amb dues coses. Per una banda, el missatge clar i unívoc de la CUP no s’ha sabut mantenir al llarg dels dos mesos, ja que uns dies abans de l’assemblea ja van sortir veus discordants amb la no investidura de Mas. Primer de tot, l'assemblea de Manresa es podria haver celebrat molt abans per, d’aquesta manera, dotar de més legitimitat l’aposta de la CUP per una presidència de consens i així pressionar amb més força JxSí en aquest sentit (sobretot després que Mas hagués repetit en campanya que ell no seria un fre pel procés o haver sentit Romeva dient que la presidència no era el més important). Dins de la CUP tothom té clar que Artur Mas no és una bona opció per la presidència ja que, entre altres motius, no ajudaria a sumar suports a l’independentisme i a més a més provocaria la desmotivació d’una bona part dels qui van recolzar la CUP al setembre. Aleshores, potser s'hauria d'haver optat clarament per aquesta aposta fins al final, mantenint la pilota al teulat de JxSí. Crec que el problema ha aparegut quan alguns sectors de la CUP han assumit massa aviat que JxSí no recularia i s’han conformat amb aquesta situació, així com amb el 48% de suport social a les urnes. Quan s’han començat a mostrar formes de divisió interna (potser per haver celebrat l’assemblea massa tard), els mitjans no han perdut temps per explotar-les i fer creure a JxSí que la CUP cediria fàcilment. D’aquesta manera, la CUP va perdre el relat, acceptant la pilota al seu teulat, caient a la trampa del ‘Mas o Març’. En un context mediàtic hostil, la manca d'una comunicació externa clara i treballada et fa perdre fàcilment el relat hegemònic. Potser cal potenciar els mitjans alternatius (no el diari Ara), enfrontar-se al discurs hegemònic, crear-ne un de nou des d'altres espais. Potser cal millorar la comunicació externa donant més força a les assemblees internes, impulsant debats i votacions, i respectant el que es decideixi col•lectivament, per així poder incidir i transformar els relats hegemònics. Potser les dues.

La segona idea està interrelacionada amb la primera. Potser patim una certa manca del que podríem anomenar 'masoquisme revolucionari'. Sembla que a la CUP (o a alguns sectors que en formen part) li està costant resistir el PressingCUP. Però jo em pregunto, si la CUP és un partit revolucionari, què ens pensem que ens espera amb més de tres diputades? Vull dir, el més humiliant per una formació revolucionària seria que els mitjans de la burgesia et tractessin amb simpatia. Això significaria que no representes res, que no suposes cap amenaça pels seus privilegis, que no tens cap poder. És un honor que la Rahola i tota la bossa de pseudoperiodistes casposos s’emprenyin i t’insultin. Això vol dir que, per fi, la CUP està fent la seva funció de cavall de Troia, per fi està molestant els poders, per fi està desmuntant el tinglado convergent. Per exemple, la Llei Mordassa va ser, en part, una victòria, ja que va evidenciar que els moviments socials organitzats han estat capaços de posar el règim borbònic entre les cordes i l’han forçat a treure’s la careta de democràtic. Podríem arribar a plantejar-nos com un 'honor' que el règim capitalista recorrés a sicaris i generals colpistes per defensar els seus privilegis, en comptes de tenir-ho tan fàcil com inventar-se Ciudadanos i donar un gir a les enquestes. Un partit revolucionari s’ha d’acostumar a rebre pressions constants i molt dures per part dels mitjans del règim, ja siguin catalans o espanyols. 

Això són reflexions de les quals no estic del tot segur. El que veig clar és que el poble català es troba en una cruïlla temporal entre dos projectes. Un independentisme que funciona com a cortina de fum per mantenir un projecte neoliberal de la mà d’un partit burgès que marca, amb xantatge i amenaces, el rumb d’un “procés” que mai arribarà a ser majoritari. O un independentisme plural i divers allunyat del pensament únic, que suposi una transformació social cap a una república realment lliure, justa i democràtica, que sigui capaç de seguir eixamplant la base social. Jo entenc que la CUP és aquí per impulsar el segon projecte. I això, evidentment, molestarà molt a molts de molt poderosos. Però, és que si no és per això, per què estem fent política?

Definició del 'Massianisme'

Massianisme

m [LC] [RE] Religió àmpliament estesa a Catalunya, que creu que ja ha arribat el Massies, el Molt Honorable, el garant del Procés, el President més votat, reencarnat en la forma de Raül Romeva durant l’estiu de 2015. Els mantres principals, que estan recollits en els textos sagrats de Directe.cat, Nació Digital o 8TV, són que Madrid ens roba, que la CUP són uns botiflers, i que el Massies s’ha sacrificat per tots nosaltres. El Massianisme, que segons alguns experts es tracta d’una versió radicalitzada del Pujolisme, compta amb grans predicadors com Pilar Rahola o Francesc Marc Àlvaro, i amb hooligans com Mark Serra. Algunes teories de la conspiració denuncien que aquesta secta és finançada per la patronal catalana per tal que l’independentisme sigui prou fort per funcionar com a cortina de fum, però no prou com perquè mai canviï res.

A quin d'aquests dos països preferiríeu viure?

País A:
La majoria de la població té les seves necessitats bàsiques cobertes (habitatge, sanitat, educació, alimentació...) i a més a més es pot permetre fer turisme pel món almenys un cop l'any, anar a l'última moda, menjar carn cada dia i tenir un cotxe. Aquest estil de vida depèn d'emissions de CO2 insostenibles per l'ecosistema global, de l'espoli d'altres països, i de grans empreses amb avantatges fiscals que exploten la població de països tercers en condicions gairebé d'esclavitud.

 País B:
Tothom té les seves necessitats bàsiques cobertes (habitatge, sanitat, educació, alimentació...) però ningú es pot permetre fer turisme pel món cada any, anar a l'última moda, menjar carn cada dia o tenir un cotxe. Aquest estil de vida depèn d'emissions de CO2 sostenibles per l'ecosistema global, d'una forma de comerç just i equitatiu amb la resta de països, i d'empreses cooperatives petites i mitjanes que respecten els drets laborals de les treballadores.

El terrorisme es retroalimenta

Aquests dies a Bèlgica i França hem vist un espectacle lamentable que demostra com el terrorisme islamista i el terrorisme policial s'han unit per difondre por, islamofòbia, i divisió social. Novament, ben pocs s'han solidaritzat amb la població europea musulmana i refugiada que està sent víctima de violència sistemàtica, tant per part de l'extrema dreta com de la policia. Crema de mesquites, de centres de refugiats, desenes de detencions de persones innocents per criteris purament racistes, etc.

Les elits europees s'aprofiten del terrorisme com a forma de difondre por generalitzada, i així tenir una excusa per retallar les nostres llibertats. També per crear bocs expiatoris que serveixin per culpar minories innocents de problemes globals. Igual com es va culpar els jueus de la Pesta Negra a l'edat mitjana, ara volen assenyalar les persones refugiades, siguin musulmanes o no, del terror, la guerra i la crisi econòmica creades per les mateixes elits que difonen xenofòbia.

L'ISIS és una creació dels membres de l'OTAN, entre ells l'estat de França, que durant anys ha estat finançant i armant el terrorisme islamista a Síria per fer caure el règim d'Al Assad i així estendre el control sobre els recursos naturals de la regió i les seves vies de distribució. Un estat, el francès, que es troba entre els cinc primers al món en venda d'armes, que participa activament en guerres que destrueixen països i que és un dels principals culpables de la misèria crònica a Àfrica degut a la seva política espoliadora del deute extern. Si realment França vol tallar les arrels del terrorisme, que comenci per aquí, que aturi el seu propi terrorisme.

L'independentisme té un problema

L’independentisme té un problema i aquest problema es diu 47,8%. Entenguem-ho. Amb això vull dir que, si bé en un estat democràtic aquesta enorme força social seria més que suficient per a convocar un referèndum (que segurament es guanyaria tenint en compte que una part de la gent que va votar CSQP recolzaria la independència), a l’estat espanyol un 47,8% de vot netament independentista ens deixa en una situació bastant incerta.

Aquest percentatge de vot, enfront del 40% de vot clarament no independentista, legitima l’obertura d’un procés constituent i desobedient que preferiblement hauria de passar tard o d’hora per un referèndum vinculant, que podria ser un referèndum constituent. El problema apareix, des del meu punt de vista, quan CSQP vota en contra de la resolució independentista, és a dir, vota en contra d’aquest procés. Ni tant sols s’absté, sinó que hi vota en contra i en bloc. Aquest fet, encara que ens foti, es carrega bastant l’anàlisi del 47,8% de Sí versus el 40% de No, ja que els situa més alineats en el bloc del No.

No és que vulgui aixafar la guitarra ni res d’això, però continuo pensant que cal seguir eixamplant la base social independentista. Sobretot perquè davant no hi tenim un estat democràtic, hi tenim un estat demofòbic que a més a més és un actor clau en el si de l’OTAN i de la Unió Europea. Tenim una Unió Europea que fins ara ens ha ignorat i generalment ha acceptat la lògica estatal que es tracta “d’afers interns”. És a dir, la cosa no és gens senzilla. I si ho volem encarar amb força, no podem caure en la trampa de conformar-nos amb la meitat de la població.

I ep! Amb això no vull dir que haguem de frenar el procés. No pas. El que vull dir és que tampoc hem de frenar el creixement de l’independentisme. I en aquest sentit, és on trobo que la figura de Mas és un fre. Si ens fixem en les darreres eleccions (on la CUP va sumar 211.000 vots més i Junts pel Sí només 14.000 respecte als resultats de CiU+ERC el 2012) o en les dades elaborades pel CEO (que mostren que l’únic partit que creix és la CUP a costa de PSC i PP), podem veure que ara mateix l’única font de creixement independentista és la CUP. És a dir, l’esquerra radical. Segur que també es tracta d’independentistes que no volen Mas de president, que no necessàriament són anticapitalistes convençuts. Però en tot cas, si una cosa està clara, és que no els agrada Mas. I el mateix CEO també mostra que l’opinió pública del president Mas ha anat en descens en els últims anys, suspenent amb un 4,22 sobre 10 en l’última enquesta. I si mai volem que les més de 367.000 persones que van votar CSQP (que seria com una abstenció en aquest tema) se sentin atretes pel projecte de la independència, cal que Mas no sigui LA figura del procés sobiranista, cal que no monopolitzi la imatge de l’independentisme que tan bé han construït els unionistes i els convergents, ambdós per interessos partidistes.

Cal renovar la imatge del procés per fer-la realment representativa de la seva pluralitat. I amb això no dic pas que ens haguem de carregar la figura de Mas, però no pot ser que ell segueixi monopolitzant la imatge política i mediàtica de l’independentisme, ja que no és una figura de consens. Es podria valorar, és clar, quin cost tindria per l’independentisme que Mas deixés de monopolitzar el procés. Quanta gent podria distanciar-se’n i, potser, sentir-se atreta per un partit com UDC, tot i que el fet que aquest partit hagi desaparegut de les institucions, no facilitaria aquest traspàs d’entrada. També es podria valorar fins a quin punt CDC podria arribar a dinamitar el procés si en perdessin el control, i quines conseqüències tindria aquest fet, sobretot veient que l’entorn de CDC té una influència enorme als mitjans de comunicació catalans, des de les televisions de TV3 i 8TV fins a diaris com La Vanguardia, Ara, El Punt Avui, etc.

I aquí és, finalment, on jo em pregunto quin sentit tindria tirar endavant un procés independentista d’aquesta manera. Un procés que es conformés amb aquest 47,8% de setembre (amb risc de disminuir si la CUP investís Mas) i que políticament estigués basat en el xantatge de CDC damunt dels altres actors per seguir imposant la seva lògica i mantenint-se en els principals llocs de poder.

Quin sentit tindria crear un nou estat d’aquesta manera, amb un control gairebé monopolitzat per un partit de caire neoliberal i estructuralment corrupte? Per mi, personalment, ben poc. La independència ha de ser sinònim d’una república justa, neta i democràtica, i així ha de ser vista per una àmplia majoria de la població si la volem assolir. I això, amb Mas al capdavant, no crec que sigui possible. Ara bé, reconec que el conglomerat mediàtic, tant públic com sobretot privat, molt proper a les directrius de CDC, ha aconseguit guanyar el discurs. Ha aconseguit que la majoria de la gent assenyali la CUP i no Mas com a responsable de frenar el procés, malgrat que la CUP ara mateix és l’única font de creixement independentista, i Mas, més aviat el contrari.

En el fons, segueixo preguntant-me com podem parlar seriosament d’independència mentre visquem en deutecràcia, mentre els factors de producció estiguin en unes poques mans privades, mentre l’opinió pública segueixi estant dissenyada per un conglomerat de mitjans de comunicació. De vegades no tinc clar de quina independència parlem.

Un missatge a les meves companyes i companys independentistes

Si la CUP investís Mas president, la CUP s'esfondraria davant la majoria dels seus votants i provocaria un enrenou intern d'enormes dimensions. Primer de tot, perquè ho hauria de fer sense una prèvia assemblea oberta a l'esquerra independentista, que votaria en contra de la investidura, però també perquè la CUP perdria l'essència que el fa un partit diferent dels altres.

Si la CUP s'esfondrés, perdríem el que ara mateix és la principal font de creixement de l'independentisme. El 27-S, si l'independentisme va guanyar per damunt del No, va ser gràcies als 200.000 vots que va sumar la CUP respecte de 2012, mentre que Junts pel Sí va repetir el mateix nombre de vots de CiU+ERC el 2012. El CEO de divendres passat demostra que la CUP segueix sent la principal font de creixement independentista, per no dir l'única.

Si l'independentisme perd la seva única font de creixement, ens quedem sense independència. Ja que un 47,8% de vot netament independentista seria suficient en un estat democràtic, però no a l'estat espanyol. És imprescindible seguir eixamplant la majoria independentista si realment volem que això tiri endavant. I aquests suports només poden venir des del vot obrer, sobretot metropolità, des de les persones que van votar CSQEP, PSC, C's o que es van abstenir. Per sumar aquesta gent, Mas és un fre. Mas no és una figura de consens.

Amb tot, si la CUP investeix Mas president, ens quedem sense independència, almenys en els propers anys. Mas i la cúpula de CDC ja han demostrat reiterades vegades que només estan aquí per pur oportunisme i per mantenir les seves butaques. Necessitem un independentisme que sigui sinònim de país just i democràtic.

Ferralla televisiva

Veient els Matins de TV3, veig que la nostra televisió pública també cau fàcilment en l'etnocentrisme, la islamofòbia i la manca d'anàlisi. La pregunta que fan avui: quina resposta s'ha de donar a atacs com el de París? 

O no han entès res, o volen que no entenguem res.

Bàsicament perquè aquests terribles atemptats són una resposta en si mateixos. Una resposta a la venda d'armes, al finançament de l'ISIS i a l'espoli continuat dels països de l'Orient Mitjà per part dels estats de l'OTAN.

Francesc Marc Àlvaro, que apareix a la fotografia, ha començat amb un discurs inhumà. Després de defensar una nova invasió militar, ha arribat a dir "però la societat europea, excepte potser la britànica, que és més similar a la nord-americana, no està acostumada a veure bosses de soldats morts retornant de la guerra". És que potser ens hi hem d'acostumar, a això? Ens hem d'acostumar que els nostres germans morin en guerres per enriquir les oligarquies capitalistes? I d'altra banda, tampoc penso que als Estats Units la gent estigui acostumada a veure això. Per alguna raó van prohibir les imatges dels taüts de soldats morts arribant a l'aeroport després de la guerra del Vietnam.

Per sort, algun dels altres contertulians demostra tenir una mica més de coneixement i humanitat en els seus arguments, sense en cap cas anar a l'arrel de la causa, que és el capitalisme imperialista i l'OTAN que el suporta. I per sort els comentaris que fa la gent per Twitter demostren tenir molt més sentit humà que la majoria de contertulians que parlen.

De vegades penso que l'excés de ferralla acadèmica buida els cervells de sentit comú.

Deixeu en pau la resta del món

ISIS ha estat finançat i armat pels estats membres de l'OTAN, com els Estats Units, Turquia i també França, juntament amb les petromonarquies del Golf, que són estretes aliades de les potències occidentals. ISIS va ser concebuda com una eina per a fer caure el règim de Bashar al Assad, aliat d'Iran i per tant enemic d'Aràbia Saudita i Israel. Al mateix temps, ISIS és una oportunitat per contagiar la por a la ciutadania europea i nord-americana, una por molt necessària per les elits ja que provoca xenofòbia i justifica possibles intervencions militars amb l'excusa de lluitar contra el terrorisme. El terrorisme que ells mateixos han creat. En realitat, l'únic objectiu d'aquestes invasions militars és la de tenir els rics recursos de l'Orient Mitjà sota control, així com les vies de distribució. 

És el que vam veure a Afganistan, on teòricament anaven a alliberar la població de la tirania taliban, o a Iraq, on teòricament anaven a eliminar armes de destrucció massiva, o a Líbia, on teòricament anaven a establir una "zona d'exclusió aèria" per evitar els bombardeigs del règim sobre la població civil. En els tres casos, els països es troben ara mateix en situació de guerra civil, des de fa 14, 11 i 4 anys, respectivament. Les excuses cauen pel seu propi pes quan un s'adona que Aràbia Saudita, igual que Afganistan el 2001, també està governada amb mà de ferro per una dictadura jihadista que vulnera massivament els drets humans. Però en comptes d'atacar-la, li compren el petroli i li venen armes. Israel posseeix armes de destrucció massiva, concretament arsenal nuclear. Però en comptes d'atacar-lo, els membres de l'OTAN li donen milers de milions d'euros "d'ajuda internacional" i li venen armes. Els règims que governen a Bahrain, Egipte o Turquia han comès crims contra la humanitat sobre la seva pròpia població per tal de sufocar revoltes o focus de contrapoder, sota el silenci absolut dels estats de l'OTAN, i no s'ha parlat mai d'una zona d'exclusió aèria, ni molt menys. De fet aquests tres països són aliats de l'OTAN (o membres en el cas turc).

Si realment volem aturar el terrorisme i la guerra, el primer que haurien de fer els exèrcits dels nostres governs és fotre el camp de l'Orient Mitjà i de la resta del món, on porten segles provocant guerres, dictadures i misèria per tal d'espoliar-los còmodament els seus recursos. Sí, segles, ja que la lògica colonial continua, sigui liderada per l'Imperio Español, the British Empire, la République Française o els United States of America. Jo només puc dir una cosa: DEIXEU EN PAU LA RESTA DEL MÓN.

Horrors sobre els atemptats a París

M'horroritza el que va passar ahir a París. Però una altra cosa que també m'horroritza del que va passar ahir és el profund racisme implícit que pateix la nostra societat, que només es solidaritza amb les víctimes del terrorisme quan aquestes són de països on la gent té la pell blanca i una renda econòmica prou elevada. A l'escola no ens ensenyen a aprendre, ens ensenyen a obeir i reproduir. I això és el que fem davant d'uns mitjans de comunicació profundament racistes i classistes que diferencien la intensitat i quantitat de notícies segons l'origen de les víctimes.

M'agradaria saber si totes aquestes persones que ara, amb molt bona voluntat i dolor, que totes compartim, es canvien la foto de perfil i mostren una enorme solidaritat amb París, van fer el mateix quan Israel va assassinar amb bombes més de 2.200 palestins a Gaza, entre ells més de 500 infants. Em pregunto si van fer el mateix quan aquest estiu el govern turc va massacrar diverses zones de població civil al Kurdistan. Si també es solidaritzen amb les més de 3.000 persones civils, famílies senceres, que han estat assassinades per drones estatunidencs a diversos països de l'Orient Mitjà. Què han fet davant les més de 30.000 persones que han mort creuant el Mediterrani en els darrers quinze anys per culpa d'una Europa que els condemna a la misèria i després els tanca les portes? I davant els quatre milions de morts del Congo, víctimes d'una guerra basada en l'espoli perquè les classes mitjanes dels països enriquits seguim gaudint dels nostres privilegis materials. Per què gairebé ningú parla, ningú sent, ningú es solidaritza amb elles? Quina credibilitat té la nostra solidaritat amb Paris després d'això?

Quina credibilitat té la nostra solidaritat amb París quan poques vegades ens parem a pensar quines són les causes d'aquestes terribles tragèdies? Quan els mitjans de comunicació només es basen en el morbo i en discutir si caldria atacar l'Estat Islàmic, en comptes de deixar de finançar-lo i armar-lo com porten fent els països de l'OTAN juntament amb els seus aliats del Golf? Com ens podem solidaritzar amb París si després no condemnem la responsabilitat dels nostres governs en la creació de l'EI, així com en l'espoli absolut dels països empobrits i la condemna de milions de joves a la desesperació? Com podem solidaritzar-nos amb París sense denunciar les guerres que els nostres governs han provocat i finançat a Somàlia, Iraq, Afganistan, Líbia o Síria, i que ha provocat la desestabilització total d'aquests estats i la impunitat d'EI?

De nou ens tornem a trobar en una suposada guerra entre dues organitzacions terroristes, l'Estat Islàmic i l'OTAN, on les úniques víctimes són les civils, les innocents, les que són com nosaltres.

Ahir i avui a Mollet estem organitzant uns actes de solidaritat amb les refugiades que fugen de les guerres de l'Orient Mitjà. La gent molletana va demostrar un gran compromís amb les persones que arriben aquí buscant una vida. No deixem que tragèdies com la d'ahir podreixin la nostra societat de racisme i islamofòbia, la qual no és cap remei, sinó tot el contrari. La societat europea ha de ser capaç de rebutjar els responsables reals del terrorisme global, tant el terrorisme que dia rere dia tormenta els països de l'Orient Mitjà i Àfrica, com el que de vegades ho fa a Europa o els Estats Units. Totes nosaltres, europees, àrabs, musulmanes, atees, cristianes, som víctimes del mateix. No deixem que el terrorisme aconsegueixi infundar l'odi entre nosaltres.

La mentida de la pàtria

Durant la Primera Guerra Mundial, la població europea pensava que els seus soldats lluitaven per la pàtria. En realitat lluitaven perquè les oligarquies capitalistes que dominaven els seus imperis es fessin amb un major control dels recursos de l'Àfrica colonial.

Actualment, a l'estat espanyol sembla que els principals polítics estan molt preocupats davant el "desafío secesionista" que amenaça la "sobirania espanyola". Ho diuen els mateixos, PP i PSOE, que no van dubtar a posar la sobirania espanyola al servei del sistema financer especulatiu europeu. Els mateixos que mai s'han preocupat del desafío de la pobresa o la desigualtat, ja que ells mateixos l'han provocada.

A Catalunya, la burgesia que domina els mitjans de comunicació ha intoxicat el debat independentista amb una gran dosi de contingut purament nacionalista i visceral, creant una identificació de "Catalunya" amb la figura d'Artur Mas, és a dir, el màxim representant de l'oligarquia econòmica catalana.

La dreta sempre té aquest recurs. Pervertir la identitat nacional fins a convertir el concepte de "país" en sinònim de l'oligarquia capitalista. És a dir, la pàtria passa a significar els interessos del capital, tot desposseint el poble dels seus propis recursos, de la seva pròpia cultura, de la seva identitat. Un procés de desempoderament popular absolut.

Així, a principis del segle XX van aconseguir que França, Gran Bretanya o Alemanya passessin a ser sinònims de les grans empreses colonials esclavistes. El règim borbònic capitalista ha fet que associem Espanya a l'Ibex-35 i el règim que sosté els seus privilegis. I el conglomerat mediàtic català, després d'anys d'intoxicació, ha fet que Catalunya sigui sinònim de La Caixa, Abertis o Gas Natural, entre altres grans empreses tan ben representades pel poder de Convergència.

La independència del règim borbònic espanyol ha de ser també la independència de l'oligarquia capitalista que s'ha apropiat de Catalunya i que vol convertir els nostres drets en productes de mercat. No podrem parlar d'independència mentre seguim vivint en una deutecràcia, mentre els governs estiguin al servei de les grans empreses, mentre la major part de la població es basi a reproduir el discurs dels grans mitjans de comunicació.