Els Massai i nosaltres

Per una banda he vist que en la societat Massai la diferenciació entre sexes i edats està molt marcada. Pel que fa als sexes, a cada un se li donen uns rols i també uns drets diferents dins la societat. La dona queda privada del dret a la propietat, la qual cosa fa que aquesta depengui del marit i porta a una determinada composició del matrimoni, efectes en l’herència o la importància de la fertilitat.  Al mateix temps, les edats queden molt marcades, amb un ritual que marca el pas d’una etapa a una altra, i en cada edat l’individu té uns rols i funcions diferents (infància, guerrer/dona...). Sembla ser que aquesta diferenciació tan clara d’edats i sexes ofereix un ordre clar a la societat Massai, la qual gira al voltant de la ramaderia. L’home posseeix els animals, les dones els cuiden i tenen fills i els guerrers lluiten per adquirir nous animals d’altres tribus.

M’ha sorprès l’alta diferenciació en els rols i drets de cada sexe, un fet que en la nostra societat seria molt mal vist i denunciat com a discriminació. He trobat molt interessant el mite que explica que les dones no van saber cuidar les vaques i és per això que ara aquestes només poden pertànyer als homes, la qual cosa podríem entendre com una forma d’”enganyar” les dones per tal de justificar la seva discriminació. Però al mateix temps em plantejo quin dret tinc jo com a individu de la meva societat i cultura (i per tant subjecte a uns valors determinats i no per això universals) a jutjar o a valorar des d’un punt de vista ètic el funcionament de la societat Massai. Penso que se’m fa difícil observar la realitat sense inconscientment exercir una valoració ètica (segons la meva ètica). Possiblement aquest és un aspecte sobre el qual hauria de reflexionar, ja que no sé fins a quin punt és legítim fer-ho i fins a quin punt estic capacitat per fer-ho.

D’altra banda, no he pogut evitar relacionar – possiblement de forma molt ignorant – la societat Massai amb la societat espanyola durant el Franquisme. M’explico: com he dit abans, el que més m’ha sorprès és la gran diferència existent entre els rols i drets d’homes i dones, i és per això que he trobat alguns símils – sobretot a nivell jurídic – entre les dues societats que menciono. En el cas de l’Espanya franquista, la llei establia una diferenciació de drets entre homes i dones, i en la societat Massai, encara que possiblement no estigui escrit en cap llei, aquesta diferenciació s’empara en el costum, la tradició social. A l’Espanya franquista, segons tinc entès, la dona casada (si no estava casada possiblement patia un cert rebuig social) no era propietària dels béns del matrimoni, sinó que aquests pertanyien al marit. Per tant, la dona depenia econòmicament del marit, i ella s’encarregava de cuidar-li els seus béns. En aquest aspecte trobo un clar paral·lelisme amb la societat Massai, encara que després existeixen grans diferències com el dret a la poligàmia o la possibilitat de “regalar fills”. Evidentment, les dues societats comparades es diferencien clarament en l’estructura econòmica, però si a l’Espanya franquista les dones haguessin rebut una educació cultural com la de les dones Massai, on des de petites se’ls hagués justificat la seva diferenciació a través de mites i no haguessin rebut altres influències, possiblement aquesta diferència de rols i drets s’hauria anat consolidant i, qui sap, potser en un futur la poligàmia s’hauria convertit en una costum i en una opció legal.

Finalment, si intento comparar la societat Massai amb la societat on visc, se’m fa difícil trobar grans semblances pel que fa a la diferenciació social i/o legal entre sexes. La realitat econòmica de la nostra societat ha incorporat la dona al mercat de treball, l’ha convertit en un individu amb dret a propietat i en un consumidor més, satisfent així els valors de la igualtat i la llibertat propis de la Il·lustració i al mateix temps satisfent també les necessitats econòmiques pròpies del sistema capitalista basat en el consum. Però no per això hem creat una societat més igualitària que la dels Massai. Igual que en la societat dels Massai, en la nostra societat existeixen uns laibon, uns individus que posseeixen moltes vaques (en el nostre cas, molt capital). Per posar un exemple que potser queda més clar, Emilio Botín és un dels laibon de la nostra societat, el qual posseeix molt capital. Aquest laibon disposa de milers de persones que treballen per ell i que li cuiden els seus béns. No es tracta de dones a les quals fertilitzi, sinó de treballadors de les seves sucursals bancàries, als quals paga un salari (els dóna recursos, igual que el laibon a les seves dones) i ells li cuiden i li fan funcionar els seus béns. Els béns del senyor Botín, igual que les vaques dels laibon, ofereixen recursos (no ofereixen llet ni carn, sinó capital), els quals consoliden la seva posició dominant. Com en el cas del laibon dels Massai, el nostre laibon exerceix una gran influència en la societat, i gaudeix de privilegis fiscals i legals. Al mateix temps, també disposa d’una sèrie de guerrers que es dediquen a lluitar per protegir les seves “vaques” i, sempre que sigui possible, robar-ne a les altres tribus. Els guerrers Massai lluiten, i els guerrers de la nostra societat especulen. Finalment, i potser és el més interessant, de la mateixa manera que les dones Massai semblen contentes de treballar pel laibon i de dependre del laibon, sense replantejar-se en cap moment el seu rol ni els seus drets, moltes de les “dones” del laibon Botín tampoc arriben a ser gaire conscients del seu rol ni dels seus drets, així com de la seva discriminació social. Les dones Massai omplen el sostre d’excrements de vaca i les “dones” de la nostra societat omplen la casa d’excrements de capital, per tal de mostrar el seu benestar econòmic, sense adonar-se de com demostren el seu malestar social. Les dones Massai creuen en el mite de les dones que no sabien cuidar les vaques, i les “dones” de la nostra societat creuen en el mite de l’esforç i la llibertat per creure que elles soles no poden cuidar de l’empresa. En definitiva, en les dues societats el laibon exerceix un rol ben paradoxal, en ser l’individu més prescindible i a la vegada el més respectat. 

La balsa d'Aguirre

Aguirre der Zorn Gottes (Aguirre, la còlera de Déu) una pel·lícula alemanya de 1972 dirigida per Werner Herzog, retrata la història d’Aguirre, un dels exploradors espanyols a Amèrica Llatina sota el comandament de Pizarro. En la seva recerca d’El Dorado, Pizarro destina quaranta membres del grup a avançar cap a una direcció, sota les ordres del comandant Urzúa. Aquest grup té una setmana per intentar trobar pistes d’on s’amaga el famós indret, i és aleshores quan Aguirre s’imposa per la força sobre Urzúa i esdevé el comandant del grup.

Urzúa havia decidit tornar enrere i reagrupar-se amb Pizarro i els altres, veient que seguir era massa arriscat, però Aguirre es nega, vol trobar El Dorado, i dispara contra qualsevol que s’hi oposi. A partir d’aquí el film esdevé un viatge cap enlloc, cap a una il·lusió, a través del riu. Durant aquest viatge som testimonis dels forts prejudicis i la profunda ignorància que els espanyols tenen envers els indígenes. Però sobretot som testimonis d’un grup de persones que, víctimes del cruel joc de la por i la il·lusió, segueixen un líder trastocat per l’ambició. L’avenç a través del riu cap al desconegut, amb la impossibilitat de tornar enrere, és la caiguda lenta i constant cap a la mort, en una selva que se’ns presenta com un paradís agònic, plena d’indígenes caníbals. El film mostra una imatge patètica de l’home, dels homes que superats per la por prefereixen creure’s la mentida que els porta cap a la perdició a través de l’agonia. D’uns homes que continuen el viatge per no reconèixer que ja estan morts, seguint un líder que s’alimenta d’una ambició cada vegada més fantasmagòrica per tal de no acceptar el seu profund fracàs. Resulta tot plegat aterrador.

I no puc evitar pensar en el paral·lelisme d’aquesta balsa amb el nostre país, la nostra societat que, víctima del joc de la por i la il·lusió, segueix passiva un govern suïcida que ens porta cap a la perdició, sofrint com sofreixen els exploradors la calor i la gana, però buits d’energia i esperances. Potser l’única diferència és que en el nostre cas encara sóc capaç d’imaginar sortides, de canviar de rumb. Això sí, si seguim avançant pel riu, és possible que aviat no ens quedi res més que morir. O enfonsar la balsa.

Què fan els tuaregs?! No, què els han fet als tuaregs? Als tuaregs? Sí, què els han fet als tuaregs?!

Quina credibilitat pot tenir pels tuaregs l’Organització de les Nacions Unides? Un òrgan on no estan representats i, si ho estan, és a través d’estats on constitueixen una minoria reprimida? Com poden creure en una comunitat internacional construïda i liderada pels estats que van traçar les fronteres que els han acabat convertint en minories discriminades, sobre el mateix desert on ells havien estat els senyors? Com poden creure en una comunitat internacional que no s’immuta davant les sequeres que afecten el seu sistema de vida nòmada, unes sequeres cada cop més freqüents i llargues, ni tampoc s’immuta davant l’enfonsament de les seves economies ni l’amenaça sobre la seva cultura? Com poden creure en una comunitat internacional que ha tombat l’únic govern que d’alguna manera els recolzava? Com poden creure en una comunitat internacional que, després d’una revolta que sembla que per fi els retorna el dret sobre el desert, és la que se suposa que ha d’enviar l’exèrcit per tornar-los-la a prendre? No és comprensible, davant aquesta marginació mundial, aliar-se amb qualsevol poder que els pugui garantir la supervivència, com han fet amb el règim de Gaddafi i actualment amb Al-Qaida? És només culpa dels tuaregs que Al-Qaida ara es mogui lliurement pel nord de Mali?

Novament la comunitat internacional hauria de realitzar una crítica retrospectiva. No és només immoral marginar i humiliar un poble com s’ha fet amb els tuaregs, sinó que des d’un punt de vista pràctic pot acabar tenint efectes imprevisibles. I potser enviaran les tropes que el govern de Mali demana, però mentre no es curi bé la ferida difícilment deixaran mai de posar-hi venes. 

Repensant i complementant alguns punts del text anterior (i potser contradient-los, encara que no del tot perquè el que escric en ambdós textos no són més que reflexions que vénen i van, sense més consistència que la d’un flaix mental i sense més intenció que la de fer pensar o la de complementar idees ja pensades)

Ahir em plantejava que la independència de Catalunya, més que una celebració, era una derrota de l’ésser humà per no haver pogut conviure dins un mateix territori administratiu dues identitats culturals/nacionals/lingüístiques diverses. Ara torno a caure profundament en el dubte. També afirmava que, òbviament, la independència en si no constituïa la derrota, sinó que aquesta ja existia de forma prèvia, arrel d’una “manca” de convivència que, per les raons que siguin, és innegable en una gran quantitat de catalans, sembla ser que la majoria. I posava el mateix exemple del Sudan i el Sudan del Sud. Però és clar, no és agosarat pensar que la “derrota humana” és la independència de Sudan del Sudan per no haver pogut conviure dues identitats diferents, i no pensar que la derrota humana “real” va passar el dia en què es va independitzar un estat artificial anomenat Sudan, creat sota la colonització britànica, i que englobava diverses identitats amb passats ètnics i polítics diferents? No rau primerament la derrota en establir unes fronteres administratives en relació a uns interessos externs (britànics) en comptes de respondre a unes necessitats internes? Potser vaig ser poc prudent, sobretot si pensem que al referèndum va guanyar la secessió amb més d’un 99% dels vots. La realitat ètnica i cultural africana no responia en absolut a una divisió territorial en estats, la qual era una forma que sí que responia a la realitat i a la història europea i que es va imposar al continent africà.

Aleshores, tornant a Catalunya, em plantejo dues coses. Primer, en relació al replantejament de la pregunta sobre el cas del Sudan i fent el mateix en el cas de Catalunya, em pregunto si no seria més apropiat pensar que la derrota humana, més que en la independència, es trobaria principalment en el moment en què un regne va imposar per la força la seva sobirania sobre un altre, mancant aquest segon de qualsevol poder polític? I segon, m’adono que la divisió territorial en estats, per bé que potser no és la millor forma de divisió territorial, sí que ha respost a la història i potser inclús a les necessitats de la realitat europea. A Nigèria existeixen més de 500 llengües que segurament abans de la creació de la Federació de Nigèria es traduïa en més de 500 “tribus”, és a dir, grups humans amb una identitat i sota una mateixa legalitat. I aquesta era la realitat de Nigèria. Però és evident que això ha estat diferent a l’Europa Occidental, on la “identitat sota una mateixa legalitat” ha agrupat grups humans molt més quantiosos i estesos en territoris molt més extensos que han passat a anomenar-se Estats. Quina barbaritat imposar aquest model territorial a Nigèria, no?

-          Però que parlàvem de Catalunya!

Sí, perdó. Bé, doncs sense marxar de Catalunya, potser aquest punt de vista ajudaria a entendre la voluntat i necessitat de molts d’establir un estat que respongués a la identitat sota la mateixa legalitat de Catalunya, situant-la així en una mateixa posició respecte els altres estats. I continuo tenint molts dubtes encara al voltant d’aquesta “identitat territorial”, però la realitat demostra que existeix i no podem obviar-la, tampoc crec que puguem canviar d’un dia per l’altre la psicologia de les persones. A més, cal que tingui en compte que el concepte d’identitat nacional, per bé o per mal, va estretament lligat a qüestions polítiques, i per tant potser també a un espai geogràfic on néixer i desenvolupar-se. No sé fins a quin punt es pot separar una cosa de l’altra.

Per tant, encara que faci gairebé 300 anys, encara que potser hagi existit una manipulació nacionalista enfocada a perpetuar una identitat territorial i una necessitat de sobirania (això no crec que pugui arribar a saber-ho mai, ni en quin grau, i encara menys la legitimitat que això restaria a aquesta lluita), malgrat tot això, potser el punt clau de la derrota humana es troba al 1714. Potser sí que a nivell teòrico-polític és més just i necessari, atenent a la realitat europea i humana, un estat a Catalunya. No crec que mai ho sàpiga del cert.

Amb tot, en resum, m’he adonat que no puc pretendre analitzar els conflictes a Àfrica i Europa sota un mateix punt de mira. Encara que sempre hi haurà aspectes comuns, n’hi ha alguns de diferents que potser havia passat per alt. I també he pensat que encara que no ho entengui del tot o encara que em pugui desagradar, si vull analitzar la realitat he d’acceptar tots els punts d’aquesta i centrar-me, per tant, no en trobar la millor solució sinó en trobar la millor solució possible.

Pluja d’idees vàries sobre la identitat territorial i la reflexió

Avui he pensat que des d'una perspectiva teòrico-política potser m’abstindria en el referèndum, però que des d'una perspectiva pràctica votaria a favor. És que saps què em passa, em passa que no entenc encara què és ben bé la identitat. O sigui, més o menys ho entenc, però no sé exactament com s'haurien de gestionar les identitats, i no sé fins a quin punt han estat accentuades les nostres identitats per interessos polítics.

Em sento molt perdut, perquè no entenc per què el concepte polític d'estat ha d'anar lligat al concepte antropològic d'identitat. Perquè també existeix identitat homes-dones, vells-joves, homosexuals-heterosexuals, i no per això existeix un estat només de dones, només de vells o només d’homosexuals, m'entens? Per què, aleshores, hi ha d'haver un estat només de francesos, només de catalans o només de grecs? Perquè jo em pregunto, què és "ser" català/ francès/ grec? Està clar que "sentir-se" català/ francès/ grec depèn de la cultura on has crescut, per tant, de la comunicació que has rebut. Però, a banda de parlar català, què em fa ser català? La meva edat em fa ser jove, el meu sexe em fa ser home i els meus gustos em fan ser homosexual. Què em fa ser català? Per què tinc aquesta mena de sentiment lligat al territori que em fa sentir una certa pertinença a tot el que hi ha dins de les fronteres catalanes?

No puc evitar, saps què no puc evitar? Sentir-me com a casa quan penso en Catalunya, i no entenc per què. Bé, per la comunicació rebuda. Però... Què és ben bé aquest sentiment? També em sento com a casa quan penso en el Planeta Terra respecte de l'Univers, o inclús quan penso en la Unió Europea respecte el món. I en canvi no em passa el mateix quan penso en Espanya. És com que em sento més protegit si estic a Catalunya, o a la Unió Europea. Potser per qüestions legals? Però si és per qüestions legals, A la Unió Europea ho entenc, però aleshores per què a Catalunya i no a Albacete, per exemple? Tinc una certa identitat catalana jo també, però no acabo d'entendre-la. No entenc per què sento això. Quina utilitat té? La meva gran pregunta és: és natural? És natural sentir un sentiment d'identitat territorial per Catalunya? O és artificial? He estat víctima d’una manipulació nacionalista a través de la comunicació (cultura) que em fa sentir una identitat territorial? O sóc part d’un grup social amb una respectiva identitat nacional sorgida de forma natural dins la història humana? Què m'han comunicat des que vaig néixer, que em faci sentir això? M'han ensenyat una història a l'escola, que me l'han reforçada altres fonts, i és una història de diferència. Fins a quin punt és certa? També he rebut constantment una comunicació que m’ha fet sentir més d’una vegada discriminat pels espanyols: que si sortides de to d’un polític, que si un garrulo parla a la tele i diu nosequè... Però fins a quin punt això és representatiu dels espanyols? No ho sé, no acabo d'entendre res...

Jo intento seguir la justícia i el benestar per les persones, i això em fa defensar els indígenes expropiats de l'Amazones, em fa defensar una cultura més ecologista i em fa defensar les polítiques socials. Però respecte el tema de la sobirania em costa molt... Està clar que existeixen malestars, però realment és impossible trobar una solució millor? Realment ho és? Per mi la independència no té perquè ser una celebració. En part és una derrota. De la Humanitat. Per no haver sabut conviure juntes dues o més "identitats nacionals" diferents. De la mateix manera que es podria entendre com a derrota la separació entre Sudan i Sudan del Sud per no haver pogut conviure àrabs musulmans amb negres cristians. Possiblement és una victòria per una de les identitats nacionals. Però vist des de fora, no ho sé... És clar que, que no se'm mal interpreti, la independència en si no és la derrota. La derrota ja existeix a priori. La independència respon a la derrota i és la culminació/ part d'aquesta. I no sé qui és el culpable, però sospito que els culpables no es troben només a Madrid. Fins que no entengui què és la identitat territorial no podré saber què ha passat i què esta passant aquí. Estic molt confós. Perquè al mateix temps, aquesta identitat que sento m'empeny a celebrar la independència. Em fa pensar que viuré millor, que tindré més possibilitats, que la "meva casa" tindrà parets. Que la meva casa estarà protegida. Però al mateix temps m'espanto de les meves pròpies paraules. Tant d'unes com de les altres.

Jo em pregunto, si el dèficit fiscal es reduís al 4% (com als landers alemanys) i el senat adoptés més poders i Espanya passés a ser una federació, aleshores seguiríem volent la independència? I em temo bastant que sí, potser no tothom, però molts sí. Estic segur que hi ha gent que vol l'Estat, i entén aquesta opció com l'única solució. I no tinc res en contra d'aquesta visió, simplement intento entendre el que passa. Això sí, aquesta visió, he de dir, em crea molts dubtes. Molts diuen que tots els països haurien de ser estats-nació. I potser és cert. Ara, a on? Existeix algun estat-nació? Hi ha hagut intents, sí. Però, si mirem França, què ha passat amb els bretons, amb els occitans? No fa una mica d'angúnia (parlant malament) veure un excés de patriotisme francès? I què ha passat a Itàlia amb els dialectes? Tots aquests estats-nació són artificials. Són construccions polítiques. Per tant, em fan dubtar molt sobre la viabilitat de dividir el món en estats-nació. A part, que la gran majoria d'estats del món no tenen res a veure amb estats-nació. Crec que a Àfrica no hi ha cap estat-nació, ni a Amèrica. Bé, de vegades se la inventen. És que es tot tan subjectiu, tan subjectiu... "La nació dels Estats Units". I sí, en part podem entendre que són una nació, diuen que comparteixen els valors de la democràcia i la llibertat, i a banda d'això poden parlar tantes llengües com vulguin i creure en les religions que vulguin. Tot depèn de què comunica la cultura. Ai mare, no entenc res. Inclús diria que em fa por la identitat territorial. Crec que és la primera causa de conflictes violents, almenys a gran escala. Avui llegia que els ultranacionalistes grecs volen recuperar territoris de Turquia que "havien estat" part de Grècia. No ho sé, a la identitat territorial li veig més problemes que beneficis.

Perdona, que m'estic enrotllant com un idiota, però mira, si ho llegeixes potser t'ajuda a entendre'm una mica. És que no m'agradaria que pensessis malament de mi, que no crec en la independència, que sóc un aixafaguitarres en aquest moment tant important de la nostra història, o alguna cosa així (encara que el que he dit potser porta a pensar-ho). (Com he dit, des duna perspectiva pràctica votaria per la independència). Però no puc evitar tenir tots aquests dubtes. I sobretot en cap cas pensis que estic intentant pressionar-te ni res d'això! Tant confós com estic, l’última cosa que pretendria seria pressionar algú. Inclús necessitaria que em pressionessin a mi. En fi.

Això sí, tinc esperances que algun dia entendré alguna cosa, ho continuaré intentant. No sé ben bé per què però des d’una perspectiva purament teòrica, el meu anàlisi del tema de Catalunya acaba xocant contra conceptes antropològics, més que econòmics o polítics (on també podria tenir dubtes). Però l'arrel de tot, la gran incògnita, és per mi antropològica. Espero que se m'entengui una mica. És que clar, he pensat que jo podria simplement pensar: em deixo portar pel que sento i pels arguments pràctics i voto que sí feliçment. Però és clar, aleshores em preocupa quina legitimitat tindria jo a l'hora d'analitzar o inclús jutjar els conflictes del món des d'una perspectiva el màxim d'objectiva/neutral possible (entenent objectiva i neutral com que busca la justícia i el benestar per sobre de qualsevol altra emoció personal). Si jo no reflexiono i penso en el conflicte on em veig implicat via referèndum i via ciutadà, i simplement faig les coses sense pensar-les profundament i amb responsabilitat, aleshores no tindré cap dret moral d'analitzar el que passa en altres llocs. Si busco l'objectivitat allà, també he de buscar-la aquí, i fer-la. De no ser així, seria tenir doble moral. Pensar una cosa i fer-ne una altra. Jutjar objectivament quan es tracta de temes de fora, i actuar subjectivament quan es tracta de temes d'aquí. M'entens que vull dir? Necessito trobar un punt de vista el màxim de neutral possible i valorar des d'allà per sentir-me fidel amb mi mateix, per valorar-me a mi mateix. Ja que el que més m'agrada en aquest món és aprendre, buscar la veritat i conèixer. I si vull fer això en la meva vida, he d'actuar en conseqüència.

I també he pensat que d'alguna manera tot acaba topant amb el tema de la propietat privada, ja que la propietat territorial no és més que propietat privada. A banda del benestar material i la llibertat personal, tinc la sensació que molts cops busquem una propietat territorial. Per això crec que per tota la llibertat que Catalunya tingués, si alguns catalans no veiessin la frontera dibuixada quan miren el mapa del món, no estarien satisfets. I en aquest aspecte, on es troba el problema? Qui té el problema? I és clar, això passa amb catalans, però també passaria amb espanyols i amb qui fos. I he de reconèixer que escoltant el meu sentiment d'identitat nacional catalana, també em passaria una mica el mateix (si m'oblidés dels altres sentiments que tinc i només fes cas a aquest).

És que tinc molta por d'equivocar-me, perquè per mi tot això significa molt com a ciutadà, com a català i com a la persona que vull ser. I sé que per molt que faci, molt que pensi i molt que aprengui, el dia que voti no tindre CAP garantia de no equivocar-me. És a dir, aniré a votar amb els mateixos dubtes o més dels que tinc ara. Perquè al cap i a la fi, conèixer és dubtar. Però saps què? He pensat que, més que en el que decideixi, el valor es troba en l'esforç previ de reflexionar, de buscar la veritat el màxim possible. Perquè això no ens allunya d'equivocar-nos, però sí que ens allunya del dogma, del conflicte, del sentiment de violència. Perquè encara que pensem que el dogma el pateixen els altres, tots naixem i creixem amb el dogma, amb els dogmes, i ens acompanyen sempre. Es tracta de veure quants dogmes podem arribar a superar. Per això estic prou segur que, a banda del que es decidís, si abans tothom en aquest món reflexionés de forma sincera i amb esforç, no existirien conflictes. No crec que existissin partits ultranacionalistes com Alba Daurada que creuen gairebé en la raça grega i en la Gran Grècia, i creuen que part de Turquia hauria de ser "seva". No crec que existissin perquè en algun moment de la seva reflexió s'haurien adonat que per davant de tot estan posant uns sentiments purament primitius que han estat prèviament manipulats i accentuats. Haurien superat un primer nivell de dogma. Haurien estat capaços de conèixer què senten. I un cop conegut el sentiment, no l'elimines, ni potser l'arribes a controlar, però el valores. El valores en relació a les altres coses. I potser això et permet no posar aquest sentiment per davant de la vida dels teus iguals. Uns iguals que en algun moment has entès com "els altres". Per això és tant important per mi dubtar, encara que pateixi. Perquè collons, m'enerva sovint aquesta indecisió profunda que em domina, i reconec que no és bona sempre. Però al mateix temps, com ara, el fet de reflexionar-hi m'ajuda a entendre aquest sentiment d'indecisió. I tot i no poder-lo controlar, el valoro, l'entenc, i d'alguna manera l'estabilitzo. I aleshores em calmo.

Potser ajuda a entendre una mica el que sento, dins aquesta gran barreja de coses que sento. Quizás ayuda a entender un poco lo que siento, dentro de esta gran mezcla de cosas que siento.

Em sap greu que no haguem pogut conviure feliçment en un país on tothom se sentís realitzat i respectat, on tots els nostres drets es complissin i on, tot i compartir molt, seguissin destacant les nostres peculiaritats. Em sap greu perquè en els dos bàndols hi he trobat molta gent disposada, gent admirable i respectuosa, capaç d’escoltar, d’entendre i de cedir. Em sap greu que sigui per culpa d’uns governadors ineptes sense les qualitats per governar, drogats d’idees falsejades i mal utilitzades, incapaços de gestionar les diferències i les voluntats. I em sap greu perquè m’agrada pensar que una identitat no té perquè ser definida amb fronteres, sinó enriquida a través de l’absència d’aquestes. Però tot i això seguiré pensant el que m’agrada pensar, perquè encara tinc prou motius per fer-ho.

Siento que no hayamos podido convivir felizmente en un país donde todo el mundo se sintiera realizado y respetado, donde todos nuestros derechos se cumplieran y donde, aun compartiendo mucho, siguieran destacando nuestras particularidades. Lo siento porque en los dos bandos he encontrado mucha gente dispuesta, gente admirable y respetuosa, capaz de escuchar, de entender y de ceder. Siento que sea culpa de unos gobernadores ineptos sin cualidades para gobernar, drogados de ideas falseadas y mal utilizadas, incapaces de gestionar las diferencias y las voluntades. Y lo siento porque me gusta pensar que una identidad no tiene porqué ser definida con fronteras, sino enriquecida a través de la ausencia de éstas. Pero aun así seguiré pensando lo que me gusta pensar, porque todavía tengo suficientes motivos para hacerlo.