Després de la moció de boicot a Israel

Personalment vull felicitar els 3 regidors d'ICV-EUiA de Mollet i agrair-los molt l'esforç a nivell institucional de solidaritat amb el poble palestí.

Destaco el profund desconeixement dels regidors de PSC, CiU, PP i ERC pel que fa al conflicte del Pròxim Orient. Aquest desconeixement sobre el conflicte, sobre el context, sobre la campanya BDS i sobre la seva pròpia responsabilitat humanitària, és el que els porta a la passivitat i per tant la complicitat amb el genocidi contra el poble palestí, en no votar a favor d'una moció per trencar les relacions amb l'Estat d'Israel i amb empreses i institucions que es beneficien directament de l'ocupació i vulneració dels DDHH del poble palestí. Haurien mantingut vincles polítics i econòmics amb el Tercer Reich? Amb l'Estat Islàmic? Amb el règim de l'apartheid sud-afrcà? Doncs per què ho fan amb Israel?

Aquesta votació de 15 vots en contra (PSC i CiU), 5 abstencions (ERC i PP) i 3 a favor (ICV-EUiA) demostra que encara fa falta molta pedagogia per tal de sensibilitzar l'opinió pública i, sobretot, els representants polítics. I en aquest sentit, des de les plataformes de solidaritat internacional, tenim molta feina a fer.

La gravetat del tema és molt gran ja que aquesta indiferència que s'ha fet patent avui envers el poble palestí segurament també existeixi envers la resta de pobles oprimits del món (Sàhara Occidental, Tibet, Kurdistan, pobles natius americans...). Cal que comencem a entendre que l'acció d'una institució democràtica davant d'una vulneració flagrant dels drets humans no es pot limitar a una condemna sense efectes més enllà, sense voler fer res més, ja que això és paper mullat.

Cal seguir treballant des de les plataformes, partits i moviments socials que es considerin democràtics i solidaris per tal de sensibilitzar l'opinió pública i aconseguir un canvi en el poder polític municipal que passi per la coherència democràtica i humanitària. Si treballem bé, a partir de les eleccions municipals de l'any que ve podrem fer possible que l'ajuntament de Mollet trenqui la complicitat amb Israel i amb qualsevol altre actor criminal i genocida del planeta, i així apostar decididament per la pau.

Moltes gràcies a totes i tots els que heu participat en aquesta moguda, ens seguirem veient (demà per exigir la consulta del 9N) i en moltes altres lluites! El maig que ve segur que canviarem moltes coses!

 

Visca Palestina Lliure!

El TC, un tribunal que no mereix el nostre respecte

El Tribunal Constitucional també ha suspès cautelarment la llei contra la pobresa energètica aprovada pel Parlament de Catalunya, que impedia tallar el subministrament a unes 300.000 famílies en risc d'exclusió per "invasió de competències". És a dir, el centralisme per damunt de la dignitat de les famílies. Senzillament, intolerable.

Cal que ens rebel·lem contra el TC, un tribunal ple de jutges còmplices de criminals, jutges posats a dit pel PPSOE, jutges sense escrúpols que no tenen cap problema en deixar milers de famílies pobres sense llum ni calefacció, fins i tot a l'hivern. Però no ens oblidem tampoc del PP, que va tombar una moció contra la pobresa energètica presentada per IU al Congrés. 

El que em sembla molt curiós és que al TC li sembli legal deixar milers de famílies pobres sense llum, aigua i calefacció en ple hivern, i en canvi li sembli il·legal proveir-les amb aquests serveis bàsics per sobreviure. Escandalós. Un tribunal que fa això no és digne del nostre respecte, sinó que es mereix el nostre rebuig frontal. Insubmissió davant del TC, no només amb la consulta sinó també amb la pobresa energètica. Que no ens robin la dignitat!

---

El TC va trigar 7 anys a pronunciar-se sobre el matrimoni i adopció de parelles homosexuals. Pel tema de la consulta, trigarà tres dies? Això no em sembla coherent. Aquest tribunal és una llufa del PP i el PSOE i no es mereix el nostre reconeixement. El 9N hem de votar digui el que digui aquesta colla de magistrats posats a dit per la casta política, ja que si no ens guanyem la democràcia ningú ens la regalarà.

Mejide, perdut en el dogma liberal

Estic veient l'entrevista de Risto Mejide a Pablo Iglesias. I veig que el presentador està molt confós, el pobre. Diu que s'hauria de fer un monument a empresaris com Juan Roig o Amancio Ortega perquè creen llocs de treball. Aquest és un argument molt poc madur, bàsicament perquè:

1. Més de 2/3 dels llocs de treball que es creen corresponen a petites i mitjanes empreses (PIMES).

2. Aquestes grans empreses que conformen la CEOE són les que més pressió fan als governs perquè limitin i desmantellin els drets laborals. Són els que parlen de reduir el salari mínim o les ajudes a les persones aturades. I no ho fan per generar més ocupació, sinó més beneficis privats.
 

3. Aquestes grans empreses donen llocs de treball a països del Sud. Però són llocs de treball que s'assemblen més a l'esclavatge que a un lloc de feina, amb explotació infantil, prohibició de sindicats, jornades de més de 12 hores, sous irrisoris...
 

4. Aquestes grans empreses destrueixen molts llocs de treball, especialment de PIMES. Per exemple Mercadona amb el petit comerç local.
 

5. Aquestes grans empreses acaben amb la sobirania econòmica ja que acumulen la riquesa i el poder econòmic en unes poques mans. És a dir, destrueixen les PIMES, amb la qual cosa concentren el poder en oligopolis i monopolis que acaben tenint un pes enorme en la política econòmica i laboral. Al mateix temps, provoca que si aquestes empreses marxen a països més barats, es perdin de cop centenars o milers de llocs de treball molt difícils de recuperar ja que prèviament han destruït el teixit empresarial local.
 

6. Aquestes grans empreses evadeixen impostos per valor de desenes de milers de milions d'euros anuals, els quals s'utilitzen - en part - per crear polítiques d'ocupació i pagar subsidis per aturats.
 

7. Aquestes grans empreses estan basades en una lògica competitiva i jeràrquica que intenta destruir les altres empreses del sector. Una lògica d'empreses cooperatives, democràtiques i que treballessin en xarxa garantiria una millor ocupació laboral en termes de quantitat i qualitat, més que el sistema empresarial antidemocràtic dominant actual.

Gestant la revolucio democràtica

Emocionat després de la segona assemblea oberta de la Crida per Mollet, de veure juntes totes les persones activistes del municipi, d'edats i orígens diversos, de partits, de plataformes i d'assemblees, i també persones que s'han volgut apropar a nivell individual per conèixer què s'està movent a Mollet, ja que comparteixen la necessitat d'un canvi i la curiositat per una nova forma de fer i entendre la política. Una d'aquestes persones ha estat la meva tieta, que me l'he trobada inesperadament i m'ha fet veure que això funciona, que el missatge arriba i que a poc a poc anem creixent. 

Hi ha moltíssima feina per endavant, però també he vist molta energia, molta diversitat i a la vegada molta unitat. La majoria de persones que estem allà no som polítics, però entenem que ja és hora que la ciutadania participi activament en les decisions que li afecten, i també és una enorme oportunitat per aprendre, per aprendre molt, com estic fent jo, envoltat de persones molt vàlides que són una gran font de coneixement, tant teòric com pràctic.

Hi ha molts reptes per endavant, encara cal fer molta pedagogia sobre què és ben bé la crida i què no és, superar personalismes, no caure en algunes velles dinàmiques, arribar a molta més gent i mantenir la mateixa energia al futur. Però avui he vist que aquesta energia es manté i que cada cop ens anem coneixent més entre totes i millorant dels errors. No sé com acabarà tot això, però apropar-s'hi, participar-hi i conèixer aquest projecte i les persones que hi estan participant, ja val molt la pena. I ho recomano a tothom que no es limiti a queixar-se des del sofà.

L'Església Anticristiana

L'Església catòlica fa de lobby perquè no s'aprovi la llei contra l'homofòbia al Parlament de Catalunya. Els partits homòfobs del PP i Unió són els que han rebut més pressió per part de les autoritats eclesiàstiques, i votaran en contra.

Això succeeix en un context en què tenim un 25% de població en risc d'exclusió social, milers de famílies que han estat expulsades de les seves cases i un govern que segueix venent armes a països que violen massivament els drets humans. Fins i tot Càritas s'ha queixat del poc pressupot que rep des de la pròpia Església Catòlica, la qual està exempta de multitud d'impostos com l'IBI. Quina pressió han fet les autoritat de l'Església Catòlica perquè el PP votés en contra de la pobresa energètica? Quina pressió han fet perquè PP i CiU votessin contra les retallades a les ajudes dels més febles? Quina pressió han fet perquè el PP votés en contra de deixar les persones immigrants sense atenció sanitària? I quina pressió en contra de la venta d'armes a països com Israel o Aràbia Saudita?

Que jo sàpiga, Jesucrist predicava la igualtat, l'amor i l'ajuda als més febles, i denunciava la pobresa, l'avarícia i la violència. Per tant, la conclusió a la qual arribo és que tenim una Església Anticristiana.

Un missatge pel nou ninot de plàstic de la política espanyola

A veure Pedro Sanchez, xato, parlem-ne. A veure si entens això, que és facilet:

Si vas a la tele i dius que un partit polític és populista i ofereix solucions falses, i després el líder d'aquest partit et demana de tornar a la tele per debatre sobre el que tu mateix has dit, el que no pots fer és dir-li que no. Perquè llavors quedes com un covard, com un mentider, com un tonto o com un populista, o totes a la vegada. Quedes com el nou ninot de plàstic del PSOE.

Però bé, ja sabem que el PSOE està immers en una contradicció constant. La contradicció dels "republicans" que defensen la monarquia, dels "demòcrates" que voten en contra dels referèndums, dels "socialistes" que estan en consells directius de Bankia, dels "antipopulistes" que truquen a Sálvame i després rebutgen debatre amb l'adversari...

El PSOE, el gran obstacle pel canvi

A Espanya és necessari que s'enfonsin, com abans millor, dues lacres: el PSOE i l'abstenció. El primer és un partit venut a l'oligarquia financera i econòmica que encara aglutina massa vots de la classe treballadora mínimament conscienciada. La segona és una conseqüència de la més que comprensible apatia política de bona part de la classe treballadora i és el que dificulta encara més un canvi en les institucions polítiques.

Si es fa una bona feina des de les formacions polítiques amb aspiracions transformadores i anticapitalistes (Podemos, IU, CUP, Guanyem...) com sembla que s'està començant a fer, avançant cap a candidatures ciutadanes de confluència que aspirin a posar els governs al servei de les necessitats i les demandes de la ciutadania i els moviments socials, es pot aconseguir que la classe treballadora que tradicionalment ha votat el PSOE o s'ha abstingut, opti per aquesta nova opció. A Grècia, per exemple, el PASOK que havia governat el país en diverses candidatures, actualment és un partit que les últimes enquestes donen al voltant del 5% dels vots.

Pel que fa al PP, aquest partit compta amb un 20-25% d'electors fidels profundament dogmatitzats que seguiran votant aquest partit durant, potser, tot el que els queda de vida, encara que molts d'aquests electors pertanyin a la classe treballadora. Aconseguir que aquestes persones prenguin consciència social en un escenari mediàtic hostil, en general serà impossible. És el mateix 20-25% que a Grècia segueix votant a la dreta després de 6 anys de drama social. Per això el PSOE és el gran obstacle pel canvi ara mateix, molt més que un partit tan esperpèntic, exageradament antidemocràtic i explícitament terrorista com el PP, la majoria de votants del qual viu en un univers paral·lel. 

La prioritat ha de ser construir i oferir una alternativa política de democràcia real que aspiri a ser majoritària, que vagi des de la democratització de la política (una democràcia participativa i creativa, que les decisions no quedin segrestades en partits, governs i despatxos, una justícia realment independent...) fins a la democratització de l'economia (nacionalitzar els sectors estratègics per democratitzar-los, fiscalitat justa, economia productiva i cooperativa, auditoria i quita del deute il·legítim, renta bàsica garantida...), passant per l'adquisició total de les llibertats i drets individuals i socials (dret a l'avortament, eutanàsia, drets dels migrants...). 

Però paral·lelament i en segon terme, cal seguir demostrant què ha estat i què segueix sent el PSOE, ja que els assessors d'imatge d'aquest partit copiaran part del discurs i de les dinàmiques tot pervertint-les per tal de seguir enganyant els seus votants i mostrar-se com una alternativa real al PP (recentment Sánchez apareixia en una aparent "assemblea" amb militants del partit a Saragossa). Cal seguir demostrant que el PSOE és un partit al servei de l'oligarquia, un partit corromput des dels primers anys de la "Transició", igual de culpable que el PP de la tragèdia social i econòmica en la qual ens trobem, així com de la manca de democràcia real que patim en aquest país (modificació de l'article 135 juntament amb el PP, llei de "desahucio exprés" de Chacón, pacte amb el PP per la successió monàrquica sense cap consulta popular, entre milers d'exemples més). I amb un nou secretari general que havia estat conseller de Caja Madrid i que va aprovar en tres ocasions l'emissió de preferents, que estafarien milers de persones, sobretot persones jubilades que van perdre els estalvis de tota una vida. 

A més a més, mirant països com Itàlia o França es fa evident que el Partit "Socialista" practica exactament les mateixes polítiques antisocials que el PP a Espanya, observant països com Alemanya o Grècia veiem com els "Socialistes" han format coalició amb la dreta neoliberal, i fixant-nos en el Parlament Europeu, veurem com els eurodiputats "socialistes" i els del PP europeu voten gairebé sempre el mateix.

Cal fer despertar els votants del PSOE, ja que en general són votants d'esquerres, propicis a entendre i simpatitzar amb una candidatura ciutadana de confluència que esdevingui una opció real. Aquests votants, els del PSOE, juntament amb els que s'abstenen, són els que marcaran la diferència. Aquests votants són els que donaran una victòria electoral que permeti a la ciutadania fer-se amb les institucions i posar-les al seu servei, i no al servei dels lobbies empresarials i financers, sovint estrangers. 

Per això estaria encantat de veure un debat en directe entre Pablo Iglesias i Pedro Sánchez, com ha proposat el primer. Un debat d'aquestes característiques seria clau perquè els ciutadans ens adonéssim que aquest nou líder del PSOE no és més que el maquillatge d'un partit podrit, que recentment, amb el nou secretari general, ha votat contra un referèndum sobre monarquia o república al Congrés. Però és clar, dubto molt que Pedro Sánchez ho accepti, de moment encara no ha dit res... Però el seu silenci també serà una clara resposta.

Els partits-còpia

CiU (o CDC) va decidir fer-se independentista, però aquesta decisió no la va salvar del declivi que està patint en les eleccions i els sondeigs, un declivi que contrasta amb l'espectacular augment d'ERC, un partit que ha estat sempre independentista i que no es troba actualment al govern. Amb aquesta decisió CiU apareixia com una còpia d'ERC, i com a còpia, de pitjor qualitat, amb menys credibilitat.

Al PSC crec que ja ho donen tot per perdut, però al PSOE encara volen sobreviure. Per això ara intenten anar d'assemblearis i copiar algunes dinàmiques pròpies de l'esquerra i dels moviments socials, aparèixer en programes de televisió i tenir un líder carismàtic. És a dir, una còpia barata i molt superficial de Podemos i de les noves formacions unitàries que s'estan creant. Suposo que li passarà com CiU i no podrà evitar el seu propi declivi ni l'ascens de Podemos, ja que sempre és millor l'original que la còpia.

Cuando nos acusan de victimismo

Hay muchos nacionalistas, sobre todo castellanos, que no son conscientes de que lo son.

Es cierto que existen alentadas nacionalistas contra los castellanos (como la burguesa rancia ladrona de Ferrusola). No lo niego y ya te puedo asegurar que no dudo nunca en denunciar cualquier comentario mínimamente xenófobo que salga de la boca de un nacionalista catalán o de un nacionalista castellano.

Pero una cosa está clara. En Catalunya estudiamos el castellano, y muy contento estoy de ello. Pero por qué en el resto de España no se estudia el catalán? O el gallego o el vasco? En el Parlament de Catalunya puedes hablar en castellano y catalán. Por qué no se puede hablar en castellano, vasco o gallego en el Congreso? En Catalunya, hay un partido que quiere introducir el castellano como lengua vehicular junto al catalán en las escuelas. Pero no hay ningún partido que pretenda introducir el catalán como lengua vehicular en las escuelas de Toledo, por ejemplo. O finalmente, en Aragón han decidido llamar LAPAO al dialecto catalán de la Franja. ¿Cuándo se ha llamado LAPAO al dialecto castellano de Aragón? 

Hay muchos ejemplos de que existe una opresión, principalmente desde la derecha española, contra las lenguas periféricas. Esta opresión no existe contra la lengua castellana. Ahi está la diferencia, y supongo que es lo que tú llamas victimismo. Pero llamar victimismo a eso te sitúa sin darte cuenta en una postura de prepotencia y me sitúa a mí en una de subordinación. Como si tú tuvieras el derecho a decirme a mí por qué razones debería yo sentirme cómodo y por cuáles no. Como si tuvieras el derecho de decir a los catalanes bajo qué condiciones podemos sentirnos conformes y bajo cuáles no. Cuando tú estás llamando victimismo a mi punto de vista, no estás diciendo nada más allá de bajo qué razones puedo yo sentirme oprimido lingüísticamente y bajo cuáles no.

Dame argumentos para justificar que el catalán no se estudie en las escuelas de toda España, para que el catalán esté prohibido en el Congreso y el Senado, o para que el catalán sea llamado LAPAO en Aragón. Dame alguna razón convincente de ello. Porque si me dices que es por razones utilitaristas como "agilizar" el Congreso o permitir a los niños aprender más el inglés, las entenderé, pero no las compartiré, ya que entonces significará que España es primero Castilla y después Catalunya. Y bajo un estado así no me siento cómodo, aunque tú te veas con el derecho a decirme cuándo puedo sentirme cómodo y cuando es sólo victimismo.

Claro, podrás decirme que con Franco estábamos peor. Pero mira Suiza, un país donde las 4 lenguas gozan de oficialidad y 3 de ellas de total igualdad institucional aunque haya una de mayoritaria respecto al resto. Y por cierto, un estado confederal.

CiU, garantia d'antidemocràcia

No oblidem que el govern de CiU va enviar els mossos per prohibir el multireferèndum. El govern de CiU també ha tombat diverses iniciatives populars per votar sobre temes com els transgènics. Tampoc oblidem que CiU al Congrés dels Diputats va votar en contra, juntament amb PP, PSOE i UPyD, de celebrar un referèndum sobre el Tractat de Lliure Comerç amb els EEUU. No oblidem això tampoc, perquè la democràcia va molt més enllà de votar sobre la independència.

Sobre els (independentistes) de dretes

No entenc tots aquests catalanets que defensen personatges com Sala i Martín o Pilar Rahola pel simple fet de ser independentistes. Quina merda de Catalunya independent tindrem si és amb líders com aquests? Quin sentit té la independència si és per repetir un estat classista, insostenible, injust i còmplice dels estats més criminals del món? Si la independència s'ha de basar només en traçar una línia al mapa i que segueixi tot igual, que no comptin amb mi, no penso perdre el temps amb una tonteria tan gran. Si la independència és per canviar-ho tot, llavors sí.

El que volen dir realment

No ens confonguem. Quan acusen pejorativament de populisme a Podemos, les CUP, Guanyem o qualsevol intent de canviar realment les coses, el que estan dient en realitat és: "No es pot canviar res. No somieu. Seguiu com sempre, que aquesta crisi l'arreglaran els mateixos que l'han provocada...". Però si aquest discurs fos cert, encara viuríem al feudalisme, ja que aquesta mateixa gent segurament també hauria titllat de populistes personatges com Jesús de Natzaret, Thomas More, Karl Marx o Nelson Mandela.

Quan la democràcia encara genera polèmica

Avui comparteixo aquesta imatge pels següents motius:

El passat 11 de setembre em vaig fer una foto amb una Ikurriña i una bandera amb el lema "Euskal Presoak Euskal Herrira" (Presos Bascos a Euskal Herria), i va haver-hi algunes persones que van dir que sobrava aquesta segona o que no pintava res. Aclareixo algunes coses bàsiques des del meu punt de vista pel que conec sobre aquest tema:

1. Exigir l'apropament de les preses basques no significa exigir que aquestes preses tinguin "piscines o putes a les presons" com vaig llegir en un comentari. Significa el dret a estar encarcerades a la seva terra, perquè les seves famílies no hagin de recórrer fins a 1.000 km per visitar-les.

2. Tampoc significa donar suport a la lluita armada que va practicar ETA (de fet jo m'hi oposo frontalment), sinó bàsicament donar suport a un dret bàsic reconegut pel Tribunal Europeu de Drets Humans com és el d'apropar aquestes persones preses a les seves famílies, sobretot ara que ETA ha abandonat la lluita armada.

A més, afegeixo que l'Estat Espanyol també ha practicat des de fa dècades una política de terror a Euskal Herria, amb assassinats, tortures, detencions polítiques i una repressió contínua que encara segueix (per exemple, recentment el delegat del govern a Euskadi ha demanat a la justícia que prohibeixi una manifestació per demanar l'apropament de les preses basques). I ho ha fet amb una impunitat total. 

Sembla que el govern del PP segueix en la mateixa línia repressiva de sempre, la qual no ajuda gens a anar resolent aquest conflicte. Per això és molt necessari que les preses basques tornin a Euskal Herria com un pas de cara a la finalització total d'aquest conflicte que ha deixat moltes víctimes. I en aquest sentit és important que la resta de ciutadanes de l'estat i del món també exigim aquest pas cap a la reconciliació. 

En el fons, aquesta imatge va completament d'acord amb el posicionament del Tribunal Europeu de Drets Humans. És el PP qui no respecta (novament) les demandes d'aquesta institució. Tot i així, tot i ser una imatge completament democràtica, encara genera polèmica. Encara que els mitjans de comunicació hagin fet tot el possible perquè aquest tema sigui tractat de forma visceral per bona part de la nostra societat és necessari que, com a ciutadanes, madurem amb aquest tema i puguem discutir-lo sense por, sense prejudicis i sense visceralitat perquè acabi resolent-se del tot.

Periodisme de tant en tant

Avui al 324 han fet un petit reportatge molt necessari per al periodisme real. 

Des d'un intent de punt de vista rus, han mostrat històricament la relació entre Rússia i l'OTAN, i com la segona ha anat reiteradament incomplint la seva paraula amb Rússia i s'ha anat estenent cap a l'est. Primer integrant l'Alemanya de l'est, després diversos països de l'Europa de l'est (incloent les repúbliques bàltiques, antigament part de l'URSS), després diversos països balcànics i actualment la incursió de l'OTAN a Ucraïna. Per la població russa l'OTAN suposa una amenaça i aquests fets que van tenir lloc sota els governs de Gorbachev i Yeltsin van representar una humiliació per la seva nació. Al mateix temps, veuen en la política de Putin una recuperació de l'orgull i la presència russa al món.

Molt recomanable per entendre el context històric del que passa actualment d'una forma més plural i menys etnocèntrica. Espero que aquest pluralisme i contextualització de TV3 no es redueixi a esporàdics reportatges de cinc minuts de durada...

Valoració de la V que es va organitzar i de les que es podrien organitzar

Molt content de la mobilització ciutadana d'ahir a favor del dret a l'autodeterminació de Catalunya. Ara bé, m'agradaria veure la mateixa resposta ciutadana quan es fan mobilitzacions a favor d'una auditoria del deute, a favor de protegir el patrimoni públic contra les privatitzacions, a favor del dret a l'avortament, a favor de trencar complicitats amb Israel i l'OTAN, a favor d'una democràcia real (multireferèndum), a favor de la protecció dels drets laborals, a favor de la transparència de les nostres institucions...

És molt esperançador veure el potencial que té la societat catalana, però a la vegada és molt trist veure què poc l'aprofita amb la majoria de temes que li afecten...

Sobre la sàtira de la mort dels opressors

Un amic em diu que és "lleig" fer sàtira de la mort de botín. No penso ser políticament correcte amb la mort d'un personatge que ha provocat tant de patiment i suïcidis, que ha desnonat milers de famílies, ha estafat milers de persones i ha destruït milers de somnis.

No podem mostrar respecte cap un criminal que ara és elogiat pels poders polítics, els mateixos polítics que ignoren els centenars de suïcidis de persones ofegades per les hipoteques abusives del Santander i els milers de famílies que han perdut la seva casa per seguir enriquint el menyspreable botín. No podem ser una societat tan malalta d'exigir respecte cap aquells que ens putegen cada dia, ens roben i ens humilien.

Expresso el meu profund i total menyspreu i fàstic cap aquest criminal que ha mort i cap un sistema que no només ha permès que fes tot això impunement sinó que a sobre l'ha premiat i elogiat. Zero respecte cap els que es lucren amb la desesperació i la mort dels altres.

N F A

M'encanta la iniciativa de la V per l'11 de setembre i estic molt content de veure com la societat respon a un tema polític amb tanta energia. És per això que penso que hauríem d'aprofitar aquesta gran idea per reivindicar altres causes, sobretot de política econòmica tenint en compte la dramàtica situació econòmica que pateix la classe treballadora en aquest país (i que la independència de Catalunya no garantiria per se), com són:

Una N de "No al pagament del deute il·legítim" (que aniria per Gran Via, Avinguda Meridiana i Avinguda Icària). Un deute creat per polítics i banquers, no per la ciutadania, però que només estem pagant les ciutadanes. Un deute que funciona com l'excusa principal per a l'austericidi que patim. Exigim una auditoria del deute i una quita de la part considerada il·legítima.

Una F de "Fiscalitat justa" (que aniria per Gran Via, carrer Ávila i carrer Sicília). Que pagui tothom! Per una persecució real i seriosa del frau fiscal que cada any s'emporta més de 16.000 milions a Catalunya (4 vegades el capital retallat en els pressupostos públics), i del qual un 80% correspon a grans fortunes. 

Una A de "Autogestió de l'economia" (que aniria per Avinguda Diagonal, carrer Pere IV i carrer Roc Boronat). No només contra les privatitzacions i la venda de patrimoni públic, sinó per una autogestió transparent, democràtica i cooperativa de les empreses públiques i estratègiques (mitjans de comunicació, energètiques, banca, aigua...).

Ja sé que m'he flipat molt, però és que avui tinc el dia lliure i estic motivat amb el tema de la V.

Zombies d'Apple

Avui al Telenotícies de TV3 han fet publicitat gratuïta d'Apple. Han explicat tots els avantatges i millores tecnològiques de l'iPhone 6, però curiosament no han parlat de la terrible explotació laboral que Apple practica a la Xina, on els treballadors cobren per sota del salari de subsistència, amb discriminacions de gènere, ni tampoc han parlat de les deixalles electròniques que Apple llença a les costes africanes, ni tampoc han parlat de les guerres del coltan per produir aparells electrònics, unes guerres que porten més de deu anys tenint lloc al Congo i que han deixat més de 4 milions de morts, on s'utilitzen nens soldats i s'han practicat milers de violacions a dones.

Els nostres iPhones estan tacats de sang, d'explotació laboral i de destrucció dels ecosistemes litorals. Però encara hi ha molta gent que segueix trobant la seva identitat en els patètics gadgets d'Apple, gent disposada a fer cua durant hores davant aquesta empresa criminal cada vegada que surt una nova "joguina" per tal de sentir-se moderns i dignes. 

Zombies d'Apple, atenció! Arriba l'iPhone 6. Aneu corrent a comprar la vostra identitat!

El tram 45

Recordo que, entre els nombrosos trams temàtics de la Via Catalana, el tram 45 no és el "tram gai" sinó el "tram d'alliberament LGBT", la qual cosa és molt diferent. Encara que haguem assolit una llibertat legal i social considerable en els darrers anys, encara hi ha moltíssima feina a fer per assolir la plena llibertat en aquest aspecte, per aconseguir uns Països Catalans lliures de les imposicions d'un sistema heteropatriarcal disfressat de democràtic. 

El tram 45 no està pensat per persones homosexuals, sinó per persones que participin o es solidaritzin amb la lluita per l'alliberament LGBT (siguin homosexuals o no). De fet, tristament la majoria de persones homosexuals en aquest país sovint ignoren o menystenen la lluita pels seus propis drets i la seva pròpia igualtat, sota una percepció d’igualtat i llibertat que depèn en massa mesura dels interessos capitalistes i es basa en una lògica sexista i consumista. Recordo també que tots els avenços que s'han aconseguit en aquesta lluita han estat gràcies a la visibilització i el qüestionament del pensament hegemònic.

Avortem el feixisme

Aquesta matinada (8 de setembre) 5 neonazis han apunyalat una persona de nacionalitat dominicana al barri de Tetuán de Madrid, a prop de l'edifici ocupat per simpatitzants del partit nazi MSR. És la quarta agressió de caràcter feixista que es produeix en menys d'una setmana.

Els veïns del barri van fer una manifestació de més d'un miler de persones contra aquest edifici ocupat per nazis. Quina està sent la reacció del govern del PP de Madrid? És més, el govern del PP des de 2011 està practicant polítiques racistes com l'apartheid sanitari o les polítiques criminals de repressió contra la immigració, les quals institucionalitzen el discurs racista. A més a més també va suprimir l'assignatura d'Educació per la Ciutadania, i es mostra molt permissiu amb les manifestacions i concentracions neonazis.

Cal exigir a les institucions un fort compromís contra el feixisme. I cal que la ciutadania respongui amb contundència contra aquests moviments tan perillosos abans que sigui massa tard!

MADRID SERÁ LA TUMBA DEL FASCISMO!

https://www.youtube.com/watch?v=RWzLMEoOvGQ

Un nou exemple de manipulació mediàtica sobre Ucraïna

Un nou exemple de manipulació subliminal dels nostres mitjans de comunicació (en aquest cas avui al Telenotícies Migdia de TV3) sobre el conflicte a l’est d’Ucraïna.

· Expressions utilitzades quan parlen sobre els atacs dels rebels a Mariúpol (ciutat sota control del govern ucraïnès):

 

“Assetjadada des de començaments de setmana per les tropes de les milícies prorrusses” i “El foc d’artilleria llençat des de les línies prorrusses ha fet impacte en un control de l’exèrcit ucraïnès”.

· Expressions utilitzades quan parlen sobre els atacs de l’exèrcit ucraïnès a Donetsk (sota control rebel):

“Aquest matí s’han sentit nombroses explosions al voltant l’aeroport de Donetsk de la mà de l’exèrcit regular de Kiev. També han caigut explosius a la zona de Sparta, un barri de la capital.”

Comparem expressions com “assetjades” o “foc d’artilleria llençat” amb “s’han sentit explosions”, “de la mà de l’exèrcit d Kiev” i “han caigut explosius”. És important destacar el llenguatge quan en un bàndol “llencen” projectils i en l’altre bàndol “cauen” explosions. O quan en un bàndol estan “assetjats” i en l’altre bàndol només “es senten explosions de la mà de…”.

Aquestes petites diferències en les expressions lingüístiques, que poden semblar secundàries i inofensives, són les que a la llarga, dia rere dia, contribueixen a crear el nostre imaginari sobre els conflictes del món. Si a això li sumem una completa manca de context en la narrativa de les notícies, que es caracteritzen per estar altament dosificades, la incomprensió del conflicte per part de molts teleespectadors pot ser molt gran.

A més a més, no resulta gaire casual aquesta diferenciació lingüística quan parlen dels rebels o les tropes governamentals tenint en compte que TV3 és una televisió pública d'un estat membre de la Unió Europea i l'OTAN, dos actors que tenen interessos geoestratègics molt importants en aquest país i que han pres una postura molt determinada en aquest conflicte.

http://www.tv3.cat/videos/5230932/Ucraina-combats-a-Mariupol-i-Donetsk-posen-en-perill-la-treva

Les esquerres espanyoles i el sobiranisme català

Les Marxes de la Dignitat que el passat 22 de març van tenir lloc a Madrid, han expressat el seu recolzament al dret a decidir sobre l'autodeterminació a Catalunya i han organitzat una concentració de suport pel dia 11 de setembre a Madrid... i altres ciutats espanyoles.

Coses bàsiques pels catalans sobiranistes: no generalitzem mai més sobre el conjunt de la ciutadania espanyola. De vegades he sentit comentaris o fins i tot he llegit fragments en llibres que arribaven a tenir un punt de xenòfob envers la societat espanyola, homogeneïtzant-la i gairebé menyspreant-la des d'una postura de prepotència. Anem amb compte i denunciem aquest tipus de comentaris, que si bé no són majoritaris, es deixen sentir en alguns cercles, sobretot els més conservadors (com CiU). Aquesta mateixa solidaritat i recolzament que part de la societat espanyola mostra cap a nosaltres ens ha de servir per no oblidar la solidaritat que tenim els catalans envers la resta del món, encara que actualment estiguem molt centrats en un tema de caire nacional.

Cosas básicas para el resto de la sociedad española y los catalanes no soberanistas: este apoyo de la izquierda española al derecho a la autodeterminación de Cataluña debe servir al resto de la sociedad española para recordar que el hecho de ser o sentirse español no se contradice con el apoyo al derecho a la autodeterminación de Catalunya. Es decir, la identidad democrática no es incompatible con la identidad española. Sobre todo para un partido como el PSOE, que se hace llamar 'socialista' y 'obrero', este apoyo que expresa el 22M debería ser un motivo de profunda reflexión sobre su propio sentido democrático y socialista. A cualquier persona española que se considere democrática se le debería caer la cara de vergüenza al ver la postura de partidos como el PP, PSOE o UPyD sobre este tema.

http://marchasdeladignidadmadrid.wordpress.com/2014/09/05/por-el-derecho-a-decidir/

Sobre la privatització de la recerca mèdica

En aquesta societat hem acceptat la privatització de la recerca mèdica per part de grans empreses farmacèutiques l'objectiu de les quals és el benefici econòmic i no pas la salut (perquè suposo que ja està prou clar que per les grans empres...es farmacèutiques, salut sovint és contrari de benefici econòmic...). Sota aquesta premissa ara apareixen desenes de famosos idiotes llençant-se aigua a sobre, responent a una campanya de màrqueting personal que porta a incoherenècies extremes com ara veure polítics del PP (els que estan destrossant la recerca i el pressupost sanitari) fent aquest numeret ridícul.

Ja fa temps que sento una profunda vergonya aliena per aquest tipus de videos-màrqueting disfressats de solidaris (com ara el de Michelle Obama amb el cartell Bring back our girls). La hipocresia és tan extrema que quan veig això se'm regira l'estómac i no digereixo bé després. A tota aquesta colla de futbolistes, polítics i estrelles del pop el que els llençaria jo seria un cubell de llibres a veure si llegeixen i desperten d'una vegada. Si volem realment una recerca sanitària digna i eficient, hem d'exigir que aquesta recerca sigui democràtica i pública, que el 90% del seu pressupost no es destini a la disfunció erèctil, la depressió i la reducció de greix (fàrmacs destinats al 10% més ric del planeta), sinó a les malalties més greus i nombroses, les quals afecten a la població més empobrida del planeta.

Per això comparteixo aquesta imatge, arribada de Cuba, país on la recerca i atenció mèdica és pública i que ha aconseguit un dels millors estàndards mundials d'atenció sanitària per a la seva població (la millor d'Amèrica Llatina, tot i el bloqueig dels Estats Units). Un altre model és possible, encara que sigui per no haver de veure més vídeos hipòcrites de gent que no té ni idea del que fa.

Un recordatori sobre l'est d'Ucraïna

El poble d'Ucraïna és principalment víctima del govern feixista de Kiev, recolzat pels governs de la Unió Europea. Aquest govern format per 4 ministres de Svoboda (partit obertament neonazi) ha prohibit el Partit Comunista i està bombardejant la població civil de l'est d'Ucraïna, amb la qual cosa milers de famílies han hagut de fugir a Rússia. Aquest govern també està permetent que les milícies ne...onazis cometin terribles massacres contra sindicalistes i població civil amb total impunitat, com la que va tenir lloc a Odessa el maig passat.

Els rebels de l'est, suposadament recolzats per Rússia, de moment no han massacrat pas la població civil com sí que està fent el govern de Kiev, sinó que estan defensant-se de les agressions de l'exèrcit ucraïnès. Hi ha moltíssima manipulació mediàtica en els nostres grans mitjans de comunicació respecte aquest tema. Siguem escèptics, busquem informació alternativa, independent i plural. TV3, TVE, Mediaset, Atresmedia, El País, La Vanguardia, El Mundo, Diari Ara, El Periódico... Cap d'aquests mitjans és independent a nivell periodístic, i menys en temes de política exterior, on estan sotmesos a pressions polítiques i a agències de premsa internacionals completament controlades per interessos geoestratègics.

La classe treballadora massoquista

Hem arribat a un punt en què bona part de la classe treballadora tendeix a estigmatitzar i fins i tot ridiculitzar les persones polititzades que activament volen i creuen que es pot transformar la realitat per fer-la més justa. Tot i que aquest activisme vulgui millorar les condicions laborals i socials, sovint hi ha persones de la pròpia classe treballadora que el primer que fan, en comptes d'int...eressar-se, debatre de contingut o sumar-se a l'activisme, és destacar possibles contradiccions i incoherències de la persona activista de forma poc constructiva. En altres casos li posen fàcilment una etiqueta com ara "hippie" o "perroflauta" o alguna cosa per l'estil i, de bon rotllo, fan una certa mofa de l'activisme, reduint-lo a una mena de característica graciosa de la persona en qüestió, com si no fos més que una entranyable i passatgera visió utòpica del món que amb el temps passarà i la persona es tornarà normal, com la majoria, com la societat ens espera ser.

Crítiques (constructives) a Podemos: debats necessaris de cara a una confluència popular transformadora i d'esquerres

Comparteixo l'article que ha escrit Willy Toledo sobre les seves discrepàncies amb Podemos. Des de la meva particular visió optimista revolucionària (crec que si no fos optimista no tindria una opinió revolucionària) penso que és important ...que el debat dins de l'esquerra es produeixi, que surtin a la llum les contradiccions i possibles tensions entre moviments, grups, partits o individus, i tractar-les obertament, discutir-les i superar-les. Si realment aspirem a una confluència de les esquerres transformadores, transparents i democràtiques en aquest país, tenim aquest important repte per endavant, encaixar visions i costums molt diferents dins una mateixa lluita, una mateixa força.

És per això que vull compartir aquesta carta de Willy Toledo, encara que - i precisament perquè - simpatitzo molt amb Podemos i Pablo Iglesias. Personalment, no m'acaba d'agradar que aquesta carta tingui un cert to catastrofista o pessimista, encara que també reconec que Willy Toledo ha tingut les seves experiències personals amb Podemos, sens dubte molt més completes que la meva (basada en la lectura externa i no des de la pròpia vivència). Crec que les crítiques de Willy Toledo han de ser tingudes molt en compte per part de Podemos i per tota l'esquerra transformadora en general, de cara a seguir polint i millorant aquest moviment, el qual va aparèixer de forma bastant espontània i ha crescut espectacularment, la qual cosa és positiva però al mateix temps obre grans reptes de futur per aquesta formació.

Podemos ha d'estar molt atent a les crítiques externes, sobretot les constructives (com he dit m'hauria agradat un major positivisme per part de Toledo però no tinc pas dret a exigir-li). Podemos hauria d'anar corregint certs aspectes abans que sigui massa tard, com ara rebaixar el personalisme de Pablo Iglesias. I amb això no vull dir que Iglesias deixi de mantenir un lideratge, ja que és un gran exemple de líder polític (en el bon sentit de la paraula), però sí que penso que seria important, amb el temps, anar rebaixant el personalisme, sobretot de cara a algunes frases seves i detalls una mica fora de lloc.

Entenc que Podemos hagi empleat un llenguatge més col·loquial i menys ideològic per guanyar-se la simpatia de la gent. Però això s'ha de treballar per tal que aquesta gran quantitat de gent que ha sentit simpatia pel discurs de Pablo Iglesias (perquè en aquest discurs, i no en el programa, es va basar la immensa majoria de vot a Podemos el 25 de maig) realment vagi prenent consciència de classe i no es quedi merament en un vot de càstig pels altres, sinó que vagi molt més enllà.

Cal anar transformant la realitat, i en aquest sentit, a mesura que Podemos vagi agafant més base i estructura, potser avançar cap un diàleg més ideològic i teoritzat que vinculi els problemes de la gent amb les teories polítiques que en el fons marquen el ritme i el rumb de les revolucions. Podemos ha captat molta gent amb el seu discurs (també persones que podrien haver-se sentit atretes per discursos ultranacionalistes i xenòfobs com ha passat en altres països), i això és genial, però ara és necessari que aquest discurs a poc a poc es vagi traduint en un canvi més enllà, una implicació política, un canvi cultural.

Sobre la manca de democràcia interna que critica Toledo, des de fora i sense conèixer aquest tema en profunditat, puc entendre que a dia d'avui, veient el creixement espectacular d'aquesta formació, el grup d'intel·lectuals i activistes que van crear Podemos es reservi un espai d'influència i poder intern destacat per tal que aquest partit no es perdi ideològicament o no quedi segrestat per oportunistes quan encara no té ni un any d'existència. Ara bé, sí que amb el temps aquest partit hauria d'anar superant el tema de la presa de decisions internes per tal de fer-lo democràtic, a mesura que es consolidi i s'equilibri, quan passi aquesta marea d'adhesions que encara continua.

Finalment, vull destacar dos paràgrafs de la carta de Willy Toledo que no tenen res a veure amb el que he explicat ni tampoc resumeixen el contingut d'aquesta. Els comparteixo perquè m'han semblat una explicació molt clarificadora sobre què va ser realment la 'Transició' espanyola, i no volia passar-la per alt:

"La “Transición” no comenzó, como nos cuenta el relato oficial, en 1975, a la muerte del Dictador. Todo comenzó mucho antes, a mediados de los 60, cuando los oligarcas del capital, los EEUU, y la socialdemocracia europea pusieron sus ojos – sus garras más bien – en la Península Ibérica, con el objetivo de pilotar, y adaptar a sus propios intereses, los años venideros tras la muerte de los dictadores Franco y Salazar. Todo debía quedar “atado y bien atado” para dirigir desde fuera, con la connivencia rastrera y traidora de políticos vendidos en el interior, y la complicidad y colaboración interesada de la plutocracia nacional, para que ambos Estados, España y Portugal, se sometieran a las políticas económicas, financieras y militaristas de los intereses transnacionales. Debíamos ser una “Democracia homologable”, como dicen ahora, a las del resto del mundo Occidental, osea, la Democracia real – sin el YA, por favor -, cuanto más lejos, mejor. Las consecuencias están aquí, las vemos, las sufrimos todos los días. También es a finales de los 60 cuando comienzan las huelgas, las luchas de los obreros y las estudiantes, el espíritu de la Rebelión, los anhelos de una sociedad libre.

La “modélica” y “pacífica” Transición, que se cobró la vida de cientos de hombres y mujeres que optaron por dar la batalla hacia una ruptura total con el régimen fascista del Generalísimo. Quienes no cayeron, sufrieron la represión, la persecución, las torturas y la cárcel. Esa “Transición” que supuso, básicamente, el lavado de cara de todas las instituciones de la dictadura – Banca, ejército, policía (Brigada Político Social-Brigada de Información), prensa (J.L Cebrián RTVE-El País), tribunales (TOP-Audiencia Nacional), Iglesia Católica Apostólica Pederasta y Romana, políticos colaboracionistas (Fraga, Suárez)- y las convirtió, a todas y a todos, en demócratas de toda la vida."

Carta de Willy Toledo: http://www.larepublica.es/2014/08/por-que-yo-no-puedo-3/

Hipocresia futbolera

Si Messi i Neymar són tan pacifistes, abans de jugar un partit per la pau podrien exigir al seu equip de futbol que deixi de promocionar Qatar a la samarreta, país que finança la guerra a Síria i que esclavitza els seus treballadors immigrats provocant la mort de diversos milers per les pèssimes condicions laborals. També podrien exigir que deixés de fer tractes amb l'estat terrorista d'Israel o amb els Estats Units, el país més bel·licista del planeta. La resta només té un nom: hipocresia.

Les ètnies que estan de moda

Interessant observar el ridícul espot de Barcelona que ha llençat l'ajuntament d'aquesta ciutat per veure quines ètnies estan de moda i quines no:

A més de l'ètnia caucàsica (blanca europea) també apareix un personatge mulato, dos personat...ges negres i una asiàtica de l'est (curiosament les mateixes ètnies que acostumen a aparèixer a les pel·lícules nord-americanes i als anuncis). Àrabs, asiàtics del sud (Paquistan, Índia, Bangladesh), asiàtics centrals, asiàtics del sud-est, gitanos o llatinoamericans no n'apareix ni un (com si no existissin a Barcelona...). Són ètnies que no estan de moda. I un aclariment: la dona asiàtica que apareix és una turista - probablement japonesa - perduda amb un mapa a la mà, no és pas una dona d'origen xinès que visqui a Barcelona, ja fos adoptada o immigrada.

Ja posats, tampoc apareix gent grassa, ni gent lletja, ni gent mal vestida, ni vagabunds, ni gent amb discapacitats fisiques o intel.lectuals, ni gent que passi menys de 15 hores a la setmana al gimnàs, ni gent que no estigui eufòrica, radiant i feliç de viure a alguna de les deu Barcelones.

Després diuen que les institucions públiques destinen pressupost a combatre el racisme, els transtorns alimentaris o les discriminacions contra les minories...

Barcelona, una ciutat per la gent de plàstic.

https://www.youtube.com/watch?v=tOOebCr5xJA

La consciència, el primer pas cap a l'empoderament popular

Ahir Ada Colau ho va dir en una de les presentacions de Guanyem Barcelona: no tenim el capital, no som els bancs; tampoc tenim les institucions, no som els governants; tampoc tenim els mitjans de comunicació. Però sí que tenim la majoria, som la majoria social.

Aquest discurs és molt important per recordar el poder que tenim com a societat, un poder que molt sovint hem oblidat, i ens han fet obli...dar. Som nosaltres les que deleguem el poder econòmic a les grans empreses i institucions financeres a través del nostre consum i el nostre treball. També som les que deleguem el poder polític a través del nostre vot, la nostra abstenció o el nostre desinterès. També deleguem el poder mediàtic quan seguim consumint els mateixos mitjans de comunicació controlats per la mateixa oligarquia.

La presa de consciència social és fonamental per adonar-nos i entendre el poder que tenim com a col·lectiu, tenim el poder de ser la majoria. I és aquest poder el que ha estat capaç d'aturar milers de desnonaments, de paralitzar acomiadaments injustos o, actualment, de posar sobre la taula la necessitat d'un canvi en el model d'estat de l'Estat Espanyol a través d'una consulta sobre l'autodeterminació a Catalunya.

Aquesta consulta, per moltes de nosaltres, era impensable fa uns quant anys, però la societat catalana ha pres consciència dels seus drets i, sobretot, del seu poder. I ha estat aquesta mateixa societat catalana la que ha impulsat un moviment polític i sobiranista que pot ser històric dins el context ibèric. En aquest sentit, per seguir impulsant aquest moviment, animo tothom a participar a la V que s'organitza l'11 de setembre, ja sigui per exigir el nostre dret a la consulta, ja sigui per demanar la independència, o per fer evident la necessitat d'un canvi en la representativitat de les minories identitàries ibèriques integrades dins l'Estat Espanyol.

Quan la societat pren consciència dels seus drets i del seu poder, aleshores esdevé imparable.

Imposicions que s'estenen

Durant molt de temps les dones han patit estrictes imposicions estètiques del tot antinaturals com ara la depilació, el maquillatge, la figura esbelta o els talons, unes imposicions que si bé no han estat mai legals sí que han estat socials i culturals. En canvi, els homes tradicionalment hem estat lliures d'aquest tipus d'imposicions estètiques antinaturals.

Però en comptes d'avançar cap un alliberament de la dona que passi per poder anar sense maquillar o sense depilar o sense modificar la seva dieta normal i no per això haver de patir les mirades i el rebuig dels altres, el que està passant és que aquestes imposicions estètiques s'estan estenent als homes. Cada vegada hi ha més homes que es gasten diners per anar al gimnàs i cada vegada hi ha més homes que es depilen.

En el fons, hi ha uns pocs empresaris que s'estan fent d'or amb els gimnasos, les operacions estètiques, les depilacions o la moda. Està ben clar que aquests se'n beneficien. El que em pregunto és fins a quin punt ens n'estem realment beneficiant la resta.