martes, 15 de noviembre de 2016

85 anys de la proclamació de la República

La primavera ha omplert de flors aquests espais oblidats del costat de la via del tren, uns marges mig abandonats, esquitxos de tímida naturalesa enmig de la geografia suburbana.
A la imatge no s'aprecia gaire, però des del tren es veuen clarament unes flors roges, grogues i liles. Curiosament, els colors de la República, com si la natura celebrés els 85 anys de la seva proclamació, com si ens recordés que els valors de la República segueixen arrelats a la nostra terra.
Ja ho diuen que podran tallar les flors, però mai no podran aturar la primavera.

La policia i l'ACNUR

La presència de policia i militars grecs al camp d'Idomeni s'ha anat fent més intensa. Les autoritats van posant cada cop més traves a les voluntàries per treballar, amb identificacions, desallotjaments d'algunes zones o fins i tot detencions, com les de la setmana passada.
Volen portar les refugiades als camps militars controlats pel govern grec, on la majoria d'organitzacions no poden entrar i sobre els quals han arribat versions molt diferents. L'ACNUR està col•laborant activament amb el govern grec amb aquests trasllats (de fet els únics membres d'ACNUR que hem vist fins ara a Idomeni i Eko estaven fent això).
No sabem les condicions de vida en aquests camps ni tampoc si serviran per deportar més còmodament a Turquia. En teoria les refugiades que van arribar abans del 20 de març (data de l'acord amb Turquia) tenen dret a quedar-se a Europa. Però les que no vénen d'Iraq o Síria tenen molts impediments per rebre l'asil, encara que també vinguin de països amb guerra com són Afganistan, Líbia, Somàlia, Palestina, Iemen...

Algunes impressions ràpides després d'aquesta setmana tan intensa als camps d'Eko i Idomeni


Les persones que he conegut allà tenen una dignitat i una valentia brutals. Després del que han passat i continuen passant, segueixen tirant endavant cada dia, agraint-te la teva presència allà i oferint-te el poc que tenen.
El contrast entre els habitants dels poblets rurals del nord de Grècia, els refugiats d'Orient Mitjà i els periodistes i voluntaris internacionals, ha creat una atmosfera, unes relacions i unes converses ben curioses i interessants.
És molt esperançador veure voluntàries de tants països i edats diverses dedicant les seves energies, diners i temps a fer el que els seus governs no fan. Només el poble salva el poble.
Poques coses he conegut en aquest món que siguin més inútils i xupòpteres que la policia i l'ACNUR.
Una paradoxa: al camp de refugiats m'he sentit molt inútil en el sentit, per exemple, de no saber tallar bé una fusta, no saber com construir una porta, no saber àrab, no saber sobre dret internacional, no saber com fer un repartiment de material... Però al mateix temps potser ha estat la vegada que m'he sentit més útil de la meva vida. Allà realment fan falta mans i cervells, i ben ràpid un aprèn a fer les coses. La pròpia presència de voluntaris allà, jugant amb els infants o parlant amb els adults, ja és en si mateix un suport molt important.
Potser és que fa temps que no treballava amb infants i m'he desacostumat, però l'amor que donaven les abraçades dels nens d'Eko... Em sembla indescriptible.
Tinc ganes de tornar. Una setmana ha estat massa poc. Si no puc tornar-hi, sento que d'alguna manera he deixat una part de mi allà, per la gent que he conegut i pel vincle que ben ràpid s'ha generat amb diverses persones d'allà. Converses i moments que no crec que oblidi mai i fins i tot l'inici d'algunes amistats.

Dret d'asil vulnerat

El paper de l'ACNUR als camps d'Eko i Idomeni ens va semblar decebedor. Els únics membres que vam veure es dedicaven a convèncer els refugiats de portar-los a camps militars grecs o a traslladar-los als busos de "Crazy Holidays" cap als mateixos camps militars. A Idomeni, un camp amb 11.000 persones, només tenien una oficina improvisada amb dos guàrdies de seguretat, al costat del lloc de policia, amb una noia que treballava quatre hores al matí resolent dubtes sobre un dret d'asil que ara mateix és impossible de demanar a efectes pràctics (una hora al dia de Skype que queda, evidentment, col•lapsat). Al camp d'Eko directament no tenien més presència que la del logo gegant d'algunes tendes donades.
El procés d'asil a Grècia està col•lapsat, i parlant amb la noia de l'ACNUR les seves respostes es limitaven a: "No hi podem fer res. És la llei grega. Hem d'esperar." No hi pot fer res l'agència de l'ONU d'ajuda al refugiat, pagada amb diners dels gairebé 200 estats de l'ONU? Aleshores per què serveix? Hem d'esperar? A què? Si ja portem gairebé un any amb aquesta crisi de refugiats i sis des de la guerra a Síria! Jo no sé sobre dret internacional ni sobre el funcionament d'aquestes altes institucions, però sí que sé el que hem vist amb els nostres ulls i és evident que alguna cosa falla.

Turquia no és un model de tracte als refugiats

L'altre dia va fer molt de vent a la zona dels camps d'Idomeni i Eko, al nord de Grècia. Un cop vam arribar a Eko, vam veure que força tendes havien quedat destrossades per la intensitat del vent. Vam preguntar per l'estat de la seva tenda a l'Adnan i en Mahed, uns nois sirians de 23-24 anys que havíem conegut uns dies abans. Ens van dir que s'havien trencat pel vent, que les havien intentat refer però com que el vent no parava, les havia trencat del tot. Quan els vaig preguntar què pensaven fer, em van dir que dormirien al terra. Jo els vaig dir que on anaven a parar, que feia molt vent i que a l'edifici ocupat hi havia lloc. Aleshores l'Adnan va riure i va dir: "A Turquia vaig passar dos dies dormint al ras i sense menjar res. No ens passarà res per dormir un dia a fora, a més aquí tenim moltes mantes".
Feia temps que em preguntava com devien estar les refugiades a Turquia, ja que sembla que només van començar a sortir a la tele un cop van trepitjar territori europeu. Com passaven els seus dies a Turquia, com s'ho feien per atravessar un país tan gran, com els tractaven allà...?
L'Adnan i en Maher em van explicar les seves experiències personals en la travessia per Turquia. Mentre no pugui tornar a Síria, l'Adnan vol anar a Noruega perquè ha estudiat enginyeria petroquímica i allà existeix una important indústria petrolífera. Ell havia creuat la frontera des d'una zona controlada per l'Exèrcit Sirià Lliure, aliat de l'OTAN, les monarquies del Golf i el règim turc, on per tant era més fàcil creuar. Tot i així la policia turca el va trobar i el va tornar cap a Síria. El segon intent li va sortir millor. Un cop en territori turc, va caminar cinc hores per terreny muntanyós, veient nens i gent gran que feien la mateixa travessia, fins arribar al primer poble. Allà les màfies tenien el control. Els feien pagar centenars d'euros per portar-los amb cotxe uns quants quilòmetres, i milers per posar-los en una barca vulnerable cap a Lesbos. Ningú els va ajudar en res.
En Maher, del Kurdistan sirià, vol acabar els seus estudis. Per poder fer-ho en un futur, primer va haver de treballar més d'un any al Kurdistan iraquià, dotze hores al dia set dies a la setmana amb un total de quinze dies de vacances. Així podia reunir prou diners per emprendre el seu viatge cap Europa. Altres persones s'havien venut tot el que tenien a Síria o Iraq per poder venir. Per en Maher va ser més difícil, ja que havia de travessar Turquia sencera d'est a oest. Pel camí, l'exèrcit turc els havia donat algunes mantes, però no arribaven per tothom, i a sobre eren mesos d'hivern i en zones de muntanya. Havia arribat a dormir amb una vintena més de persones en una mateixa habitació. Els dos van coincidir a dir que ningú els havia ajudat en res, que les màfies s'aprofitaven d'ells i que pels afganesos encara era més complicat tot.
Doncs bé, avui he llegit al diari que, segons Donald Tusk, president del Consell Europeu, Turquia és "el millor exemple de com hem de tractar els refugiats". M'ha provocat tant de fàstic que no he pogut llegir la resta de l'article. Un estat on la policia agafa els refugiats sirians i els retorna cap a un país en guerra. Un estat on les màfies controlen el trajecte dels refugiats escurant-los tots els diners que han pogut agrupar. Un estat que, en ple hivern i a la muntanya, no dóna mantes suficients a les persones refugiades. Un estat que, segons el diari The Guardian, ha assassinat almenys 16 refugiats quan intentaven creuar la frontera. Qui és més criminal? El criminal o el qui l'elogia?

Societat malalta

Estic al•lucinant de la que s'ha liat perquè una parella estava follant al metro. Tothom folla, quasi tothom neix d'un polvo i el sexe no fa mal a ningú. Aleshores quin problema hi ha amb això? Ara bé, que hi hagi gent dormint al carrer sembla que no ens molesta. Que hi hagi persones tancades en presons per muntatges policials no ens molesta. Que hi hagi persones tancades en CIEs pel fet de ser immigrants, tampoc. Que els nostres carrers estiguin plens d'anuncis sexistes que provoquen transtorns alimentaris, tampoc. Que als nostres carrers hi hagi policies armats amb metralladores, tampoc. Però buf, una parella follant al metro és un escàndol. Propi d'una societat malalta...

Spoiler de la sisena temporada de Joc de Trons

La temporada comença amb King's Landing afectada per una vaga de metro que paral•litza la ciutat durant dos dies. A més a més, troben Cersei i Jamie Lannister follant en una andana, amb la qual cosa la secta religiosa aprofita per culpar la casa Lannister del descontrol creixent de la ciutat. En un atac de desesperació, Cersei es menja el seu fill Tommen i s'obre un procés de primàries per escollir el nou rei dels set regnes. De tots els candidats proposats, només tres no rebutgen l'oferta: Hodor, Carme Chacón i el cap de Ned Stark (que total, pel que fa el rei ja els serveix). Però aleshores el Banc de Ferro els envia un grup d'homes de negre, els imposa un memoràndum i fica de rei un tecnòcrata de la Casa dels Lagarde.
Fugint d'Invernalia, Sansa i Theon han acabat farts de tota aquesta merda i han decidit muntar un grupuscle anarquista i okupar el Castell de Stannis Baratheon, que passa a ser una comuna autogestionada on es practica el poliamor i l'assemblearisme. Els Salvatges i els Dothrakis també s'apunten, es tornen feministes i acaben formant la Comuna de Ponent. Aleshores decideixen independitzar-se del merder dels set regnes i demanen el dret a l'autodeterminació. Però ben aviat són acusats de comunistes, separatistes, chavistes i proetarres, amb la qual cosa una coalició dels Lannister, els Bolton i els Targaryen decideix intervenir militarment per reestablir la democràcia i l'estabilitat a Ponent i així poder seguir barallant-se en pau. Durant la intervenció militar tothom mor, hi ha molta sang i li tallen el cap a Sansa Stark, Jamie Lannister, el Gollum i Pedro Sánchez.
Al Nord, Melisandre pareix un velociraptor amb cara de Donald Trump disposat a destruir els Caminantes Blancos i fer un mur encara més gran (que seria finançat pels propis Caminantes Blancos). Aquests han començat una cadena d'atemptats suïcides arreu del territori de Ponent. La Guàrdia de la Nit sospita que Daenerys està finançant el grup terrorista dels Caminantes Blancos a través d'unes societats off shore a les Illes del Ferro. Ella ho nega tot rotundament, però la seva popularitat es veu afectada quan, de cacera amb el seu drac, cau i es trenca la pelvis. Aleshores els habitants de Meereen descobreixen que, mentre la ciutat pateix una greu crisi sociopolítica, la reina es trobava de parranda amb el seu drac caçant ovelles.
Daenerys diu que ho sent molt i que no volverá a ocurrir, però el rebuig creixent provoca que els seus assessors li demanin fer un pas al costat. Daenerys acaba dimitint i decideix dedicar-se a la refundació de la Casa Targaryen, amb la qual cosa s'obre un nou procés de primàries, aquest cop a Orient. També s'hi presenta Carme Chacón, però la població prefereix en Tyrion. Tot i això, Tyrion ho rebutja perquè s'ha enamorat del paio castrat i han decidit anar a viure junts i formar una família. Adopten un caminante blanco que s'havia perdut en el desert i decideixen viure feliços i menjar perdius. I corbs de tres ulls.
La temporada acaba amb unes eleccions a Orient en què quatre candidats han de pactar per formar govern: Daenerys, que representa la continuïtat però està afectada per la corrupció, Carme Chacón, que no se sap ben bè què hi fa, el caminante blanco adoptat per Tyrion, que vol lluitar contra la casta, i un tecnòcrata de la Casa Lagarde enviat pel Banc de Ferro. De cara a la setena temporada s'espera una guerra encara més bèstia, plena de tacticisme, aliances, traïcions i punyalades.

lunes, 14 de noviembre de 2016

Equilibris decisius (març 2016)

Pels que som una mica freaks de la política, el panorama estatal es torna a posar molt interessant. No només perquè per primera vegada fracassa un intent d'investidura, sinó també perquè ens trobem en una situació molt oberta en què s'està reconfigurant la política de partits i on qualsevol error estratègic pot resultar molt car. Un escenari on, en part, la pilota ha retornat al teulat del PSOE, el segon partit amb més diputats i l'únic gran que podria pactar amb un dels dos blocs que més o menys han quedat evidenciats aquesta setmana.
Després del 20-D, tot i els mals resultats i l'ambient gairebé de preguerra que es va crear dins el PSOE, el grup de Pedro Sánchez va aconseguir trobar una sortida força còmoda per ells, que no suposava apropar-se al PP però tampoc a Podemos i les forces independentistes: Ciudadanos. A més de passar la pilota a Podemos, Sánchez va aconseguir legitimar aquest pacte (i en part legitimar-se a si mateix) amb una consulta a la militància, la pregunta de la qual era tramposa però ja li servia per a reforçar la seva postura. Amb tot, les veus dissidents del PSOE, molt poderoses dins el partit, han callat durant ben bé un mes i mig. Ara, ja veurem.
Ja veurem perquè a partir d'ara, després del fracàs de la investidura, no sabem si el PSOE serà capaç de mantenir el pacte PSOE-C's al centre del debat o si els partits d'esquerres aconseguiran centrar-lo cap al pacte d'esquerres PSOE-Podemos-Compromís-IU. Després del fracàs de la investidura es reobrirà la guerra discursiva entre PSOE i Podemos per a veure qui queda més perjudicat davant d'un avenç electoral que cada vegada sembla més inevitable. Sánchez té prohibit pactar un govern amb Podemos i amb el suport de partits independentistes. Però és conscient que la gran coalició acceleraria l'ensorrament del PSOE i afavoriria el sector andalús. Per tant, apostarà fort per mantenir el seu pacte amb C's com a única opció de govern alternatiu al PP de cara a l'electorat.
Ara bé, l'intent d'investidura també li pot haver costat car a Sánchez. Queden encara dos mesos i el PSOE es podria haver carregat l'única opció d'investidura que afavoreix el seu marc discursiu, el de deixar la pilota a la teulada de Podemos i responsabilitzar-los de l'avenç electoral.
- Primer de tot, perquè només ha aconseguit sumar la diputada de Coalición Canaria, i ni tant sols ha aconseguit l'abstenció del PNB. 131 vots a favor i 219 en contra.
- Perquè les esquerres li han votat en contra. Totes: Podemos i confluències, Compromís, IU, ERC i Bildu, amb la qual cosa s'ha legitimat el No d'Iglesias i s'ha debilitat la credibilitat del PSOE de presentar un govern progressista de canvi amb Ciudadanos. L'esquerra, unida, li ha desfet bastant el marc discursiu.
- Perquè aquests debats d'investidura han provocat que s'evidenciï i s'accentuïn dos blocs diferenciats i perquè s'ha creat - o reforçat - la complicitat entre un gran nombre de partits bastant diversos però amb interessos comuns: Podemos, ERC, DiL, PNB, Compromís, IU i Bildu. Durant els dos debats d'investidura, aquests set partits d'esquerres i/o autonòmics s'han aplaudit entre ells i ha arribat a haver-hi moments en què des de DiL fins a Podemos o IU, es defensava un discurs molt similar.
- Perquè és la primera vegada que falla una investidura al Congrés, amb la qual cosa l'opció de Sánchez pot haver quedat deslegitimada davant l'opció del pacte d'esquerres, a dos mesos de les eleccions.
Potser hauria estat més intel•ligent per part de Sánchez intentar aquesta investidura a finals d'abril, presentant-la, realment, com l'única alternativa a les eleccions, i aleshores forçar Podemos a haver de decidir entre aquesta opció o l'avenç dels comicis, la qual cosa hauria reforçat l'estratègia dicursiva de Sánchez. En tot cas, Sánchez intentarà mantenir aquesta opció de govern el més viva possible fins el 3 de maig, buscant nous suports i legitimitat, i potser tornant a presentar-se per poder assenyalar Podemos com a responsable de l'avenç electoral. En el fons Sánchez és qui té més marge de maniobra, juntament amb el suport dels mitjans de masses.
Però al mateix temps el context resulta perillós pel PSOE ja que encara queden dos mesos i el bloc Podemos-Compromís-IU apostarà fort pel pacte d'esquerres. D'altra banda, el bloc de PP, C's, Ibex-35 i el sector de Susana Díaz-Felipe González apostarà fort per la Gran Coalició. Enmig, es trobarà el grup de Sánchez defensant el pacte amb C's, intentant trobar oxigen per mantenir-lo viu. Dependrà de com responguin, principalment, el PNB i alguns sectors de Podemos, els quals poden debilitar el seu marc discursiu, com ha passat amb Carmena i, sobretot, Villarejo.
Caldrà veure si l'intent d'investidura ha reforçat o debilitat la imatge de Sánchez entre l'electorat, probablement l'hagi reforçat, però en tot cas la situació pel PSOE segueix sent molt perillosa. Els resultats del 20-D poden acabar deixant al PSOE el que algun dia serà inevitable: haver-se de treure la màscara, amb tot el que això li comportarà.

Des de baix i des de la perifèria


 Des de la perifèria

Em va alegrar molt llegir que ben aviat les Illes Balears es poden convertir en la tercera comunitat autònoma que prohibeix la tauromàquia, juntament amb qualsevol espectacle on es maltractin animals. Però el canvi de govern balear i l'enfrontament amb el govern central en funcions pot anar molt més enllà. Avui he vist que el Govern Balear ha publicat un vídeo a les xarxes socials on es queixava del mal finançament d'aquesta comunitat (i amb raó, ja que és la comunitat pitjor finançada).

Des de les passades eleccions de maig, la Generalitat Valenciana (amb un govern del PSPV i Compromís recolzat per Podem) també ha posat el tema del finançament damunt la taula, reiterat per Joan Baldoví al debat d'investidura de dimecres passat.

A Catalunya, aquest tema és un dels greuges principals, però el principat ha anat molt més enllà i des de fa tres anys impulsa un procés d'independència molt ampli que des de fa uns mesos compta amb un govern independentista.

A Euskal Herria la situació es posa interessant. A Euskadi, que la tardor d'aquest 2016 celebra eleccions, s'està tornant a despertar l'impuls independentista, cada cop més present al PNB (sobretot entre les joventuts), i reforçat ara amb l'alliberament d'Otegi, que va centrar el seu discurs a Anoeta en la independència d'Euskal Herria.

Nafarroa, igual que el País Valencià i les Illes Balears, va experimentar un canvi radical de govern, passant del partit conservador i espanyolista d'UPN, a una coalició d'esquerres sobiranista amb una presidenta de Geroa Bai i el suport d'EH Bildu, Podemos i IU.

Finalment, també sembla que a Galícia es mouen coses. Les eleccions municipals van deixar resultats extraordinàriament bons per les coalicions de les marees, reforçats pels d'En Marea el passat 20-D. Fins al punt que el PP està pensant en avançar les eleccions gallegues, que també se suposa que s'han de celebrar la tardor d'aquest any, per fer-les coincidir amb una eventual repetició d'eleccions i dificultar que es pugui formar un govern alternatiu d'En Marea i BNG.

Després de 30 anys d'un ordre polític basat en un pacte entre partits hegemònics en les comunitats on no governava el PP-PSOE (pactes PP-PSOE amb CiU, PNB o UPN), aquest ordre s'està alterant de forma que està escapant del control dels poders del règim borbònic. El moviment popular està aconseguint arrencar CDC i PNB de l'ordre borbònic (només cal veure com va anar el debat d'investidura de Sánchez). Els pobles perifèrics presenten símptomes clars d'aspiracions sobiranistes, ja sigui amb processos d'independència, amb exigències per millorar el finançament o amb expulsions de governs del PP. O totes a la vegada.

La dictadura del deute que està espoliant i desmantellant l'estat espanyol, les evidències de corrupció estructural, la mancança d'una divisió de poders efectiva i els intents recentralitzadors des de Madrid, estan tenint conseqüències. I a nivell territorial, s'està començant a notar, sobretot, a la perifèria, a l'Espanya "assimilada".

Des de baix

Però això no significa que la resta de l'estat resti immòbil. Sobretot a partir del 15-M, la ciutadania activa va aconseguir colpejar el discurs neoliberal basat en culpar la classe treballadora de la crisi financera, penetrant en l'hegemonia política fins a modificar-la de forma irreversible. El 15-M va assenyalar el bipartidisme corrupte i el sistema financer com aquella oligarquia, aquella casta, aquell 1% responsable de l'estafa econòmica. I que només el poble podia aturar-la. Les conseqüències d'aquest impacte en el marc discursiu de la crisi econòmica han començat a deixar fruits més que evidents en el panorama polític.

Però també va suposar, a curt termini, l'empoderament de moltes persones i la creació o impuls de nous teixits de moviments socials que, des de baix, han aconseguit incidir en la política, com ara la PAH, el 15MpaRato, Aturem el Parlament, Stop Bales de Goma, la Marea Blanca per la sanitat, la Groga per l'educació, les Marxes de la Dignitat, la solidaritat en vagues com la de Coca-Cola a Fuenlabrada, Panrico o Movistar, el Correscales, etc.

De forma ben dispersa en tot el territori, desenes de municipis han expulsat els governs caciquistes que hi governaven, alguns des de feia dècades, per nous governs amb discursos que s'escapen de l'ordre imposat pel règim. Municipis tan importants com Madrid, Barcelona, València, Saragossa, A Coruña, Santiago, Iruña, Cadis, Badalona, Sabadell...

A nivell estatal la irrupció de Podemos és històrica, però també s'enfronta a moltes amenaces. Voler ocupar el poder central directament, sense una revolució política més o menys consolidada al territori, pot portar a fracassos i frustracions. El sistema electoral central que conforma el Congrés i el Senat està dissenyat de manera que sigui pràcticament impossible un canvi (recordem la majoria absoluta del PP al Senat, per exemple). I, de totes formes, si algun dia s'aconseguís, el següent poder que caldria assaltar seria el de la Troika, la que realment governa, i aquest és impossible, ja que és del tot antidemocràtic.

L'únic que podem fer davant la Troika, la que realment ens governa tot i no haver estat escollida, és desobeir-la, alliberar-nos-en. I això, si es pot fer, només serà possible a llarg termini consolidant un empoderament popular i una revolució democràtica des de baix i des de la perifèria, agermanades amb la resta de pobles europeus que també pateixen la dictadura del deute. Si no ho fem així, l'únic que aconseguirem serà canviar el barret als mateixos caps de sempre.

Sobre 'extrems'

Avui m'han dit que estar en contra de les fronteres és ser extremista. Que és "d'extrema esquerra". Doncs a mi el que em sembla extremista és que hagin mort més de 30.000 persones ofegades al mar Mediterrani en els darrers 15 anys. Em sembla extremista que arribin famílies fugint de la guerra i la misèria i els estats europeus responguin amb tanques i gasos lacrimògens. També em sembla extremista deixar famílies separades durant anys, tancar éssers humans en presons per no tenir el passaport que toca o assassinar 15 persones que només intentaven arribar nedant a la platja de Ceuta per a poder construir un futur.
Que no em parlin d'extremismes, perquè abans l'abolició de l'esclavitud o el sufragi universal també eren vistos com extremistes. Els drets de les persones LGBT, l'educació pública, l'accés universal a la salut o la jornada laboral de vuit hores, també eren extremistes. L'existència d'un Parlament i una Generalitat a Catalunya era extremista fa poques dècades. Per tant, deixem-nos d'extrems i comencem, honestament, a sentir i pensar en quin món volem viure.

Ni el volem ni el necessitem

Què hi fa l'exèrcit al Saló de l'Ensenyament?
Va ser l'exèrcit espanyol el que, juntament amb altres exèrcits de l'OTAN, va atacar Líbia el 2011, provocant el caos i la guerra civil en aquest país africà.
També va ser l'exèrcit espanyol un dels que el 2003 va atacar l'Iraq, provocant el caos, la guerra civil i l'auge del Daesh.
També va ser l'exèrcit espanyol el que durant 40 anys de règim feixista, obligava els joves a perdre un any de la seva vida al servei militar.
També va ser l'exèrcit espanyol el que el 1936 va provocar un cop d'estat feixista contra un govern democràtic, tot conduint el país a una guerra civil.
També va ser l'exèrcit espanyol el que a principis de segle XX es va dedicar a recultar joves de famílies amb pocs recursos per enviar-los al Marroc a morir tot defensant els interessos econòmics de l'oligarquia.
També va ser l'exèrcit espanyol el que va bombardejar Barcelona des del Castell de Montjuïc reiterades vegades entre els segles XIX i XX per sufocar revoltes obreres i llibertàries.
També va ser l'exèrcit espanyol, juntament amb el francès, el que el 1714 va ocupar militarment la Corona d'Aragó, va abolir les seves institucions i va prohibir l'ús de la llengua catalana.
També va ser l'exèrcit espanyol el que durant la primera meitat del segle XVII va ocupar el Principat de Catalunya tot robant i violant la gent de la pagesia fins l'esclat de la Guerra dels Segadors el 1640.
També va ser l'exèrcit espanyol el que durant els segles XVI i XVII es va dedicar a colonitzar Amèrica tot provocant el major genocidi de la història humana.
És l'exèrcit espanyol el que, a dia d'avui, segueix rebent milers de milions d'euros públics per matar i defensar l'oligarquia espanyola.
L'exèrcit, ni el volem ni el necessitem.

La llei només pel que els interessa

L'argument principal que fa servir el govern espanyol per negar-nos el dret a l'autodeterminació és que s'ha de complir la llei. Com si es tractés d'un problema legal i no polític, tant el PP com el PSOE com C's es fan un fart de dir que la llei és la base de la democràcia.
Doncs aleshores, per què no respecten la llei quan es tracta de persones refugiades? Per què el govern espanyol és un dels que ha participat en l'acord de la UE amb Turquia? I per què PSOE i C's no condemnen aquest acord? Un acord que vulnera la Convenció de Ginebra, l’article 14.1 de la Declaració Universal dels Drets Humans, l’article 18 i 19.1 de la Carta dels Drets Fonamentals de la Unió Europea, l’article 33.1 de la Convenció sobre l’Estatut dels Refugiats de les Nacions Unides, l’article 3.1 de la Convenció contra la tortura i altres tractes o penes cruels, inhumanes o degradants, o l’article 3.1 de la Declaració sobre l’Asil Territorial, entre molts altres.
És a dir, la llei és útil quan es tracta d'impedir que un poble exerceixi el seu dret a l'autodeterminació. Però quan es tracta de garantir els drets fonamentals de les persones refugiades, aleshores esdevé paper mullat.

Feminitzem-nos

Cada dia veig més clar que cal feminitzar la politica. Feminitzar-la en el sentit d'aprendre i sentir els valors del feminisme, alliberar-nos de la lògica patriarcal que encara domina massa dins les organitzacions polítiques, sobretot dins dels partits amb representació a les administracions. 
Crec que mai no podrem transformar la realitat sense una política més feminista. És a dir, sense una dinàmica que superi els egos desenfrenats, l'ambició de poder, la confrontació visceral, la identitat basada en la negació, les jerarquies perpetuades, els dogmes... Sense una política que pensi en col•lectiu, honesta, transparent, diversa i democràtica, no crec que la societat civil organitzada pugui mai transformar res, més enllà de canviar temporalment de barrets uns mateixos caps. L'aspiració dels partits transformadors no hauria de ser assolir el poder per a reproduir les mateixes lògiques patriarcals, sinó precisament canviar aquestes lògiques. Assolir el poder per a poder democratitzar-lo, descentralitzar-lo, per poder dotar el poble d'eines d'empoderament. Si no és per això, no entenc quin sentit tindria.

Records al desert de Utah

Quan hem arribat a Monument Valley pràcticament no es veia res degut a la boira - i fins i tot neu - que ens ha envaït just entrar a l'estat de Utah. Un noi navajo que hem conegut en una botiga ens ha dit que a l'hivern és normal que nevi aquí. Però com que no surt a les pel•lícules, no ens ho imaginàvem pas. Per sort a poc a poc s'ha anat aclarint i hem començat a descobrir, enmig d'una penombra inesperada, aquests monuments de la natura, la terra dels indis navajo i hopi, els escenaris dels westerns de John Ford.

La veritat és que visitant Monument Valley no he pogut evitar recordar el meu avi quan mirava els westerns a la tele i anomenava 'Jom Baina' a en John Wayne. És curiós perquè he sentit una connexió molt intensa amb el meu avi aquí, perdut en un desert entre Utah i Arizona, però a la vegada un espai que em resulta estranyament familiar, que em vincula amb la meva infància. He recordat estar assegut en una taula mentre el meu avi mirava un western i jo dibuixava històries de cowboys en un paper i després li ensenyava i ell reia. M'hauria agradat haver vingut aquí amb ell i entrar dins una d'aquestes pel•lícules que tant li agradaven. Per això, sigui on sigui, li dedico aquestes fotos, ja que les he fet pensant en ell.




Relats des de l'oest

En pocs dies de viatge - però moltes hores de cotxe - hem vist una diversitat de paisatges que em quedaria curt si definís com a espectacular: la costa del Pacífic, les muntanyes de Yosemite, la neu de les Sequoyas, el desert de Death i Monumental Valley, els penya-segats de Grand Canyon... La natura en aquest país m'ha desbordat per la seva immensitat i els seus contrastos. Paisatges que em feien estar enganxat al vidre del cotxe, que apareixien a cada corva com un nou quadre que amb prou feines donava temps de contemplar. Conduint per Califòrnia, Nevada i Arizona se'ns ha creuat un cèrvol, un gat salvatge i un conill, els quals per sort no vam atropellar. Però també hem estat a prop d'ossos, pumas i escropins d'un pam de llargada, els quals habiten en aquesta terra de contrastos.

I dic contrastos també perquè no sé què és més salvatge en aquest país, si la natura o les ciutats. Fins ara hem visitat San Francisco i Las Vegas, i he pogut veure fins on arriba l'agressivitat i crueltat del capitalisme, així com les seves dimensions. Al Downtown de San Francisco la pobresa al carrer, que afecta sobretot a persones negres, és exagerada. Cada deu metres veies persones desemparades remenant les escombraries, algunes en cadira de rodes, sota efectes de la droga, totalment perdudes. Se'ns va glaçar la pell quan, de festa pel barri de Castro, vam veure un home amagant-se de la pluja i aguantant un cartell que posava "I am in serious need of a blanket". El contrast d'això amb Las Vegas (una orgia de capitalisme i patriarcat bastant menys graciosa que a les pel•lícules), provoca una mena de sensació de mareig i d'asfíxia. Un home borratxo traient mil dòlars d'un caixer per gastar en escurabutxaques, un treballador de setanta anys que en comptes de jubilat netejava, a les tantes de la nit, la merda del casino, enmig de gent de plàstic que només buscava aparentar i de ludòpates intentant oblidar la seva vida. Contràriament al que sembla al cinema, a Las Vegas no vaig veure ningú que s'ho estigués passant realment bé. Tot era aparentar, imitar i intentar satisfer un vici crònic. Desenes de tragetes tirades pel terra oferint dones que es prostituïen, com si fossin ofertes per restaurants de fast food. La dona convertida en res més que cuixa i pit no només era present als milers d'anuncis que cobrien els carrers sinó també les dones reals, treballadores dels casinos, strippers o noies que intentaven disfressar-se de maniquís. Testosterona mal portada per tot arreu, una exageració sense gràcia, explotació laboral per enriquir quatre amos de casinos, una ciutat de cartró-pedra i d'oblit. Una ciutat on comprar il•lusió, fum, pensada per deixar de ser infeliç una estona.

Contrastos, també, perquè la presència d'esglésies en alguns pobles del Far West és sorprenent. A Page, un poble d'Arizona fundat el 1957 i amb poc més de 7.000 habitants, vaig comptar fins a nou esglésies seguides en un mateix carrer. El meu amic Joel, que viu a Filadèlfia però es va afegir al nostre viatge aprofitant uns pocs dies de vacances, no semblava tan sorprès. Em va interessar el que em va explicar. Als Estats Units les esglésies són punts de socialització, sobretot en un poble tan petit enmig del desert com era Page. La manca de serveis públics (ens vam trobar, per exemple, una recollida de fons en una botiga per a finançar un skatepark), provoca que hi hagi poques oportunitats de lleure que no passin per gastar en centres comercials, els quals son inexistents en pobles tan petits. Aquesta necessitat l'omplen, d'alguna manera, les esglésies, punts de trobada de la gent del poble des d'on també s'organitzen activitats.

Casualment o no, també hem passat per la terra dels Hopi, un poble nadiu nord-americà. De la llengua Hopi neix la paraula Koyanisqaatsi, el títol d'un dels documentals més famosos de la història del cinema, el qual vam veure fa un any, quan encara no sabíem que el destí portaria la nostra amiga Gemma a viure a Los Angeles. Koyanisqaatsi mostra el funcionament de la societat nord-americana des de prou distància com per sentir sorpresa, avorriment i calfreds a la vegada. Koyanisqaatsi significa alguna cosa així com l'apocalipsi resultat de l'excés i la destrucció dels recursos. Un títol molt ben trobat que podria definir una part del que hem vist en aquest viatge. Espero que el moviment ecologista, molt arrelat a Califòrnia des de fa més d'un segle, sigui capaç de seguir preservant i respectant la riquesa real dels Estats Units, que no es la de Las Vegas sinó la de la seva naturalesa.






L'agonia i els monstres de la UE

Gramsci deia alguna cosa així com que allò vell no acaba de morir, i allò nou no acaba de néixer. I entremig apareixen monstres.
Avui La Vanguardia ha publicat els resultats d'una enquesta de l'Eurobaròmetre realitzada el desembre de 2015 sobre la imatge de la UE. La mitjana de població amb una imatge positiva de la UE en els 28 països es del 37%. Aquests són els resultats per estats:
Població amb una imatge positiva de la UE:
Grècia 22%
Xipre 22%
Àustria 23%
Rep. Txeca 27%
Regne Unit 30%
Letònia 32%
Finlàndia 32%
Espanya 33%
Alemanya 34%
Holanda 34%
França 35%
Eslovàquia 35%
Dinamarca 36%
Estònia 36%
Itàlia 38%
Bèlgica 39%
Hongria 39%
Suècia 39%
Portugal 42%
Malta 43%
Luxemburg 45%
Bulgària 48%
Croàcia 51%
Lituània 53%
Irlanda 54%
Polònia 55%
Romania 57%
Val a dir que això no significa que la resta tingui una visió negativa ja que desconec com s'ha elaborat l'enquesta i pot ser que la resta es divideixi entre una visió negativa, ni negativa ni positiva, no sap no contesta, etc. No obstant això, les dades segueixen sent molt significatives. El percentatge de població amb una imatge positiva de la UE només supera el 50% a Croàcia, Lituània, Irlanda, Polònia i Romania. Només té tendència creixent a Croàcia i Polònia, i només es manté estable a Portugal i Itàlia. En els altres 24 països, la tendència és decreixent.
Les dades, sumades a l'escassa participació a les eleccions europees (la qual és inferior al 50% i descendent cada vegada), demostren que la UE s'ha despenjat totalment dels seus ciutadans. La UE és un òrgan que funciona de forma no democràtica i, el que és encara pitjor, contra els interessos de la seva pròpia ciutadania.
Un clar exemple és el Tractat de Lisboa, una còpia de la Constitució Europea que va ser aprovada en despatxos després que la major part de la ciutadania votés en contra de la Constitució Europea en referèndums. Un clar exemple de cínic postureig democràtic que molt probablement va servir als "tecnòcrates" per adonar-se que això de la democràcia anava contra els seus interessos (i els de les grans corporacions europees). Les formes opaques (fins i tot pels eurodiputats) com s'estan duent a terme les negociacions del TTIP i altres tractats de comerç neoliberals són un altre exemple del caràcter profundament antidemocràtic de la UE. Una dictadura dels mercats disfressada de democràtica. I dic disfressada perquè el paper del Parlanent Europeu (l'única institució escollida per sufragi de ciutadans amb nacionalitat europea) és totalment secundari en relació a altres com la Comissió Europea o el Banc Central Europeu.
La UE es troba en decadència i no sembla que hagi de durar gaires anys o dècades més, a no ser que de forma gairebé miraculosa es reorienti i faci un gir de 180%. El que més preocupa no és la mort de la UE, sinó els monstres que està creant, i crearà, durant la seva agonia. El feixisme, per exemple.
Les polítiques antisocials i les formes antidemocràtiques d'aquesta UE germanocèntrica estan provocant un auge dels nacionalismes exloents i de la xenofòbia en països com França, Grècia, el Regne Unit, Alemanya, Suècia, Holanda, Dinamarca, Hongria, Polònia, Finlàndia, Àustria... El que està passant és gravíssim i comença a recordar massa als anys 30 com perquè la UE segueixi exactament amb les mateixes formes i les mateixes polítiques, o fins i tot pitjor, reafirmant-se.

El centre no existeix

Quan ens diuen que un partit o una persona és de "centre", què volen dir exactament? Què és el "centre"? De fet, existeix el "centre"?
Entenc que, a la pràctica, les esquerres defensen els drets dels oprimits, ja siguin treballadores, immigrades, dones, minories culturals, animals, etc. Les dretes, en canvi, defensen els privilegis dels opressors, ja siguin patronal, aristocràcia, Església, terratinents, etc. I per fer-ho utilitzaran les eines que facin falta, com per exemple la violència, els dogmes religiosos, la televisió, la por, el mite del somni americà... Eines que permeten tenir la societat confosa i dividida i, per tant, dèbil.
Aleshores, el "centre", què és si no un eufemisme del que entenem com a "dreta"? Què és si no una eina més per a confondre, dividir i debilitar la societat?
Es pot defensar opressor i oprimit a la vegada? Es pot ser neutral entre opressor i oprimit?
Es pot garantir el dret a l'habitatge sense afectar els beneficis de la banca?
Es pot garantir la terra als camperols sense reduir les acumulacions dels terratinents?
Es pot defensar el sistema de salut i de pensions públic sense amenaçar les perspectives de creixement de les mútues i assegurances privades?
Es pot dignificar el treball de les treballadores del metro sense acabar amb els privilegis dels centenars de directius?
Es pot alliberar el poble kurd sense que l'estat de Turquia aturi la seva ocupació i espoli sobre el Kurdistan?
Es pot garantir la llibertat de les dones sense acabar amb els abusos de poder que la nostra cultura atribueix als homes?
Es poden respectar els toros sense que els toreros els deixin de torturar a les places?
No es pot. Evidentment que no. Perquè encara que ens les hagin intentat ocultar, opressions com el masclisme, l'especisme o el conflicte de classe segueixen existint, sobretot ara que la classe privilegiada ens torna a atacar amb l'estafa financera i les reformes neoliberals. I en una situació d'opressió, o es defensen els drets de l'oprimit o es defensen els privilegis de l'opressor. No hi ha mitges tintes amb això.
"Centre" no existeix. "Centre" vol dir "dreta" de la mateix manera que, en una situació d'opressió, "neutralitat" vol dir "complicitat amb l'opressor".

Ja han oblidat qui són?

Recordo un míting molt bo d'Ada Colau a Cotxeres de Sants on deia que Guanyem Barcelona eren les dones, les immigrades, les joves precaritzades, les treballadores municipals... I acabava amb aquesta frase: "No oblidem qui som". Vaig ser-hi en persona i recordo que se'm va ficar la pell de gallina.

Doncs vaja. No ha passat ni un any des que és alcaldessa i sembla que ja s'ha oblidat de qui era. Amb la vaga de treballadores de TMB, el govern de Colau ha oblidat completament qui va ser i s'ha posat al costat dels més de 300 directius que cobren uns sous astronòmics, opacs i blindats que van augmentar un 14% en plena crisi, mentre es congelava el de les treballadores. D'aquests directius no diuen ni una paraula. En canvi, es dediquen a culpar els treballadors.

També ha oblidat que aquesta vaga no és tant per una qüestió de salaris sinó sobretot per reduir la contractació temporal i també per frenar les externalitzacions. Però la regidora Vidal, juntament amb el conglomerat mediàtic, s'han dedicat a intoxicar donant a entendre que els treballadors només volen més diners.

Però en fi, d'un govern que no va tenir prou força ni tant sols per retrassar pocs dies l'inici de les llums de Nadal, poc se'n pot esperar. Segueix sent imprescindible que continuem la lluita al carrer. Ada Colau tampoc ens representa.

La importància de les vagues

Alguna cosa greu està passant quan veus gent jove que es queixa del dret a vaga de les treballadores de TMB "perquè els afecta com a usuaris i perquè dóna mala imatge de Barcelona". 

Aquí és on està arribant l'alienació de la classe obrera. Un desconeixement total del que suposa la vaga, així com de les precàries i injustes condicions que pateixen nombrosos col•lectius de treballadores. Un oblit sobre els seus propis drets, la jornada de vuit hores, les vacances pagades, el dret a vaga pròpiament, i molts altres que es van aconseguir gràcies a les vagues dels segles XIX i XX. Un individualisme molt preocupant que es resumeix amb un "estic a favor de la vaga sempre i quan no m'afecti a mi". Pretendre que hi hagi una vaga sense que alteri el servei cap els consumidors i usuaris és d'haver perdut completament el sentit de societat, i ja no diguem la identitat de classe.

Bona part dels qui es queixen del dret a vaga no són directius, ni presidents de bancs o governs ni ningú que pugui estar interessat en el fracàs de la vaga, sinó persones que també són víctimes de la precarització del treball i que també gaudeixen dels drets que s'han aconseguit gràcies a les vagues.

Unim les lluites!

Mollet ha començat el 2016 amb un panorama molt mogut. A la greu amenaça sobre Gallecs s’hi han sumat noves agressions contra la ciutadania molletana i, per extensió, baixvallesana. Aquestes darreres setmanes ens hem assabentat de la intenció d’acomiadar 82 persones que treballen a l’empresa Bacardí de Mollet, del tancament d’una fila de P-3 als Col·legis Nous, del possible desnonament d’una família al Carrer del Sol i d’un projecte molt opac de tala d’arbres a Can Girona (Santa Maria de Martorelles). Aquests fets han coincidit amb la presentació del manifest per la convivència per part de la comunitat musulmana de Mollet, que és víctima d’una política islamòfoba per part de l’ajuntament, el qual vol expulsar-los a la perifèria de la ciutat. A nivell sanitari, la Plataforma en Defensa de la Sanitat Pública del Baix Vallès porta mesos reivindicant un fibroscan per l’hospital. A nivell solidari, diverses organitzacions estan treballant a nivell local per garantir els drets de les persones refugiades, tant pel que fa a l’acollida, la sensibilització, la pressió a les institucions o l’enviament de fons.

Aquests darrers dies també ens hem assabentat de la mort de Lluís Ansó, un referent en la lluita per la defensa de Gallecs. Davant d’aquest trist esdeveniment, la població del Baix Vallès hem de seguir amb el seu llegat, lluitant pels nostres drets. Treballadores amenaçades, professionals de l’educació, afectades per la hipoteca, comunitats musulmanes, ciutadanes en general, totes som objecte d’agressions diverses contra els nostres drets bàsics. Drets com el treball digne, l’educació pública, l’accés universal a la salut, l’habitatge digne, la llibertat de culte, la protecció del medi ambient... Ens espera un any difícil on serà necessari que la ciutadania s’uneixi, s’organitzi i es solidaritzi mútuament, ja que només així serem prou fortes com per plantar cara a aquestes agressions i poder mantenir els nostres drets i dignitat.

Descobrint el poliamor

Ha arribat un punt, quan he començat a conèixer el model del poliamor i similars, que m'he adonat que el que sempre he pensat i sentit no és res estrany ni satànic ni anticristià ni res pel qual ens haguem de sentir culpables. El que penso i sento és una forma completament legítima – i segons el meu punt de vista més lliure i eficaç – d'entendre les relacions sentimentals entre les persones. Molts cops em preguntava per què hem de tancar-nos en una sola persona i no podem estimar, compartir moments íntims i follar amb més d'una persona. Per què no? Ho puc entendre durant un procés d'enamorament en el qual et trobes en un període altament passional i no et fixes en ningú més, però això dura el que dura, això no és etern ni molt menys. Per tant, allò natural, allò "normal" – si li hem de posar la paraula 'normal' a alguna cosa – seria més aviat que les persones siguem poligàmiques.

La monogàmia no és natural de l'espècie humana, i això l'antropologia ho demostra, com per exemple amb l'estudi de les societats paleolítiques o algunes d’actuals, moltes de les quals no eren ni són monògames. La monogàmia és una qüestió purament cultural que s'ha anat reforçant a partir d'una sèrie de mites com l'amor romàntic, la possessió de la parella, l'heteropatriarcat, el tabú sexual, o la família com una institució sagrada (de fet aquí fins i tot tenim la Sagrada Família)... Tot això en realitat són mites per tal de fer que un model que té una explicació cultural i uns objectius de control social, sigui vist com quelcom natural i normal i el que se surt d'això com perversions i obscenitats, sobretot si el subjecte és una dona. Encara té molta força aquesta visió ultracatòlica i totalment opressora que ha dominat amb l'ajut de la Inquisició i altres institucions els darrers mil·lennis de la nostra societat. Ara, paradoxalment, es mescla amb una cultura de masses que a la vegada ens bombardeja amb l'erotització dels cossos i el mite del 'carpe diem' consumista i individualista.

Aleshores, quan he conegut les teories del poliamor, que no són d'ara sinó de tota la vida (per exemple els moviments llibertaris ja fa dècades que les tenen ben desenvolupades malgrat que molts cops no ens arriben perquè passem bona part de la vida exposades a una cultura de masses dedicada a reforçar els mites de l'amor possessiu, com per exemple a través de Walt Disney), he vist i sentit que el que sento no és una perversió ni res brut o estrany. Em sento més alliberat després d'haver vist que allò que sempre he pensat està molt més estès del que semblava, que es tracta de teories i pràctiques àmpliament desenvolupades i que són ben legítimes, que no ens hem d'avergonyir ni amagar per voler ser lliures i voler ser feliços i fer les altres persones felices.

De vegades em sentia malament de pensar que si estava de rotllo amb algú, potser no havia d'anar amb algú altre, tot i que m'agradessin les dues persones, ja que em semblaven genials. No volia dir que algú fos millor que l'altre, ni que un fos la media naranja, ni un cuarto de naranja ni cap tonteria cítrica. Sinó que eren persones genials, que m’encantaven, però cadascú és diferent, cadascú té les seves coses, igual com nosaltres cap a la resta, i no existeixen els prínceps blaus. Per no existir, tampoc haurien d'existir els prínceps. Tot plegat és com si només poguéssim tenir un sol amic, del pal "oh, em sap greu, no puc ser amic teu perquè ja tinc un amic". Això seria absurd. Doncs per què no podem tenir diversos amics o amigues amb qui compartim moments íntims, amb qui ens ajudem, amb qui experimentem, amb qui tenim sexe, amb qui compartim projectes, amb qui dormim junts...? És que no ho entenc. Per què hem de necessitar que la persona que estimem sigui només per a nosaltres i no faci el mateix amb altres persones?

És que aquesta em sembla una visió molt possessiva de l’amor. Aquest és el model de la propietat traslladat a la persona, i això provoca molts maldecaps, frustracions i rallades diverses. En el pitjor dels casos provoca violència explícita, sobretot de l’home contra la dona. Hem de fer un replantejament i deixar de parlar del que és normal i el que no és normal. Hi ha coses que són hegemòniques, majoritàries, i altres que no ho són, però no per això deixen de ser legítimes ni eficaces ni lliures. Aleshores que cadascú es quedi amb el model que li sembli més còmode, però per això abans caldria conèixer bé tots els models. I, es triï el que es triï, que no se li imposi a la resta.

Unim-nos contra la precarietat laboral

Avui ens assabentem que Ikea ha defraudat 1.000 milions d'euros en sis anys a la Unió Europea. Amb avantatges fiscals i favoritismes per part dels governs, no m'estranya que hagi crescut tant aquesta empresa i hagi arruïnat el comerç local de mobles a tota Europa. La pregunta ha de ser més aviat, per què els nostres governs permeten i afavoreixen que això passi? 

Molts polítics i tertulians ens venen un discurs cínic de creació de llocs de treball aprofitant-se de la desesperació de moltes famílies sense feina, però en realitat es tracta d'una altra cosa ben diferent: destrucció del teixit empresarial local i substitució per un model de treball precari sota una lògica consumista que acaba amb la nostra sobirania econòmica i amb la sostenibilitat mediambiental. Un model basat en grans empreses de capital estranger que qualsevol dia són externalitzades per incrementar beneficis tot deixant al carrer desenes de persones, després d'haver desfet el teixit local. Els nostres governs estan al servei de les grans empreses, no de les persones ni de les pimes, que són les que creen la major part de l'ocupació. 

Aleshores cal que lluitem nosaltres. Cal que ens plantem davant d'aquest procés de precarització del treball. Si ens unim i fem força podrem aconseguir grans millores laborals, com per exemple les que estan obtenint les treballadores de Telefónica després de mesos de vaga i mobilització (com el Correscales, que tindrà lloc del 18 al 22 de febrer). No deixem que ens divideixin per motius de gènere, nacionalitat o religió. Només unides i mobilitzades podrem guanyar-nos els drets i la dignitat.

L'Organització Terrorista de l'Atlàntic Nord

L'OTAN ha decidit que la millor solució a la crisi de refugiades és enviar l'exèrcit per frenar-la i fer que es quedin a Turquia, un règim famós per les seves vulneracions de drets humans. No oblidem que els estats membres de l'OTAN són els responsables de la desestabilització a l'Orient Mitjà, venent milions d'euros en armes cada any, finançant estats criminals com Aràbia Saudita, Israel o Daesh i provocant guerres a Somàlia, Afganistan, Iraq, Líbia, Síria... No oblidem tampoc que mentre Europa estava disposada a acollir només 150.000 refugiades sirianes, el Líban (un país més petit que Catalunya) en tenia més d'un milió i mig.

L'OTAN és la principal organització terrorista del planeta i mentre no en sortim, l'estarem finançant amb els nostres impostos.

O capitalisme o democràcia (un exemple més)

Avui he sentit l'alcalde de Salou, Pere Granados (CDC), dient que una consulta sobre el BCN World "donaria una mala imatge als inversors". I jo em pregunto, aquest home per a qui governa, pel seu poble o per als inversors? 

Sembla que els seus amiguets empresaris - els quals diuen que una consulta seria una pèrdua de temps - s'han posat nerviosos ja que veuen perillar uns beneficis suculents, aleshores el senyor Granados s'ha delatat a si mateix. Ha mostrat un menyspreu rotund cap a la democràcia. Per fer diners tot s'hi val? Que ho preguntin a la gent de Las Vegas, una ciutat amb milionaris i milers de persones sense sostre que habiten als túnels del voltant de la ciutat. Que ho preguntin a les treballadores d'Inditex, nens i nenes explotades en països asiàtics perquè Amancio Ortega sigui l'espanyol més ric.

Aquest és el model de l'alcalde de Salou, el model de l'especulació, de la desigualtat i de la destrucció del territori. Cal un model econòmic que posi les necessitats de les persones al centre, un model sostenible i democràtic per assolir la plena sobirania econòmica.

Independència i Unió Europea: un oxímoron.


No té sentit parlar d'independència amb una Catalunya dins la UE i l'euro. Són institucions dissenyades per segrestar la nostra sobirania econòmica i atorgar-la als lobbies financers. Mentre no existeixi una UE democràtica i humanista, millor no formar-ne part.

Comencem pel més bàsic: què són la UE i la Zona Euro? Institucions supraestatals regides de forma no democràtica que s'han fet amb el control de la política monetària i econòmica dels seus estats membres. En aquestes organitzacions el govern d'Alemanya hi té un paper sobredimensionat, amb la qual cosa imposa les polítiques que li interessen, en detriment dels estats del sud i de l'est. La UE i el Banc Central Europeu (BCE) funcionen regits principalment per una sèrie de lobbies empresarials i financers, per l'opacitat i la burocràcia estructurals i per una suposada tecnocràcia que en realitat és escollida a dit pels mateixos de sempre. Això queda ben plasmat en les formes com s'està elaborant el TTIP, per exemple, així com les nefastes polítiques d'austeritat imposades per la Troika. 

Com pot ser que Grècia, on ha guanyat Syriza dues vegades i on un 62% de la població va votar contra l'austeritat, el govern hagi d'acabar seguint amb les mateixes polítiques d'abans? Això és un clar exemple de pèrdua absoluta de la sobirania econòmica. Hem passat de la democràcia a la deutecràcia. Si els països del sud d'Europa han entrat en un cercle de deute insostenible és sobretot degut a les polítiques imposades per la Troika, que són les que han dominat en aquests estats en els darrers 6 anys, i que només han fet que perjudicar encara més l'economia. Fa set anys que Grècia es troba en la ruïna per aquestes polítiques imposades a partir de memoràndums amb l'excusa del rescat i del deute. Un deute, per cert, que no para de créixer. Quelcom similar passa a l'estat espanyol, on l'estat va haver de rescatar les caixes en bancarrota i el govern del PSOE el 2010 va haver d'acceptar una sèrie de mesures imposades per la Troika, on Alemanya hi té un pes enorme (sobretot a la Comissió Europea i al BCE, que recordem que a més a més es troba a Frankfurt, la qual cosa no és casualitat). Actualment l'economia espanyola - i catalana - segueix estancada i amb un deute creixent.

En resum: un rescat econòmic es pot fer des del respecte a la sobirania d'un estat i des de la intenció d'ajudar a recuperar la seva economia, o es pot fer com a forma de neocolonitzar un país a partir d'un deute impagable i il•legítim, com passa a Grècia, Portugal o Espanya. Les polítiques del deute al sud d'Europa estan destinades a espoliar aquests països i implementar paquets de mesures neoliberals. És per això que les economies del sud d'Europa porten anys estancades mentre el deute només fa que augmentar. Fixem-nos en canvi en el cas d'Islàndia, un país que no té ni euro ni es troba dins la UE. Islàndia va patir una greu crisi financera amb un deute impagable, i gràcies al fet que va mantenir la seva sobirania econòmica, se'n va poder sortir i ja fa anys que ha tornat a créixer.

Amb tot, si Catalunya vol ser independent, una de les primeres coses que hauria de fer és sortir de la UE i de l'euro, precisament pel problema del deute. Davant d'aquest deute (que ens ha conduït a una deutecràcia), cal forçar una reestructuració, una quita del deute il•legítim i en tot cas cercar noves formes de finançament que siguin justes i mantinguin la sobirania estatal. I això no es pot fer mentre estiguem regits per la Comissió Europea, el BCE i l'FMI. Parlar a dia d'avui d'una Catalunya independent dins la UE i l'euro és simplement un oxímoron. Existeixen moltes alternatives fora de la UE i l'euro, i alguns exemples els tenim a Islàndia, al Regne Unit, a Noruega, etc. L'EFTA, per exemple, o si passem a ser encara més utòpics, una reforma en profunditat de la UE per a fer-la una organització democràtica, humanista i que compleixi el principi de subsidiarietat (una reforma que sent molt optimistes es podria forçar des dels estats del sud i des del Regne Unit si els partits antiasuteritat segueixen creixent).

Un dilema que ja tocava

El que està passant al PSOE és molt interessant i ja era hora que passés. Estem presenciant una situació on aquest partit ha de decidir entre un retorn als seus orígens ideològics que xocaria amb la tendència general dels PS europeus (la socialdemocràcia keynesiana i el discurs de classe de Podemos) o consolidar i evidenciar el procés de transformació cap a un partit de caire neoliberal amb certs tocs progressistes en l'àmbit social (molt proper al neoliberalisme espanyolista de PP i C's). Un exemple - potser l'únic a Europa - del primer cas el tenim a Portugal, on el partit germà del PSOE s'ha unit a un govern del que serien el Podemos i la IU portugueses. El segon cas el tenim a països com Alemanya o Grècia, entre altres, on els partits germans del PSOE van formar govern amb el que seria el PP d'allà.
El moment polític em sembla molt interessant per veure com reaccionarà el PSOE, un partit que porta dècades sotmès a contradiccions estructurals que han aflorat amb l'arribada de la crisi econòmica i l'auge de Podemos. Tot plegat ha provocat una crisi dels PS a nivell europeu que passa per una davallada lenta però progressiva del seu espai electoral (excepte en el cas grec, on ha esdevingut un partit marginal en molt pocs anys).
D'entrada es fa difícil imaginar que el PSOE pugui acceptar cap de les ofertes que més han sonat fins ara, com la d'Iglesias d'un tripartit amb Podemos i IU (que curiosament va generar una sorprenent crispació entre certs membres del PSOE) o la de González de facilitar la investidura d'un govern de PP i C's (que en canvi no n'ha generat gaire, de crispació). També pot ser que vagin a eleccions, però veient el panorama actual, amb la divisió del PSOE evidenciada diàriament als mitjans i les intel•ligents jugades de Podemos, el partit de Sánchez sembla un dels menys interessats en repetir comicis.
El 20-D va deixar uns resultats on el PSOE és el partit amb més marge de maniobra per a conformar el futur polític de l'estat. Però a la vegada aquest "poder" li està jugant una molt mala passada, ja que està intensificant les seves divisions internes i evidenciant les seves contradiccions estructurals.

El capitalisme per damunt de la democràcia


Això que estan fent contra Podemos des que va aparèixer aquest partit no fa més que confirmar l'estat on vivim: un règim borbònic catòlico-capitalista hereu directe d'una dictadura feixista. Podemos és un partit que actualment no presenta un discurs revolucionari ni especialment radical, de fet cada vegada és més moderat. Fa temps que ja no parla de república ni de quita del deute, per exemple. Però tot i així se surt bastant del relat hegemònic de PP, PSOE i C's, qüestionant els mites de la Transició, del bipartidisme o poders fàctics com la Troika i la banca. Això ja és suficient perquè l'oligarquia que domina aquest estat es posi les piles amb la difamació constant contra Podemos, juntament amb accions exagerades com aquesta del Congrés dels Diputats (repartiment de seients).

Tot això només és una petita mostra del que serien capaços els poders fàctics capitalistes en cas que mai s'arribés a plantejar una ruptura real amb l'estatus quo. A Grècia o Itàlia, la Troika va arribar a forçar la dimissió de presidents per qüestions com plantejar la celebració d'un referèndum. A més a més, a Grècia se l'ha amenaçat amb expulsar-la de l'euro i marginar-la econòmicament si no obeïa la doctrina neoliberal autodestructiva de la Troika. I és que a l'Europa actual es fa efectiva aquella frase de "You have the right to vote as long as you vote right". Aquesta farsa de "democràcia capitalista" només funciona sempre i quan es mantingui com a capitalista, sense amenaçar els privilegis de certs poders. I si no, ens podem fixar en diversos antecedents en el nostre país, com els nombrosos assassinats contra activistes, sindicalistes o advocats durant la "Transició" o el cop d'estat feixista de l'any 1936, en què les oligarquies espanyoles s'alcen contra un govern escollit democràticament, però que no els agradava.

Pobles germans

Les generalitzacions són molt injustes sobretot quan van adreçades a pobles sencers, moment en el qual poden passar a esdevenir estereotips xenòfobs. Els problemes a Andalusia i a Cataluya són els mateixos: una màfia que controla el poder, digues-li La Caixa digues-li els terratinents, digues-li CDC digues-li PSOE, els quals exploten i oprimeixen la majoria precaritzada i les minories discriminades. Poques lliçons podem donar com a catalanets quan aquí tenim un terç de la població en risc d'exclusió social, una desigualtat social desorbitada i el partit que ha governat durant gairebé trenta anys amb 15 seus embargades, el tresorer imputat i el pare polític amb nosequants milions a Andorra. I els seguim votant (recordem que qui domina la majoria de llocs a JxSí, entre ells la presidència, és CDC).
Andalusia i Catalunya som pobles germans. Jo tinc sang andalusa i per tant també em sento insultat quan menysprees aquest poble que, com el nostre, també ha tingut grans lluitadors, com per exemple el SAT o els lluitadors antifeixistes que van resistir el cop d'estat del 36, o grans poetes referents arreu com Lorca o Machado que també van ser víctimes del caciquisme i de les oligarquies catòlico-capitalistes que encara oprimeixen la seva terra. Per això et demanaré que tinguis més respecte cap el poble andalús i que, en canvi, siguis una mica més crític amb els explotadors de casa nostra, perquè encara que vagin molt de catalans, acostumen a tenir els diners a Andorra.