Podem parlar realment d’un “cinturón naranja”?

Això de parlar del "cinturón naranja" queda molt bé pels mitjans de comunicació i tota la pesca, però fem un recompte dels partits guanyadors en els municipis del cinturó barceloní per veure si s'ajusta gaire a la realitat:
---
Primer cinturó:

CIUDADANOS: Barberà del Vallès, Castelldefels, El Prat de Llobregat, Esplugues de Llobregat, Gavà, L’Hospitalet, Ripollet, Sant Adrià de Besòs, Sant Andreu de la Barca, Sant Boi de Llobregat i Viladecans. 11 en total.
JUNTS PEL SÍ: Badalona, Barcelona, Begues, Castellbisbal, Cerdanyola del Vallès, Cervelló, Corbera de Llobregat, El Papiol, La Palma de Cervelló, Molins de Rei, Montcada i Reixac, Montgat, Pallejà, Sant Climent de Llobregat, Sant Cugat del Vallès, Sant Feliu de Llobregat, Sant Joan Despí, Sant Just Desvern, Sant Vicenç dels Horts, Santa Coloma de Cervelló, Tiana i Torrelles de Llobregat. 22 en total.
PSC: Badia del Vallès, Cornellà de Llobregat i Santa Coloma de Gramenet. 3 en total.
---
Principals municipis del segon cinturó metropolità:
CIUDADANOS: Rubí, Santa Perpètua de Mogoda. 2 en total.
JUNTS PEL SÍ: Granollers, Martorell, Mataró, Mollet del Vallès, Premià de Mar, Sabadell, Sant Pere de Ribes, Sitges, Terrassa, Vilanova i la Geltrú, Vilafranca del Penedès. 11 en total.
---
En total, Junts pel Sí va guanyar les eleccions a 33 dels principals municipis del primer i segon cinturons de Barcelona (incloent-hi la capital), mentre que Ciutadans ho va fer en 13, i el PSC en 3. Per tant, posats a ser agosarats, en comptes de parlar d’un cinturó taronja seria més apropiat parlar d’un cinturó independentista. Però seria, igualment, desencertat, vist que a la majoria d’aquests municipis els vots del Sí no han superat els del No.

En tot cas, queda clar que, almenys de moment, no podem parlar d’un cinturó taronja que substitueixi aquell cinturó vermell on el PSC s’imposava a la gran majoria de municipis. Encara falta temps per veure la tendència d’aquests municipis ex-PSC, si és que se n’acaba formant una de clara.

Convèncer convençuts o sumar indecisos?

Ens queixem que a Madrid no ens entenen ni ens escolten però és que de vegades sembla que hi hagi independentistes que caiguin en el mateix error. L'estratègia de convèncer els convençuts està molt bé, però no és suficient per aconseguir una àmplia majoria independentista, la qual és imprescindible si algun dia volem independitzar-nos de debò en comptes d'eternitzar un procés que massa sovint ha estat sinònim de cortina de fum.

Només Súmate i en menor mesura la CUP s'han proposat seriosament ampliar el suport a l'independentisme entre un sector molt complicat però imprescindible, que és el de la Regió Metropolitana de Barcelona (sobretot l'Àrea Metropolitana). Una zona on en 15 municipis Ciudadanos ha guanyat les eleccions i en dos el PSC, i la qual va impedir que l'independentisme arribés al 50% dels vots. No podem deixar escapar aquesta part de la població, amb ciutats tan importants com L'Hospitalet, Santa Coloma, Rubí, Gavà, etc.

Aleshores, em pregunto una cosa. Com és possible que seguim amb l'estratègia personalista de Mas?? Realment creiem que així podrem, algun dia, sumar els milers d'indecisos que encara hi ha?

Deixant de banda les meves profundes antipaties polítiques amb el president, penso sincerament que ara mateix és un personatge que resta. O com a mínim no suma. S'ha vist amb els resultats insuficients de Junts pel Sí. L'independentisme ha crescut des de la CUP.

Potser algunes persones, suposo que les més properes a CDC, no acaben de ser conscients del rebuig amplíssim que genera la figura de Mas entre els votants de CSQEP, un espai politic que tard o d'hora necessitem apropar, i això només serà possible amb un independentisme que realment sigui sinònim de justícia social, d'alliberament democràtic, de procés constituent. El primer pas per aconseguir-ho és posar Mas en segon terme. Ja no dic fer-lo desaparèixer (encara que si fos per mi el primer que faria seria enviar-lo al tribunals per pressumpte còmplice de corrupció), però entenc que Mas també desperta moltes simpaties entre alguns sectors ja convençuts. 

El que veig és que l'independentisme necessita una imatge més plural i democràtica, menys personalista, i sobretot que no quedi personalitzada en un polític que és responsable de les retallades i privatitzacions (perquè sí, no podem oblidar que CDC va pactar el desmantellament de l'estat del benestar amb el PP), del negoci privat amb la nostra salut (encapçalat per l'austericida Boi Ruiz), de la repressió de manifestacions pacífiques (15-M, cas del Parlament, Esther Quintana, Multireferèndun) i del vergonyós vot en contra de l'autodeterminació dels pobles kurd, palestí i sahrauí.

Com pretenem que un polític així sigui una figura de consens? Com pretenem sumar la major part d'aquest 9% de votants que fa dos dies van optar per l'abstenció sobre la independència votant CSQEP però que demostren una alta preocupació pels drets socials?

És que realment jo no ho puc entendre. Em sembla de lògica aplastant el fet que Mas ja està cremat, esgotat com a cara visible del procés a nivell institucional. Hi ha moltíssimes opcions de consens. Romeva, per exemple. A mi no m'agrada políticament, però com a mínim és tolerable i ajudaria molt més a sumar indecisos. I com a mínim Junts Pel Sí no cauria en la trampa i la contradicció de voler posar de president el número quatre de la seva llista. Perquè ho sento per és així. Això no cola.

Els resultats de diumenge demostren que en un referèndum l'independentisme guanyaria. Per això, la cosa està a tocar, però cal que ho fem bé. Malgrat les amenaces, les trampes antidemocràtiques o la pèrdua dels vots de l'ambaixada espanyola a Roma, l'independentisme ara mateix és majoritari. Si no ho aconseguim nomes serà responsabilitat nostra.

El pis antic

Imagina que vius en un pis antic però molt bonic amb vistes al cel. En general els veïns i veïnes són molt agradables i diversos. Però l'edifici té un problema. Resulta que, segons els tècnics, els fonaments s'estan desfent i en els propers mesos es podria arribar a esfondrar. 

Doncs bé. Un dia s'organitza una reunió de veïns ja que cal escollir el president o presidenta de la comunitat. Se'n presenten set. Un d'ells proposa pintar la façana de blanc. En canvi un altre està convençut que s'ha de pintar de veige. Un altre comenta que s'haurien de ficar bombetes ecològiques a l'entrada. N'hi ha un de sulfurat que diu que s'haurien d'expulsar uns veïns musulmans però no sap ben bé per què. Després n'hi ha un que opina que no s'hauria de fer res, que tot va bé, i un altre que fins i tot pensa que s'hauria d'afegir una nova planta a l'edifici. I finalment n'hi ha un que, preocupat, diu que s'haurien de canviar els fonaments de l'edifici perquè no caigui avall. Explica que això costarà molts diners i que els veïns haureu de reduir algunes despeses per fer-hi front, canviar una mica els hàbits de vida, però que és imprescindible perquè l'edifici no caigui.

A aquest últim els altres li diuen alarmista, catastrofista, i li demanen que toqui de peus a terra. Pel que fa al veïnat, la majoria dubta sobre qui hauria de votar, discuteixen acaloradament sobre el millor color per la façana, sobre si cal expulsar uns veïns o uns altres, n'hi ha que ni tant sols es preocupen de venir a la reunió perquè fan futbol. Mentrestant, cada dos per tres se senten tremolors als pisos superiors, i cada cop apareixen més esquerdes... Alguns pensen que amb bombetes ecològiques tot això s'arreglarà. Però pel que fa a la majoria, sembla que ha arribat un punt en què pensen que els tremolors i les esquerdes són normals.

Imagina, també, que no existeix cap altre edifici on mudar-te.

Bambes de velcro

Avui he estat parlant amb un company que treballa en una superfície comercial on venen material esportiu. M'ha explicat que una de les persones amb qui va tractar va ser una dona que buscava unes bambes de velcro de la talla 39. Malauradament, no en tenien amb una talla tan gran, i va recomanar que se'n comprés unes amb cordons ja que s'adapten millor al peu. Però la dona va dir que el seu fill tenia una discapacitat intel•lectual i no es podia cordar les sabates, per això necessitava unes bambes de velcro amb una talla tan gran.

Seguint la lògica de l'eficiència econòmica, aquella gran empresa esportiva només havia comprat bambes de velcro per talles infantils. No és que no sabessin que també hi ha persones adultes que necessiten bambes de velcro, sinó que no suposaven una quantitat prou gran com perquè fossin rendibles econòmicament.

Amb la qual cosa tenim que si fem cas d'aquesta lògica que darrerament intoxica el nostre sentit comú sota la qual gairebé tot està justificat si és eficient econòmicament i que eleva la productivitat a una mena de dogma sagrat, estem provocant discriminacions. Discriminacions com la de no vendre bambes per a persones amb discapacitats intel•lectuals en una gran superfície especialitzada en material esportiu. I com aquesta, tantes altres.

Per això, no ens deixem enganyar. Nosaltres no estem al servei de l'economia. És l'economia la que ha d'estar al servei de nosaltres.

La desobediencia es progreso

Un gobierno votado cada cuatro años representa a la mayoría de la población. Una constitución escrita en despachos y votada en bloque en 1978 ya no representa a casi nadie. No reconocemos esta legalidad ilegítima.

La Humanidad ha progresado cuando se ha desobedecido colectivamente la legalidad vigente. Si siempre hubiésemos reconocido la ley los gays todavía estaríamos perseguidos, lxs negrxs en EEUU se deberían sentar detrás del bus y no tendríamos derecho a la huelga, entre muchas otras cosas. Si la ley no cambia después de 3 años de manifestaciones masivas y el estado español sólo responde con querellas y amenazas, entonces esta ley es ilegítima y nuestro deber es desobedecerla. En el resto del estado os tendríais que solidarizar con nosotrxs en vez de apoyar una legalidad antidemocrática.

Fem-los fora

Passant els nostres comptes a les finances ètiques no només garantim que els nostres diners no vagin a l'explotació infantil, la indústria armamentística o la destrucció del medi ambient, sinó que tampoc vagin a les butxaques de milionaris sense escrúpols que neguen el nostre dret a l'autodeterminació i ens amenacen segons el que votem.

No esperem que aquests poca vergonyes que controlen La Caixa, el Santander, el BBVA, Bankia o el Banc Sabadell se'n vagin. Fotem-los fora i portem-los a judici com a culpables de l'estafa financera, com han fet a Islàndia. En els últims anys el deute públic de la Generalitat s'ha multiplicat per tres mentre es duien a terme les pitjors retallades socials de les darreres dècades, tot per rescatar i enriquir la banca amb els diners de la classe treballadora. L'única partida que no han retallat els governs de PP i CiU ha estat el pagament del deute als bancs, gràcies a la reforma del govern Zapatero el 2011.

Malauradament em temo que aquestes amenaces amb sortir de la UE o que marxi la banca criminal no són més que propaganda per incidir en el nostre vot. Però al mateix temps confirmen que l'estatus quo està preocupat amb les enquestes i que per tant és més necessari que mai votar independència.

Independència del regne d'Espanya, de l'oligarquia econòmica i de la Unió Europea.

Estratègia decepcionant per part d'Iglesias

Fem un repàs ràpid de les forces que s'oposen a la independència de Catalunya i/o al nostre dret a l'autodeterminació:

• PP, PSC/PSOE, C's. Els dos partits que han governat l'estat espanyol i que han rescatat la banca mentre deixaven la població desemparada, i el que intenta substituir-los per mantenir intacte el règim del 78.
• PxC, Vox, Espanya en Marcha i altres partits feixistes.
• La monarquia parasitària borbònica.
• Mitjans de comunicació privats com Mediaset, Atresmedia, El Periódico, El País, El Mundo, La Razón... Mitjans controlats i al servei de l'Ibex-35.
• Representants de les principals patronals espanyoles, les mateixes que forcen i celebren la pèrdua dels drets laborals que han costat dècades de guanyar.
• La Comissió Europea. La mateixa que no té cap inconvenient en escanyar econòmicament els estats del sud d'Europa per tal que els diners de la classe treballadora vagin a augmentar els beneficis financers.
• Barack Obama, Angela Merkel i David Cameron. El primer, un criminal de guerra, la segona, principal responsable de l'ofec econòmic dels països del sud d'Europa, i el tercer, un xenòfob culpable de la destrucció de l'estat del benestar britànic.

D'altra banda, entre les forces que defensen la independència hi ha un ventall molt ampli i heterogeni, des d'un grupuscle feixista completament marginat, fins a sectors anticapitalistes llibertaris tot passant per ideologies polítiques diverses que inclouen el comunisme, la socialdemocràcia, el liberalisme econòmic, etc. En política internacional governs més o menys socialistes com els d'Equador, Uruguai, Brasil, Veneçuela, Cuba, Nicaragua o Bolívia, entre altres, han defensat públicament el dret a l'autodeterminació de Catalunya.

Per això em sobta que Pablo Iglesias basi el seu discurs en assenyalar els mals de Mas com si tot l'independentisme girés al seu voltant, quan les forces que defensen la independència són tan heterogènies. Cosa que no passa, precisament, entre les forces que no volen la independència de Catalunya ni el dret a decidir, les quals són conservadores, neoliberals i defensores afèrrimes de l'estatus quo, quan no directament feixistes. Per això resulta si més no irònic el fet que Iglesias es centri gairebé exclusivament en criticar Mas (crítiques amb les quals estic d'acord), i que al mateix temps digui que vol una Catalunya dins l'estat espanyol. Que potser no s'ha adonat de quines altres forces comparteixen la voluntat de mantenir Catalunya dins l'estat?

I ep, no vull amb això posar Iglesias al mateix nivell que el PP ni molt menys, evidentment existeixen enormes diferències en aquest tema com la defensa del dret a decidir per part del líder de Podemos (la qual al mateix temps em sembla un mínim de dignitat democràtica).

El que vull dir és que si ens hem de centrar en denunciar un projecte polític perquè alguns dels que el comparteixen no ens agraden, estic segur que aleshores Iglesias trobaria molts motius per a oposar-se a la permanència de Catalunya dins l'estat espanyol. Molts més que la independència.

En fi, parlaré clar. Comparteixo i aplaudeixo els discursos d'Iglesias quan parla en clau espanyola, però l'estratègia que està duent a terme de cara al 27-S em sembla sincrerament decepcionant. Sé que Iglesias és molt més intel•ligent del que demostra aquests dies, però l'electoralisme curtplacista el pot. Electoralisme pensant més aviat en les eleccions generals, no en les que tenim d'aquí deu dies...

L'independentisme ha de créixer per l'esquerra

Avui en un bar escoltava un home queixant-se al cambrer sobre els polítics. Deia que els que van de patriotes són els que més roben, els que et parlen de la pàtria, la religió i aquestes coses, tant d'un bàndol com de l'altre. Ha criticat les polítiques d'Artur Mas, que segons ell li han afectat directament en el seu salari. Era un home castellanoparlant, treballador, afectat per la crisi i habitant de la Regió Metropolitana (RMB). Un perfil que, parlant en termes generals, tradicionalment havia tendit a votar el PSC i que davant la davallada d'aquest partit, està quedant 'orfe' de vot. Aquest perfil de persones, que són moltes a Catalunya, poden tendir a votar opcions identitàries espanyolistes com Ciutadans, opcions socialdemòcrates autonomistes com Podemos (i CSQEP) o un independentisme que tingui contingut social i que no estigui tan lligat a sentiments identitaris nacionals.

Per això, reitero que posar en Mas de presidenciable per Junts pel Sí ha estat un error estratègic molt gran, ja que allunya la major part d'aquests milions d'habitants de la RMB, treballadors, afectats per la crisi, i amb origen a la resta de l'estat espanyol. Mas és una figura que ja està cremada i que després del que ha fet com a president i de la corrupció del seu partit, no aconseguirà mai reunir un consens social majoritàriament independentista al nostre país. Aquí és on apareix el paper de la CUP, que representa un independentisme d'esquerres alliberador del règim borbònic i menys lligat a qüestions identitàries nacionalistes. Si la CUP és capaç d'atreure bona part d'aquesta població, l'independentisme podrà aconseguir una majoria absoluta d'escons i de vots.

En els propers dies veurem fins a quin punt el PSC és capaç de mantenir aquests votants, i com Ciutadans, CSQEP i l'independentisme d'esquerres són capaços de convèncer una gran part de la població catalana que és la que acabarà marcant la diferència entre si l'independentisme és majoritari o no ho és.

Independitzem-nos, també, del deute

Aquesta tarda aniré a això de la Meridiana, però no hi aniré sol. A més d’uns quants amics, també aniré acompanyat d'una bona càrrega de dubtes personals entorn aquesta qüestió. Bàsicament perquè qui organitza aquest acte és l’ANC, una institució en la qual realment no crec, però que li reconec unes formes i una feina feta en aquest tema generalment impecables. No crec en l’ANC perquè això de parlar d’independència només del Regne d’Espanya i no de la resta d’institucions que ens oprimeixen em sembla espantosament insuficient i fins a cert punt una tergiversació de la realitat molt important, per no dir directament que és una forma d’enganyar la gent.

Parlar d’independència, de democràcia, de sobirania i de Catalunya sense ni tan sols mencionar la independència de la Unió Europea, del deute extern, de la lògica de mercat o de les grans corporacions econòmiques que esclavitzen la classe treballadora, em sembla una fal·làcia. I si a sobre després els organitzadors d’aquesta manifestació es presenten en una candidatura on gairebé la meitat dels membres (inclòs el president) són d'un partit que és responsable directe de la venda indiscriminada del patrimoni català (des de Gallecs fins a empreses púbiques), de la destrossa indiscriminada dels serveis socials (de la qual no poden culpar només a Madrid ja que ho van pactar amb el PPSOE) i de la manca de democràcia (votant contra diversos referèndums i utilitzant els cossos policials per a reprimir les manifestacions democràtiques), aleshores el meu desacord amb aquesta organització ja arriba a un punt molt elevat. Tot això per no entrar en el tema que aquesta candidatura és resultat directe del xantatge de Mas i el seu entorn amb no convocar eleccions si ell no era el president...

Malgrat això avui aniré a l’acte organitzat per l’ANC. Perquè malgrat tot sento respecte per l’ANC i perquè, sobretot, comparteixo la voluntat d’independitzar-me del regne d’Espanya. Segurament després m’allunyaré molt de la proposta de país dominant entre les persones que formen l’ANC, però a dia d’avui compartim aquesta necessitat. I em sembla molt necessari que des de la societat civil catalana fem pressió com hem estat fent en els últims anys per remoure els fonaments d’aquest règim centralista espanyol. Com també em sembla necessari que el procés sobiranista no quedi només en mans de la dreta catalana i que s’ompli de significat i de contingut social, per la qual cosa l’esquerra hi ha de participar i seguir forçant perquè es democratitzi més encara i perquè realment suposi l’avenç cap a una societat justa i democràtica.

Això sí, no hi aniré pas amb una samarreta blanca. En aquest sentit desobeiré ja que he decidit anar amb una samarreta de color blau fosc que diu: “El deute no és nostre. No devem, no paguem”. Ja que si volem parlar d’independència, si volem realment parlar de sobirania, no ens hauríem d’oblidar del deute. Un deute amb el qual el sistema financer europeu ens té collats, un deute que elimina la nostra sobirania econòmica, un deute que serveix com a excusa per vendre’s el patrimoni català i fer negoci amb els nostres drets, un deute que compartim i co-patim amb la resta de pobles de l’estat espanyol i amb molts altres països del món. Un deute que no és nostre però que estem pagant nosaltres. Em vull alliberar del regne d’Espanya i també em vull alliberar del deute il·legítim.

Si som independentistes, siguem-ho de tot allò que ens oprimeix.

I per cert. En un dia com avui, no oblidem tampoc Allende. Perquè l'internacionalisme també ha de ser un dels pilars del nou país.

Ciudadanos, un partit basat en la mentida

Un partit que amaga constantment els seus ideals polítics rere una imatge d'aparent modernitat, amb líders joves i amb uns quants kilos de maquillatge per aparèixer bé a la tele. Però és el mateix partit que després defensa les tortures de toros, l'exclusió de les persones immigrades de la sanitat pública o els Centres d'Internament d'Immigrants. Un partit impulsat des de FEDEA, el lobby d'empreses de l'Ibex-35.

Un partit que a les municipals es presentava amb el lema "el cambio", i que a l'hora de la veritat ha acabat donant el govern als de sempre: al PSOE a Andalusia, al PSC a Lleida, al PP a Madrid, Castella i lleó, La Rioja i Múrcia, etc. Aquests últims dies, també ens hem assabentat que, tot i fer campanya pel "cambio", a Mollet del Vallès han fet un pacte de governabilitat amb el PSC, que porta governant-hi des de fa 30 anys.

M'entristeix veure com els de Junts pel Sí, les CUP i Sí que es Pot es llencen els trastos pel cap mentre aquest perillós partit de mentiders, oportunistes i espanyolistes es va fent espai entre el vot de les classes treballadores. Cal que destapem què és realment Ciudadanos. La versió 2.0 del PP.

Independentisme no és nacionalisme

Si vull la independència de l'estat espanyol és precisament perquè estic en contra de les fronteres, dels nacionalismes excloents, dels governs opacs al servei de les grans corporacions, de les monarquies. Crec que els diversos pobles de l'estat espanyol haurien de lluitar per independitzar-se d'aquest estat i d'aquest estatus quo. D'un estat que omple les fronteres de policia, de ganivetes, de bales de goma i de mort. D'un estat que utilitza les fronteres com si fossin murs infranquejables i inqüestionables on hi moren els que hi intenten entrar, i d'on no poden sortir els que s'hi troben atrapats. D'una Espanya artificial que vol fer desaparèixer la seva pròpia riquesa, la seva diversitat cultural i lingüística, la seva història, els seus pobles. D'una Espanya que arrossega les estructures d'un règim feixista, que amaga sota les cunetes centenars de milers de cadàvers i que encara celebra l'inici del pitjor genocidi de la història. D'una monarquia hereva del règim feixista que malgasta els diners públics en luxe i banalitats intentant omplir el seu buit existencial. D'un govern de mercenaris que utilitza els tribunals i els mitjans de comunicació públics per mantenir-se al poder, al servei dels lobbies financers i energètics que controlen el país. Cal que els diversos pobles ibèrics ens alliberem d'aquest regne imposat per tal de construir, des de les bases de la ciutadania organizada, pobles justos, democràtics i sostenibles, que puguin decidir des de la igualtat i el respecte si volen federar-se o no, però sobretot que siguin lliures per decidir-ho, lliures per damunt de tot.

Per una independència completa

Merkel diu que Catalunya ha d'obeir la llei espanyola. En canvi, Varoufakis diu que la independència de Catalunya és legítima. De la mateixa manera, ni la Unió Europea ni els Estats Units han mogut un dit pel nostre dret a l'autodeterminació, mentre que diversos governs d'esquerres llatinoamericans sí que han expressat el seu suport, com el Brasil, Bolívia, Equador, Uruguai, Cuba, Nicaragua o Veneçuela.

Aquests fets ens haurien de fer reflexionar ja que evidencien una claredat. Mentre que l'esquerra és l'única que exerceix la solidaritat internacional, l'oligarquia capitalista que representa la Unió Europea o els Estats Units no vol canvis ni té cap mena de respecte pel dret dels pobles. Tinguem-ho en compte, perquè si volem una independència real, també ens hem d'independitzar de les grans corporacions econòmiques i els governs mercenaris que les representen. Per això la independència només pot ser completa: independència del regne d'Espanya, independència de l'oligarquia econòmica, independència de la UE i l'OTAN.

La racionalitat sobrevalorada

Crec que tendim a sobrevalorar massa sovint la 'racionalitat'. Però jo al final arribo a la conclusió que no hi ha res que sigui racional. O almenys, res que sigui purament racional. Una raó tangible, representativa i científica d'això la podem trobar en l'estructura del nostre propi cervell.

La part central del cervell, la més profunda, es coneix com el cervell reptilià, o irracional. Aquesta va seguida d'una altra que la cobreix i que es coneix com el cervell emocional. I finalment, la part més exterior la constitueix el cervell racional. No hi ha res que neixi directament des del cervell racional. Tot neix i tot està connectat amb l'irracional, de vegades passant per l'emocional i de vegades també pel racional. És per aquest motiu que parlar només de racionalitat excloent l'emocionalitat i la irracionalitat, significa caure en una equivocació. Seria com parlar d'un cos humà només format per pell, sense ossos, ni músculs ni òrgans que l'omplissin i l'alimentessin. La racionalitat per si sola no és res, com un sac de pell humana tampoc seria una persona. La racionalitat només pot existir sobre una prèvia emocionalitat i irracionalitat que conformen la nostra cosmovisió i les nostres intencions existencials.

La ciència, per exemple, es coneix per ser racional. Els mètodes que fa servir ho són, però no per això la ciència en si mateixa, la qual respon a uns interessos, a unes intencions i a unes cosmovisions prèvies que determinen, per exemple, què s'estudia i què no, i com s'estudia. Així, la ciència ha desenvolupat coneixements i tecnologies ben diverses, però molt sovint poc "racionals", depenent de la visió que prenem. Si prenem una visió des de valors com l'empatia humana, la justícia social i la sostenibilitat ambiental (els quals no parteixen d'una racionalitat sinó de marcs emocionals-irracionals), el desenvolupament de moltes invencions científiques resulta completament "irracional" (o per ser més exactes, absurd). En serien exemples el desenvolupament de la tecnologia militar o astronòmica en un context en què les necessitats bàsiques de la major part de la població no estan cobertes i en què les capacitats ecològiques del planeta estan més que superades. Al mateix temps, el mètode científic sovint s'ha vist legitimat per utilitzar el maltractament sistemàtic d'animals i fins i tot de persones (per exemple en el règim Nazi) per a l'experimentació. I no per això ha deixat de ser ciència. Què ha fallat, doncs? El context emocional-irracional previ.

Per això, per mi reivindicar únicament la racionalitat significa quedar-nos molt curts. Cal reivindicar cosmovisions i uns marcs teòrics emocionals que sorgeixin des de l'empatia humana, els drets humans, els drets ambientals, i l'amor cap als altres, en definitiva. És a partir d'aquest esquema emocional-irracional humanista que la "racionalitat" podrà desenvolupar-se i tenir un sentit humanista.

Per exemple, si partim d'una cosmovisió capitalista que passa per l'individualisme, l'acumulació de capitals i el plaer lligat a allò material, la racionalitat s'adaptarà a aquest marc emocional-irracional, ja que la racionalitat depèn de l'emocionalitat i irracionalitat prèvies que defineixen el context sobre la qual es desenvolupa. Per això m'allunyo d'aquests discursos "racionalistes" o "cientificistes" que rebutgen qualsevol tipus d'espiritualitat, sovint confonent espiritualitat amb religió, amb superstició, amb sectes, etc, quan a més a més cadascuna d'aquestes és completament diferent i a la vegada heterogènia en si mateixa. Una espiritualitat sana i lliure de poders que la tergiversin en benefici de llurs privilegis, podria fins i tot ajudar molt a construir aquestes emocionalitats humanistes, d'amor cap a l'entorn i de pau interior, que resulten imprescindibles i prèvies a la racionalitat, i que en dissenyen el seu sentit.

Crec que el problema de tot plegat no es troba tant en si som més o menys racionals, sinó que sobretot apareix quan la religió i l'espiritualitat intenten explicar el món, i quan la ciència intenta donar sentit al món. Crec que ambdós conceptes, espiritualitat i ciència, tenen funcions ben diferents els límits de les quals han de conèixer i respectar. L'espiritualitat no pot explicar-nos el món ni presentar-se com la veritat absoluta, però sí que pot donar-nos claus per a construir filosofies de vida alliberadores, humanistes, pacifistes i respectuoses amb l'entorn. El mètode científic no serveix per donar un sentit profund a la nostra existència i les nostres vides i per construir cosmovisions culturals, però sí que serveix per explicar la realitat i ajudar-nos a millorar-la. La filosofia, crec que es trobaria una mica entremig.

Visita al Museu de Cultures del Món (III)

Em va sobtar molt aquesta estàtua budista tailandesa, al Museu de cultures del Món de Barcelona. Les mans obertes i buides (sense armes) representen la voluntat de pau i respecte cap a qui es troba davant la figura. Damunt del cap hi té una flama, la qual exalta el poder de la ment. Es tracta d'una figura totalment pacifista que mostra el seu únic poder en la intel·ligència, i no en les armes o els músculs com podrien ser les típiques figures a les quals estem acostumats a Europa. Penso, per exemple, en la gran quantitat de figures de militars a cavall armats amb espases, o les figures clàssiques que exalten cossos musculosos, o els seriosos pantocràtors medievals amb els dos dits aixecats mostrant la intenció de jutjar-nos... Em costa pensar en gaires estàtues de la nostra cultura que, per damunt de tot, vulguin representar la pau i el poder de la ment humana.

Visita al Museu de Cultures del Món (II)

De vegades tendim a relacionar el Cristianisme amb Europa, ja que Roma és la ciutat on es troba el Vaticà i també perquè és la regió del món des d'on el Cristianisme es va estendre a altres continents en els darrers segles. Per això, a mi personalment em va xocar molt quan vaig veure a Egipte retaules cristians molt antics escrits en llengua àrab, propis dels cristians coptes d'aquella terra, que hi habiten des de l'època romana. 

Ahir vaig veure imatges similars però en aquest cas d'un dels països més interessants del món: Etiòpia. La població d'aquest país de l'Àfrica Subsahariana és majoritàriament cristiana des que al segle IV el rei es va convertir a aquesta religió. És a dir, la consolidació del Cristianisme en la majoria de la població a les terres d'Etiòpia es va esdevenir aproximadament en la mateixa època que a l'Imperi Romà. La qual cosa geogràficament no ens hauria de sorprendre molt si tenim en compte que Palestina és molt més propera a Etiòpia que a la Península Ibèrica, per exemple.

Les fotografies representen retaules cristians etíops del segle XVII, al Museu de Cultures del Món de Barcelona.

Visita al Museu de Cultures del Món (I)

Lluny de ser una artesania infantil o imperfecta, l'art africà conté una idea que revolucionaria la concepció pictòrica dels principals artistes europeus del segle XX: representar la realitat com és pensada, no com és vista. Això significa ressaltar uns elements per sobre d'uns altres o fins i tot simplificar la realitat a uns pocs traços representatius de com aquesta és pensada i percebuda. 

Una garrotada a la visió etnocèntrica i colonial d'una cultura que s'havia passat els últims segles centrant l'art en representar la realitat fidelment a com és vista, enfocant les millores formals a una representació més fidel de com els objectes, les persones i els paisatges apareixen als nostres ulls. Suposo que l'aparició de la fotografia, combinada amb aquestes noves formes de concebre la representació de la realitat per part d'altres cultures, va acabar de revolucionar l'art occidental al segle XX.

A la foto: guardians espirituals de la cultura Fang, al Museu de Cultures del Món de Barcelona.

Veganisme i anticapitalisme

No puc concebre l'ecologisme, el veganisme i l'antiespecisme sense una visió anticapitalista. Pretendre defensar els ecosistemes mundials i els drets dels animals des d'un sistema basat en el creixement il•limitat i la destrucció -més o menys prorrogada- dels recursos naturals, i on tota la lògica del funcionament gira al voltant de l'acumulació de capitals, resulta com a mínim absurd.

Però tampoc puc concebre l'anticapitalisme d'esquerres sense una visió ecologista i antiespecista. L'actual model industrial de producció càrnica és absolutament insostenible i injust pels petits agricultors que són desposseïts de les seves terres a favor de grans corporacions, pels consumidors que pateixen les conseqüències d'una ramaderia sobremedicada i, sobretot, per milions d'animals que pateixen una vida de maltractament continu per satisfer l'abús de carn als països enriquits. L'especisme actualment és potser la forma més cruel i a més gran escala d'opressió contra uns 'altres' més febles.

La visió antiespecista, ecologista i anticapitalista resulten indestriables, ja que formen part del mateix. He arribat a la conclusió que això que anomenem "ser d'esquerres" no és tant la reproducció d'uns discursos o unes ideologies d'un espai i moment determinats sinó la sensibilitat per identificar les relacions d'opressió, siguin del color que siguin i en el context que siguin, entendre la sobreposició de contextos on es mantenen aquestes relacions i, tot mantenint sempre una postura autocrítica, posicionar-se en favor dels drets de les oprimides per tal de construir una realitat lliure d'opressions.

El sionisme s'ha convertit en feixisme

Parlant amb diversos sionistes em queda encara més clar que el sionisme avui en dia s'ha convertit en feixisme. Igual que el cantant Matisyahu, quan se'ls pregunta són incapaços de rebutjar la violència d'Israel. És a dir, són incapaços de rebutjar l'assassinat de més de 500 nens en un mes per bombardejos, per exemple.

Israel és un estat que practica crims de lesa humanitat sistemàticament. El boicot internacional al feixisme d'Israel en solidaritat amb el poble palestí és l'única sortida pacífica a aquest conflicte que arrossega constants processos de pau fracassats. I aquest cap de setmana s'ha aconseguit un pas molt important amb la cancel•lació del concert de Matisyahu del festival Rototom, fet que ha aparegut notablement als mitjans de comunicació.

Igual com es va fer amb la Sud-Àfrica de l'apartheid, la solidaritat internacional aconseguirà acabar amb un règim criminal i racista per tal que a Israel i Palestina tothom hi tingui cabuda i tothom sigui respectat.

Enamorat d'Andalusia

Havia estat a Andalusia alguna vegada, però ja feia bastants anys, i aprofitant que aquests dies un amic era per allà, vaig decidir tornar-hi. Aquest cop tenia moltes ganes de visitar-la amb una mirada nova que actualitzés els records de quan era un nen. A més és una terra que em desperta molt afecte ja que és l'origen de dos dels meus besavis i de molts altres catalans que en el seu dia van haver de migrar cap a Catalunya.

Només pujar al tren de l'aeroport cap a Málaga, se'm va enganxar un somriure a la cara que m'ha durat tot el cap de setmana. El tren estava bastant abarrotat de gent, però en comptes de silenci i gent enganxada al mòbil, el que s'escoltava eren converses, rialles, i comentaris amb aquell salero andalús que dóna tan bon rotllo. Tothom parlava una mica amb tothom, però destacava una dona amb un vestit groc i una flor vermella al cap que es ventava amb un ventall. Un cop a Málaga em vaig adonar que la ciutat era plena de dones com aquella, cadascuna amb un vestit, una flor al cap i un ventall, de colors ben vius i diversos.

I és que Málaga ens va rebre amb el primer dia de la Feria, casualitat total. Els carrers són una festa, la gent balla i canta de forma espontània, de vegades sense més música que la que fan la veu i les mans. Què fàcil i barat que pot ser passar-ho bé i com de difícil ens sembla de vegades.

També vam aprofitar per passar una tarda a Granada, on tot i no haver-hi Feria, la festa al carrer també es deixava veure, amb gitanos que tocaven la guitarra i cantaven, gent que s'afegia a ballar de forma espontània i algun turista sorprès que no podia evitar gravar-ho amb el mòbil. Aquesta ciutat em sembla espectacular. Em superen aquests llocs màgics on es fonen diverses cultures, diverses històries, és com un lloc de contacte entre dos móns que de vegades semblen oposats però que a Andalusia han creat un patrimoni únic i extremadament ric.

En fi, m'he tornat a enamorar d'Andalusia.

Electoralisme desbordant

Lamentable la tergiversació que fa Podemos (i alguns sectors de Sí que es Pot) de l'independentisme, reduint-ho tot a la figura de Mas. D'aquesta manera l'únic que aconsegueixen és fer-li el joc a Convergència i copiar el mateix discurs que la dreta espanyolista. 

Voler canviar la realitat sense una ruptura amb l'estat espanyol i amb l'euro és fer volar coloms. Paraules i paraules perquè no canviï res. Discurs socialdemòcrata buit de projectes i d'idees.

Tot i així, ficar el Mas de president per la candidatura de Junts pel Sí també em sembla una manera molt absurda de posar-li les coses fàcils a aquest discurs reduccionista sobre l'independentisme. La millor manera de perdre els vots dels indecisos.

Sort que es presenta la CUP per separat, l'única candidatura amb un discurs realment transformador i coherent a la vegada, que pot ajudar a sumar indecisos a un independentisme que suposi una revolució social cap a un país just, sostenible i democràtic.

La independència també comença amb nosaltres mateixes

Quan diem que la independència de l'estat espanyol no serà possible sense un moviment popular rupturista al darrere, és per motius com el que explica aquest article d'investigació de Sentit Crític. Entre els poders contraris a la independència, hi trobem les principals elits empresarials, també catalanes, com La Caixa, Abertis, Banc Sabadell, Freixenet, Grup Godó, Cuatrecasas, etc. També empreses de capital espanyol com Telefónica o Repsol, entre d'altres. Aquestes empreses són la raó per la qual la cúpula d'Unió es mostra contrària a la independència i també la raó per la qual el govern de Mas va acabar cedint i desconvocant la consulta del 9-N.

Aquestes empreses aposten com a molt per una reforma fiscal i un major autogovern per Catalunya, això és tot. I pel que fa a altres grans i mitjanes empreses més indecises, un pacte fiscal podria ser suficient perquè quedessin satisfetes, veient assegurats els seus beneficis econòmics. Al mateix temps, mentre la Generalitat de Catalunya segueixi depenent d'aquests lobbies empresarials, el risc que es facin enrere quan rebin un pacte fiscal segueix sent molt elevat. Si fins ara la cúpula de CDC manté la seva aposta per la independència és purament per motius electorals. Perquè no li ha quedat altra opció. Però qualsevol persona mínimament desperta de seguida pot veure com els interessos partidistes de CDC sempre passen per davant. La pela és la pela. No oblidem Pujol i els seus deixebles que segueixen governant.

Al mateix temps, patim una Unió Europea que ha regalat la nostra sobirania econòmica a la banca especulativa europea a través de l'euro i que ara vol acabar la feina amb l'aprovació del TTIP. Una Unió Europea que s'omple la boca donant lliçons sobre llibertat i drets humans i que després ens ignora com ignora la resta de pobles oprimits del món. Un Parlament Europeu que dóna premis a una organització amb lligams feixistes com és Societat Civil Catalana i que després calla quan es tracta del dret a l'autodeterminació de Catalunya.

És per això que necessitem una independència completa. Mentre la major part de la societat catalana seguim confiant en la Unió Europea, mentre tinguem els nostres estalvis a La Caixa, Banc Sabadell, Catalunya Caixa (actualment BBVA) o Banc Santander, mentre seguim llegint La Vanguardia, escoltant Rac1 o veient 8TV (Grup Godó), mentre seguim celebrant les nostres festes amb Freixenet, pagant l'aigua a Agbar, la gasolina a Repsol, les autopistes a Abertis... Estarem votant i manifestant-nos per la independència i en la nostra vida quotidiana estarem enforint un lobby que s'hi oposa i que pressiona el govern de la Generalitat perquè es faci enrere. Cal apostar per alternatives: finances ètiques, cooperatives de consum, un model productiu sostenible... Cal apostar per la sobirania econòmica si algun dia volem ser realment independents.

Però sobretot, mentre estiguem enfortint aquests lobbies, estarem també enfortint un model de país injust on els rics evadeixen impostos, on es violen els drets humans dels més vulnerables, on la nostra salut es privatitza perquè uns pocs facin negoci... Estarem enfortint una colla de mafiosos que mai no han entès res sobre drets humans i que només tenen per pàtria el capital.

La independència no és només cosa de banderes. La independència és i només pot ser una oportunitat i un procés revolucionari cap a una societat lliure, justa i sostenible. I això només serà possible si ens alliberem dels dictats de l'alta burgesia, de l'euro, de l'estat espanyol i de l'OTAN.

Incongruències atòmiques

Aquests dies que es commemoren els 70 anys del llançament de les bombes atòmiques a Hiroshima i Nagasaki, convindria recordar que els Estats Units segueix sent el país amb més armes nuclears de tot el món, seguit de Rússia i, a molta distància, França, Regne Unit, Israel, Xina, Pakistan, Índia i Corea del Nord. Aquests països, malgrat haver reduït el seu arsenal nuclear (antiquat) en els darrers anys, tenen prou bombes atòmiques com per destruir la Humanitat diverses vegades.

És necessari no oblidar això sobretot en un moment com ara en el qual la societat estatunidenca sembla tan preocupada per l'acord nuclear amb Iran. Parlant amb un amic meu dels Estats Units, m'adono de la manipulació mediàtica i mental que pateixen en aquest país. Com pot ser que l'estat amb més armes nuclears del planeta estigui donant lliçons a altres països sobre si han de tenir o no armes nuclears? Com pot ser que ho facin amb Iran i en canvi no ho facin amb Israel, que regularment practica massacres contra població civil? Com pot ser que donin lliçons quan els Estats Units són l'únic país al món que ha llençat bombes nuclears contra un objectiu civil? La resposta és ben senzilla, és geopolítica. El que realment em costa d'entendre és com pot ser que la major part de la societat estatunidenca no es pregunti això i accepti aquesta lògica tan contradictòria, incloent persones intel·ligents com el meu amic de Florida que ara viu a Manhattan. Realment no em vull ni imaginar la propaganda que ha de patir cada dia aquesta gent.

La incompatibilitat del capitalisme amb la democràcia

Al Regne Unit, França i els Estats Units el discurs xenòfob va guanyant espai mediàtic i també terreny electoral. A França i el Regne Unit, davant el creixement del Front National i el UKIP, sembla que l'única sortida que han trobat els dos grans partits i els governs ha estat cedir al discurs racista i aprovar lleis obertament xenòfobes com l'expulsió de gitanos o la il•legalització del lloguer a persones sense papers. Als Estats Units, un racista com Donald Trump està liderant les enquestes per a les primàries del Partit Republicà, amb la qual cosa podria arribar a ser el següent inquilí de la Casa Blanca.

Sembla que la història es repeteix. En un context de crisi econòmica i social, a través dels mitjans de masses les oligarquies econòmiques impulsen els discursos ultranacionalistes i xenòfobs per tal de crear confusió i impedir que la societat assenyali les causes reals dels seus problemes. Els discursos anticapitalistes i transformadors que aspiren a crear una societat justa, sostenible i democràtica són invisibilitzats i ridiculitzats per aquests mateixos mitjans de masses.

Davant aquest panorama, es fa gairebé impossible que l'esquerra pugui arribar al poder i canviar la realitat tot participant en aquesta farsa que alguns anomenen "democràcia", "llibertat de premsa" i "lliure mercat". En realitat es tracta de la dictadura dels mercats, un joc creat pels poderosos i per als poderosos, on les alternatives que amenacen els privilegis de la classe dominant són immediatament esclafades ja sigui amb l'ús de tancs o de bancs. El cas recent de Grècia ho deixa ben clar. I si no, el del Xile d'Allende, la Burkina Faso de Sankara, el panarabisme laic o l'Espanya republicana del 36, entre molts altres. Tots ells, moviments socialistes cruelment esclafats pel capitalisme a través de la guerra, la dictadura i la misèria.

Per tant, segurament tenen raó les veus que aspiren a un canvi des de baix, reconstruint col•lectivitats, posant en pràctica la solidaritat humana i models alternatius com la banca ètica, les cooperatives de consum, les assemblees populars, etcètera. Superar l'individualisme i l'aïllament al qual ens sotmet la lògica de mercat i reconstruir una societat que ha quedat esquarterada. Recuperar un model productiu democràtic. Recuperar la Humanitat.

Com diuen els zapatistes: "No podem canviar el món, però sí que podem construir un nou món".

Contradiccions que passen factura

No entenc com es pot defensar el dret a l'autodeterminació i després no respectar el caràcter plebiscitari d'unes eleccions encaminades a exercir aquest dret. El dret a decidir ens ha estat negat i prohibit per part de l'estat espanyol. Per tant, aprofitem aquestes eleccions plebiscitàries per decidir si volem la independència o no, a més de votar el model de país que volem. Per molt d'esquerres que fos, què podria fer un govern de la Generalitat que forma part de l'estat espanyol, de la UE, de l'euro i de l'OTAN, institucions antidemocràtiques que actualment controlen la nostra sobirania?

Suposo que la gent de Catalunya Sí que es Pot, a qui considero companyes i amb qui comparteixo moltes idees i lluites, saben que la millor manera de defensar un dret és exercir-lo. I m'agradaria que es preguntessin si podem assolir la justícia social i la democràcia sense una ruptura amb l'estat espanyol i l'euro.

"Oblits" de David Cameron

M'agradaria recordar-li a David Cameron que abans que els africans migressin a la Gran Bretanya, els britànics van migrar a Àfrica. I no hi van anar a buscar una feina, a sobreviure o a trobar un futur digne. Hi van anar per esclavitzar els africans perquè treballessin a les plantacions de sucre de les colònies britàniques (en cas que sobrevisquessin el viatge a les bodegues dels vaixells).

Li recordaria que els britànics van anar a Àfrica a robar-li la seva gent i els seus recursos, a conquerir-la i dibuixar falses fronteres que han condemnat el continent a la guerra i la misèria.

Li recordaria que abans que els africans migressin a la Gran Bretanya, els britànics van anar a Amèrica i van arrasar les cultures mil•lenàries que hi van trobar per imposar-hi la seva monarquia, el seu déu i les seves normes. Ells també van ser una 'plaga'?

Li recordaria a David Cameron que ell és fill d'una 'plaga' d'anglosaxons provinents d'Escandinàvia que van colonitzar les illes britàniques fa molt de temps.

Li recordaria a David Cameron que ell és nét d'una 'plaga' d'africans que fa milions d'anys es van escampar per tot el món creant allò que avui coneixem com 'Humanitat'.

Li recordaria que ell és part de la Humanitat. I els joves africans que intenten arribar a la Gran Bretanya, també. Li recordaria que les migracions, la mescla i el contacte entre cultures són quelcom ben humà. I que voler frenar-ho a partir del racisme i la violència, és quelcom inhumà.

Fronteres assassines

Un noi marroquí de 27 anys va morir asfixiat fa dos dies intentant creuar la frontera dins una maleta en un ferri. El seu germà, que viu a França i que intentava portar-lo a casa seva en busca d'un futur amb oportunitats, ha estat detingut acusat d'homicidi involuntari.

Però en realitat això no ha estat un homicidi involuntari. I no ha estat comès pel seu germà. Ha estat un homicidi voluntari d'aquells que neguen el dret al lliure moviment de les persones. Un homicidi per part d'aquells que omplen les fronteres de tanques, de punxes, de gossos, de policies, de controls i de mort. D'aquells que van colonitzar els països africans sotmetent-los a l'espoli i condemnant-los a la misèria. D'aquells que ara mantenen dictadors titelles i corruptes com el rei Mohamed VI, gran amic de les autoritats espanyoles i responsable de la misèria, desigualtat i violació dels drets humans al Marroc i al Sàhara. D'aquells que tot i robar els recursos als africans, després els impedeixen venir a buscar una vida digna, fins i tot posant la mort com a frontera.

És aquesta Europa governada per lladres insaciables la que ha comès un homicidi voluntari contra un noi de 27 anys. Una mort que es suma a la de milers d'altres nois i noies i nens, nenes, dones i homes que han mort ofegats al Mediterrani sense que cap president ni primer ministre ni conseller ni alt comissari ni cap d'aquests farsants encorbatats s'hagi preocupat mai d'atendre el problema de fons.