Algunes impressions ràpides després d'aquesta setmana tan intensa als camps d'Eko i Idomeni

Les persones que he conegut allà tenen una dignitat i una valentia brutals. Després del que han passat i continuen passant, segueixen tirant endavant cada dia, agraint-te la teva presència allà i oferint-te el poc que tenen.

El contrast entre els habitants dels poblets rurals del nord de Grècia, els refugiats d'Orient Mitjà i els periodistes i voluntaris internacionals, ha creat una atmosfera, unes relacions i unes converses ben curioses i interessants.

És molt esperançador veure voluntàries de tants països i edats diverses dedicant les seves energies, diners i temps a fer el que els seus governs no fan. Només el poble salva el poble.
Poques coses he conegut en aquest món que siguin més inútils i xupòpteres que la policia i l'ACNUR.
Una paradoxa: al camp de refugiats m'he sentit molt inútil en el sentit, per exemple, de no saber tallar bé una fusta, no saber com construir una porta, no saber àrab, no saber sobre dret internacional, no saber com fer un repartiment de material... Però al mateix temps potser ha estat la vegada que m'he sentit més útil de la meva vida. Allà realment fan falta mans i cervells, i ben ràpid un aprèn a fer les coses. La pròpia presència de voluntaris allà, jugant amb els infants o parlant amb els adults, ja és en si mateix un suport molt important.
Potser és que fa temps que no treballava amb infants i m'he desacostumat, però l'amor que donaven les abraçades dels nens d'Eko... Em sembla indescriptible.
Tinc ganes de tornar. Una setmana ha estat massa poc. Si no puc tornar-hi, sento que d'alguna manera he deixat una part de mi allà, per la gent que he conegut i pel vincle que ben ràpid s'ha generat amb diverses persones d'allà. Converses i moments que no crec que oblidi mai i fins i tot l'inici d'algunes amistats.