domingo, 29 de marzo de 2015

Podemos i el 15-M

Podemos i el 15-M tenen poc a veure, fins i tot en alguns aspectes em semblen contraris. És evident que els dos moviments sorgeixen d'un rebuig generalitzat a l'actual sistema polític i que el 15-M és el detonant de la crisi de règim que ha portat a l'esclat de Podemos. Però per mi el 15-M va ser molt més que Podemos. El 15-M va suposar un empoderament popular des de les bases, una posada en pràctica de noves formes d'organització col•lectiva, horitzontals, autogestionades, insubmisses i a la vegada massives. El 15-M va deixar moltes llavors escampades en tot el territori que han anat desenvolupant-se seguint les mateixes formes o similars que al principi, sense esdevenir partits polítics. També va portar a altres accions populars massives com envoltar el Parlament, envoltar el Congrés, reforçar la PAH o les Marxes de la Dignitat, que no van ser abanderades per cap partit politic determinat i que han permès anar guanyant l'hegemonia.
Entenc que les dinàmiques de Podemos fins i tot són oposades a les del 15-M, ja que ha acabat derivant en un partit amb una jerarquia clara i vertical, amb un líder indiscutible i mediàtic, i amb una cúpula que a la pràctica acaba tenint un poder gairebé absolut, per exemple a l'hora de convocar mobilitzacions populars. Això és tot el contrari del que pretenia ser el 15-M.
Però de totes formes em segueix agradant Podemos, encara que no és pas el meu projecte ni el meu espai polític de referència. Entenc aquest partit com una eina que ha sabut aprofitar un context per assolir uns objectius a curt termini: guanyar les eleccions, governar i forçar una reestructuració del deute i algunes reformes més que ja veurem en què acaben... Des d'un punt de vista europeu, entenc Podemos com una eina institucional per, a curt termini, forçar la UE a modificar les seves polítiques d'austeritat i de deute als països del sud i així poder aturar, temporalment, l'onada neoliberal que està suprimint els drets humans, socials i laborals que tant han costat de guanyar. Res més. No veig Podemos com una alternativa rupturista al sistema capitalista ni molt menys, simplement com un fre al seu empitjorament i a la catàstrofe social que en derivaria en pocs anys si seguís endavant el pla d'austeritat de la Troika i si s'aprovés el TTIP. Per això Podemos em sembla necessari però em sembla molt més necessari mantenir actiu el procés d'empoderament popular i de ruptura real amb el capitalisme. Perquè si no, tot plegat no serà més que un fre a l'onada neoliberal actual, fins que en torni a arribar una altra de més forta al cap d'uns anys, ja que l'oligarquia sempre es manté desperta.

Dies abstractes

Portàvem ja dos minuts en silenci, escoltant el so d'un dia ventós. Immòbils, entre la pols urbana i les fulles que l'aire sacseja una estona i després deixa que tornin a caure, perquè segueixin formant part del no-res.
- Saps què em passa?
El vaig mirar sense obrir la boca.
- De vegades trobo a faltar l'adolescència.
El vaig deixar de mirar i vaig fer l'últim glop de cafè fred.
- Trobo a faltar una mica la bogeria que vivia abans amb vosaltres. Érem com tontos però al mateix temps era com si no deixéssim mai de fer coses noves. I no ens avergonyíem de passar-ho bé. Ara noto... No ho sé, com si haguéssim caigut en una mena de rutina on passar-ho bé ha d'entrar dins uns marcs establerts i uns horaris definits.
El vent va apretar, animant les fulles més inertes del parc a ballar una estona la dansa de la mort.
- També en les converses. Com que no sabíem gaire del món, inventàvem, i teníem converses aparentement absurdes però divertides i creatives. Recordes? Ara sembla com si hi hagués un menú amb una llista de temes més o menys variats, i cadascun dels temes estigués ja cuinat. I si afegeixes un tema inesperat o tractes un tema d'una forma diferent, la gent ho acostuma a trobar estrany i no s'hi sent còmode, saps? També abans era com que miràvem cap endavant i hi vèiem un món desconegut però atractiu, perquè com que era desconegut ens l'imaginàvem com volíem, i ens pensàvem que ja ho sabíem quasi tot i estàvem preparats per menjar-nos el món. I ara és com si haguéssim perdut aquesta il•lusió per menjar-nos el món...
El vaig tornar a mirar, cansat. Ja feia anys que el cafè havia deixat de fer-me efecte.
- Veig els adolescents pel carrer amb aquests somriures i aquests riures tan purs i és com si veiés davant meu una època que sense adonar-me ha desaparegut. És com si al meu voltant s'hagués esvaït la inspiració. Com si la pressió social, la preocupació pel futur o no sé exactament el què, haguessin tapat aquesta sensació tan fugaç i vulnerable que és la inspiració i la creativitat. Veiem els adolescents com uns pesats cridaners que molesten i diuen tonteries, però potser amb aquesta visió el que estem fent és matar la seva creativitat i la seva inspiració, no trobes? Com ens l'han matat a nosaltres. Posant-los l'etiqueta d'immadurs, i moldejant la seva percepció de les coses... El que fem és retallar-los el seu subconscient.
Jo vaig dir un "ja" que va ser com si em sortís de la costella.
- Perdona. És que tinc un dia abstracte. Avui visc més des del cap que des dels peus. Quint vent que fa.

Exportadors de tristesa

Avui he llegit un fet històric que m'ha sorprès bastant. Es veu que cap als anys 50, a l'illa polinèsia de Tahití es produïen molts suïcidis. Fins al punt que un antropòleg nord-americà anomenat Robert Levy, va anar a investigar-ne les causes. Levy es va adonar que la cultura dels tahitians no comptava amb el concepte de la tristesa. No tenien cap paraula per anomenar-la, no l'entenien com una emoció normal, no hi havia rituals al voltant de la tristesa, ni consells, ni res semblant. Però l'experimentaven. I per això sovint s'acabaven suïcidant. I jo em pregunto: hi havia tants suïcidis abans de la colonització francesa? És possible que la cultura tahitiana, reclosa en una illa paradisíaca, fos una societat feliç fins l'arribada i la colonització dels europeus? Pot ser que els europeus exportessin la tristesa arreu del món, primer com a emoció i després com a concepte?
Això m'ha recordat a una altra història. Una història en què els europeus van exportar el concepte de la propietat de la terra. Quan els colonitzadors procedents d'Europa es van trobar amb diverses societats natives d'Amèrica del Nord, els van preguntar a qui pertanyien les terres on es trobaven. Els natius van dir que no pertanyien a ningú, ja que la Mare Terra no era propietat de ningú. De fet, eren ells qui formaven part de la Mare Terra i no al revés. Aleshores, els europeus nouvinguts, van decidir que aquelles terres passarien a estar sota la seva propietat. Al cap de bastants anys, els natius han hagut d'entrar en el sistema judicial dels colonitzadors per reclamar els seus drets ancestrals sobre aquelles terres i finalment fer-se amb la seva propietat. Han hagut de sotmetre's a un sistema que divideix la Mare Terra, la posseeix, i per tant la consumeix i l'explota sense cap respecte.
Els europeus també van exportar l'homofòbia. Són molts els casos de societats natives d'Amèrica, Àfrica o del Pacífic que practicaven les relacions homosexuals i la sodomia amb total naturalitat. Va ser l'arribada del cristianisme segrestat per l'Església el que els va ensenyar que allò era pecat i una ofensa davant de Déu (també sigui dit, que els europeus van exportar Déu arreu del món a través d'una religió monoteista que considerava com a heretgia l'espiritisme i els rituals religiosos propis de les altres cultures). Actualment a molts països de l'Àfrica Subsahariana es pateix una onada d'homofòbia molt preocupant, utilitzant els homosexuals com a boc expiatori i amb una restricció de les lleis que arriben a condemnar les relacions homosexuals amb la mort. Alguns grups de poder exporten un missatge en què es considera que l'homosexualitat és una pràctica arribada des d'Europa. Però en realitat és ben bé el contrari. És l'homofòbia la que va arribar des d'Europa (i els Estats Units un cop europeïtzats).
A canvi d'exportar tristesa, propietat de la terra i homofòbia, els europeus van importar esclaus i tots els recursos naturals que van poder a través de l'espoli. Suposo que com a experts en tristesa, els europeus som els professionals de la insatisfacció. De fet, el que alguns maquillen amb noms com: "ambició", "progrés", "competitivitat" o "emprenedoria", en el fons no és més que una constant recerca de satisfacció material per omplir un enorme buit espiritual i existencial que ha caracteritzat les societats europees des de fa segles. I suposo que per això, després d'haver buidat els boscos, els rius i els mars d'Europa en busca d'una riquesa efímera, van haver de saltar cap a l'orient Mitjà amb les croades, cap a Amèrica, Àfrica, Àsia i Austràlia, i finalment cap a la Lluna, cap a Mart i cap a les estrelles, en una recerca desesperada i absurda per trobar allò que en el fons es troba dins de cadascú de nosaltres.

Al Fòrum del Sud d'Europa

"Jo avui us vull explicar dues coses. Primer una història, i després una reflexió.
En els darrers anys als pobles del Sud d'Europa ens han anomenat porcs. PIGS, de Portugal, Italy, Greece i Spain. Però no és la primera vegada que ens converteixen en porcs. Fa molt de temps també ens hi van convertir. Va ser en el mite d'Ulisses, quan els seus mariners van ser convertits en porcs i més tard Ulisses els va tornar la forma humana. La raó per la qual els mariners van ser convertits en porcs fou la pèrdua de la memòria.
Nosaltres fins ara també havíem perdut la memòria. La memòria de la unitat dels pobles del Sud d'Europa. Vam estar units no fa gaires anys en la lluita contra el feixisme. També vam estar units fa molt de temps al voltant del nostre mar Mediterrani, creant una cultura basada en valors com la solidaritat, la democràcia, el viatge i el coratge. I ara tornarem a unir-nos per preservar la nostra dignitat i democràcia enfront del neoliberalisme.
I ara ve la reflexió. També ens han dit que som perifèria. Però no som perifèria, ja que el món va molt més enllà d'Europa. Com que ens han volgut fer perifèria, han convertit el mar Mediterrani en una terrible frontera on cada any moren milers d'innocents. Però durant mil•lenis el mar Mediterrani ha estat un mar de contacte, de comerç, d'intercanvi cultural. Ara que hi ha eleccions a la terra d'Ulisses, és hora de recordar que nosaltres no som perifèria, sinó centre, ja que serem el centre del canvi a Europa."
Rui Tavares, del Bloque de Esquerda portuguès, al I Fòrum del Sud d'Europa (Barcelona, gener de 2015)

Vergonyes que cal destapar

M'ha sorprès veure la reacció de força gent davant d'una crítica al modernisme. Sembla que en aquest país és gairebé tabú criticar el modernisme. Sembla que el modernisme només es pot valorar en termes purament estètics, ja que qualsevol crítica al seu context històric, per molt certa que sigui, se l'acusa de destructiva i negativista. Et diuen: no et pots basar només en això per jutjar el modernisme. Això és el que m'ha fet més gràcia. Sempre ens han ensenyat el modernisme des d'un punt de vista estètic, idealista i banal, però no ens molesta gaire aquesta falta d'altres punts de vista. Ara, si algú dóna una visió del modernisme que s'allunya d'aquest dogma, aleshores només està donant una visió pessimista i obviant les altres. Curiós...
Què ens passa amb el modernisme? Per què ens costa tant d'admetre que la seva bellesa és fruit de l'explotació laboral, l'esclavatge i una societat classista i desigual? O ens pensem que Barcelona és perfecta? Ens pensem que la burgesia catalana no va esclavitzar indígenes ni va comerciar amb esclaus ni va explotar el proletariat? Ho va fer, i degut a això va sorgir el nostre estimat modernisme. El coneixement de la història és necessari per entendre on vivim, encara que la construcció de la marca Barcelona i de la identitat nacional es basi en la banalitat i l'estètica. I que consti que m'encanta Barcelona, però precisament per això la vull conèixer tal com és, no com un simple souvenir gegant i banal.

No oblidem mai el Sàhara

M'agradaria que llegíssiu això, ja que vull parlar d'una lluita que tenim força oblidada i que no apareix gaire a televisió, i en la qual el nostre país hi té una responsabilitat destacada.
El nostre país té un deute pendent amb el poble saharaui. El Sàhara Occidental va ser una de les últimes colònies espanyoles, abandonada a la seva sort als anys 70. Aleshores va ser ocupada militarment pel Marroc, que va condemnar els saharauis a viure en camps de refugiats al desert i es va dedicar a espoliar els seus recursos rics en fosfats i bancs de pesca. Espanya no només no fa res davant d'aquesta situació, sinó que juntament amb països com França o els Estats Units, la recolza.
Hassanna Aalia viu a l'estat espanyol. Un tribunal marroquí l'ha condemnada a cadena perpètua per defensar els drets humans del poble saharaui. Quina és la resposta del govern del PP davant la seva sol•licitud d'asil? Doncs que té 15 dies per abandonar el país.
Però no es tracta només del PP. Recentment Susana Díaz, presidenta del PSOE a Andalusia, va prohibir al vicepresident andalús (de IU) viatjar al camp de refugiats de Tindouf per no posar en perill les relacions comercials amb un soci com el Marroc. Per la seva banda l'estiu passat CiU va votar al Parlament en contra del dret a l'autodeterminació del Sàhara Occidental (al mateix temps que el demana per Catalunya).
La màfia que ens governa posa els beneficis de l'oligarquia espanyola per davant dels drets humans. I nosaltres en serem còmplices mentre no els fotem fora. Exigim drets humans als nostres polítics!

Incongruències d'ERC

Hi ha coses que no acabo d'entendre. ERC retira l'esmena a la totalitat dels pressupostos presentats per CiU i diu que votarà en contra de qualsevol esmena a la totalitat. Sembla ser que això és resultat de l'acord sobre el full de ruta cap a les eleccions de setembre. Però què té a veure una cosa amb l'altra? No representa que CiU són independentistes? Doncs llavors per què cal retornar-los el favor? I no un favor qualsevol, sinó el suport a uns pressupostos als quals fins ara ERC havia presentat una esmena a la totalitat. Com si els pressupostos fossin una mera carta de póquer amb la qual apostar i jugar! No ho entenc. L'obligació de CiU era sí o sí la de convocar eleccions (de fet les havia de convocar per març). No entenc per què ERC fa aquests favors gratuïts i tan incoherents.
Després Espadaler parla d'estabilitat. Mai m'ha agradat gaire aquesta paraula... El que per ells és "estabilitat" per a moltes famílies significa desesperació i drama diari. Aquesta és la seva "estabilitat".

Trobada del programa de la Crida del 17/01/2015

Ahir la Crida per Mollet va organitzar la jornada central d'elaboració del programa per a les eleccions municipals. La veritat és que vaig sortir amb un cert mal de cap després de més de sis hores de debat, però també vaig sortir molt content i il•lusionat de participar en aquest treball col•lectiu juntament amb una cinquantena de persones amb molta energia i ganes de transformar Mollet.
En els dos eixos en els quals vaig participar es va debatre principalment sobre habitatge, serveis socials, pobresa energètica, ocupació, cooperativisme i insubmissió davant el deute. Va ser una oportunitat d'escoltar diversos punts de vista, vincular la realitat local amb idees globals i sobretot per aprendre sobre política, economia i competències d'àmbit municipal.
En la segona part de la jornada es van posar en comú les diverses propostes, tocant temes dels altres eixos com democràcia, participació, salut, educació, convivència, cooperació, urbanisme, Gallecs, medi ambient, gestió dels recursos...
En general la jornada em va semblar un bon exemple d'empoderament popular, de fer política activament i d'aprenentatge en molts sentits, tant de continguts com de formes d'exercir la política. Ens espera molta feina per endavant, molt esforç per assolir consensos i per seguir sumant. Però veure tantes persones de tants entorns diferents treballant junts per una alternativa per Mollet, em crea una il•lusió indescriptible. No podem saber com evolucionarà tot això, però de moment penso que està valent molt la pena.

La perversió del nacionalisme

La forma com des d'alguns sectors polítics i mediàtics s'està construint la narrativa independentista, i la forma com algunes persones l'estan vivint, em recorda una mica al famós assaig d'Amin Maalouf sobre identitats quan es refereix a aquelles identitats que s'intensifiquen fins al punt d'eliminar o posar totalment en segon terme la resta d'identitats (entre elles la humana i global). M'explico:
Aquesta forma d'entendre el procés sobiranista català basada en una identitat que elimina la resta, la veig sobretot impulsada des de la dreta catalanista, que actualment intenta reduir tot debat polític, tota orientació electoral, a un sol eix, a una sola identitat: la catalana. Les raons que fan servir per posar en segon terme la resta d'identitats seran diverses: "un moment històric", "mai hem estat tan a prop" o "serà una oportunitat de fer un país millor", però al cap i a la fi la resta de debats gairebé han desaparegut de l'agenda i dels mítings. No dic que no tinguin part de raó, és evident que es pot tractar d'un moment històric, que mai havíem estat tan a prop (almenys en les darreres dècades) i que pot ser una oportunitat per fer un país millor, això no és pas mentida, però no són les úniques variables que una persona hauria de tenir en compte a l'hora de votar i participar, ja que són la resta de variables les que també determinaran fins a quin punt és possible avançar cap aquesta independència i sobretot quin tipus de país construirem.
La llista única plantejada per Mas va ser potser l'exemple més clar d'aquesta identitat "que mata" les altres identitats, que redueix tot el vot i el rumb polític a una sola variable. Aquest va ser potser el cas més evident, però n'hi ha molts més de no tant evidents i en els quals hi han participat altres actors polítics, sobretot ERC. Aquesta mateixa setmana ERC ha impedit per quarta vegada la compareixença d'Artur Mas a la comissió del Cas Pujol. ERC ha acceptat per segona vegada aprovar uns pressupostos que tot i "suavitzats" no deixaran d'anar pel mateix camí de desmantellament de l'estat del benestar. ERC també ha acceptat sense pràcticament cap crítica la decisió unilateral d'Artur Mas de convocar eleccions a finals de setembre, incomplint el que s'havia demanat des de la resta de forces independentistes.
Amb tot, em pregunto: que potser el procés sobiranista ho pot justificar tot? Com pot el procés sobiranista justificar que no es col·labori amb comissions d'investigació de corrupció, que s'aprovin uns pressupostos antisocials o que el full de ruta d'un poble sencer el decideixi un sol home? On són la resta d'identitats d'un partit suposadament d'esquerres com ERC? I el mateix diria de moltes persones d'esquerres que pel fet de ser independentistes estan justificant o com a mínim fent els ulls grossos davant d'aquests escàndols.
Tinc la sensació que la identitat catalana està matant la resta d'identitats de moltes persones, o com a mínim les està deixant en coma a l'espera de veure què passa. És com si aquesta identitat lligada a una narrativa èpica i a un objectiu de dimensions paradisíaques hagués fet perdre el 'seny' a milers de persones en aquest país, que estan acceptant una estratègia sobiranista que personalment no tinc gaire clar que funcioni. Ja que, si em permeteu, no crec que per més de la meitat de la població catalana, la identitat catalana superi amb tant d'escreix la resta d'identitats. Sent realistes, vull dir que hem de comptar que hi ha milers de persones en aquest país que comparteixen la identitat catalana amb l'espanyola, o fins i tot andalusa o d'on sigui, amb nivells diferents d'intensitat en cada cas. I l'única forma de convèncer aquestes persones perquè optin cap a la independència, serà treballar altres identitats. La identitat de classe, sobretot, assegurant que una Catalunya independent seria un país socialment just que blindaria l'estat del benestar i que avançaria cap a una democràcia més participativa i transparent.
De moment, no veig que s'estiguin oferint gaires garanties d'això, sobretot quan els dos principals partits independentistes (i amb diferència) estan votant el que estan votant... No em sembla una estratègia intel·ligent per part de l'independentisme, especialment en un moment en què està creixent una alternativa política d'àmbit estatal que està fent retornar l'esperança i la il·lusió a moltes persones. L'estratègia 'monoidentitària' utilitzada fins ara per l'independentisme, ja no funciona.
Finalment, des d'una perspectiva més global, amb quines identitats supraestatals s'està volent lligar la identitat catalana independentista? Sembla que des dels partits de CiU i ERC aspiren a una Catalunya dins l'euro i la Unió Europea, qüestionant poc o gairebé gens aquestes institucions, eliminant per complet del seu discurs la lluita contra un deute il·legítim i contra el desmantellament del dèbil estat social dels països del sud d'Europa, eliminant per complet la identitat sud-europea en un context comunitari, i mirant cap Alemanya, Dinamarca, Holanda... No ho veig clar, no ho veig realista, no ho veig gens detallat tot això. Com pretenem ser una "Dinamarca del sud d'Europa" si hem de pagar un deute extern i si acceptem les doctrines neoliberals de la Troika? Com podem ser la "Dinamarca del sud d'Europa" si estem acceptant (i no qüestionant, que és el més greu) unes polítiques econòmiques que són totalment el contrari de les que han portat Dinamarca a assolir un estat del benestar sòlid?
Tot això per no parlar del que em sembla més greu i esperpèntic com és intentar reforçar relacions diplomàtiques amb països com Israel, Alemanya o Estats Units, impulsant així una identitat catalana agermanada amb la identitat militarista de l'eix de l'Atlàntic Nord. Tot plegat, perillós, per no dir obertament absurd, tenint en compte que es tracta d'un bloc en decadència (sobretot el de la UE germanocèntrica i Israel, però també el nord-americà), amb una imatge internacional cada cop més fràgil. Perillós, quan CiU al Parlament vota en contra del dret a l'autodeterminació dels pobles kurd, palestí i saharaui, precisament quan en l'escena internacional estan sent les esquerres (principalment llatinoamericanes) les que donen suport a l'autodeterminació catalana, unes esquerres molt properes a aquests pobles oprimits i que si s'han menjat aquesta contradicció del Parlament de Catalunya ha estat perquè saben que l'independentisme català no és CiU. Però anem amb compte.
No voldria aixafar la guitarra als meus amics de Fèisbuc en una època d'eufòria nacional com la que vivim, però sincerament no ho veig gaire clar, sobretot per les forces polítiques que estan dissenyant principalment aquest procés sobiranista. No ho veig gaire clar, i em temo que caldria fer un replantejament de l'estratègia sobiranista basada en una identitat que mata les altres identitats i que va agermanada a una identitat global en decadència.

Je suis

‪#‎JeSuis‬ els milers de víctimes d'Afganistan, Iraq, Líbia, Síria o Ucraïna morts en guerres imperialistes pel control dels recursos
#JeSuis els milers d'immigrants que moren cada any al Mediterrani intentant trobar una vida digna en una Europa que posa els interessos econòmics per damunt dels drets humans
#JeSuis els milers d'etíops i somalís que han mort de fam degut a les sequeres provocades per l'escalfament global i per l'especulació amb aliments
#JeSuis els milers de nens africans que moren cada dia per malalties curables però amb medicaments patentats
#JeSuis els milers de camperols de l'Índia que cada any es suïciden per la desesperació de ser expulsats de la seva terra privatitzada
#JeSuis els milers de treballadors que moren a Qatar, a Mèxic, a Xina o a Bangladesh per l'explotació laboral
#JeSuis els milers de sindicalistes i líders indígenes llatinoamericans assassinats pels terratinents
#JeSuis els milers de víctimes polítiques torturades i assassinades per règims feixistes recolzats per les oligarquies econòmiques a Espanya, Argentina, Xile, Brasil...
#JeSuis els milers de palestins bombardejats fins a la mort per Israel per satisfer les seves ànsies expanSionistes
#JeSuis els milers de sud-europeus que s'han suïcidat per la desesperació econòmica fruit del deute il•legítim
#JeSuis els milers de joves assassinats pel narcotràfic, el tràfic d'òrgans o la repressió policial           #JeSuis totes les víctimes invisibles d'aquest Humanicidi anomenat Capitalisme.

Apartant la cortina de fum

ERC accepta aprovar uns pressupostos que encara retallen, privatitzen i es venen més el patrimoni públic de Catalunya, a canvi d'eleccions a finals de setembre, incomplint el que havien demanat l'ANC, la CUP i ells mateixos. Però fins quan ha de durar la broma? ERC porta menjant-se els marrons i les traïcions de CiU des de fa dos anys i no reacciona, sinó que opta per ser còmplice de la dreta neoliberal. Encara no entenen que la independència només serà possible amb una ruptura total. La Unió Europea no vol independència, l'estat espanyol no vol independència, l'oligarquia econòmica no vol independència i la dreta catalana no estarà mai disposada a desobeir i encara menys a declarar una DUI. Tot plegat em sembla absurd. L'únic que s'ha fet de moment ha estat desmantellar el dèbil estat del benestar, ocultar casos de corrupció i reprimir amb violència els moviments de protesta. Tot això amb la complicitat directa de CiU i ERC. Amb aquest panorama, i amb una esquerra dividida principalment pel tema nacional, em pregunto:
Independents de qui?
Independents de què?
Independents per a què?

Després de 30 vídeos de burla...

Doncs jo penso que el crit que va fer en Cristiano Ronaldo al rebre la pilota d'or està molt bé.
Aquest home es va assincerar emocionalment davant de tothom, és un crit mig reprimit però no del tot que expressa honestament el que sent en aquell moment. En Cristiano Ronaldo ens podria haver dedicat un discurs ple de tòpics i bajanades, però ell va preferir - potser inconscientment, qui sap - un so purament emocional per expressar el que sentia. Em sembla legítim i interessant. De què serveixen els grans discursos de Mas o d'Obama si després no són res més que hipocresia? De què serveixen les avorrides declaracions dels futbolistes si sempre diuen el mateix? En un crit s'expressa el mateix però molt més condensat. Economia del llenguatge.
El que passa és que vivim en una societat reprimida i bastant hipòcrita i quan algú es despulla emocionalment, quan expressa amb sinceritat i sense filtres el que sent, encara que sigui sense insultar ni ofendre com en aquest cas, la gent sent una mena de vergonya aliena i se'n burla com si fos idiota.
Jo crec que en el fons d'aquesta burla es troba associat un sentiment construït de vergonya respecte el primat que tots portem dintre i que constantment intentem amagar ja que estem massa avergonyits dels nostres orígens i massa poc del nostre present.
Ens pensem que estem per sobre dels animals i de la gent dels inicis del Paleolític que no sabia parlar i utilitzava sons per comunicar-se. Però en què ens basem per pensar que som millors que ells? Jo tinc els meus dubtes, perquè podem preguntar-nos sincerament de què ha servit realment el llenguatge, si col•lectivament l'hem sabut aprofitar tant com ens pensem i fins a quin punt ha estat positiu l'intel•lecte que hem desenvolupat associat a aquest llenguatge.
És només una petita reflexió després de veure 30 vídeos burlant-se d'aquest home pel simple fet de no haver-se reprimit.

Conformisme alienador

Me repudian bastante estos chicos jóvenes gays de derechas que quizás no saben ni que son de derechas pero son muy casposos. Este tipo de chico gay que piensa que como en Europa tenemos una aparente libertad aquí ya está todo conseguido y el resto de oprimidos que se jodan y se busquen la vida "como nosotros hemos hecho" aunque ellos nunca en su vida hayan movido un dedo para nadie ni nada más que para ellos mismos. Son productos de la muerte de la sociedad, seres inertes consumidores que no han aprendido a pensar ni empatizar. Zombies del neoliberalismo. Son cuerpos que luchan para ser bonitos y estéticos acorde con la moda y el mito delirante y decadente de la eterna juventud. Incluso se ríen de los que luchan para poder ser libres de verdad, libres de imitar los dogmas heteropatriarcales y de las normas del capital que lo convierten todo en moneda de cambio. Y es que como dijo un nuevo gran amigo mío, los maricas somos muy importantes porque desmontamos las bases del sexismo que secuestra las personas en un género construido, tumbamos uno de los pilares de esta cultura católica retrógrada, hipócrita y opresora, por eso nos han tenido tanto tiempo reprimidos y señalados como enfermos. Pero parece que ahora muchos se han conformado con el matrimonio, la alienación, el gimnasio y la cómoda privacidad, en este pequeño espacio rosa-chicle-vacío que el capitalismo nos ha reservado para que estemos calladitos y separados de las otras luchas.

Europa, filla de la Humanitat

Aquesta gent que crida contra la "islamització" d'Europa potser hauran de recordar que el cristianisme va néixer a l'Orient Mitjà. Potser hauran de recordar que els valors d'això que anomenen 'Europa' no són valors únicament cristians sinó sobretot valors humanistes, que la Revolució Francesa crida llibertat, igualtat i fraternitat, no cristiandat. Han de recordar que aquesta "cultura europea", si existeix, neix de les bases de creences paganes, cristianes, jueves i musulmanes, també laiques. Neix, al cap i a la fi, de la diversitat, del contacte, de la immigració. Del que ve a ser la Humanitat, en definitiva.

Contra els feixismes que es retroalimenten

Ara més que mai, són necessaris el diàleg i la cooperació interculturals per evitar que aquells que promouen el feixisme se surtin amb la seva. I entre aquells es troben molt sovint els grups de poder, no només organitzacions terroristes o partits neofeixistes, sinó governs que directa o indirectament els estan finançant, des dels Estats Units fins a Qatar passant per la mateixa Unió Europea. El feixisme islamista que assetja el Kurdistan, el Iemen i el món sencer es retroalimenta amb el feixisme neonazi que infecta Ucraïna i Europa i amb el feixisme sionista que destrossa Palestina. I rere aquests feixismes hi ha la complicitat directa de molts governs.
Des de les bases de la societat ens hem d'unir. Els poders neoliberals ens volen dividits, la nostra unió és el seu malson. I en aquest sentit, totes aquelles que volem viure en una societat lliure de xenofòbia, de sexisme, d'homofòbia i d'altres discriminacions de tot tipus, lliures de feixisme al cap i a la fi, ens hem d'apropar. Perquè les nostres lluites són una mateixa lluita.
En aquest sentit, les associacions musulmanes de Mollet del Vallès han organitzat un acte de rebuig a la violència i a favor de la convivència, dimecres a les 18.00 davant l'ajuntament. Animo tothom que pugui a participar-hi, ja que és feina de totes treballar pel diàleg, la convivència, el respecte i la fraternitat, encara que aquest treball local i col•lectiu del dia a dia no surti al telenotícies ni guanyi premis Nobels de la pau.

Informar-nos per desconèixer

Durant aquests dies resulta interessant analitzar els telenotícies com a format obsolet i ineficient de practicar el periodisme. El que ha passat a París es transmet com si fos una pel•lícula d'acció a l'estil Hollywood, basant-se en l'estricta immediatesa, en el morbo i amb una manca absoluta de qualsevol tipus d'anàlisi sobre el tema.
Els telenotícies es presenten a si mateixos com una "finestra al món". Però en realitat és una de les pitjors formes d'entendre aquest món. Primer de tot, perquè els criteris periodístics converteixen en notícia allò que és inusual o espectacular, amb la qual cosa, per exemple, la imatge que molta gent es crea dels musulmans es correspon al terrorisme, el subdesenvolupament i la immigració irregular. La violència acostuma a ser notícia, però en canvi no ho són la solidaritat, la cooperació o el diàleg intercultural que dia rere dia protagonitzen moltes realitats humanes i que teixeixen bona part de l'organització social i de la vida quotidiana de les persones. La dosificació total de la realitat és una altra de les característiques d'aquesta falsa finestra al món que són els telenotícies, basats en la immediatesa extrema, gairebé sempre sense context, ni debat ni anàlisi en profunditat.
Això per no mencionar el biaix mediàtic que domina el rerefons dels telenotícies, quan no es tracta obertament de propaganda. El que ha passat a París aquests dies és el que passa regularment a països com Iraq, Somàlia, Pakistan, Iemen... Sovint amb molts més morts. Però aquí ben poques vegades arriba. Racisme implícit, subordinació a uns interessos geopolítics determinats, construcció d'una visió etnocèntrica del món... Crec que el primer pas per entendre el món es apagar la televisió.

Sobre Alfon y lxs otrxs presxs políticxs

Hoy se hace una concentración de apoyo a Alfon. Un joven vallecano condenado a 4 años por participar en una huelga general.
Seguro que si él hubiera sido un cobarde, un vago y un egoísta y sólo se hubiera dedicado a trabajar y obedecer a su jefe, sin que le importara una mierda la justicia y el resto de la gente, estaría libre.
Eso es lo que quiere el sistema que pensemos. Que tengamos miedo, que no pensemos más allá de nuestro entorno inmediato, que obedezcamos las normas sin cuestionarlas.
Suerte que hay gente como Alfon y como muchos otros miles de jóvenes que viven para algo más que para ocupar un mero espacio en este mundo, que para ser un engranaje más de este sistema inerte e inhumano.
Suerte que hay gente que piensa, porque ellos son los que cambian el mundo, los que dejan una semilla, a pesar de que hay otros que los acusen de "vagos" de "vivir del cuento" o de ser "radicales".
Quizás a Alfon le acaban de arruinar su juventud. Pero su dignidad es inmensa y un ejemplo para el resto, porque todos podríamos haber sido Alfon y estar condenados a 4 años de cárcel por el mero hecho de luchar por una vida mejor.

Analitzem el Daesh

Potser ja va sent hora d'abordar aquest tema amb una mica de profunditat. Potser començar analitzant qui hi ha darrere del Daesh (el mal anomenat Estat Islàmic), i fins a quin punt les intervencions occidentals a la regió (algunes liderades per França precisament) han alimentat i fins i tot finançat el jihadisme per fer caure règims incòmodes. També analitzar les relacions entre aquesta Europa que avui s'omple la boca parlant de llibertat i democràcia, amb el regne d'Aràbia Saudita, que exporta amb els diners dels petrodòlars una versió molt rància i dogmàtica del salafisme arreu del món, també a Europa. També pensar en com alguns grups de poder estan utilitzant deliberadament la islamofòbia amb interessos polítics i com es freguen les mans després de tragèdies com la d'ahir. També reflexionar sobre com els mitjans de comunicació porten anys contaminant la societat amb una imatge de l'Islam gairebé sempre atribuïda a immigració, guerra, fonamentalisme i terrorisme, molt allunyada del que és realment. La violència acostuma a ser notícia (sobretot si els morts tenen passaport europeu) però la integració, la cooperació, la solidaritat i el diàleg intercultural, que es van teixint de forma lenta i a llarg termini, no acostumen a ocupar els titulars que veiem. Finalment, relacionar tot això amb la pseudoteoria del Xoc de Civilitzacions, una hipòtesi que no s'aguanta per enlloc i que es podria traduir amb: "no existeix el conflicte de classes, només el conflicte de pobles". Ja sabem a qui beneficien aquest tipus d'interpretacions...