La forma com des d'alguns sectors polítics i mediàtics s'està construint la narrativa independentista, i la forma com algunes persones l'estan vivint, em recorda una mica al famós assaig d'Amin Maalouf sobre identitats quan es refereix a aquelles identitats que s'intensifiquen fins al punt d'eliminar o posar totalment en segon terme la resta d'identitats (entre elles la humana i global). M'explico:
Aquesta forma d'entendre el procés sobiranista català basada en una identitat que elimina la resta, la veig sobretot impulsada des de la dreta catalanista, que actualment intenta reduir tot debat polític, tota orientació electoral, a un sol eix, a una sola identitat: la catalana. Les raons que fan servir per posar en segon terme la resta d'identitats seran diverses: "un moment històric", "mai hem estat tan a prop" o "serà una oportunitat de fer un país millor", però al cap i a la fi la resta de debats gairebé han desaparegut de l'agenda i dels mítings. No dic que no tinguin part de raó, és evident que es pot tractar d'un moment històric, que mai havíem estat tan a prop (almenys en les darreres dècades) i que pot ser una oportunitat per fer un país millor, això no és pas mentida, però no són les úniques variables que una persona hauria de tenir en compte a l'hora de votar i participar, ja que són la resta de variables les que també determinaran fins a quin punt és possible avançar cap aquesta independència i sobretot quin tipus de país construirem.
La llista única plantejada per Mas va ser potser l'exemple més clar d'aquesta identitat "que mata" les altres identitats, que redueix tot el vot i el rumb polític a una sola variable. Aquest va ser potser el cas més evident, però n'hi ha molts més de no tant evidents i en els quals hi han participat altres actors polítics, sobretot ERC. Aquesta mateixa setmana ERC ha impedit per quarta vegada la compareixença d'Artur Mas a la comissió del Cas Pujol. ERC ha acceptat per segona vegada aprovar uns pressupostos que tot i "suavitzats" no deixaran d'anar pel mateix camí de desmantellament de l'estat del benestar. ERC també ha acceptat sense pràcticament cap crítica la decisió unilateral d'Artur Mas de convocar eleccions a finals de setembre, incomplint el que s'havia demanat des de la resta de forces independentistes.
Amb tot, em pregunto: que potser el procés sobiranista ho pot justificar tot? Com pot el procés sobiranista justificar que no es col·labori amb comissions d'investigació de corrupció, que s'aprovin uns pressupostos antisocials o que el full de ruta d'un poble sencer el decideixi un sol home? On són la resta d'identitats d'un partit suposadament d'esquerres com ERC? I el mateix diria de moltes persones d'esquerres que pel fet de ser independentistes estan justificant o com a mínim fent els ulls grossos davant d'aquests escàndols.
Tinc la sensació que la identitat catalana està matant la resta d'identitats de moltes persones, o com a mínim les està deixant en coma a l'espera de veure què passa. És com si aquesta identitat lligada a una narrativa èpica i a un objectiu de dimensions paradisíaques hagués fet perdre el 'seny' a milers de persones en aquest país, que estan acceptant una estratègia sobiranista que personalment no tinc gaire clar que funcioni. Ja que, si em permeteu, no crec que per més de la meitat de la població catalana, la identitat catalana superi amb tant d'escreix la resta d'identitats. Sent realistes, vull dir que hem de comptar que hi ha milers de persones en aquest país que comparteixen la identitat catalana amb l'espanyola, o fins i tot andalusa o d'on sigui, amb nivells diferents d'intensitat en cada cas. I l'única forma de convèncer aquestes persones perquè optin cap a la independència, serà treballar altres identitats. La identitat de classe, sobretot, assegurant que una Catalunya independent seria un país socialment just que blindaria l'estat del benestar i que avançaria cap a una democràcia més participativa i transparent.
De moment, no veig que s'estiguin oferint gaires garanties d'això, sobretot quan els dos principals partits independentistes (i amb diferència) estan votant el que estan votant... No em sembla una estratègia intel·ligent per part de l'independentisme, especialment en un moment en què està creixent una alternativa política d'àmbit estatal que està fent retornar l'esperança i la il·lusió a moltes persones. L'estratègia 'monoidentitària' utilitzada fins ara per l'independentisme, ja no funciona.
Finalment, des d'una perspectiva més global, amb quines identitats supraestatals s'està volent lligar la identitat catalana independentista? Sembla que des dels partits de CiU i ERC aspiren a una Catalunya dins l'euro i la Unió Europea, qüestionant poc o gairebé gens aquestes institucions, eliminant per complet del seu discurs la lluita contra un deute il·legítim i contra el desmantellament del dèbil estat social dels països del sud d'Europa, eliminant per complet la identitat sud-europea en un context comunitari, i mirant cap Alemanya, Dinamarca, Holanda... No ho veig clar, no ho veig realista, no ho veig gens detallat tot això. Com pretenem ser una "Dinamarca del sud d'Europa" si hem de pagar un deute extern i si acceptem les doctrines neoliberals de la Troika? Com podem ser la "Dinamarca del sud d'Europa" si estem acceptant (i no qüestionant, que és el més greu) unes polítiques econòmiques que són totalment el contrari de les que han portat Dinamarca a assolir un estat del benestar sòlid?
Tot això per no parlar del que em sembla més greu i esperpèntic com és intentar reforçar relacions diplomàtiques amb països com Israel, Alemanya o Estats Units, impulsant així una identitat catalana agermanada amb la identitat militarista de l'eix de l'Atlàntic Nord. Tot plegat, perillós, per no dir obertament absurd, tenint en compte que es tracta d'un bloc en decadència (sobretot el de la UE germanocèntrica i Israel, però també el nord-americà), amb una imatge internacional cada cop més fràgil. Perillós, quan CiU al Parlament vota en contra del dret a l'autodeterminació dels pobles kurd, palestí i saharaui, precisament quan en l'escena internacional estan sent les esquerres (principalment llatinoamericanes) les que donen suport a l'autodeterminació catalana, unes esquerres molt properes a aquests pobles oprimits i que si s'han menjat aquesta contradicció del Parlament de Catalunya ha estat perquè saben que l'independentisme català no és CiU. Però anem amb compte.
No voldria aixafar la guitarra als meus amics de Fèisbuc en una època d'eufòria nacional com la que vivim, però sincerament no ho veig gaire clar, sobretot per les forces polítiques que estan dissenyant principalment aquest procés sobiranista. No ho veig gaire clar, i em temo que caldria fer un replantejament de l'estratègia sobiranista basada en una identitat que mata les altres identitats i que va agermanada a una identitat global en decadència.
