Líbia va ser protagonista durant molts dies de les notícies del nostre país, vam seguir gairebé en directe el transcurs d’una guerra com si es tractés d’una sèrie de televisió o d’un joc de rol. Jo personalment vaig ser un gran seguidor d’aquelles notícies, d’aquella mena de sèrie real i de vegades en directe, amb alguns capítols ben emocionants com l’alçament inicial, la resolució del Consell de Seguretat en l’últim moment, la presa de Trípoli o l’assassinat de Gaddafi. Em fascinaven els mapes que mostraven les zones alliberades, la zona d’exclusió aèria, les ciutats en disputa, com si fos el taulell d’un joc de rol. Diuen que la Guerra del Golf del 1991 va marcar un precedent en l’àmbit de les guerres televisades, encara que en aquell moment jo només tenia un any. Però també podem recordar la invasió d’Iraq el 2003 (no oblido les imatges dels bombardeigs sobre Bagdad, en aquell moment tenia tretze anys i no havia vist mai res semblant). La recent guerra a Líbia va suposar una nova experiència per mi en aquest sentit, em considero un espectador privilegiat d’aquesta guerra, d’inici a fi, fins i tot recordo veure, a través d’una web russa, imatges en directe de Trípoli quan estava sent assetjada pels rebels, veient les columnes de fum i sentint els dispars.
Però ara, per ser sincer, no tinc ni idea del que està passant a Líbia. Si realment fos una sèrie de televisió, ja s’hauria acabat, el dolent va morir i els victoriosos rebels van acabar controlant tot el territori. Però òbviament no és una sèrie de televisió, és un país que ha de tirar endavant cada dia que passa, un país que després de la guerra civil haurà de reconstruir-se de nou. I en un context complicat. Organitzacions com Amnistia Internacional denuncien tortures i detencions arbitràries per part dels que ara tenen el poder contra aquells que van ser seguidors o simpatitzants de l’antic règim. A més, encara queden nombroses milícies armades que actuen per iniciativa pròpia. La situació no sembla gens clara, moltes institucions s’han de constituir des de zero, el poder actual repeteix els mateixos maltractaments que el règim gadafista, i existeix el risc constant d’enfrontaments entre els rebels de diferents grups per controlar el país.
Actualment és Síria la que protagonitza la premsa diària. Però com va passar a Líbia, arribarà un moment en què les coses canviaran, possiblement caurà el règim o es transferirà el poder, i aleshores aquest país deixarà d’existir quan encenguem la televisió o quan comprem el diari. De fet això és normal ja que al món hi passen moltes coses i a més el Barça juga cada cap de setmana, però m’agradaria que no ens oblidéssim que aquests països continuen existint i que després d’una guerra, una revolució o una dimissió no acaba la història, més aviat el contrari.
