martes, 15 de noviembre de 2016

85 anys de la proclamació de la República

La primavera ha omplert de flors aquests espais oblidats del costat de la via del tren, uns marges mig abandonats, esquitxos de tímida naturalesa enmig de la geografia suburbana.
A la imatge no s'aprecia gaire, però des del tren es veuen clarament unes flors roges, grogues i liles. Curiosament, els colors de la República, com si la natura celebrés els 85 anys de la seva proclamació, com si ens recordés que els valors de la República segueixen arrelats a la nostra terra.
Ja ho diuen que podran tallar les flors, però mai no podran aturar la primavera.

La policia i l'ACNUR

La presència de policia i militars grecs al camp d'Idomeni s'ha anat fent més intensa. Les autoritats van posant cada cop més traves a les voluntàries per treballar, amb identificacions, desallotjaments d'algunes zones o fins i tot detencions, com les de la setmana passada.
Volen portar les refugiades als camps militars controlats pel govern grec, on la majoria d'organitzacions no poden entrar i sobre els quals han arribat versions molt diferents. L'ACNUR està col•laborant activament amb el govern grec amb aquests trasllats (de fet els únics membres d'ACNUR que hem vist fins ara a Idomeni i Eko estaven fent això).
No sabem les condicions de vida en aquests camps ni tampoc si serviran per deportar més còmodament a Turquia. En teoria les refugiades que van arribar abans del 20 de març (data de l'acord amb Turquia) tenen dret a quedar-se a Europa. Però les que no vénen d'Iraq o Síria tenen molts impediments per rebre l'asil, encara que també vinguin de països amb guerra com són Afganistan, Líbia, Somàlia, Palestina, Iemen...

Algunes impressions ràpides després d'aquesta setmana tan intensa als camps d'Eko i Idomeni


Les persones que he conegut allà tenen una dignitat i una valentia brutals. Després del que han passat i continuen passant, segueixen tirant endavant cada dia, agraint-te la teva presència allà i oferint-te el poc que tenen.
El contrast entre els habitants dels poblets rurals del nord de Grècia, els refugiats d'Orient Mitjà i els periodistes i voluntaris internacionals, ha creat una atmosfera, unes relacions i unes converses ben curioses i interessants.
És molt esperançador veure voluntàries de tants països i edats diverses dedicant les seves energies, diners i temps a fer el que els seus governs no fan. Només el poble salva el poble.
Poques coses he conegut en aquest món que siguin més inútils i xupòpteres que la policia i l'ACNUR.
Una paradoxa: al camp de refugiats m'he sentit molt inútil en el sentit, per exemple, de no saber tallar bé una fusta, no saber com construir una porta, no saber àrab, no saber sobre dret internacional, no saber com fer un repartiment de material... Però al mateix temps potser ha estat la vegada que m'he sentit més útil de la meva vida. Allà realment fan falta mans i cervells, i ben ràpid un aprèn a fer les coses. La pròpia presència de voluntaris allà, jugant amb els infants o parlant amb els adults, ja és en si mateix un suport molt important.
Potser és que fa temps que no treballava amb infants i m'he desacostumat, però l'amor que donaven les abraçades dels nens d'Eko... Em sembla indescriptible.
Tinc ganes de tornar. Una setmana ha estat massa poc. Si no puc tornar-hi, sento que d'alguna manera he deixat una part de mi allà, per la gent que he conegut i pel vincle que ben ràpid s'ha generat amb diverses persones d'allà. Converses i moments que no crec que oblidi mai i fins i tot l'inici d'algunes amistats.

Dret d'asil vulnerat

El paper de l'ACNUR als camps d'Eko i Idomeni ens va semblar decebedor. Els únics membres que vam veure es dedicaven a convèncer els refugiats de portar-los a camps militars grecs o a traslladar-los als busos de "Crazy Holidays" cap als mateixos camps militars. A Idomeni, un camp amb 11.000 persones, només tenien una oficina improvisada amb dos guàrdies de seguretat, al costat del lloc de policia, amb una noia que treballava quatre hores al matí resolent dubtes sobre un dret d'asil que ara mateix és impossible de demanar a efectes pràctics (una hora al dia de Skype que queda, evidentment, col•lapsat). Al camp d'Eko directament no tenien més presència que la del logo gegant d'algunes tendes donades.
El procés d'asil a Grècia està col•lapsat, i parlant amb la noia de l'ACNUR les seves respostes es limitaven a: "No hi podem fer res. És la llei grega. Hem d'esperar." No hi pot fer res l'agència de l'ONU d'ajuda al refugiat, pagada amb diners dels gairebé 200 estats de l'ONU? Aleshores per què serveix? Hem d'esperar? A què? Si ja portem gairebé un any amb aquesta crisi de refugiats i sis des de la guerra a Síria! Jo no sé sobre dret internacional ni sobre el funcionament d'aquestes altes institucions, però sí que sé el que hem vist amb els nostres ulls i és evident que alguna cosa falla.

Turquia no és un model de tracte als refugiats

L'altre dia va fer molt de vent a la zona dels camps d'Idomeni i Eko, al nord de Grècia. Un cop vam arribar a Eko, vam veure que força tendes havien quedat destrossades per la intensitat del vent. Vam preguntar per l'estat de la seva tenda a l'Adnan i en Mahed, uns nois sirians de 23-24 anys que havíem conegut uns dies abans. Ens van dir que s'havien trencat pel vent, que les havien intentat refer però com que el vent no parava, les havia trencat del tot. Quan els vaig preguntar què pensaven fer, em van dir que dormirien al terra. Jo els vaig dir que on anaven a parar, que feia molt vent i que a l'edifici ocupat hi havia lloc. Aleshores l'Adnan va riure i va dir: "A Turquia vaig passar dos dies dormint al ras i sense menjar res. No ens passarà res per dormir un dia a fora, a més aquí tenim moltes mantes".
Feia temps que em preguntava com devien estar les refugiades a Turquia, ja que sembla que només van començar a sortir a la tele un cop van trepitjar territori europeu. Com passaven els seus dies a Turquia, com s'ho feien per atravessar un país tan gran, com els tractaven allà...?
L'Adnan i en Maher em van explicar les seves experiències personals en la travessia per Turquia. Mentre no pugui tornar a Síria, l'Adnan vol anar a Noruega perquè ha estudiat enginyeria petroquímica i allà existeix una important indústria petrolífera. Ell havia creuat la frontera des d'una zona controlada per l'Exèrcit Sirià Lliure, aliat de l'OTAN, les monarquies del Golf i el règim turc, on per tant era més fàcil creuar. Tot i així la policia turca el va trobar i el va tornar cap a Síria. El segon intent li va sortir millor. Un cop en territori turc, va caminar cinc hores per terreny muntanyós, veient nens i gent gran que feien la mateixa travessia, fins arribar al primer poble. Allà les màfies tenien el control. Els feien pagar centenars d'euros per portar-los amb cotxe uns quants quilòmetres, i milers per posar-los en una barca vulnerable cap a Lesbos. Ningú els va ajudar en res.
En Maher, del Kurdistan sirià, vol acabar els seus estudis. Per poder fer-ho en un futur, primer va haver de treballar més d'un any al Kurdistan iraquià, dotze hores al dia set dies a la setmana amb un total de quinze dies de vacances. Així podia reunir prou diners per emprendre el seu viatge cap Europa. Altres persones s'havien venut tot el que tenien a Síria o Iraq per poder venir. Per en Maher va ser més difícil, ja que havia de travessar Turquia sencera d'est a oest. Pel camí, l'exèrcit turc els havia donat algunes mantes, però no arribaven per tothom, i a sobre eren mesos d'hivern i en zones de muntanya. Havia arribat a dormir amb una vintena més de persones en una mateixa habitació. Els dos van coincidir a dir que ningú els havia ajudat en res, que les màfies s'aprofitaven d'ells i que pels afganesos encara era més complicat tot.
Doncs bé, avui he llegit al diari que, segons Donald Tusk, president del Consell Europeu, Turquia és "el millor exemple de com hem de tractar els refugiats". M'ha provocat tant de fàstic que no he pogut llegir la resta de l'article. Un estat on la policia agafa els refugiats sirians i els retorna cap a un país en guerra. Un estat on les màfies controlen el trajecte dels refugiats escurant-los tots els diners que han pogut agrupar. Un estat que, en ple hivern i a la muntanya, no dóna mantes suficients a les persones refugiades. Un estat que, segons el diari The Guardian, ha assassinat almenys 16 refugiats quan intentaven creuar la frontera. Qui és més criminal? El criminal o el qui l'elogia?

Societat malalta

Estic al•lucinant de la que s'ha liat perquè una parella estava follant al metro. Tothom folla, quasi tothom neix d'un polvo i el sexe no fa mal a ningú. Aleshores quin problema hi ha amb això? Ara bé, que hi hagi gent dormint al carrer sembla que no ens molesta. Que hi hagi persones tancades en presons per muntatges policials no ens molesta. Que hi hagi persones tancades en CIEs pel fet de ser immigrants, tampoc. Que els nostres carrers estiguin plens d'anuncis sexistes que provoquen transtorns alimentaris, tampoc. Que als nostres carrers hi hagi policies armats amb metralladores, tampoc. Però buf, una parella follant al metro és un escàndol. Propi d'una societat malalta...

Spoiler de la sisena temporada de Joc de Trons

La temporada comença amb King's Landing afectada per una vaga de metro que paral•litza la ciutat durant dos dies. A més a més, troben Cersei i Jamie Lannister follant en una andana, amb la qual cosa la secta religiosa aprofita per culpar la casa Lannister del descontrol creixent de la ciutat. En un atac de desesperació, Cersei es menja el seu fill Tommen i s'obre un procés de primàries per escollir el nou rei dels set regnes. De tots els candidats proposats, només tres no rebutgen l'oferta: Hodor, Carme Chacón i el cap de Ned Stark (que total, pel que fa el rei ja els serveix). Però aleshores el Banc de Ferro els envia un grup d'homes de negre, els imposa un memoràndum i fica de rei un tecnòcrata de la Casa dels Lagarde.
Fugint d'Invernalia, Sansa i Theon han acabat farts de tota aquesta merda i han decidit muntar un grupuscle anarquista i okupar el Castell de Stannis Baratheon, que passa a ser una comuna autogestionada on es practica el poliamor i l'assemblearisme. Els Salvatges i els Dothrakis també s'apunten, es tornen feministes i acaben formant la Comuna de Ponent. Aleshores decideixen independitzar-se del merder dels set regnes i demanen el dret a l'autodeterminació. Però ben aviat són acusats de comunistes, separatistes, chavistes i proetarres, amb la qual cosa una coalició dels Lannister, els Bolton i els Targaryen decideix intervenir militarment per reestablir la democràcia i l'estabilitat a Ponent i així poder seguir barallant-se en pau. Durant la intervenció militar tothom mor, hi ha molta sang i li tallen el cap a Sansa Stark, Jamie Lannister, el Gollum i Pedro Sánchez.
Al Nord, Melisandre pareix un velociraptor amb cara de Donald Trump disposat a destruir els Caminantes Blancos i fer un mur encara més gran (que seria finançat pels propis Caminantes Blancos). Aquests han començat una cadena d'atemptats suïcides arreu del territori de Ponent. La Guàrdia de la Nit sospita que Daenerys està finançant el grup terrorista dels Caminantes Blancos a través d'unes societats off shore a les Illes del Ferro. Ella ho nega tot rotundament, però la seva popularitat es veu afectada quan, de cacera amb el seu drac, cau i es trenca la pelvis. Aleshores els habitants de Meereen descobreixen que, mentre la ciutat pateix una greu crisi sociopolítica, la reina es trobava de parranda amb el seu drac caçant ovelles.
Daenerys diu que ho sent molt i que no volverá a ocurrir, però el rebuig creixent provoca que els seus assessors li demanin fer un pas al costat. Daenerys acaba dimitint i decideix dedicar-se a la refundació de la Casa Targaryen, amb la qual cosa s'obre un nou procés de primàries, aquest cop a Orient. També s'hi presenta Carme Chacón, però la població prefereix en Tyrion. Tot i això, Tyrion ho rebutja perquè s'ha enamorat del paio castrat i han decidit anar a viure junts i formar una família. Adopten un caminante blanco que s'havia perdut en el desert i decideixen viure feliços i menjar perdius. I corbs de tres ulls.
La temporada acaba amb unes eleccions a Orient en què quatre candidats han de pactar per formar govern: Daenerys, que representa la continuïtat però està afectada per la corrupció, Carme Chacón, que no se sap ben bè què hi fa, el caminante blanco adoptat per Tyrion, que vol lluitar contra la casta, i un tecnòcrata de la Casa Lagarde enviat pel Banc de Ferro. De cara a la setena temporada s'espera una guerra encara més bèstia, plena de tacticisme, aliances, traïcions i punyalades.