A tots ens va sorprendre veure Ana Pastor amb mocador el dia que havia d’entrevistar el president de l’Iran, Mahmud Ahmadinejad, sobretot al final, quan se li havia desplaçat cap enrere i semblava que no en portés. Aquest mocador es va fer famós i se’n va parlar les setmanes posteriors a l’entrevista (El Mundo: Ana Pastor, sin pañuelo ante Ahmadineyad; Público: Ana Pastor concluye su entrevista a Ahmadineyad sin velo). A nivell més de contingut, van sobtar algunes preguntes, com una sobre el dret a l’homosexualitat al president d’un país on aquesta es condemna amb la pena capital. Però, qui es va fixar en les paraules de Mahmud Ahmadinejad?
Per una banda, aquesta entrevista representaria la tendència general en els mitjans a oblidar el discurs i contingut polític per parar l’atenció a aspectes curiosos, anecdòtics, sobretot si poden ser visuals. D’altra banda, és una de les poques – si no l’única – ocasions en què hem pogut escoltar el president iranià en format entrevista en una televisió espanyola. Totes van ser, com és d’esperar, preguntes des del punt de vista espanyol (occidental), però van ser respostes des del punt de vista del desconegut i temut Iran. Malauradament, constitueix un cas molt excepcional en els nostres mitjans.
Ja coneixem l’immens poder dels mitjans de comunicació en l’elaboració del discurs i de la imatge política, així com el gran interès dels partits en aquest “quart poder”. Sabem que es tracta d’una construcció de la realitat, condicionada per molts interessos diversos. Però, tot i així, els mitjans formen en bona mesura la que acaba sent la nostra percepció de la realitat. De totes maneres, quan es tracta de política local i nacional, encara que molt influents, els mitjans poden tenir diverses tendències polítiques, de vegades oposades. A més, la política local i nacional condiciona el nostre dia a dia i per tant podem dir que la vivim en primera persona, amb la qual cosa els mitjans no en són l’única font. És per això que crec interessant i necessari que ens fixem en la realitat política a una escala internacional, ja que en aquest àmbit les tendències dels nostres mitjans no són tan diverses i, òbviament, el nostre dia a dia se’n veu molt menys afectat. Per tant, d’entrada, podríem pensar que la influència dels mitjans en la nostra concepció del “món” (món entès com a cinc continents, 194 estats) és encara més intensa.
Si existeix una influència mútua entre els polítics nacionals i els mitjans, què passa amb els polítics estrangers? La influència dels polítics i interessos estrangers sobre els nostres mitjans és pràcticament nul·la, sobretot si es tracta de zones geopolítiques diverses, fora del que entenem com a “Occident” (quina influència té Iran sobre els nostres mitjans?). Aquesta “manca” d’influència, suplantada pels polítics i interessos d’aquí, queda reflectida en la construcció dels missatges, en allò que es mostra i allò que no es mostra, i sobretot en com es mostra. I, al cap i a la fi, repercuteix en la concepció que aquí es crea sobre una regió o país determinat. Podem identificar-ho de forma clara en el cas dels països “pàries” o del famós “eix del mal” com són Iran, o Corea del Nord, els quals podríem arribar a concebre com a països governats per tirans amb l’objectiu de destruir el món, si els coneguéssim exclusivament des del telenotícies. De la mateixa manera, s’arriba a concebre Àfrica com un tot homogeni on només hi ha guerres i fam, o Veneçuela com un país governat per un boig revolucionari que fa perillar l’estabilitat mundial.
Precisament el cas de Veneçuela és una mostra de la personalització que també existeix en la política internacional, com si Veneçuela fos reduïda a un polèmic i mediatitzable Hugo Chávez, Estats Units al carismàtic Barack Obama, Corea del Nord a l’obscura dinastia de Kim-Jong-Un o Síria al tirà assassí sense escrúpols Bashar Al Assad. No vull dir que aquests adjectius siguin falsos, encara que estereotípics, sinó que la simplificació pròpia de molts telenotícies arriba a reduir la política internacional a uns quants personatges més o menys circenses, molts dels quals no tenen el poder real dels seus respectius països (és el cas d’Iran, on el líder suprem és Ali Khamenei, força invisible en els mitjans). Aquesta personificació dels països (ja no de partits) també oculta les seves complexes realitats, influències internes i, sobretot, els seus punts de vista. La cobertura de la nacionalització d’YPF per part de la premsa espanyola evidencia la posició “indefensa” d’altres països davant notícies de caire internacional (El País: Un golpe tan duro como seco, 16 d’abril; El Mundo: El regalo envenenado de Kirchner a la familia Eskenazi, 22 d’abril; La Vanguardia: España se arrimará a Latinoamérica, pese al torpedo peronista argentino, 22 d’abril). Al mateix temps, resulta interessant fer un cop d’ull als titulars de les darreres notícies sobre alguns països per part de diversos diaris espanyols. (El País: Obama advierte a Irán de que se reduce el margen para una solución pacífica, 14 de març; Corea del Norte desafía al mundo con los preparativos de una prueba nuclear, 9 d’abril; La Vanguardia: Irán rechaza exigencias de Israel y Occidente ante el diálogo nuclear, 8 d’abril; El Mundo: Y Kim Jong-un habló... Para decir que nada cambiará en Corea del Norte, 15 d’abril; EEUU reitera a Pyongyang que lanzar el cohete ‘amenaza la seguridad en la región’, 10 d’abril; La Vanguardia: Los restos del satélite norcoreano podrían caer sobre Japón y causar heridos, 29 de març). Aquests titulars evidencien que, encara que potser tinguem més llibertat de premsa que altres països, no es tracta d’una llibertat absoluta, i qüestionen profundament l’objectivitat i neutralitat d’aquesta.
Ens hauria de semblar ridícul que en un telenotícies es tracti un tema com la nuclearització de l’Iran en un minut, i la forma com es tracta, si el coneguéssim a fons. El mateix podria passar amb les crisis humanitàries del Sahel i Somàlia, les revoltes indígenes a Sud-Amèrica, la militarització de l’Àsia Oriental, les eleccions a Rússia, les guerres del Congo... I fins i tot, moltes vegades, aquests temes es tracten de forma indirecta, sent la notícia principal un fet que afecta els interessos nacionals (segrest d’europeus, atac de pirates o nacionalització d’empreses). Fixant-nos en l’interessant text de Contrafuegos La televisión, el periodismo y la política, en el cas de les notícies internacionals la dissociació de la informació, el desencant per la política i en definitiva l’amnèsia estructural resulten evidents. I aquest procés de despolitització iniciat en televisió i que s’està estenent a la premsa, podria portar, a la llarga, efectes molt negatius tractant-se de política internacional.
Els mitjans són, per la majoria de persones, la principal font per conèixer el món exterior. El seu poder és, per tant, immens a l’hora de crear la imatge de molts països, elaborant en la majoria de casos una percepció molt parcial i incompleta. En referència al conte hindú del text La Política feta serial, de Toni Aira, podríem equiparar els sis captaires cecs amb, per exemple, un espectador català, un altre iranià, un de xinès, un argentí, un nord-americà i un rus. No es tracta d’un acudit, encara que resultaria molt graciós comparar la visió de cadascun sobre la política mundial. Més aviat podria arribar a tractar-se d’un problema si aquesta visió es radicalitzés tot mesclant-se amb nacionalisme i amb unes condicions socioeconòmiques determinades, accentuant el famós xoc de civilitzacions de Samuel Huntington.
No vull pas semblar catastrofista, de fet seria ben normal que cada personatge tingués una visió del món diferent (existeixen molts altres factors, com el cultural). Com també és comprensible que les notícies de cada país ofereixin una imatge del món des del propi punt de vista. Però, en el moment en què s’informa sobre el món, s’està construint una imatge i un discurs i per tant és imprescindible tenir en compte i preocupar-se per aquesta simplificació – i manipulació – de la política internacional. En el fons, d’això dependrà l’enteniment entre les persones dels diversos països.
