El capitalisme invisible

Vull destacar dues idees del documental No Logo – Brands, Globalization & Resistance (2003) de Naomi Klein, que ajuden a entendre la relació que les grans multinacionals volen tenir amb nosaltres. Hi ha moltes més idees destacables, però pel que vull explicar més tard, aquestes són les més apropiades.

1). Una primera idea és que la forma de fer publicitat d’aquestes grans empreses no es basa de cap manera en oferir el seu producte trenta segons en televisió. Les empreses que més exitoses han estat les que s’han apropiat d’una gran idea, d’un valor (tot banalitzant-lo), per tal de promocionar-se i enganxar el consumidor. Tenim nombrosos exemples, com ara Coca-Cola (idea de joventut), McDonald’s i Wallmart (de família), Disney (del somni americà), United Colours of Benetton (de diversitat), Apple (de genialitat a través de figures com Luter King o Ghandi), Starbucks (de comunitat), Virgin o Diesel (de rebel·lia), empreses de ‘body care’ (de l’ambientalisme) o Tommy Hillfiger (del rock and roll).

2). Aquestes grans empreses (que juntes es podrien anomenar “capitalisme”) intenten deixar-nos sense opció. Sense opció de desconnectar-nos de la publicitat, ja que aquesta no només ens la trobem a la televisió sinó també a les revistes, als diaris, al carrer, al metro, als lavabos públics, a les sèries de televisió... Pizza Hut inclús va llençar un satèl·lit artificial a l’espai amb el seu logotip (serà perquè les seves pizzes agraden més als alienígenes que als humans).

Aquestes empreses són contínuament denunciades per activistes que intenten destapar el seu funcionament i donar-lo a conèixer, sovint davant dels seus propis establiments. Aquest activisme molesta profundament les grans corporacions multinacionals ja que les despulla davant dels consumidors tot arrencant-li la catifa de món perfecte amb la qual cobreixen els centres de les nostres ciutats. Però a casa nostra tenim una gran empresa que fins ara no ha estat gaire denunciada pels activistes, i suposo que és perquè ha aconseguit treballar molt bé aquests dos punts als que m’he referit. Es tracta del Barça.

El Barça ha funcionat exactament igual que qualsevol altra gran empresa capitalista en els dos punts comentats. Si ens fixem en el primer punt, el FCB s’ha apropiat d’una idea tant potent com el sentiment de país, la col·lectivitat nacional, el catalanisme. Però no és l’única. El Barça s’ha apropiat també de valors com el ‘fair play’, la solidaritat (Unicef)... I molt més. Igual que empreses com Disney, Nike o Apple, el Barça ha aconseguit crear un estil de vida, arribant a ser concebut com un model a seguir, com una base de principis ètics i socials on el comportament dels jugadors i els comentaris de l’entrenador que es mostren en televisió arriben a esdevenir sagrats exemples a seguir. El Barça ha aconseguit que els seus consumidors no el concebin com una empresa, sinó com una identitat, gairebé com una creença; que no es concebin a si mateixos com a consumidors sinó com a fans, com a “barcelonistes”, com a “culés”; i que no concebin la seva marca com una marca, sinó com un escut. Per això es tracta d’una mena de capitalisme invisible, perquè està cobert per tantes catifes amb tant bons estampats que no som capaços de veure’l com el que realment és.

En el segon punt, el Barça també ha fet una molt bona feina. Mitjançant els seus incomptables productes de màrqueting, un canal de televisió i diversos diaris esportius, el Barça s’ha convertit en una eterna publicitat que omple les nostres televisions, carrers, notícies, paralitzant el país cada cop que juga un partit important, inclús modulant l’organització de la vida de molts de nosaltres.

I per acabar d’adaptar-se al savoir faire d’una bona gran empresa capitalista, el Barça manté aliances amb altres marques multinacionals molt potents. És ben famosa la promoció de la marca Nike a través de les samarretes i dels seus jugadors, que més que futbolistes acaben sent personatges publicitaris que serveixen per fer d’espònsors d’aquesta marca, o ara també d’un país com Qatar, del qual no fa falta que recordi la seva greu manca de democràcia i respecte pels drets humans. Però bé, el cas de Nike no és gaire millor. Nike representa el model d’empresa capitalista globalitzada per excel·lència, amb empreses subcontractades a països com les Filipines o Indonèsia, on la majoria de treballadores encarnen el perfil d’empleat més vulnerable i manejable: noies joves que viuen lluny de les seves famílies. D’aquesta manera, la gran amiga de la marca FCB pot explotar les seves treballadores pagant preus irrisoris mentre, això sí, paga milions als jugadors del Barça perquè els promocionin durant trenta segons. És que clar, són estrelles. I nosaltres ens ho creiem i les aplaudim.

El Barça és més que un club ja que també és una agència publicitària per a marques com Nike o països com Qatar i també una permanent cortina de fum que ens té entretinguts cada cap de setmana (i si hi ha Champions o Copa també entre setmana) per així no veure què passa realment al nostre entorn. El Barça és una enorme catifa que cobreix permanentment tot el nostre país i part de l’estranger i que, igual que Disney, ens explica històries emocionants, ens presenta bons i dolents, ens crea una realitat paral·lela i ens convida a viure-la com si fos l’única realitat. D’aquesta manera, el Barça no només fa grans favors a Nike sinó també a totes les grans empreses en general, és a dir, al capitalisme. Per això, jo també afirmo que el Barça és més que un club. És el capitalisme invisible.

L'eterna Postguerra Civil Espanyola

M’he adonat que la Guerra Civil Espanyola encara no ha acabat. Veig que segueixen existint dues Espanyes enfrontades, i un govern d’essència feixista emparat per l’exèrcit, l’Església i la burgesia, que segueix maltractant la classe treballadora.  Veig que la guerra no ha acabat quan es tenen les víctimes oblidades, sense ajuts per trobar els seus familiars assassinats. No ha acabat perquè es persegueix aquells que intenten investigar els crims del feixisme, i perquè els criminals no han estat jutjats. No ha acabat perquè els vencedors feixistes encara governen, i sobretot no ha acabat perquè, per tot això, les ferides segueixen ben obertes.

Ja no es tracta d’una guerra de bombes i fosses comunes, però els feixistes, que amb el temps també s’han tornat capitalistes, segueixen fent ús de la por, la demagògia i la repressió amb la mateixa voluntat d’eliminar qualsevol forma de diversitat, de memòria i d’alternativa a les seves polítiques mercenàries.

Totes les societats són jeràrquiques?

“El lideratge a les bandes (grups reduïts de població nòmada) és temporal i canvia segons la situació, es basa en les qualitats personals de l’individu i no exerceix poder coactiu. Un líder no pot, de fet, dir-li a ningú el que ha de fer, sinó que ha d’actuar com a àrbitre del grup, i en situacions concretes potser també com a expert assessor.”

Quan ens preguntem si una societat és jeràrquica, primer ens hem de fixar en els diferents rols existents. Molt sovint trobarem que un individu o un grup d’individus adopten el rol de líder, però tot i així no sempre podrem parlar de jerarquia. Serà la forma d’actuar del(s) líder(s), el poder atorgat i la concepció que en tingui la resta d’individus, el que determinarà si aquesta societat és jeràrquica, ja que en definitiva quan parlem de jerarquia estem parlant d’estratificació vertical, de subordinació i d’acumulació del poder. D’entrada, no hi ha cap societat o model polític que sigui absolutament igualitari. Inclús en un model assembleari trobem la figura del moderador que, encara que sigui democràticament rotatiu, exerceix un rol diferent de la resta, i durant l’assemblea posseeix un ‘poder’ que la resta no té. Podríem parlar en aquest cas de jerarquia, encara que sigui ínfima i momentània? Ens trobaríem, aleshores, que tots els models polítics són, en diferent grau, jeràrquics?

Existeixen molts tipus de jerarquies i diferents graus de poder, però afortunadament sovint podem trobar límits a les paraules. Que una societat no sigui 100% igualitària o disposi d’un líder (o líders) no sempre significa que sigui jeràrquica, ja que en el cas dels models assemblearis o en el cas de les bandes, el poder sobre decisions polítiques que repercuteixin en canvis estructurals rau sobre el col·lectiu. Cal distingir el poder arbitrari (com el del moderador, que inclús qüestionaríem si és realment un poder) del poder pròpiament polític. En la jerarquia, aquest segon poder es troba concentrat en els estrats socials més elevats, provocant que la societat es concebi a si mateixa en una disposició vertical i cada individu es vegi situat en un estatus determinat. A més, generalment l’ordre es manté de forma coercitiva, mentre que en altres sistemes acostuma a dependre del costum i el recolzament social. L’extensió que pot arribar a assolir una societat no jeràrquica pot ser motiu de debat, ja que trobem casos força excepcionals de societats nombroses no jeràrquiques, com els Nuer del Sudan del Sud, que amb 200.000 habitants se’ls defineix com una “anarquia ordenada”.

Amb tot, arribaríem a la conclusió que no totes les societats són – o han estat – jeràrquiques. Però és important no confondre la idea de ‘jerarquia’ amb la de ‘diferenciació de rols’ o inclús ‘líder’. Sovint entenem el concepte de ‘líder’ com nociu per naturalesa i ens quedem encallats en la crítica d’aquesta idea, sense pensar que no és més que una possible “eina” per aconseguir un major benestar i justícia en una societat, és a dir, l’eficiència social. La qüestió no radica en el propi concepte sinó en l’ús que se’n fa i la idea que se’n té.

Identitat hidrològica

Potser sóc europeu o potser sóc africà, potser sóc occidental o potser sóc oriental, però del que estic segur és que sóc mediterrani. Aquest mar que a la vegada són molts mars i molts pobles és també a la vegada una frontera i un pont. Reivindicant la identitat mediterrània es potencia la seva funció de pont, la que uneix. La que uneix els pobles mediterranis però que al mateix temps uneix nord i sud, uneix Europa, l’Islam i Israel, l’est i l’oest. El Mediterrani va ser el centre del nostre món conegut durant molts segles, i el seu fons marí recull nombrosos testimonis de tota una història humana. Però aquesta història amaga des d’àmfores de vi fins a pasteres on desenes de persones han perdut la vida intentant travessar un mar que molt sovint s’ha entès com a trinxera. A Catalunya hem mirat molt cap el nord, i potser massa poc cap al sud. Hem après l’anglès, el francès i l’alemany a les escoles, però mai l’àrab o el berber. Hem obert i trencat les fronteres amb el nord però hem refermat i militaritzat les que tenim amb el sud. Hem obert hotels i restaurants als visitants del nord, i camps de reclusió i presons als visitants del sud. És hora de recordar que a més d’europeus, occidentals i catalans, també som mediterranis.

I may be European or I may be African, I may be Western or I may be Eastern, but what I am sure of is that I am Mediterranean. This sea, which at the same time is made up of several seas and a several peoples, is also a border and a bridge. By claiming our Mediterranean identity we strengthen its function as bridge, the one that joins us. It is the one that joins the Mediterranean peoples but also the North and the South, the one that joins Europe, Islam and Israel, the East and the West. The Mediterranean was the centre of our known world for many centuries, and its seabed contains examples which span human history. But this history is as much about long lost amphorae of wine and stories of boats where tens of people have lost their lives trying to cross a sea that very often has been understood as a trench. In Catalonia we have very often looked to the north, and maybe often too little to the south. We have learnt English, French and German at school, but never Arabic or Berber. We have opened and broken the borders with the north, but strengthened and militarised the ones we have with the south. We have opened our hotels and restaurants to the visitors from the north, and confinement fields and prisons to the visitors from the south. It is time to remember that apart from European, Western and Catalan, we are also Mediterranean.

La Castella disfressada

Penso que Espanya és una idea que podria ser bonica però que no ha funcionat, ja que els que l'han governat no han defensat Espanya sinó Castella. No és lògic ni saludable que un grup cultural dins un país hagi d'estar contínuament reivindicant drets i respecte. Crec que el problema d'Espanya és que ha volgut castellanitzar-se des del govern de Madrid massa sovint, tant que quan algú parla "d'espanyolitzar" s’entén com a "castellanitzar”.

Molta gent a Espanya ha intentat que aquest fos un país plural on tota la seva diversitat cultural fos respectada i justament representada. Malauradament, massa sovint els que l’han governat no han seguit aquesta idea, sinó més aviat una retrògrada necessitat d’expandir encara més els dominis de “Castella”. Al cap i a la fi, hauria estat més efectiu enfocar l’esforç cap a fer de Castella un poble just i benestant que no intentar escampar la seva influència a costa de malmetre altres pobles.