Una crida a la predisposició

Davant l’actual crisi de règim i l’avenç del neoliberalisme, a nivell europeu destaquen tres grans eixos discursius que estan ocupant el debat polític i alterant l’antic ordre de partits. Aquests tres eixos serien els següents: 1) Legitimació de les polítiques econòmiques actuals com a forma de superar els desajustos del sistema. 2) Exaltació del nacionalisme excloent i el discurs xenòfob com a forma de retornar als antics valors de la nació. 3) Focalització en la classe política i econòmica com a culpables de la crisi actual i la regressió de drets socials i democràtics destacant la necessitat de canvis profunds. Aquests tres eixos discursius els podem trobar reflectits en el debat polític de cada estat europeu, però amb pes diferent a cada un d’ells. Per exemple:

• A Alemanya, el fet que aquest país no hagi estat tan greument perjudicat per la crisi i per les polítiques d’austeritat ha provocat que el primer eix discursiu domini el debat polític. Això queda reflectit en les darreres eleccions de 2013, en què els partits governants CDU i SPD van augmentar els seus vots i representació.

• A França, la crisi de règim és cada cop més evident i severa, i és el segon eix discursiu el que està agafant més pes en el debat polític. Aquest fet queda reflectit en l’ascens del xenòfob Front Nacional, que va guanyar les eleccions europees a França.

• A Grècia, la gravetat extrema de les polítiques d’austeritat i de la pèrdua de drets socials i civils que s’està patint, està posant molt en qüestió l’estatus quo i en aquest país és el tercer eix el que més pes està agafant en el debat polític. Aquest fet queda reflectit amb l’ascens de la formació d’esquerres SYRIZA, que va guanyar les eleccions europees oposant-se a les mesures d’austeritat i optant per una reestructuració del deute i una reforma fiscal, entre altres.

Passant ara a l’estat espanyol, sembla que l’aparició de Podem en l’escena política ha acabat de consolidar la influència creixent del tercer eix discursiu, com a Grècia, tot i que evidentment, amb molts matisos. Al mateix temps, la realitat política a Catalunya ha estat durant els darrers dos anys centrada en el que seria un quart eix discursiu, l’independentisme (possiblement Catalunya és l’únic país d’Europa on aquest quart eix ha agafat tanta presència en el debat polític com a forma de superar el context advers). De totes formes, l’esclat de Podemos a nivell estatal està provocant una dualitat d’eixos discursius al nostre país (tercer i quart eixos).

A l’estat espanyol, el primer eix, el que creu en la legitimitat del sistema però proposa una reforma d’aquest a través de les polítiques d’austeritat impulsades per la Troika per tal de corregir els seus desajustos, és representat pels que encara són els principals partits en les institucions: PP i PSOE. Evidentment, amb certes diferències en el discurs, com per exemple la proposta del PSOE de reformar la Constitució, una idea que no comparteix el PP. No obstant això, els dos partits han adoptat les mesures d’austeritat quan han passat pel govern, cap dels dos ha denunciat obertament la Troika ni ha proposat una alternativa a aquestes polítiques, els dos partits legitimen decididament els pilars del règim (mite de la Transició, monarquia, bipartidisme, euro), els dos partits es troben estretament involucrats en escàndols de portes giratòries, de corrupció sistèmica i de finançament per part d’entitats financeres (amb la qual cosa demostren que es troben estretament interrelacionats amb l’oligarquia financera i econòmica) i finalment, els dos partits estan reproduint les mateixes polítiques d’austeritat i obediència a la Troika a altres països com Grècia, França, Itàlia o fins i tot promovent-les, com a Alemanya, la Comissió Europea o el Parlament Europeu. Amb tot, malgrat els matisos, els dos partits es troben clarament en el primer eix discursiu.

En aquest sentit, cal aclarir que cada eix discursiu compta amb un gran ventall de matisos depenent del partit i del país. Si pensem en partits, existeixen matisos importants entre PP i PSOE, entre Front National i Alba Daurada o entre les CUP i Podemos. Ara bé, la principal diferència, la principal divisió entre totes les formacions polítiques europees, són els tres eixos discursius, els quals representen unes formes d’entendre la política i d’actuar davant un context tan dramàtic com l’actual. I sí, dic dramàtic perquè un 25% d’atur, un deute públic superior al 100% del PIB i creixent, centenars de milers de famílies expulsades del seu habitatge, un terç de la població en risc d’exclusió social, més de 6 anys de polítiques de retallades i privatitzacions de serveis públics bàsics i una desigualtat creixent és, com a mínim, dramàtic.

El tercer eix discursiu

És en aquest sentit que em sap greu veure com darrerament la CUP i Podemos s’han llençat els trastos pel cap. És evident que, tot i trobar-se dins del tercer eix discursiu, existeixen enormes diferències entre les dues formacions. Per exemple, la visió política de la CUP mescla dos eixos, el tercer i el quart (independentisme), mentre que Podemos es centra clarament en el tercer. Al mateix temps, sembla que es diferencien també en objectius (els portaveus de la CUP sovint han expressat que la seva intenció principal no és governar, sinó canviar les coses des de baix, i que la lluita principal és al carrer). En canvi, Podemos prioritza clarament les eleccions generals, i és amb aquesta fi que ha adaptat part del discurs i les seves formes. Les dues formacions també tenen grans diferències en les formes d’organitzar-se (una forma intencionadament horitzontal i assembleària en front d’una forma de partit tradicional).

Amb tot això què vull dir? Doncs no vull pas dir que aquests dos partits i ICV-EUiA hagin d’unir-se i formar una coalició, un bloc homogeni per guanyar les eleccions. En absolut. La diversitat de l’esquerra (en el tercer eix discursiu) sempre ha existit, sempre existirà i haurà d’existir sempre. No podem pretendre que hi hagi una esquerra homogènia i estrictament disciplinària, ja que de fet això aniria en contra dels valors de la pròpia esquerra. De fet, les diferents visions, formes i fins i tot objectius de l’esquerra em semblen necessaris i complementaris per aconseguir canviar la realitat a curt i llarg termini. Veiem ràpidament alguns pros i contres de les principals formacions d’esquerra a Catalunya:

• Podemos és un partit que està aconseguit grans èxits de popularitat i impulsar el tercer eix discursiu en el debat polític. Però al mateix temps es sosté massa en les aparicions mediàtiques, en la figura de Pablo Iglesias, en una militància on moltes persones acaben d’entrar en la política activa i en un electorat molt volàtil i poc polititzat. A més, el fet d’adaptar el discurs i d’adoptar unes formes tradicionals de partit, obren incoherències i animen altres formacions rupturistes a distanciar-se’n.

• La CUP és un partit que segueix tenint poc pes a nivell social però la seva influència augmenta, i es troba molt arrelat al territori. La seva forma de fer política resulta molt més democràtica i coherent que la d’altres formacions d’esquerres, així com el seu discurs, però al mateix temps sembla que li costa arribar a sectors de població que s’allunyin gaire del seu perfil de militant (polititzat, format, anticapitalista...).

• Després existeixen dues formacions d’esquerres que, a diferència de Podemos i de les CUP, estan molt predisposades a la confluència de l’esquerra, probablement i en part per la seva progressiva pèrdua d’influència en l’escenari actual: ICV i EUiA (IU). El problema és que el seu pas pel tripartit, la seva feina en alguns governs municipals i la presència en alguns governs autonòmics (com el cas d’IU a Andalusia, on per exemple han estat esquitxats per casos de corrupció), ha afectat força la seva imatge i la seva credibilitat. De totes formes sembla que estan fent esforços – sovint encara insuficients – per obrir-se i per avançar cap a una major coherència interna. En aquest escenari, no resulta sorprenent que la gent d’ICV-EUiA hagi estat la més predisposada a confluir en candidatures ciutadanes per les eleccions municipals, com són els Guanyem o les Crides (encara que pel que fa a candidatures ciutadanes municipalistes, cada municipi presenta una realitat diferent).

Suposo que tant la gent de la CUP com de Podem estarien d’acord en la riquesa i necessitat que suposa la diversitat de l’esquerra. Per això precisament el que hauríem de pretendre és, en un context de pèrdua dramàtica de drets socials i civils, prioritzar uns mínims comuns intocables assequibles a curt termini i anar a per totes impulsant la presència del tercer eix discursiu en el debat polític. I no dic que això s’hagi de fer junts o separats, simplement dic que s’ha de fer, i en aquest sentit és necessària una cosa bàsica: predisposició.

I això és el que sovint trobo a faltar a l’esquerra. Predisposició per acostar-se, per entendre’s, per destacar els punts comuns i no les diferències, i lluitar junts, en paral•lel o en col•laboració, com sigui, però lluitar, lluitar per uns mínims comuns a curt termini. I, evidentment, preservar les seves visions i lluites a llarg termini, les seves formes, els seus espais, per descomptat. La política no es fa només a curt termini, però tampoc es fa només a llarg termini. I a Catalunya i a l’estat espanyol és imprescindible que el tercer eix discursiu centri el debat polític, especialment en un moment en què la dreta neoliberal està arrasant en pocs anys amb tot el que la lluita i l’organització social han aconseguit en dècades (al mateix temps reforçant el tercer eix és com es podrà aconseguir un procés constituent cap a la independència que suposi una ruptura per canviar-ho tot). El primer pas és la predisposició.

Una predisposició que hauria de néixer de forma natural tenint en compte el context, que és d’una gravetat extrema. I en aquest sentit em sembla no només imprescindible, sinó també de responsabilitat política, que els diferents espais de l’esquerra s’apropin i cooperin per aturar aquesta onada de privatitzacions, deute, evasió fiscal i desprotecció laboral que està ofegant el sud d’Europa, en comptes de criticar-se mútuament i ressaltar les diferències. Per descomptat això no treu que s’hagi de conservar la independència, la identitat, les formes, els espais i les visions de cada formació. Però crec que la ciutadania mobilitzada està demanant de forma desesperada que les formacions d’esquerra es deixin estar de recriminacions sobre abraçades a qui no toca i es predisposin a lluitar de debò pels drets de la gent i contra el capitalisme.

Amb tot, a dia d’avui la confluència de l’esquerra a Catalunya i l’estat espanyol (confluència entesa com un apropament, un diàleg, una cooperació...) sembla difícil i de fet en les darreres setmanes la distància entre, per exemple, la gent de l’entorn de la CUP i la de l’entorn de Podemos s’ha eixamplat. Distància no només de discurs i formes, sinó sobretot de respecte, d’interès, d’escolta, al cap i a la fi, de predisposició. 

Potser per evitar aquestes eternes divisions i tensions en el si de l’esquerra és necessari recuperar una visió de la política allunyada dels partits i de les sigles, que entengui la societat, la classe treballadora, com a protagonista política i l’impulsi cada cop més cap a un autogovern a través de formes radicalment democràtiques, transparents, obertes i participatives de fer política.

En tot cas, el que venia a dir és que, sigui com sigui, però començant amb predisposició, és responsabilitat de l’esquerra treballar a curt termini per uns mínims comuns, per posar aquests objectius damunt la taula a través d’un eix discursiu de classes (impedint que ho facin eixos conservadors o xenòfobs) i aconseguir redreçar la dinàmica neoliberal actual. Només units podrem fer front als poders que volen mantenir els seus privilegis, des dels pobles i barris fins als parlaments, i des de Lisboa fins a Nicòsia.