Orgull ferit

Durant dos anys els catalans hem estat fent vies humanes, ve baixes gegants i costellades sobiranistes, i ens sentíem com si fóssim un poble exemplar, democràtic i pacífic, orgullosos de la nostra identitat i del nostre president, units per una causa suprema com era la llibertat del nostre poble.

Mentrestant, amagats rere l'estelada, el partit del govern i el principal de l'oposició s'han dedicat a vendre's el país sencer, retallant i privatitzant la sanitat i l'educació. Mentre la nostra admirada TV3 parlava eternament del "procés", un terç de la població catalana es trobava en risc d'exclusió social, l'atur superava el 20% i Catalunya acumulava el major percentatge de desnonaments de l'estat espanyol (22,2%). Mentre a Madrid la Marea Blanca aconseguia aturar la privatització sanitària, aquí s'introduïa l'euro per recepta, es tancaven CAPs, es privatitzaven hospitals i es posava un conseller de sanitat que havia estat directiu de les mútues privades.

I tot això amb el vist-i-plau de CiU i ERC, que s'han dedicat a no parlar d'aquests temes, a alimentar un independentisme buit de contingut social, a culpar Madrid de tot, a votar juntament a favor d'uns pressupostos antisocials i en contra de les comissions d'investigació de corrupció.
I després de tot, ara no es posen d'acord, les enquestes reflecteixen una caiguda de l'independentisme i... CiU torna a presentar uns pressupostos que encara retallen més en drets socials.

Exactament, de què ens hem de sentir orgullosos els catalans?