Sensacions personals sobre Podemos

Podemos em genera una gran il·lusió però al mateix temps desconfiança. Per una banda Podemos està provocant un més que necessari trencament del bipartidisme per l'esquerra (no com altres països com França, on es trenca per l'extrema dreta). Podemos està mobilitzant molts electors abstencionistes que fins ara cap altra formació d'esquerres havia aconseguit motivar. Podemos està introduint en el debat polític tota una sèrie de temes que són crucials com ara el deute il·legítim, la fiscalitat justa o la presència d'una "casta", un terme que es pot expressar de moltes maneres però que resulta fonamental per entendre que existeix un 'stablishment', un grup de persones que controlen el sistema polític, judicial i econòmic espanyol en el seu benefici i en contra dels interessos de la gran majoria. I en aquest grup s'hi troben els grans banquers i empresaris, representats pels governants del PP i el PSOE. Així, es recupera d'una manera molt més atractiva i comprensiva la consciència de classe, dels interessos oposats entre una minoria privilegiada i la resta, després que durant moltes dècades s'hagi intentat eliminar aquesta consciència, sent substituïda per altres identitats i altres formes d'entendre la realitat social i política que responen més als interessos d'uns pocs que als de la majoria. Aquest aspecte que està aconseguint Podemos em sembla fonamental ja que posa sobre la taula un dels elements bàsics pel canvi: la lluita de classes, més viva i evident que mai.

Ara bé, em preocupen algunes estratègies de Podemos, excessivament centrades en guanyar la majoria parlamentària tot suavitzant massa i massa ràpid el seu discurs. Ja s'han sentit algunes afirmacions de Pablo Iglesias una mica preocupants, com la de la necessitat d'un exèrcit, o arribar a canviar una gira per Llatinoamèrica per no trepitjar Veneçuela. Per una banda entenc aquest segon fet tenint en compte la demonització que els mitjans de masses han dut a terme sobre Veneçuela, però no puc evitar que em generi dubtes sobre l'estratègia i confiança en Podemos. Un altre tema és el de la qüestió catalana, que tot i donar suport explícit al dret a decidir des dels principis de la formació, el discurs s'ha rebaixat molt en els últims mesos, per exemple sense denunciar la suspensió de la consulta per part del TC. Que consti que entenc la urgència de guanyar les eleccions tenint en compte el panorama dramàtic que estan patint les famílies d'aquest país i el tsunami neoliberal que està provocant una pèrdua de drets i serveis catastròfica. Però tinc dubtes sobre si s'està suavitzant massa - i massa ràpid - el discurs de Podemos.

Al mateix temps, existeix el tema de l'estructura com a partit, que durant aquests darrers dies s'ha decidit en les assemblees fundacionals. Per moltes persones l'estructura acordada recorda massa a la dels partits tradicionals, massa centralista i massa enfocada encara en un líder indispensable, que va aconseguir que la seva proposta (que per cert no es podia votar per punts sinó que es va haver de votar en bloc) obtingués més del 80% dels vots, una majoria absolutíssima que pot generar certs dubtes sobre la pluralitat de la formació si es té en compte que es presentaven diverses propostes. Tot plegat a algunes persones els recorda massa al PSOE del 82, i em temo que amb raons.

A mi personalment, en paral·lel amb la il·lusió i la proximitat ideològica que sento amb Podemos, tot plegat em comença a recordar un pèl massa a la vella política delegativa, de partit jerarquitzat disposat a adaptar bona part del seu discurs al pensament hegemònic i adaptar la seva estructura a les dinàmiques vigents, abans que lluitar per adaptar el pensament hegemònic al seu discurs i les dinàmiques vigents a la seva estructura (com fan les CUP en els dos casos, des d'una concepció de la política molt diferent, més basada en l'organització popular, la presència als carrers i el treball de formigueta). I amb això no vull dir que en un futur Podemos no vulgui adaptar el pensament hegemònic i les dinàmiques polítiques als seus principis (és evident que ho volen i en part ja ho han aconseguit), però sí que és cert que la prioritat absoluta per guanyar les eleccions està portant el partit a adaptar-se més al sistema del que alguns preferirien. De totes formes, esperem que es tracti d'una qüestió temporal i que un cop al govern recuperin la totalitat dels seus principis.

No puc evitar pensar en allò de la revolució permanent fixant-me en el que està passant a Podemos. Sens dubte serà una excel·lent notícia quan Podemos guanyi les eleccions generals, però malgrat que pugui semblar paradoxal, comencem a tenir motius per arribar a plantejar-nos si en un futur llunyà acabaran convertint-se en els nostres adversaris, en la "casta". Qui sap. De totes formes Podemos no està sent finançat per la socialdemocràcia alemanya, com a mínim...

Bé, de moment tot això són especulacions i sensacions més que fets empírics. Com he dit, quan Podemos guanyi les eleccions generals, això serà una gran notícia, encara que només sigui per una qüestió: la dignitat. La dignitat de lluitar perquè tothom pagui els seus impostos, perquè tothom tingui un habitatge digne, perquè es faci una auditoria ciutadana sobre el deute, perquè hi hagi el màxim de transparència a les institucions, perquè els oligopolis empresarials no siguin els que facin les lleis i perquè tinguem una democràcia participativa. Com a mínim, això és el que espero en el programa de Podemos, i és el que espero que facin quan governin. Veient el panorama estrepitós actual de PP i PSOE, la victòria de Podemos serà una qüestió de dignitat, de respecte cap a la ciutadania. I després, ja veurem què passa. Però el que passi dependrà de la força popular. I per això és necessari guanyar els carrers, els barris, les opinions, no només les eleccions.