De vegades admiro la dreta

De vegades admiro la dreta. Com és capaç de sortir-se'n sense haver de recórrer a sicaris i exèrcits, com feia fa un segle.

A Espanya la dreta està en un procés de metamorfosi substituint el PP per Ciudadanos i reinflant el PSOE amb un ninot que intenta recordar al Felipe González de jove.

A Catalunya la dreta ha aconseguit difondre un independentisme nacionalista ranci que ha provocat que CDC sigui capaç de controlar els aparells de Junts pel Sí o l'ANC, convertint ERC en una trista titella buida de contingut.

Val a dir que, en els dos casos, la dreta manté el control sobre els mitjans de comunicació de masses, des de diaris, ràdios i canals de televisió, tant públics com privats. I saben com utilitzar-los.

Però és que a sobre, davant d'un escenari tan hostil, l'esquerra no està sent capaç de reaccionar. A Espanya, lluny de crear un front popular, dos líders televisius van estar discutint sobre si unir les seves sigles o no en el que hauria estat l'única candidatura mínimament votable amb possibilitats de disputar la victòria al PPSOE. I ni així. Ni així...

A Catalunya el que encara es pot considerar 'esquerra' està més dividida que mai. Per una banda tenim ERC vergonyosament subordinada a la lògica d'una dreta sense escrúpols com la de CDC, que novament demostra que el seu projecte no té res a veure amb la independència, sinó amb mantenir el poder i la impunitat costi el que costi. I ERC segueix abaixant el cap, posseïda per una estelada prostituïda i buida de contingut.

El sector de ICV-EUiA i Podemos, confosos i marejats entre el sobiranisme, l'autonomisme, el municipalisme, l'electoralisme, l'europeisme, el comunisme i la socialdemocràcia... Paral•litzats en un laberint de contradiccions internes.

I la CUP, sola en la seva coherència, ja que ni ERC ni CSQEP es mullen per un independentisme d'esquerres que pogués desencalllar la situació i avançar cap una veritable revolució social al nostre país. Electoralisme, suposo. I dogma de partit.

I mentrestant, els carrers en hores baixes, la llei mordaça aprovada, el deute il•legítim creixent, el TTIP aprovant-se, Catalunya privatitzant-se, i els drets humans de la gent mes vulnerable, sota minims.

Avui estic pessimista. Però ja se'm passarà. Quin remei. En el pitjor dels casos, tornarem a començar.