Parlem de Veneçuela

Ahir vaig tenir el plaer de conèixer un home veneçolà i estar-hi parlant una bona estona. Com no podia ser d'altra manera, la conversa no va trigar gaires minuts en evolucionar cap a la política i la realitat de Veneçuela. Comparteixo tres idees que desprenc de la conversa i de la visió d'aquesta persona, algunes de les quals ja tenia força clares abans:

1. La República Bolivariana de Venezuela és un estat molt més democràtic que el Reino de España (quelcom que d'entrada sembla evident si ens fixem en els noms oficials de cada estat). Aquesta és una constatació tant o més evident que dir que Islàndia respecta més els drets humans que Aràbia Saudita, per exemple. Malgrat la intoxicació constant i descarada dels mitjans de comunicació, no ens hauria de fer cap vergonya afirmar-ho ben alt. Jo tinc 25 anys. Fa set anys que sóc major d'edat. I l'únic referèndum en el qual he pogut votar, va ser una consulta no vinculant considerada il•legal per la qual fins i tot tenim tres funcionaris públics a judici. A Veneçuela s'ha celebrat una multitud de referèndums en els darrers anys, alguns dels quals va perdre el govern de Chávez. Fins i tot compten amb la possibilitat de referèndums revocatoris al cap de dos anys de mandat, amb el qual es pot revocar el govern si la majoria de la població està descontenta amb la gestió. Us imagineu això a l'estat espanyol? Ja faria anys que ens hauríem tret de sobre en Rajoy. Però aquí, en canvi, quan es proposa un referèndum o una iniciativa legislativa popular, s'hi vota en contra i adéu. Al de la independència hi podríem afegir el de les prospeccions de petroli a les Canàries, el de l'auditoria del deute, el TTIP o la monarquia, només en el darrer any. PP, PSOE, CiU, C's, tots units contra la democràcia. Ara bé, la dictadura és a Veneçuela. Ni a Aràbia Saudita ni a Turkmenistan ni a Guinea Equatorial. A Veneçuela.

A més a més, Veneçuela celebra eleccions cada quatre anys avalades per observadors internacionals, com és evident. I pel que fa a la Constitució, aquesta va ser aprovada després d'un procés constituent obert i participatiu i de diverses votacions per sufragi universal. Res a veure amb la nostra inqüestionable, sagrada i divina Constitució del 78.

2. La democràcia i la llibertat tenen un preu. I aquest pot ser molt alt. L'Espanya republicana dels anys 30 ho sap bé, per qui tingui una mica de memòria... També ho saben bé el Xile d'Allende, l'illa de Cuba o, si anem més lluny en el temps, la Comuna de París. Veneçuela no és una excepció. Des del minut zero de l'anomenada revolució bolivariana, els mitjans de comunicació van començar una campanya descarada de desprestigi amb la voluntat de justificar un cop d'estat que reestablís el domini del país en mans del gran capital. D'altra banda, els Estats Units porta anys invertint milions d'euros en finançar l'oposició (la qual cosa no ens hauria de sorprendre, ja que ho fan gairebé a tot arreu). Però aquesta oposició sovint adopta actituds feixistes, com hem vist a Ucraïna i Síria, o també a Veneçuela, on s'ha practicat violència i assassinats de forma indiscriminada, crema d'autobusos i crides a la violència per part de líders opositors, conscients del suport de l'imperi estatunidenc. Això, sumat a la pressió mediàtica dels mitjans privats, a una gestió en alguns casos molt dolenta per part de les institucions, i sobretot a les traves que posen les grans empreses veneçolanes distribuïdores, arribant a amagar camions per a desestabilitzar el país (si recordem què li va passar a Allende podem veure que no són gaire originals), ha situat Veneçuela en una situació molt complicada a nivell econòmic, amb escassetat de productes al mercat i una inflació molt preocupant.

3. Veneçuela va perdre una oportunitat única. Malgrat la bona voluntat i determinació de Chávez, no es va fer front de forma prou contundent a la corrupció institucional ni es van poder tirar endavant mesures com les comunes locals, que van patir una forta oposició per part dels alcaldes que volien mantenir el poder i es va acabar perdent un referèndum que podria haver ajudat el país a avançar cap un model comunista altament descentralitzat. Jo, personalment, afegiria una dependència excessiva d'un líder com Hugo Chávez, la mort del qual ha suposat pel país un xoc molt important que s'afegeix a les enormes dificultats per les quals estan passant.

Afortunadament, segons aquest company veneçolà, Equador i Bolívia han après dels errors veneçolans i estan sabent actuar millor, malgrat que també pateixen una intensíssima pressió per part del capitalisme de la CIA i la Casa Blanca (com evidencia l'intent de cop d'estat contra Correa el 2006).

Aquest company també es va mostrar optimista amb el que està passant a Catalunya, com a oportunitat de crear una república justa i democràtica que serveixi d'exemple per la resta de pobles d'Espanya i d'Europa. Recordem, de fet, que els estats socialistes d'Amèrica Llatina han donat suport al nostre dret a l'autodeterminació, entre ells Veneçuela, Brasil, Cuba, Equador, Uruguai o Bolívia, mentre a la Unió Europea hi regna un silenci vergonyós.

"Yo nací en una familia pobre. Si no hubiera sido por Chávez, nunca habría tenido la oportunidad de encontrar un trabajo digno". Una frase literal que més o menys resumeix la Revolució Bolivariana: un enorme salt qualitatiu en la vida de la gent, però una dependència excessiva entorn una figura, la qual cosa ara els està passant factura. I una memòria que, com acostuma a passar, es va perdent a poc a poc davant les dificultats creixents del dia a dia.