A partir dels anys 70-80 el sistema capitalista a Europa entra en un escenari de canvi en tres aspectes. Per una banda, sobretot a partir dels 80, el bloc socialista de la URSS, que havia servit de contrapès per forçar el desenvolupament de l'estat del benestar, entra en crisi i comença la seva fi. D'altra banda, el sector industrial entra en una fase de deslocalització, portant a una major terciarització de l'economia. Finalment, alguns governs potents com els del Regne Unit amb Thatcher i el dels Estats Units amb Reagan, inicien la transformació cap a un capitalisme neoliberal, obrint a Europa un procés de desregulació del sistema financer, desmantellament de l'estat social i privatitzacions que anirien seguides pels pròxims governs, tant conservadors com socialdemòcractes.
Aquests tres canvis van molt interrelacionats i responen a un factor comú: els interessos de l'oligarquia econòmica-financera. Sota la lògica capitalista del creixement il•limitat i la recerca del benefici, les grans corporacions opten per la deslocalització de la indústria a països més barats, i aquest buit de creixement econòmic productiu ha de ser emplenat d'alguna manera. Cal seguir creixent a qualsevol preu. I aleshores és quan es recorre al deute. Al sobreendeutament, a l'especulació i a l'emissió de crèdits amb capital inexistent, per ser més exactes. I per permetre-ho, les institicions desregulen el sistema financer. Tot això possibilitat per la desaparició de l'alternativa que suposava el bloc socialista, obrint barra lliure al capitalisme.
D'aquesta manera, durant els darrers trenta anys l'aparent creixement econòmic europeu s'ha basat en bona part en el sobreendeutament i l'especulació financera. El conglomerat d'estats corruptes venuts al capital i de grans corporacions financeres, s'ha estat retroalimentant durant anys a partir de crèdits, corrupció, favors, portes giratòries, destrucció del medi ambient i privatitzacions, construint una percepció de bonança i de consolidació de l'estat del benestar, de l'"España va bien", del "tenemos el sistema financiero más solvente del mundo" i fins i tot de "fi de la història"... Una orgia d'especulació, corrupció i deute que tard o d'hora havia de rebentar.
Però l'oligarquia necessita seguir creixent. I ara que ja no li és possible seguir inventant diners del no-res (que és bàsicament el que han estat fent en els darrers 30 anys), han optat per xuclar la riquesa de l'economia productiva, és a dir, de la classe treballadora a partir del rescat financer i l'endeutament públic, amb l'ajuda expressa del Banc Central Europeu i l'euro. És per això que durant els primers anys de la crisi (per no parlar d'estafa) es tira endavant tota una campanya mediàtica d'individualització de les culpes i culpabilització de la classe treballadora per tal de justificar el seu càstig, la seva "medicina", amb terribles efectes secundaris, començant pels milers de suïcidis silenciats pels mateixos mitjans.
Som víctimes d'un sistema antieconòmic on una oligarquia acostumada a l'enriquiment a curt termini, es cruspeix tot el que tingui a l'abast per seguir-se injectant la droga del capital. Fins al punt que el 97% del capital mundial és especulatiu. És a dir, no existeix. La banca va estar donant milers de milions d'euros en crèdit que no existien, i ara exigeix que se li retornin amb diners que sí que existeixen i que provenen del treball de milions de persones. Som víctimes d'una estafa a gran escala.
I aquí és on caldria també reflexionar sobre la doble responsabilitat davant un crèdit. No només la responsabilitat del deutor (en aquest cas caixes o estats opacs) sinó també del creditor. Sobretot quan aquest va estar donant crèdit sabent que difícilment se li podria retornar, i que a sobre ni tant sols el propi creditor posseïa.
Però no és només una estafa a gran escala. És una estratègia de major abast. Per explicar-ho resulta útil un concepte de Naomi Klein: la Teoria del shock. El capitalisme aprofita moments de xoc, de crisi, de catàstrofes, ja siguin provocades o no, per estendre la seva influència. Ho trobem en desenes de casos al llarg de la història, per exemple després de l'11-S, que va servir d'excusa per intervenir militarment a Afganistan i Iraq i així controlar els seus recursos, després del tsunami de 2004 que va servir perquè es privatitzessin les platges de Sri Lanka, o amb l'actual crisi financera a Europa, que està servint per tirar endavant polítiques neoliberals consistents en privatitzacions, desmantellament de l'estat social i pèrdua de drets laborals. I qui se'n beneficia? Doncs els de sempre. L'oligarquia. És a dir, la patronal, les assegurances, les mútues de salut privades, la banca especuladora.
L'oligarquia té davant seu un potencial de negoci extremadament suculent, a costa de devorar l'estat social i fins i tot l'estat en si mateix, i es troba amb una gran oportunitat: l'excusa del "no hi ha diners". Però en realitat no hi ha diners perquè no es vol. No hi ha diners perquè els governs prioritzen el rescat de les caixes, el pagament d'un deute odiós i l'evasió fiscal de les grans fortunes i empreses abans que el rescat de les persones, la incentivació de la recuperació econòmica i la transformació cap a un sistema just i sostenible.
Aprofitant l'actual estat de xoc econòmic, des de l'oligarquia i amb plena colaboració dels estats corruptes i de la Troika, s'està avançant cap un model d'estil nord-americà. Un model altament privatitzat basat en l'individualisme, la competència i el creixement infinit, encara que sigui a costa de prioritzar els interessos del capital per damunt dels drets humans o de destruir els ecosistemes naturals. Un model, per tant, antieconòmic, que accentuaria encara més la desigualtat i acabaria del tot amb la democràcia.
Davant aquest escenari s'està materialitzant una mena d'alternativa que, si més no, pot suposar un fre a l'avenç neoliberal. Syriza i Podemos serien possibles esperances quant a partits polítics. De la mateixa manera que a Amèrica Llatina diversos països han obert processos constituents que han aconseguit frenar l'avenç neoliberal imposat per l'FMI i la CIA (sovint a costa de cops l'estat, dictadures feixistes o fins i tot guerres), Europa podria viure un procés similar. Els principals reptes a curt termini: frenar el pla d'austeritat i el TTIP. A mig i llarg termini: construir una alternativa real al sistema capitalista. Obertament anticapitalista. Ja sigui des d'un marxisme adaptat al segle XXI, des del socialisme, des de l'anarquisme, des de l'ecofeminisme, o des de totes les inspiracions a la vegada. Però acabar amb la lògica del capitalisme resulta imperatiu si no volem arribar a una situació que porti a l'auge del feixisme, a un nou feudalisme financer i a la destrucció irreversible dels ecosistemes mundials.
No hay comentarios:
Publicar un comentario