Èxit per uns, fracàs per la majoria

El PIB de Xina ha crescut anualment en xifres del voltant del 10% en els darrers anys. I ja només per aquesta raó sovint ens parlen de la Xina com un èxit econòmic. Però per mi la Xina és un fracàs econòmic. Un fracàs perquè la Xina actualment és un dels països més desiguals del planeta, un país sense drets bàsics per la classe treballadora i un país que està condicionant el seu creixement econòmic a terribles impactes a nivell mediambiental. Per mi això és un enorme fracàs econòmic, ja que no ha sabut aprofitar aquest creixement per avançar cap un model més eficient, més sostenible, més igualitari i més just per la classe treballadora. Això sí, el nombre de milionaris xinesos ha augmentat moltíssim, mentre centenars de milions de persones encara viuen en subsistència o inclús amb sous per sota del salari de subsistència.

De la mateixa manera, mostrar els països occidentals capitalistes com a exemple d'èxit econòmic em sembla un discurs absurd en el sentit que el creixement econòmic europeu ha estat massa basat en l'explotació laboral i mediambiental (sovint de països del Sud), en la guerra i la (neo)colonització, en l'exclusió estructural d'una part de la pròpia població i en l'acumulació de poder econòmic en unes poques fortunes que han acabat segrestant la democràcia. Si això es considera èxit econòmic, significa que tenim uns economistes que van molt perduts. O que només representen la classe dominant.

Amb això el que vull dir és que seguir atribuint l'èxit econòmic d'un país al creixement del PIB, passant per alt altres indicadors com Índex de Gini, IDH, Petjada Ecològica o Felicitat Nacional, em sembla una lògica completament ingènua, un discurs que només respon a la lògica de la classe dominant, l'única beneficiada pel creixement del PIB en molts països. L'economia ha d'estar al servei de tota la població, sense excloure ningú ni sense condemnar les generacions futures.