La racionalitat sobrevalorada

Crec que tendim a sobrevalorar massa sovint la 'racionalitat'. Però jo al final arribo a la conclusió que no hi ha res que sigui racional. O almenys, res que sigui purament racional. Una raó tangible, representativa i científica d'això la podem trobar en l'estructura del nostre propi cervell.

La part central del cervell, la més profunda, es coneix com el cervell reptilià, o irracional. Aquesta va seguida d'una altra que la cobreix i que es coneix com el cervell emocional. I finalment, la part més exterior la constitueix el cervell racional. No hi ha res que neixi directament des del cervell racional. Tot neix i tot està connectat amb l'irracional, de vegades passant per l'emocional i de vegades també pel racional. És per aquest motiu que parlar només de racionalitat excloent l'emocionalitat i la irracionalitat, significa caure en una equivocació. Seria com parlar d'un cos humà només format per pell, sense ossos, ni músculs ni òrgans que l'omplissin i l'alimentessin. La racionalitat per si sola no és res, com un sac de pell humana tampoc seria una persona. La racionalitat només pot existir sobre una prèvia emocionalitat i irracionalitat que conformen la nostra cosmovisió i les nostres intencions existencials.

La ciència, per exemple, es coneix per ser racional. Els mètodes que fa servir ho són, però no per això la ciència en si mateixa, la qual respon a uns interessos, a unes intencions i a unes cosmovisions prèvies que determinen, per exemple, què s'estudia i què no, i com s'estudia. Així, la ciència ha desenvolupat coneixements i tecnologies ben diverses, però molt sovint poc "racionals", depenent de la visió que prenem. Si prenem una visió des de valors com l'empatia humana, la justícia social i la sostenibilitat ambiental (els quals no parteixen d'una racionalitat sinó de marcs emocionals-irracionals), el desenvolupament de moltes invencions científiques resulta completament "irracional" (o per ser més exactes, absurd). En serien exemples el desenvolupament de la tecnologia militar o astronòmica en un context en què les necessitats bàsiques de la major part de la població no estan cobertes i en què les capacitats ecològiques del planeta estan més que superades. Al mateix temps, el mètode científic sovint s'ha vist legitimat per utilitzar el maltractament sistemàtic d'animals i fins i tot de persones (per exemple en el règim Nazi) per a l'experimentació. I no per això ha deixat de ser ciència. Què ha fallat, doncs? El context emocional-irracional previ.

Per això, per mi reivindicar únicament la racionalitat significa quedar-nos molt curts. Cal reivindicar cosmovisions i uns marcs teòrics emocionals que sorgeixin des de l'empatia humana, els drets humans, els drets ambientals, i l'amor cap als altres, en definitiva. És a partir d'aquest esquema emocional-irracional humanista que la "racionalitat" podrà desenvolupar-se i tenir un sentit humanista.

Per exemple, si partim d'una cosmovisió capitalista que passa per l'individualisme, l'acumulació de capitals i el plaer lligat a allò material, la racionalitat s'adaptarà a aquest marc emocional-irracional, ja que la racionalitat depèn de l'emocionalitat i irracionalitat prèvies que defineixen el context sobre la qual es desenvolupa. Per això m'allunyo d'aquests discursos "racionalistes" o "cientificistes" que rebutgen qualsevol tipus d'espiritualitat, sovint confonent espiritualitat amb religió, amb superstició, amb sectes, etc, quan a més a més cadascuna d'aquestes és completament diferent i a la vegada heterogènia en si mateixa. Una espiritualitat sana i lliure de poders que la tergiversin en benefici de llurs privilegis, podria fins i tot ajudar molt a construir aquestes emocionalitats humanistes, d'amor cap a l'entorn i de pau interior, que resulten imprescindibles i prèvies a la racionalitat, i que en dissenyen el seu sentit.

Crec que el problema de tot plegat no es troba tant en si som més o menys racionals, sinó que sobretot apareix quan la religió i l'espiritualitat intenten explicar el món, i quan la ciència intenta donar sentit al món. Crec que ambdós conceptes, espiritualitat i ciència, tenen funcions ben diferents els límits de les quals han de conèixer i respectar. L'espiritualitat no pot explicar-nos el món ni presentar-se com la veritat absoluta, però sí que pot donar-nos claus per a construir filosofies de vida alliberadores, humanistes, pacifistes i respectuoses amb l'entorn. El mètode científic no serveix per donar un sentit profund a la nostra existència i les nostres vides i per construir cosmovisions culturals, però sí que serveix per explicar la realitat i ajudar-nos a millorar-la. La filosofia, crec que es trobaria una mica entremig.