L’altre dia vaig somiar que em feia amic d’uns policies que em paraven al carrer per identificar-me. Potser va ser una senyal. Darrerament m’estic plantejant algunes formes de la lluita política. De vegades caic massa ràpid en la confrontació i el prejudici contra altres persones, adoptant un to que té més a veure amb la ràbia que amb l’amor, el qual hauria de ser - i en el fons és - el pilar central de la lluita política i social. Intentar guanyar debats, mantenir l’orgull, voler ridiculitzar els arguments de l’altre, són precisament formes d’allò contra el qual lluitem, del patriarcat. De vegades ens trenquem la closca preguntant-nos per què hi ha tanta gent que no lluita o que es mostra – aparentment – indiferent davant del seu entorn. Però un amic meu diu que pensem massa i sentim massa poc. I la neurociència li dóna la raó quan demostra que en el fons no és la racionalitat sinó les emocions el que conforma les nostres opinions. Aleshores potser som nosaltres les que hauríem de canviar la nostra forma de comunicar-nos i relacionar-nos amb la resta, o fins i tot canviar nosaltres mateixes. Ahir per exemple vaig conèixer un home de Convergència, i realment quan mires una persona als ulls, tots els prejudicis, ideologies i ràbies polítiques desapareixen i t’adones que per molt que ens trobem gairebé a les antípodes polítiques, el que ens uneix és més del que ens separa. Per això la lluita s’ha de fer des de l’amor i no des de la ràbia, i per això una lluita que també cal fer és la nostra pròpia lluita interna contra els vicis que arrosseguem i que ens traeixen.
No hay comentarios:
Publicar un comentario