Cinc històries del revés

1. L'Óscar va sortir de Sabadell dues setmanes després d'haver complert 20 anys, direcció Algeciras. Lluny de voler ser una càrrega per la seva família, que cada dia tenia més dificultats per poder comprar menjar, va preferir buscar-se la vida al Congo, on havien anat uns cosins seus. Volia trobar una feina i estudiar enginyeria. Però no va arribar ni al Marroc. La seva embarcació es va enfonsar per les fortes corrents de l'Estret de Gibraltar, davant la indiferència de la policia marroquina.

2. L'Esther estava enamorada del mar. Al seu poble natal, el Masnou, li encantava capbussar-se i descobrir racons amagats sota l'aigua. El seu somni era arribar al Senegal i fer-se nadadora, com les nadadores africanes que guanyaven medalles a les Olimpíades. Va ser detinguda a la frontera amb Mauritània. La van tancar en un CIE a Dakar, on va patir violacions i tortures. Finalment la van deportar per la força al seu país d'origen.

3. Al Jordi li encantava viure a La Garrotxa. Des de feia segles la seva família havia treballat al camp. Era una feina dura però se'n sortien venent els productes a Olot i Banyoles. Fins que les seves terres es van privatitzar i van passar a la companyia nigeriana Nigerlé. Aleshores tot va canviar. Van ser contractats per la companyia amb uns sous miserables, els conreus van passar a ser monocultius i la família es va haver d'endeutar per fer front a les seves despeses. Finalment, va decidir marxar. Tenia 25 anys. La seva família no va tornar a saber res més d'ell.

4. La Raquel va fugir de Barcelona un preciós dia de setembre, sense ni tant sols fer les maletes. No va poder ni dir adéu al seu barri. Ni a la seva nòvia. Dos anys abans una coalició internacional formada per l'OTAS (Organització del Tractat de l'Atlàntic Sud) havia derrocat el règim que governava el seu país. La guerra i el caos s'havien estès per tot arreu. El seu barri natal de Sants havia quedat sota les runes. Esperant que les autoritats del Marroc li donarien asil polític després d'un terrible viatge de mes i mig, es va trobar que la policia la va fer fora just saltar les tanques de la frontera. Al cap de dos mesos va entrar en un camp de refugiats prop de Màlaga custodiat per l'ONU. Hi va viure la resta de la seva vida.

5. A la Cristina li encantava la història de l'art. Ja s'havia llegit tots els llibres de la petita biblioteca que hi havia a Reus. Estava meravellada amb els fantàstics museus i els nous artistes de Khartum, Bamako o Addis Abeba. Sentia que a Reus no hi tenia res a fer. No hi havia un futur gens il•lusionant pels joves com ella. Va reunir tots els diners que va poder i va marxar, espantada i esperançada. Tres anys més tard, després d'haver treballat venent bolsos il•legalment a Nairobi i escapant constantment de la policia, es va veure al carrer. Sola, remenant les escombraries que deixaven els kenyans i dormint en caixer automàtics davant la indiferència dels vianants. No era més que una pobra blanca desemparada.