Exportadors de tristesa

Avui he llegit un fet històric que m'ha sorprès bastant. Es veu que cap als anys 50, a l'illa polinèsia de Tahití es produïen molts suïcidis. Fins al punt que un antropòleg nord-americà anomenat Robert Levy, va anar a investigar-ne les causes. Levy es va adonar que la cultura dels tahitians no comptava amb el concepte de la tristesa. No tenien cap paraula per anomenar-la, no l'entenien com una emoció normal, no hi havia rituals al voltant de la tristesa, ni consells, ni res semblant. Però l'experimentaven. I per això sovint s'acabaven suïcidant. I jo em pregunto: hi havia tants suïcidis abans de la colonització francesa? És possible que la cultura tahitiana, reclosa en una illa paradisíaca, fos una societat feliç fins l'arribada i la colonització dels europeus? Pot ser que els europeus exportessin la tristesa arreu del món, primer com a emoció i després com a concepte?

Això m'ha recordat a una altra història. Una història en què els europeus van exportar el concepte de la propietat de la terra. Quan els colonitzadors procedents d'Europa es van trobar amb diverses societats natives d'Amèrica del Nord, els van preguntar a qui pertanyien les terres on es trobaven. Els natius van dir que no pertanyien a ningú, ja que la Mare Terra no era propietat de ningú. De fet, eren ells qui formaven part de la Mare Terra i no al revés. Aleshores, els europeus nouvinguts, van decidir que aquelles terres passarien a estar sota la seva propietat. Al cap de bastants anys, els natius han hagut d'entrar en el sistema judicial dels colonitzadors per reclamar els seus drets ancestrals sobre aquelles terres i finalment fer-se amb la seva propietat. Han hagut de sotmetre's a un sistema que divideix la Mare Terra, la posseeix, i per tant la consumeix i l'explota sense cap respecte.

Els europeus també van exportar l'homofòbia. Són molts els casos de societats natives d'Amèrica, Àfrica o del Pacífic que practicaven les relacions homosexuals i la sodomia amb total naturalitat. Va ser l'arribada del cristianisme segrestat per l'Església el que els va ensenyar que allò era pecat i una ofensa davant de Déu (també sigui dit, que els europeus van exportar Déu arreu del món a través d'una religió monoteista que considerava com a heretgia l'espiritisme i els rituals religiosos propis de les altres cultures). Actualment a molts països de l'Àfrica Subsahariana es pateix una onada d'homofòbia molt preocupant, utilitzant els homosexuals com a boc expiatori i amb una restricció de les lleis que arriben a condemnar les relacions homosexuals amb la mort. Alguns grups de poder exporten un missatge en què es considera que l'homosexualitat és una pràctica arribada des d'Europa. Però en realitat és ben bé el contrari. És l'homofòbia la que va arribar des d'Europa (i els Estats Units un cop europeïtzats).

A canvi d'exportar tristesa, propietat de la terra i homofòbia, els europeus van importar esclaus i tots els recursos naturals que van poder a través de l'espoli. Suposo que com a experts en tristesa, els europeus som els professionals de la insatisfacció. De fet, el que alguns maquillen amb noms com: "ambició", "progrés", "competitivitat" o "emprenedoria", en el fons no és més que una constant recerca de satisfacció material per omplir un enorme buit espiritual i existencial que ha caracteritzat les societats europees des de fa segles. I suposo que per això, després d'haver buidat els boscos, els rius i els mars d'Europa en busca d'una riquesa efímera, van haver de saltar cap a l'orient Mitjà amb les croades, cap a Amèrica, Àfrica, Àsia i Austràlia, i finalment cap a la Lluna, cap a Mart i cap a les estrelles, en una recerca desesperada i absurda per trobar allò que en el fons es troba dins de cadascú de nosaltres.