Capgirem el deute

En general estàvem acostumats a responsabilitzar els deutors quan no es podia retornar un deute. Crec que en els darrers anys hem començat a entendre que, de vegades, són els creditors els principals responsables que un deute no pugui ser retornat. I tenim dos exemples clars: el deute hipotecari i el deute grec.

En el primer cas no es pot generalitzar ja que cada situació és única, però hem vist com la impossibilitat per part de milers de famílies de pagar les seves hipoteques ha provocat un drama social entorn l'habitatge sense precedents en les darreres dècades. Amb els anys, i sobretot gràcies a la feina de la PAH, hem entès que les institucions financeres van estar provocant deliberadament un sobreendeutament de les famílies tot i saber que moltes no podrien retornar els seus deutes. Tenien tota la llei a favor. En cas d'impagament es quedarien l'habitatge i seguirien cobrant el deute, amb elevats interessos, és clar. A més, les caixes d'estalvis que anaven a quebrar van ser rescatades amb diner públic per tal que paguessin els seus deutes amb la banca espanyola, francesa i alemanya. És a dir, passés el que passés, la banca sortia guanyant. Amb el que possiblement no comptaven era amb la mobilització social entorn de la PAH. Però per això aquesta setmana ha entrat en vigor la Llei Mordassa. Amb tot, la irresponsabilitat de la banca en el seu afany de multiplicar beneficis ha provocat la vulneració de drets bàsics de centenars de milers de persones.

En el segon cas, Grècia tenia un deute públic del voltant del 30% del PIB quan va entrar a la Comunitat Econòmica Europea el 1981. Aquest deute va créixer fins al 100% del PIB abans de la crisi financera. I ara ja es troba quasi al 200% del PIB. És un deute impagable. De fet aquesta mateixa setmana ja ha vençut el plaç límit per pagar 1.600 milions d'euros al FMI, sense haver-ho fet. Però a més d'impagable, hi ha molts indicis que bona part d'aquest deute sigui il•legítim.

Això se sabrà amb més detall després de la feina que està fent el Comitè de la Veritat sobre el Deute Grec, a través d'una auditoria ciutadana i participativa. Però el que fins ara es coneix és que els primers rescats que es van donar a Grècia van anar principalment destinats a rescatar els bancs alemanys i francesos, que acumulaven deute grec. En comptes de fer-ho directament, es va fer a través de l'estat grec, aplicant-li a aquest uns interessos abusius. Aquests rescats, bona part dels quals han acabat destinats a pagar deute (amb la qual cosa Grècia s'endeuta per pagar deute) han servit a la Troica (Comissió Europea, Fons Monetari Internacional i Banc Central Europeu) per imposar l'aplicació d'unes polítiques econòmiques de caire neoliberal que només han fet que impossibilitar encara més la recuperació de l'economia grega i fer del tot ineficaces les quites i reestructuracions puntuals enfocades a evitar el desastre total. Mesures com privatitzacions, enormes retallades en polítiques de benestar social, retallades en pensions, reducció de salaris... Mesures que responen plenament a una ideologia política, a un experiment econòmic, i no pas a una voluntat de recuperar l'economia grega i blindar els drets humans d'aquest país. És el mateix que el FMI i el Banc Mundial van estar fent a Amèrica Llatina durant els anys 80, "la década perdida".

És per aquestes raons que la major part del deute grec segurament és il•legítim. Es tracta d'un deute assumit de forma antidemocràtica, sense constar en cap programa electoral ni amb prèvia consulta popular (i si no que li diguin a Papandreu, que va ser expulsat del càrrec per plantejar la idea d'un referèndum). Un deute que només ha perjudicat la població grega, deixant un atur del 27% (65% en joves), més de 100.000 famílies sense electricitat a les llars i més de 3 milions de persones sense accés a la salut. L'endeutament no ha servit per blindar l'estat del benestar i incentivar polítiques de creixement, sinó tot el contrari.

Com va dir Thomas Sankara, nosaltres no pagarem el deute. Perquè si no el paguem, vosaltres (creditors) no morireu. Però si el paguem, nosaltres sí que morirem. Jo hi afegiria que, a més, no és el nostre deute. No devem, no paguem.