L'iceberg de la política

Amb el temps he arribat a la conclusió que la política no és una qüestió de guanyar o perdre eleccions, sinó d'influir en els discursos hegemònics perquè posteriorment es reequilibrin els poders i les polítiques. I això no necessàriament es fa amb partits polítics.

De fet, un dels grans vencedors polítics (si no el principal) del segle XX al nostre país va ser l'anarquisme, que pràcticament no es va presentar mai en unes eleccions com a tal. El moviment anarquista i llibertari és el que fa un segle reivindicava la llibertat sexual, el dret al divorci, el dret a l'avortament, els drets dels animals, la llibertat espiritual, el dret a vaga, el pacifisme... Sense mai haver governat, ni molt menys, l'anarquisme va aconseguir que aquestes idees progressivament passessin de ser marginals o fins i tot perseguides, a esdevenir hegemòniques al nostre país, entrant en els programes de partits del règim fins acabar traduïdes en accions polítiques, tant de governs suposadament "d'esquerres" com, fins i tot, "de dretes".

De poc serveix que a Grècia guanyi Syriza si la societat grega no està majoritàriament decidida a apostar per una ruptura arriscada amb el sistema vigent per a preservar la seva dignitat i llibertat. De poc serveix que a Barcelona governi Ada Colau si la seva voluntat no compta amb l'hegemonia política de la societat barcelonesa i catalana. Cal seguir transformant el discurs hegemònic, desmuntant els grans mites que mantenen la societat confosa, espantada i narcotitzada. Les eleccions i les polítiques legislatives i executives acaben sent, simplement, la punta d'un iceberg de dècades de lluita social.