Ens manca masoquisme revolucionari?

Si bé la CUP funciona amb una democràcia interna admirable, aquestes últimes setmanes ha tingut un problema seriós de comunicació externa. Fins fa dos mesos, quan només comptava amb tres simpàtiques diputades, el tracte rebut pel conglomerat mediàtic català era falsament favorable, representats com uns entranyables utòpics pintorescos fidels al procés (i per tant aptes per tenir veu a la tele). Però ara les coses, per fi, han canviat. La CUP ha deixat de ser representada com el bufó del Parlament, ja que de cop s’ha trobat amb la clau del govern de la Generalitat en una etapa històrica i decisiva com l’actual. I, com hem vist en aquests darrers dos mesos, els mitjans de comunicació – clarament afins a la burgesia que els finança o al govern que els manipula – han passat a l’ofensiva. Ja tocava. El que no podria ser és que un partit revolucionari, anticapitalista, feminista i radicalment democràtic s'acostumés a ser tractat amb simpatia pels mitjans de comunicació de l’oligarquia. 

I aquí ens trobem amb dues coses. Per una banda, el missatge clar i unívoc de la CUP no s’ha sabut mantenir al llarg dels dos mesos, ja que uns dies abans de l’assemblea ja van sortir veus discordants amb la no investidura de Mas. Primer de tot, l'assemblea de Manresa es podria haver celebrat molt abans per, d’aquesta manera, dotar de més legitimitat l’aposta de la CUP per una presidència de consens i així pressionar amb més força JxSí en aquest sentit (sobretot després que Mas hagués repetit en campanya que ell no seria un fre pel procés o haver sentit Romeva dient que la presidència no era el més important). Dins de la CUP tothom té clar que Artur Mas no és una bona opció per la presidència ja que, entre altres motius, no ajudaria a sumar suports a l’independentisme i a més a més provocaria la desmotivació d’una bona part dels qui van recolzar la CUP al setembre. Aleshores, potser s'hauria d'haver optat clarament per aquesta aposta fins al final, mantenint la pilota al teulat de JxSí. Crec que el problema ha aparegut quan alguns sectors de la CUP han assumit massa aviat que JxSí no recularia i s’han conformat amb aquesta situació, així com amb el 48% de suport social a les urnes. Quan s’han començat a mostrar formes de divisió interna (potser per haver celebrat l’assemblea massa tard), els mitjans no han perdut temps per explotar-les i fer creure a JxSí que la CUP cediria fàcilment. D’aquesta manera, la CUP va perdre el relat, acceptant la pilota al seu teulat, caient a la trampa del ‘Mas o Març’. En un context mediàtic hostil, la manca d'una comunicació externa clara i treballada et fa perdre fàcilment el relat hegemònic. Potser cal potenciar els mitjans alternatius (no el diari Ara), enfrontar-se al discurs hegemònic, crear-ne un de nou des d'altres espais. Potser cal millorar la comunicació externa donant més força a les assemblees internes, impulsant debats i votacions, i respectant el que es decideixi col•lectivament, per així poder incidir i transformar els relats hegemònics. Potser les dues.

La segona idea està interrelacionada amb la primera. Potser patim una certa manca del que podríem anomenar 'masoquisme revolucionari'. Sembla que a la CUP (o a alguns sectors que en formen part) li està costant resistir el PressingCUP. Però jo em pregunto, si la CUP és un partit revolucionari, què ens pensem que ens espera amb més de tres diputades? Vull dir, el més humiliant per una formació revolucionària seria que els mitjans de la burgesia et tractessin amb simpatia. Això significaria que no representes res, que no suposes cap amenaça pels seus privilegis, que no tens cap poder. És un honor que la Rahola i tota la bossa de pseudoperiodistes casposos s’emprenyin i t’insultin. Això vol dir que, per fi, la CUP està fent la seva funció de cavall de Troia, per fi està molestant els poders, per fi està desmuntant el tinglado convergent. Per exemple, la Llei Mordassa va ser, en part, una victòria, ja que va evidenciar que els moviments socials organitzats han estat capaços de posar el règim borbònic entre les cordes i l’han forçat a treure’s la careta de democràtic. Podríem arribar a plantejar-nos com un 'honor' que el règim capitalista recorrés a sicaris i generals colpistes per defensar els seus privilegis, en comptes de tenir-ho tan fàcil com inventar-se Ciudadanos i donar un gir a les enquestes. Un partit revolucionari s’ha d’acostumar a rebre pressions constants i molt dures per part dels mitjans del règim, ja siguin catalans o espanyols. 

Això són reflexions de les quals no estic del tot segur. El que veig clar és que el poble català es troba en una cruïlla temporal entre dos projectes. Un independentisme que funciona com a cortina de fum per mantenir un projecte neoliberal de la mà d’un partit burgès que marca, amb xantatge i amenaces, el rumb d’un “procés” que mai arribarà a ser majoritari. O un independentisme plural i divers allunyat del pensament únic, que suposi una transformació social cap a una república realment lliure, justa i democràtica, que sigui capaç de seguir eixamplant la base social. Jo entenc que la CUP és aquí per impulsar el segon projecte. I això, evidentment, molestarà molt a molts de molt poderosos. Però, és que si no és per això, per què estem fent política?