El dilema electoral

De cara a diumenge, estic dubtant entre votar, abstenir-me o dipositar un poema de García Lorca a l’urna. El que tinc clar és que si voto, ja que no ho puc fer ni per Bildu ni per Unidad Popular, ho faré per En Comú Podem. Si finalment decideixo participar en aquest joc de les eleccions, no em quedarà altra que entrar dins la lògica perversa d’aquest sistema antidemocràtic que substitueix referèndums per programes electorals en bloc i on l’opinió pública es dissenya en despatxos de premsa. I participar en aquest joc significa entrar inevitablement en contradiccions tot donant el meu vot a una llista i un programa electoral en bloc que no em representa, però que és el que s’apropa més als meus principis, sobretot davant d’unes altres opcions que són descaradament mercenàries de la patronal i la banca especuladora, com PP, PSOE, Ciudadanos, DiL o Unió. Pel que fa a ERC, sé que al Congrés i Senat fan una bona feina, però el paper lamentable que han dut a terme al Parlament i el monotema independentista d’aquesta campanya per unes eleccions generals, fan que no acabi d’entendre el seu sentit i que me’n senti molt distant. El PACMA m’agrada molt com a forma de visibilitzar políticament l’especisme, però novament em trobo que en un context de regressió social i democràtica tan greu com l’actual, no em puc sentir representat per un partit que es basa en defensar una sola lluita i a més a més no ho fa de forma prou radical (és a dir, anant a l’arrel de la qüestió: el capitalisme i el patriarcat com a fonaments de l’especisme). 

Però al mateix temps sento que amb aquest vot avalaria un sistema polític en el qual cada vegada crec menys i per això em plantejo si no seria més útil practicar l’abstenció activa. No tant com a forma de desobediència de l’estat espanyol i reivindicació dels Països Catalans, com planteja la CUP (ja que el que no reconec és el Regne d’Espanya resultant del règim del 78, i en el fons l'expansió lingüística i cultural que va conformar els Països Catalans també va ser fruit de conquestes i acords dinàstics), sinó pel que signifiquen en si les eleccions. Unes eleccions que serveixen de narcotitzants per creure que vivim en una democràcia i que podem decidir el nostre futur col·lectiu posant un paper en una urna cada quatre anys, em semblen més aviat una forma de manteniment de l’estatus quo abans que una oportunitat de transformació. Sobretot quan ja fa temps que hem perdut bona part de la nostra sobirania, la qual es troba en espais aliens com Frankfurt, Brussel·les, Washington o la seu de La Caixa. No sé què faré diumenge però faci el que faci tinc clar que no servirà de gaire, sobretot perquè cap de les opcions que puc votar, almenys les que tenen possibilitats de representació, suposarien cap canvi estructural en la propera legislatura, com ara la desobediència a la Troika, l’abolició de la monarquia i el règim del 78, la nacionalització dels sectors estratègics o la sortida de l’OTAN. I ho entenc, perquè no comptem amb l’hegemonia al nostre favor.

I aquí és on trobo que hi ha la clau, en treballar l’hegemonia, la qual tenim molt perduda però que en els últims anys mostra signes de desenquistament. I em plantejo si els partits polítics poden funcionar com a forma d’incidir en l’hegemonia política a partir de visibilitzar les lluites i transformar els discursos (com per exemple quan Podemos va visibilitzar el tema del deute, va començar a parlar de ‘casta’ o quan ara desenvolupa una tasca pedagògica arreu de l’estat entorn el dret a l’autodeterminació de Catalunya), o si no són més que estructures patriarcals condemnades a seguir un cicle d’institucionalització, corrupció i legitimació de l’estatus quo (com els precedents dels partits socialdemòcrates europeus, entre altres).

Darrerament em sento bastant confós. Suposo que ha de ser així, ja que potser és mala senyal tenir les idees ben clares en un món tan surrealista i canviant com aquest. En tot cas, passi el que passi, no ens deixem enganyar. Votar no és ni l’única ni la principal forma de transformar el món.