Independentisme i independentisme hegemònic

Crec que finalment avui he arribat a una conclusió que m'ajudarà a ordenar les meves idees i identitats, que darrerament patien una certa diarrea mental. La conclusió és que, a dia d'avui, sóc independentista, però no sóc independentista hegemònic.

M'explico. Em sento tan allunyat de l'independentisme "hegemònic" dels mitjans de comunicació de masses o de l'ANC, que no sé fins a quin punt comparteixo res amb JxSí. El meu independentisme és bàsicament una lluita per alliberar-nos del nacionalisme i imperialisme espanyols. No per reproduir un altre nacionalisme. No és un independentisme separable dels meus principis ideològics i, encara menys, confrontable a aquests. És a dir, si vull la independència és per trencar amb el règim borbònic espanyol i obrir un camí de ruptura a la resta de pobles de l'estat que ens porti a una república o repúbliques justes i lliures del neoliberalisme, l'imperialisme i el patriarcat. Si no és per això, per mi no té cap sentit, i de fet m'hi oposo. Em sento a les antípodes d'un independentisme que em faci decidir entre independència i justícia, o que em faci prioritzar una de les dues. D'un independentisme que, pel fet de no tenir projecte de país, en el fons amaga un projecte conservador i neoliberal. No tinc res a veure amb un "independentisme" que es basa en responsabilitzar de tot el govern espanyol mentre fa cas omís a la responsabilitat dels governs catalans, a les polítiques del deute o a l'avenç neoliberal que mercadeja amb els nostres drets i territori. Mai de la vida podria defensar o pactar amb un "independentisme" basat en nacionalisme burgès i que serveix de cortina de fum per l'avenç del neoliberalisme, com és el de CDC (i en bona mesura ERC). No em puc sentir representat per un independentisme que es desentengui de les altres lluites i pobles. No és la meva lluita ni hi tinc res a veure.

Per això no tinc cap pressa amb el fet que el "procés" s'allargui si és per transformar-lo realment en un procés de canvi. I si dius això alguns et titllen de no-independentista o fins i tot d'unionista, i l'únic que estan fent és donar-te més raons encara per allunyar-te de l'independentisme hegemònic de pensament únic. No sóc independentista hegemònic, perquè no vull la independència perquè sí. Entenc la independència no com una fi sinó com un dels mitjans possibles (i no l'únic), a dia d'avui, per avançar cap al model de societat en el qual crec. I si no és per això, per mi aquesta no serà la meva lluita. Tampoc crec en això que sense independència no hi ha revolució, perquè penso que les independències, totes, són revolució.