La llibertat de difusió

Tenim llibertat d’expressió i llibertat de premsa? Sí, força. Tenim una llibertat més gran que en altres països a l’hora d’expressar opinions de diferents corrents. No podem dir que tinguem una llibertat total, ja que està limitada, però la llibertat individual, en general, hi és. Però el tema no acaba aquí. No n’hi ha prou. La llibertat d’expressió no té sentit si es queda en l’àmbit individual.

A efectes pràctics, que és el que compta al final, tenim un mercat de la informació amb tres o quatre gegants que controlen els canals de difusió, els quals estan finançats per accionistes pertanyents a les grans empreses del país. Quan un diari independent intenta créixer, fer-se un lloc en els canals de difusió, es troba amb unes barreres d'entrada enormes que li impedeixen arribar a l’opinió publica. Només es pot fer un lloc en aquest mercat si es gaudeix d’una quantitat de capital prou desorbitada (amb la qual cosa difícilment es tractarà d’un diari gaire crític amb el sistema o gaire proper als interessos de la majoria...). Aleshores, els efectes pràctics en el país son gairebé els mateixos que si no hi hagués llibertat d'expressió. És a dir, no hi ha una amenaça de modificar l’estatus quo, de molestar la poderosa elit que el manté. Un Michael Moore o un Oliver Stone serien impossibles en molts països, sí. Però qui veu, als Estats Units, les seves pel·lícules, sobretot en comparació amb els grans mitjans que programen les vint-i-quatre hores del dia? Doncs les poquíssimes persones que ja a priori són critiques amb el sistema. I, per si de cas, ja es cuiden uns quants de menysprear les veus dissidents, afirmant que ataquen la pàtria americana i altres tonteries. I si a més a més tens un sistema educatiu que educa els infants perquè no es qüestionin les coses, ja tens la feina feta. Una veu dissident, dues, tres, no suposaran cap amenaça pel sistema. Si mai ho suposen o molesten, es prohibeixen (Hispan TV, Batasuna, grups neonazis...) o es sancionen amb elevades multes (Cafè amb llet). Així de simple.

La llibertat de premsa i d’expressió no serveixen per res si no existeix una possibilitat de difusió. La llibertat d’expressió no té sentit sense llibertat de difusió. En els propers anys, però, les xarxes socials poden suposar una amenaça inesperada pels que mantenen l’estatus quo, els quals possiblement intentaran lentament limitar-les o posar-les sota la seva òrbita. Des del punt de vista de la ciutadania està apareixent, per primera vegada, una llibertat de difusió real. No ens la poden prendre. Per tant, haurem d’estar ben desperts.

Ciències socials i ciències naturals

Encara tinc molt present una discussió que vaig tenir l’agost passat sobre les diferències entre ciències socials i naturals, on una persona afirmava de forma categòrica i simplista que els científics naturals eren "millors" que els socials a l'hora d'elaborar teories i esquemes. Jo el contradeia fent-li patent el caràcter ultra-dinàmic i canviant de l’objecte d’estudi de les ciències socials en comparació amb les naturals, i l'enorme dificultat que això comporta a ciències com l'economia, la geografia, la demografia o la política per elaborar esquemes i teories estables (a diferència del que li suposa a ciències com la física, la química, la geologia o la biologia, amb uns objectes d'estudi molt més estables).

Avui, estudiant geografia regional, m’he trobat amb la recerca d'un geògraf francès com Paul Vidal de la Blache (1845-1918), la qual reflecteix el caràcter extremadament mutant d'un objecte d'estudi com les regions geogràfiques. Vidal entenia les regions com a objecte d’estudi principal de la geografia, espais subestatals però supramunicipals on s'estudiava el medi físic i el medi humà per tal de descobrir el "gènere de vida", la identitat natural de la societat d'aquella regió. Aquesta era la premissa de Vidal, en un entorn altament rural i natural. Amb el temps va adonar-se que era necessari afegir un nou factor en l’estudi: la circulació (els fluxos, la relació entre els diferents gèneres de vida, les diferents regions naturals). Però el més important és que, finament el 1917, Vidal reconeix un fet. Un fet molt important. El geògraf francès reconeix que el seu objecte d'estudi s'està quedant obsolet. I per què? Doncs pels intensos, dinàmics i veloços processos d'industrialització que estaven tenint lloc a França. Aleshores reconeix que és necessari analitzar les interrelacions entre ciutats i àrees d'influència i no pas els lligams entre societat i medi com havia fet fins aleshores, amb la qual cosa canvia totalment l’objecte d’estudi i les teories i esquemes anteriors queden obsolets!

Amb tot això, jo em pregunto: davant d’un objecte d'estudi (la societat, la humanitat) tan extremadament canviant i heterogeni, és realment òptim que les ciències socials cerquin esquemes teòrics objectius, estables i perpetus com en el cas de les ciències naturals? Quin resultat pot comportar això? Doncs resultats molt negatius, si ens fixem, per exemple, en teories econòmiques neoliberals. Quan s'ha intentat entendre l'economia com una ciència quasi pura, natural, tot buidant-la del seu sentit humà, i establint esquemes teòrics inviolables, els resultats han estat catastròfics. El neoliberalisme s'ha mostrat contínuament fracassat, però en tractar-se d'un esquema lògic aparentment molt “científic” i "natural", resulta còmode i fàcil d’aplicar per certs economistes, però completament erroni. Completament erroni a l’hora d'aplicar-lo en un món extremadament divers i canviant, on possiblement les teories econòmiques liberals van resultar útils i necessàries per l'economia de l'Europa occidental del segle XVIII, però ja no ara. I encara menys en països de cultura i història econòmica tan diversos com el Sud-est asiàtic, Àfrica o Llatinoamèrica! Però sembla ser que algunes universitats de caire neoliberal, recolzades per institucions com l'FMI, es mantenen fidels a aquesta teoria que s’ha mostrat totalment obsoleta, possiblement perquè és una teoria que beneficia una minoria poderosa... D’altra banda, el keynesianisme va funcionar molt bé als països occidentals a partir dels anys 30, però la realitat econòmica actual requereix modificacions en aquest esquema. El marxisme va tenir una enorme cabuda en la societat europea del segle XIX, però actualment també requereix correccions per no caure en errors passats.

És evident que ciències com la física, la química o la biologia no es troben amb aquests obstacles. Per què? Doncs perquè l'Univers o la composició dels organismes canvia molt més lentament que la Humanitat. Les dinàmiques universals, la composició del planeta, les energies i forces com la gravetat experimenten canvis a molt, molt llarg termini, on els com a màxim 5.000 anys que portem els humans estudiant aquests fenòmens, no signifiquen absolutament res. Però en economia, geografia, política o demografia, han existit canvis enormes i estructurals durant aquest temps.

Per tant, no sembla més lògic que les ciències socials se centrin en solucionar les necessitats de cada moment i lloc precís? Aleshores, possiblement, en una perspectiva més general, ens adonarem que efectivament existeixen certes tendències esquematitzables en la història humana que podran servir de model o inspiració en el conjunt de casos particulars. Però aquestes seguiran sense ser perpètues, mai no seran perpètues, degut a l'extrema complexitat del fenomen humà. Sempre podrà arribar un moment, en algun lloc del món, on es trenqui aquest esquema. I això converteix les ciències socials en no-ciències, en ciències menors? No, en absolut. O sí, tant és. Què més dóna? De fet, diguem-li com vulguem, diguem-li ciència o diguem-li descripció o diguem-li instrument. Perquè diguem com li diguem, la seva importància seguirà sent cabdal i imprescindible ja que la societat humana, dinàmica i efímera, seguirà sempre necessitant persones prou valentes i dedicades com per buscar solucions que millorin el benestar de les persones. I resulta molt injust que la impossibilitat de trobar models teòrics perpetus porti científics d’altres camps a menysprear-los o despretigiar-los, perquè la tasca que fan per la humanitat es enorme, tan enorme com la de les ciències naturals o pures. 

Informació i coneixement

El coneixement no és el mateix que la informació. És molt més complex, molt més profund i molt més útil. El coneixement et permet assolir una certa autonomia mental com per relacionar idees, fer comparacions i extreure conclusions. El coneixement és intel·ligència, és tenir la ment oberta, sempre. El coneixement és dubtar constantment, dubtar sempre.

La informació sense coneixement, sense saber-la processar, no serveix per res. Hi ha gent que te informació, però no té coneixement, ja que no ha assolit una mínima maduresa cognitiva com per arribar a veure les coses des d’una certa perspectiva i poder-les relacionar. No ha arribat encara a estudiar les coses en tres dimensions.

La informació es limita a les dues dimensions, és horitzontal. El coneixement assoleix la tercera dimensió, la vertical, la de la perspectiva, que ajuda a relacionar i arribar a idees genèriques, però sempre amb el dubte constant. Una persona que només té informació no sap debatre, seria el cas de la Pilar Rahola. En canvi, la persona que té coneixement és la que té la contínua possibilitat d'aprendre perquè és capaç d’entrar i entendre la ment de l'altre, ja que prèviament ha entès que s'ha de desconfiar de les veritats absolutes.

La persona que té coneixement és la que et permet discutir amb ella i de la qual aprens, i la que aprèn de tu. La que només té informació, tindrà un debat molt limitat. I la que només té informació però es pensa que té coneixement, destruirà el debat, ja que entendrà el debat com una baralla, com una competició entre dogmes, i no com una eina més per l’aprenentatge. 

Una nova conversa sobre una hipotètica illa deserta

- A mi em perdonareu, però no acabo d’entendre aquesta mena d’obsessió dels economistas pel creixement. No seria més interessant obsesionar-se per una millor distribució dels recursos, per reduir les necessitats materials de la gent i augmentar els plaers espirituals? Seria més sostenible a nivell mediambiental, això segur.

- Imagina una illa amb dos habitants.

- La imagino.

- Què és millor, un pastís petit dividit a parts iguals o un de gran dividit a parts desiguals però on tots dos surten guanyant? En el primer cas potser passen gana i en el segon cas pot haver enveja i malestar.

- El millor és un pastís prou gran com perquè els dos estiguin satisfets, sense dividir-lo en parts iguals, sinó adient a les necessitats de cada un. Com en el Paleolític. Un pastís que fos de tothom, tot dels dos. I on els dos s'estimessin.

- Hahaha, és una illa deserta, no pots triar collons, això es filosofia barata meva, no els móns fantàstics d’en Marc.

- Quin sentit tindria una illa amb dos habitants on un d’ells és tan egoista com per no permetre a l'altre tenir prou pastís? Tu imagina't haver de viure amb un tio així, millor morir. Per tant, no te cap mena de sentit la segona opció. En té molt més la primera, sempre i quan els dos habitants s'estimin.

- Hahaha!

- Perquè d’acord, potser passarien gana. Però es farien companyia i es recolzarien, i això els animaria a lluitar per millorar les seves condicions de vida.

- Hahahahah!

- Potser viurien menys anys, però els passarien més a gust.

- Estic a punt de pixar-me de riure.

- Hahah però és cert o no?!

- Hahaha!

- Doncs en el planeta passa igual.

El que la llei no mostra

L’altre dia un amic em plantejava la idea que els estats amb economia de mercat són els que han vist majors avenços en els drets dels homosexuals, i volia contraposar-ho amb una altra idea.

Ahir vaig anar a una xerrada sobre igualtat de gènere i una de les idees principals tenia a veure amb el fet que en les darreres dècades s’han fet moltíssims avenços en el camp legislatiu a favor de la igualtat de drets, pero en l’àmbit cultural i social no ha passat el mateix, ja que segueix havent-hi un profund sexisme que veiem cada dia en publicitat, televisió o en les joguines per nens i per nenes. I amb això plantejaven fins a quin punt l’economia de mercat té a veure amb aquesta accentuació de les diferències de gènere – que a la vegada els limiten i buiden. Amb la finalitat de vendre a un target de consumidors concret i de crear preferències en el consum, no és extrany que Lego tregui una secció per nenes, tota de color rosa, o veure el que fa el màrqueting de la cosmètica i la moda per augmentar vendes, comportant a la llarga consequències sovint nefastes a nivell social i psicològic…

Aleshores, no passa una mica això amb el tema dels homosexuals? L’economia de mercat no ha portat un grup empresarial a fixar-se en el target dels homosexuals tot creant un univers de consum bastant homogeni i limitat? Se suposa que t’ha d’agradar la Lady Gaga i la Rihanna, un tipus de pentinat determinat, el culte al cos, t’ha d’agradar la festa i viure la vida, anar a hotels, restaurants, discoteques i creuers per gays… Cal? Realment això ajuda en l’avenç cap al respecte i la integració? Jo no ho crec.

En aquests dos àmbits sembla que els avenços legals han anat per davant dels avenços socials, i per això el que cal és que aquests darrers atrapin els primers. Per tant, em sembla interessant i necessari que ens fixem en aquesta realitat de la nostra cultura i societat que en bona part pot haver estat incentivada per l’economia de mercat. I amb això no pretenc destruir cap sistema establert (això es pot discutir més endavant) sinó reflexionar sobre un tema que hem de tenir en compte per avançar cap a una societat mentalment més sana i socialment més justa.

Anglaterra més enllà de Londres (per si algú no ho sabia, hi ha més coses a part de Londres)

Viure a Nuneaton (el poble més proper al centre d’Anglaterra) em resulta interessant perquè veig una cara d'Anglaterra totalment diferent de la que sovint surt a les pel·lícules, on gairebé sempre veiem la ciutat de Londres, personatges molt elegants, estirats, puntuals i educats... A Nuneaton hi ha un gran nombre de gent del que aquí es coneix com chavs, que seria com quillos o garrulos a Catalnya. Hi ha molta gent amb un aspecte bastant descuidat, exdrogadictes, exclosos del sistema... No tenen res a veure amb la imatge que ens donen sovint al cinema (amb clares excepcions, com el cineasta anglès Ken Loach).

Diguem que aquesta és l'Anglaterra real, o almenys l'altra cara d’Anglaterra. Una Anglaterra descuidada, informal, d'exclusió social, sobresaturada de grans cadenes comercials, gairebé sense comerços locals. Una Anglaterra que perd la personalitat, com si es transformés en un país-cadena de muntatge, en un ambient gris, on les farmàcies, les patates fregides o les llibreries estan monopolitzades per una gran marca (Boot’s, Walkers i Waterstones, respectivament) amb la seva seu ves a saber on, i on sembla que la gent nomes surt per treballar, tornar a casa, mirar la tele i anar a dormir. És un ambient bastant impersonal, on els individus cada cop pinten menys, un ambient inclús fantasmagòric, de vegades...

Coventry és fins i tot més evident en aquest sentit. Als carrers del centre gairebé no hi ha arbres, molts carrers estan coberts o directament travessen centres comercials, com si els grans negocis s'estiguessin menjant la ciutat, devorant-la, engolint-la. Veus que encara queden alguns edificis més o menys antics, que no van ser bombardejats durant la Segona Guerra Mundial, però els pocs que queden són ara bombardejats per logotips de grans marques de bancs, d'assegurances, de cadenes de menjar ràpid... I si a més a més li sumes que el cel és quasi sempre d'un color gris homogeni taponat, la sensació de ciutat-cadena de muntatge encara s'intensifica més. Queden algunes esglésies antigues amb uns pinacles molt alts que sobrepassen la majoria d'edificis, però quan t'hi apropes veus que estan envoltades de construccions purament funcionals, grises, lletges, que han transformat el panorama de la ciutat i han fet perdre el sentit als vells monuments.

I el menys esperançador és veure que la gent accepta formar part d'aquesta cadena de muntatge impersonal sense plantejar alternatives, potser ni tant sols realment saben en què s'està transformant el lloc on viuen. L'altre dia a Coventry vaig veure una paradeta d'un grup local anticapitalista, encara que en l’ambient de la ciutat quedaven com una cosa reduïda, insignificant, que tothom ignorava, com una part més de la grisor de la gran cadena de muntatge. Però almenys vaig veure que hi ha gent que es nega a sotmetre’s passivament a aquest sistema i que busquen alternatives, la veritat es que em va reconfortar trobar-los, en un país que ha estat molt més deshumanitzat pel capitalisme que el nostre (encara que en part estem seguint el mateix camí, com ara quan veus que la llibreria Catalònia de Barcelona passarà a ser un McDonald's...).

Des d'un punt de vista geogràfic, és realment interessant veure la claríssima separació que existeix entre àrees residencials, amb cases i carrers uniformes (exageradament uniformes!) i la resta de la ciutat, que també s'està uniformitzant, amb les mateixes grans marques, el mateix model d'edificis, de carrers, d'estacions de tren, de papereres i de semàfors. El règim comunista de Romania va transformar Bucarest en una ciutat homogènia de blocs arquitectònics a l'estil estrictament soviètic. De la mateixa manera, sembla que el capitalisme també homogeneïtza i impersonalitza l'espai d'una forma exagerada, sense polítiques urbanístiques en aquest sentit, però amb un progressiu avenç de les grans marques, una invasió lenta, consistent i letal que transforma la superfície i aniquila el contingut.

El silenci que parla

Sembla que l’economia de Veneçuela es complica… Mentrestant, el diari El País espera impacient qualsevol problema en aquest país per atacar i desprestigiar el govern actual, ja sigui parlant de criminalitat, de mala gestió dels béns públics, de despotisme o de populisme… Resulta d’un greu especial que empitjori la situació econòmica veneçolana, ja que es tracta d’un país que en el seu inici va suposar una esperança pels pobles d'Amèrica i del món, un país valent que va decidir plantar-se i seguir un altre rumb després de dècades patint les salvatjades del neocolonialisme.

Hugo Chávez ha patit un atac constant des de bona part de la premsa mundial, com El País, un diari venut als interessos de les grans multinacionals espanyoles a través de la seva empresa Prisa. Chávez és un dels pocs presidents que s'ha enfrontat al poder imperialista dels Estats Units i que no s'ha deixat corrompre ni vendre's, sinó que ha destinat la riquesa del petroli als interessos de la seva gent. Ho podria haver fet millor? Sí, segurament, en el fons Chávez és militar, potser s'hauria d'haver deixat assessorar millor pels seus economistes… Però per això es mereix aquesta agressiva campanya mediàtica, silenciosa en molts altres casos? Si ens fixem, per exemple, en els líders d'Aràbia Saudita, de Nigèria o de Guinea Equatorial, veiem que es tracta de criminals que s’estan repartint els guanys del petroli entre l'elit del país mentre bona part de la població subsisteix en la misèria. I què diu El País sobre això? Silenci. Potser el govern de Chávez haurà perjudicat greument l’economia veneçolana, però estic segur que no haurà perjudicat tant la seva economia com ho han fet els governs que s’han venut al dogma neoliberal del Fons Monetari Internacional, sota l’òrbita dels interessos dels EUA. Durant els anys de govern de Chávez s’han fet grans progressos en la reducció de la pobresa, en l’educació i l’accés a la sanitat, molts dels quals quedaran, mentre que en els països silenciats pels grans mitjans ha augmentat estrepitosament la desigualtat i s’han destruït molts mitjans de vida tradicionals així com sistemes mediambientals. Si aquestes realitats apareixen en els grans diaris ho fan de forma esporàdica i anecdòtica, sense un missatge conjunt que qüestioni críticament el sistema capitalista global.

S’ha tractat i es segueix tractant de forma molt injusta el cas de Veneçuela en l’àmbit mediàtic, quan se suposa que aquest hauria d'existir per informar i donar visions contrastades, crítiques i plurals (per sort n'hi ha que ho fan, però no són els més coneguts ni els més subvencionats pels nostres governs). Chávez va estar a punt de ser assassinat en un intent de cop d'estat (del qual alguns responsabilitzen els expresidents Bush i Aznar) mentre que els criminals que governen a Aràbia Saudita o Guinea Equatorial són rebuts amb els braços oberts a Europa i Estats Units sense preguntar res sobre drets humans i sense que els mitjans facin gaire ressò (El País sí que alguna vegada ha informat de força crítica sobre el dictador Obiang, però només faltaria quan Guinea Equatorial és una excolònia espanyola amb molts interessos amb el nostre país). De fet, coneixent qui alimenta el diari El País podem entendre aquest tracte tan injust per part de la secció d’Internacional. El passat 14 de febrer Bahrain va ser espai d’esteses protestes en el segon aniversari del començament de les revoltes, on un noi adolescent va resultar mort. Què va fer El País davant d’aquests fets: silenci. Vaig enviar un missatge a la secció d’Internacional preguntant per aquesta greu absència. La resposta va ser de nou el silenci. Però tampoc calia dir res, ja que coneixem prou bé les raons d’aquesta escandalosa parcialitat en el diari més llegit d’Espanya. Amb el silenci, em van aclarir que a més de tendenciosos i venuts, també són mal educats i covards.

Veneçuela entra en una època complicada, però els decadents mitjans de masses que dominen l’esfera pública dels nostres països no aconseguiran convèncer-nos que no hi ha alternativa al silenciós capitalisme neoliberal i imperialista que només satisfà els quatre malalts que maneguen el cotarro econòmic, polític i mediàtic occidental. També existeixen països com Equador, Bolívia, Uruguai o Brasil, que seguirem de ben a prop per veure si saben rectificar els errors de Chávez tot mantenint una economia justa i social. Si el neoliberalisme porta segles demostrant una profunda ineficàcia, les seves alternatives no poden rendir-se a la primera que una economia es complica. Existeixen moviments creixents que exigeixen un sistema politico-econòmic més just i sostenible, que s’aniran organitzant, aprenent dels errors i que, sobretot, algun dia trencaran aquest silenci parcial.