La llibertat de difusió

Tenim llibertat d’expressió i llibertat de premsa? Sí, força. Tenim una llibertat més gran que en altres països a l’hora d’expressar opinions de diferents corrents. No podem dir que tinguem una llibertat total, ja que està limitada, però la llibertat individual, en general, hi és. Però el tema no acaba aquí. No n’hi ha prou. La llibertat d’expressió no té sentit si es queda en l’àmbit individual.

A efectes pràctics, que és el que compta al final, tenim un mercat de la informació amb tres o quatre gegants que controlen els canals de difusió, els quals estan finançats per accionistes pertanyents a les grans empreses del país. Quan un diari independent intenta créixer, fer-se un lloc en els canals de difusió, es troba amb unes barreres d'entrada enormes que li impedeixen arribar a l’opinió publica. Només es pot fer un lloc en aquest mercat si es gaudeix d’una quantitat de capital prou desorbitada (amb la qual cosa difícilment es tractarà d’un diari gaire crític amb el sistema o gaire proper als interessos de la majoria...). Aleshores, els efectes pràctics en el país son gairebé els mateixos que si no hi hagués llibertat d'expressió. És a dir, no hi ha una amenaça de modificar l’estatus quo, de molestar la poderosa elit que el manté. Un Michael Moore o un Oliver Stone serien impossibles en molts països, sí. Però qui veu, als Estats Units, les seves pel·lícules, sobretot en comparació amb els grans mitjans que programen les vint-i-quatre hores del dia? Doncs les poquíssimes persones que ja a priori són critiques amb el sistema. I, per si de cas, ja es cuiden uns quants de menysprear les veus dissidents, afirmant que ataquen la pàtria americana i altres tonteries. I si a més a més tens un sistema educatiu que educa els infants perquè no es qüestionin les coses, ja tens la feina feta. Una veu dissident, dues, tres, no suposaran cap amenaça pel sistema. Si mai ho suposen o molesten, es prohibeixen (Hispan TV, Batasuna, grups neonazis...) o es sancionen amb elevades multes (Cafè amb llet). Així de simple.

La llibertat de premsa i d’expressió no serveixen per res si no existeix una possibilitat de difusió. La llibertat d’expressió no té sentit sense llibertat de difusió. En els propers anys, però, les xarxes socials poden suposar una amenaça inesperada pels que mantenen l’estatus quo, els quals possiblement intentaran lentament limitar-les o posar-les sota la seva òrbita. Des del punt de vista de la ciutadania està apareixent, per primera vegada, una llibertat de difusió real. No ens la poden prendre. Per tant, haurem d’estar ben desperts.