Viure a Nuneaton (el poble més proper al centre d’Anglaterra)
em resulta interessant perquè veig una cara d'Anglaterra totalment diferent de
la que sovint surt a les pel·lícules, on gairebé sempre veiem la ciutat de
Londres, personatges molt elegants, estirats, puntuals i educats... A Nuneaton
hi ha un gran nombre de gent del que aquí es coneix com chavs, que seria com quillos
o garrulos a Catalnya. Hi ha molta
gent amb un aspecte bastant descuidat, exdrogadictes, exclosos del sistema...
No tenen res a veure amb la imatge que ens donen sovint al cinema (amb clares
excepcions, com el cineasta anglès Ken Loach).
Diguem que aquesta és l'Anglaterra real, o almenys l'altra
cara d’Anglaterra. Una Anglaterra descuidada, informal, d'exclusió social,
sobresaturada de grans cadenes comercials, gairebé sense comerços locals. Una Anglaterra
que perd la personalitat, com si es transformés en un país-cadena de muntatge,
en un ambient gris, on les farmàcies, les patates fregides o les llibreries
estan monopolitzades per una gran marca (Boot’s, Walkers i Waterstones,
respectivament) amb la seva seu ves a saber on, i on sembla que la gent nomes
surt per treballar, tornar a casa, mirar la tele i anar a dormir. És un ambient
bastant impersonal, on els individus cada cop pinten menys, un ambient inclús
fantasmagòric, de vegades...
Coventry és fins i tot més evident en aquest sentit. Als
carrers del centre gairebé no hi ha arbres, molts carrers estan coberts o
directament travessen centres comercials, com si els grans negocis
s'estiguessin menjant la ciutat, devorant-la, engolint-la. Veus que encara
queden alguns edificis més o menys antics, que no van ser bombardejats durant
la Segona Guerra Mundial, però els pocs que queden són ara bombardejats per
logotips de grans marques de bancs, d'assegurances, de cadenes de menjar ràpid...
I si a més a més li sumes que el cel és quasi sempre d'un color gris homogeni
taponat, la sensació de ciutat-cadena de muntatge encara s'intensifica més.
Queden algunes esglésies antigues amb uns pinacles molt alts que sobrepassen la
majoria d'edificis, però quan t'hi apropes veus que estan envoltades de
construccions purament funcionals, grises, lletges, que han transformat el
panorama de la ciutat i han fet perdre el sentit als vells monuments.
I el menys esperançador és veure que la gent accepta formar
part d'aquesta cadena de muntatge impersonal sense plantejar alternatives,
potser ni tant sols realment saben en què s'està transformant el lloc on viuen.
L'altre dia a Coventry vaig veure una paradeta d'un grup local anticapitalista,
encara que en l’ambient de la ciutat quedaven com una cosa reduïda,
insignificant, que tothom ignorava, com una part més de la grisor de la gran
cadena de muntatge. Però almenys vaig veure que hi ha gent que es nega a sotmetre’s
passivament a aquest sistema i que busquen alternatives, la veritat es que em
va reconfortar trobar-los, en un país que ha estat molt més deshumanitzat pel
capitalisme que el nostre (encara que en part estem seguint el mateix camí, com
ara quan veus que la llibreria Catalònia de Barcelona passarà a ser un
McDonald's...).
Des d'un punt de vista geogràfic, és realment interessant
veure la claríssima separació que existeix entre àrees residencials, amb cases
i carrers uniformes (exageradament uniformes!) i la resta de la ciutat, que
també s'està uniformitzant, amb les mateixes grans marques, el mateix model
d'edificis, de carrers, d'estacions de tren, de papereres i de semàfors. El règim
comunista de Romania va transformar Bucarest en una ciutat homogènia de blocs arquitectònics
a l'estil estrictament soviètic. De la mateixa manera, sembla que el
capitalisme també homogeneïtza i impersonalitza l'espai d'una forma exagerada,
sense polítiques urbanístiques en aquest sentit, però amb un progressiu avenç
de les grans marques, una invasió lenta, consistent i letal que transforma la
superfície i aniquila el contingut.
No hay comentarios:
Publicar un comentario