Ciències socials i ciències naturals

Encara tinc molt present una discussió que vaig tenir l’agost passat sobre les diferències entre ciències socials i naturals, on una persona afirmava de forma categòrica i simplista que els científics naturals eren "millors" que els socials a l'hora d'elaborar teories i esquemes. Jo el contradeia fent-li patent el caràcter ultra-dinàmic i canviant de l’objecte d’estudi de les ciències socials en comparació amb les naturals, i l'enorme dificultat que això comporta a ciències com l'economia, la geografia, la demografia o la política per elaborar esquemes i teories estables (a diferència del que li suposa a ciències com la física, la química, la geologia o la biologia, amb uns objectes d'estudi molt més estables).

Avui, estudiant geografia regional, m’he trobat amb la recerca d'un geògraf francès com Paul Vidal de la Blache (1845-1918), la qual reflecteix el caràcter extremadament mutant d'un objecte d'estudi com les regions geogràfiques. Vidal entenia les regions com a objecte d’estudi principal de la geografia, espais subestatals però supramunicipals on s'estudiava el medi físic i el medi humà per tal de descobrir el "gènere de vida", la identitat natural de la societat d'aquella regió. Aquesta era la premissa de Vidal, en un entorn altament rural i natural. Amb el temps va adonar-se que era necessari afegir un nou factor en l’estudi: la circulació (els fluxos, la relació entre els diferents gèneres de vida, les diferents regions naturals). Però el més important és que, finament el 1917, Vidal reconeix un fet. Un fet molt important. El geògraf francès reconeix que el seu objecte d'estudi s'està quedant obsolet. I per què? Doncs pels intensos, dinàmics i veloços processos d'industrialització que estaven tenint lloc a França. Aleshores reconeix que és necessari analitzar les interrelacions entre ciutats i àrees d'influència i no pas els lligams entre societat i medi com havia fet fins aleshores, amb la qual cosa canvia totalment l’objecte d’estudi i les teories i esquemes anteriors queden obsolets!

Amb tot això, jo em pregunto: davant d’un objecte d'estudi (la societat, la humanitat) tan extremadament canviant i heterogeni, és realment òptim que les ciències socials cerquin esquemes teòrics objectius, estables i perpetus com en el cas de les ciències naturals? Quin resultat pot comportar això? Doncs resultats molt negatius, si ens fixem, per exemple, en teories econòmiques neoliberals. Quan s'ha intentat entendre l'economia com una ciència quasi pura, natural, tot buidant-la del seu sentit humà, i establint esquemes teòrics inviolables, els resultats han estat catastròfics. El neoliberalisme s'ha mostrat contínuament fracassat, però en tractar-se d'un esquema lògic aparentment molt “científic” i "natural", resulta còmode i fàcil d’aplicar per certs economistes, però completament erroni. Completament erroni a l’hora d'aplicar-lo en un món extremadament divers i canviant, on possiblement les teories econòmiques liberals van resultar útils i necessàries per l'economia de l'Europa occidental del segle XVIII, però ja no ara. I encara menys en països de cultura i història econòmica tan diversos com el Sud-est asiàtic, Àfrica o Llatinoamèrica! Però sembla ser que algunes universitats de caire neoliberal, recolzades per institucions com l'FMI, es mantenen fidels a aquesta teoria que s’ha mostrat totalment obsoleta, possiblement perquè és una teoria que beneficia una minoria poderosa... D’altra banda, el keynesianisme va funcionar molt bé als països occidentals a partir dels anys 30, però la realitat econòmica actual requereix modificacions en aquest esquema. El marxisme va tenir una enorme cabuda en la societat europea del segle XIX, però actualment també requereix correccions per no caure en errors passats.

És evident que ciències com la física, la química o la biologia no es troben amb aquests obstacles. Per què? Doncs perquè l'Univers o la composició dels organismes canvia molt més lentament que la Humanitat. Les dinàmiques universals, la composició del planeta, les energies i forces com la gravetat experimenten canvis a molt, molt llarg termini, on els com a màxim 5.000 anys que portem els humans estudiant aquests fenòmens, no signifiquen absolutament res. Però en economia, geografia, política o demografia, han existit canvis enormes i estructurals durant aquest temps.

Per tant, no sembla més lògic que les ciències socials se centrin en solucionar les necessitats de cada moment i lloc precís? Aleshores, possiblement, en una perspectiva més general, ens adonarem que efectivament existeixen certes tendències esquematitzables en la història humana que podran servir de model o inspiració en el conjunt de casos particulars. Però aquestes seguiran sense ser perpètues, mai no seran perpètues, degut a l'extrema complexitat del fenomen humà. Sempre podrà arribar un moment, en algun lloc del món, on es trenqui aquest esquema. I això converteix les ciències socials en no-ciències, en ciències menors? No, en absolut. O sí, tant és. Què més dóna? De fet, diguem-li com vulguem, diguem-li ciència o diguem-li descripció o diguem-li instrument. Perquè diguem com li diguem, la seva importància seguirà sent cabdal i imprescindible ja que la societat humana, dinàmica i efímera, seguirà sempre necessitant persones prou valentes i dedicades com per buscar solucions que millorin el benestar de les persones. I resulta molt injust que la impossibilitat de trobar models teòrics perpetus porti científics d’altres camps a menysprear-los o despretigiar-los, perquè la tasca que fan per la humanitat es enorme, tan enorme com la de les ciències naturals o pures.