El silenci que parla

Sembla que l’economia de Veneçuela es complica… Mentrestant, el diari El País espera impacient qualsevol problema en aquest país per atacar i desprestigiar el govern actual, ja sigui parlant de criminalitat, de mala gestió dels béns públics, de despotisme o de populisme… Resulta d’un greu especial que empitjori la situació econòmica veneçolana, ja que es tracta d’un país que en el seu inici va suposar una esperança pels pobles d'Amèrica i del món, un país valent que va decidir plantar-se i seguir un altre rumb després de dècades patint les salvatjades del neocolonialisme.

Hugo Chávez ha patit un atac constant des de bona part de la premsa mundial, com El País, un diari venut als interessos de les grans multinacionals espanyoles a través de la seva empresa Prisa. Chávez és un dels pocs presidents que s'ha enfrontat al poder imperialista dels Estats Units i que no s'ha deixat corrompre ni vendre's, sinó que ha destinat la riquesa del petroli als interessos de la seva gent. Ho podria haver fet millor? Sí, segurament, en el fons Chávez és militar, potser s'hauria d'haver deixat assessorar millor pels seus economistes… Però per això es mereix aquesta agressiva campanya mediàtica, silenciosa en molts altres casos? Si ens fixem, per exemple, en els líders d'Aràbia Saudita, de Nigèria o de Guinea Equatorial, veiem que es tracta de criminals que s’estan repartint els guanys del petroli entre l'elit del país mentre bona part de la població subsisteix en la misèria. I què diu El País sobre això? Silenci. Potser el govern de Chávez haurà perjudicat greument l’economia veneçolana, però estic segur que no haurà perjudicat tant la seva economia com ho han fet els governs que s’han venut al dogma neoliberal del Fons Monetari Internacional, sota l’òrbita dels interessos dels EUA. Durant els anys de govern de Chávez s’han fet grans progressos en la reducció de la pobresa, en l’educació i l’accés a la sanitat, molts dels quals quedaran, mentre que en els països silenciats pels grans mitjans ha augmentat estrepitosament la desigualtat i s’han destruït molts mitjans de vida tradicionals així com sistemes mediambientals. Si aquestes realitats apareixen en els grans diaris ho fan de forma esporàdica i anecdòtica, sense un missatge conjunt que qüestioni críticament el sistema capitalista global.

S’ha tractat i es segueix tractant de forma molt injusta el cas de Veneçuela en l’àmbit mediàtic, quan se suposa que aquest hauria d'existir per informar i donar visions contrastades, crítiques i plurals (per sort n'hi ha que ho fan, però no són els més coneguts ni els més subvencionats pels nostres governs). Chávez va estar a punt de ser assassinat en un intent de cop d'estat (del qual alguns responsabilitzen els expresidents Bush i Aznar) mentre que els criminals que governen a Aràbia Saudita o Guinea Equatorial són rebuts amb els braços oberts a Europa i Estats Units sense preguntar res sobre drets humans i sense que els mitjans facin gaire ressò (El País sí que alguna vegada ha informat de força crítica sobre el dictador Obiang, però només faltaria quan Guinea Equatorial és una excolònia espanyola amb molts interessos amb el nostre país). De fet, coneixent qui alimenta el diari El País podem entendre aquest tracte tan injust per part de la secció d’Internacional. El passat 14 de febrer Bahrain va ser espai d’esteses protestes en el segon aniversari del començament de les revoltes, on un noi adolescent va resultar mort. Què va fer El País davant d’aquests fets: silenci. Vaig enviar un missatge a la secció d’Internacional preguntant per aquesta greu absència. La resposta va ser de nou el silenci. Però tampoc calia dir res, ja que coneixem prou bé les raons d’aquesta escandalosa parcialitat en el diari més llegit d’Espanya. Amb el silenci, em van aclarir que a més de tendenciosos i venuts, també són mal educats i covards.

Veneçuela entra en una època complicada, però els decadents mitjans de masses que dominen l’esfera pública dels nostres països no aconseguiran convèncer-nos que no hi ha alternativa al silenciós capitalisme neoliberal i imperialista que només satisfà els quatre malalts que maneguen el cotarro econòmic, polític i mediàtic occidental. També existeixen països com Equador, Bolívia, Uruguai o Brasil, que seguirem de ben a prop per veure si saben rectificar els errors de Chávez tot mantenint una economia justa i social. Si el neoliberalisme porta segles demostrant una profunda ineficàcia, les seves alternatives no poden rendir-se a la primera que una economia es complica. Existeixen moviments creixents que exigeixen un sistema politico-econòmic més just i sostenible, que s’aniran organitzant, aprenent dels errors i que, sobretot, algun dia trencaran aquest silenci parcial.