- A mi em perdonareu, però no acabo d’entendre
aquesta mena d’obsessió dels economistas pel creixement. No seria més
interessant obsesionar-se per una millor distribució dels recursos, per reduir
les necessitats materials de la gent i augmentar els plaers espirituals? Seria
més sostenible a nivell mediambiental, això segur.
- Imagina una illa amb dos habitants.
- La imagino.
- Què és millor, un pastís petit
dividit a parts iguals o un de gran dividit a parts desiguals però on tots dos
surten guanyant? En el primer cas potser passen gana i en el segon cas pot
haver enveja i malestar.
- El millor és un pastís prou gran
com perquè els dos estiguin satisfets, sense dividir-lo en parts iguals, sinó
adient a les necessitats de cada un. Com en el Paleolític. Un pastís que fos de
tothom, tot dels dos. I on els dos s'estimessin.
- Hahaha, és una illa deserta, no
pots triar collons, això es filosofia barata meva, no els móns fantàstics d’en
Marc.
- Quin sentit tindria una illa amb
dos habitants on un d’ells és tan egoista com per no permetre a l'altre tenir
prou pastís? Tu imagina't haver de viure amb un tio així, millor morir. Per
tant, no te cap mena de sentit la segona opció. En té molt més la primera,
sempre i quan els dos habitants s'estimin.
- Hahaha!
- Perquè d’acord, potser passarien
gana. Però es farien companyia i es recolzarien, i això els animaria a lluitar
per millorar les seves condicions de vida.
- Hahahahah!
- Potser viurien menys anys, però els
passarien més a gust.
- Estic a punt de pixar-me de riure.
- Hahah però és cert o no?!
- Hahaha!
- Doncs en el planeta passa igual.
No hay comentarios:
Publicar un comentario