Els líders deshonestos

El filòsof francès Alain (Émile Chartier) va dir que el punt més visible de l’home just es troba en el fet que no vol governar els altres sinó que es vol governar a si mateix. I per tant, això provoca que en els nostres sistemes representatius les persones que arriben al poder no acostumin a ser persones justes. Suposo que no cal que justifiqui aquesta darrera afirmació. José Mujica, president d’Uruguay (conegut per ser el president més humil del món) va dir: “El poder no corromp la persona, simplement la mostra tal com realment és”.

En filosofia política, de vegades s’han comparat les relacions internacionals (entre estats) amb les relacions humanes. I sí, en molts sentits tenen grans similituds, sobretot basades en tres grans tipus de relació, a les quals es refereix Kapuszinksi quan parla sobre la trobada amb l’Altre: el conflicte, la cooperació i la ignorància. Aquests tres grans tipus de relacions existeixen tant en les relacions internacionals com en les humanes. Però si ens fixem en les relacions des d’una perspectiva més propera, veurem que generalment les relacions internacionals tenen pocs – o molt pocs – casos d’altruisme. Sí que podríem considerar alguns casos concrets com a possiblement altruistes (en el fons els estats són dirigits per persones), però en tot cas són extremadament excepcionals. Per sort, en la relació entre persones això no és així. Molt sovint actuem de forma altruista sense esperar una recompensa o un benefici futur, simplement per empatia humana. Destinem temps i esforç a ajudar altres persones, per exemple companys de classe resolent dubtes, tot i potser saber que aquest company mai ens podrà tornar el favor. Sovint ajudem persones que es troben amb dificultats o mostren debilitats, com un estranger a trobar un lloc concret, o una persona malalta a realitzar accions necessàries en la vida quotidiana. Malauradament, costa molt de trobar accions similars en les relacions internacionals, sobretot quan ens trobem que fins i tot “l’ajuda humanitària” que els països industrialitzats envien als països en desenvolupament serveix sovint com a forma de pressió i injerència estrangera en els països més dèbils.

Vist això, jo sovint m’he plantejat una idea que aniria molt en relació amb la d’Alain. Si ens fixem en qui mou els fils de les relacions internacionals, o en menor escala, de les relacions polítiques o empresarials a nivell subestatal o inclús municipal, ens trobarem que en la gran majoria dels casos són persones que prèviament han volgut assolir poder. Una persona que no té un afany de poder difícilment arribarà a ocupar llocs decisius en la presa de decisions dels òrgans més poderosos del planeta, ja siguin estats, grans entitats financeres o empreses transnacionals. A més a més, és molt probable que les persones que hagin assolit aquests llocs de poder ho hagin fet en un clima de competència bastant salvatge (característica bàsica del sistema capitalista), amb la qual cosa segurament hauran oblidat els seus valors més humans, la seva honestedat, si és que mai n’han tingut. Per tant, fent una generalització bastant agosarada entre persones honestes i no honestes (una generalització que ens servirà nogensmenys per fer entendre aquesta idea), ens trobaríem que la proporció varia dràsticament en els dos tipus de relacions. Si entre les relacions humanes ens podríem trobar un percentatge – me l’invento absolutament – del 70% de persones honestes (altruistes, amb uns valors morals sòlids, que només busquen governar-se a si mateixos) i un 30% de persones deshonestes (egoistes, amb uns valors morals febles, amb afany de poder), aquesta proporció entre les persones que ostenten el poder en òrgans decisius marcats per la competència salvatge, podria ser – també inventat absolutament – d’un 10% de persones honestes i un 90% de persones deshonestes, o inclús més exagerada.

Com he dit, l’explicació es constitueix sobre una clara generalització i les xifres són absolutament inventades, però el que resulta important en l’explicació no és la xifra en si sinó la diferència dràstica proporcional que jo crec que existeix entre les persones que col·loquialment qualificaríem de “normals i corrents” (el famós 99%) i la minoria de persones poderoses (el famós 1%). Aquesta diferència és la que ens pot ajudar a comprendre per què les relacions internacionals (incloent estats, empreses i bancs) mostren un tan baix percentatge d’altruisme en comparació amb les relacions humanes.

Un altre pensador francès, en aquest cas Etienne Chouard, proposa una solució basada en assolir una democràcia real que no deixi el poder en mans dels poderosos sinó del poble, més en la línia de la democràcia grega (on, per exemple, els representants polítics eren escollits a l’atzar entre el conjunt de ciutadans, intentant evitar així deixar el poder en mans de persones deshonestes). És ben clar que aquesta idea avui és força utòpica, igual que ho van ser les eleccions per sufragi universal durant molts segles. Però si algun dia volem assolir una major democràcia, o una democràcia real, ja va sent hora que l’opinió pública es qüestioni més profundament l’actual sistema polític i que superi la creença que escollir cada quatre anys dos líders polítics establerts és sinònim de viure en democràcia.