La Geografia, segon intent

A partir de la lectura “La educación de un geógrafo” (1956), de Carl Sauer.

-L’autor exposa que la geografia és immemorial i universal en la història de la humanitat i que la disciplina com a tal és molt més recent. El Primer professor de geografia data del 1820. Creieu que la funció de la geografia és ordenar els coneixements d’una forma acadèmica perquè puguin ser entesos, discutits i estudiats amb claredat i arribar a més gent?

Jo crec que en part, una de les funcions de la geografia és mantenir la mirada universal i holística, que és la primera necessitat científica de l’home, la d’entendre el món on viu. Per a fer-ho es basa en altres disciplines com són la demografia, l’economia o la geologia, però la geografia és capaç d’unificar coneixements aparentment tan diversos i aplicar-los en un espai determinat, ja sigui una regió concreta o el món sencer.

-També fa una descripció de les qualitats d’un futur bon geògraf: Gran interès pels mapes. Gust pels viatges atípics, fora dels circuits turístics. Ser un gran observador del paisatge. Tenir un bon ull per fer agrupacions sistèmiques, associacions ecològiques i relacions de funció. Gran interès per descobrir què va passar en un lloc en funció del seu paisatge. I per fi donar una explicació a tot plegat. Fins a quin punt hi esteu d’acord?

Fins a cert punt el text de Vidal ens ressaltava les particularitat de la geografia. En el seu text Sauer ho fa sobretot del geògraf, ja que estudiar el perfil del científic també pot ser una manera d’entendre la pròpia ciència. En general estic molt d’acord amb aquesta descripció, encara que com ja sabem la geografia és molt diversa i els geògrafs, evidentment, també. Però en el fons, si el que estudiem és la Terra, el món, ja sigui de forma global o dividit per regions, com no ens poden interessar els mapes? Què hi ha més representatiu del món i les seves regions que un mapa? En un mapa hi és quasi tot, hi és el relleu, la vegetació, la hidrografia, les poblacions, les xarxes de comunicació, les fronteres, els carrers, els rius, tot. Quin geògraf no es podria passar hores contemplant i viatjant pel Google Maps? D’altra banda, penso que el treball de camp i els viatges representen una motivació vital del geògraf, encara que amb l’evolució de la tecnologia i l’accés a la informació, potser aquests dos factors han perdut un cert pes.

-Critica una geografia regional imperant en el món acadèmic d’aquell moment. Ens comenta que la geografia regional es basa més en la acumulació de descripcions que en l’aportació de nous coneixements a traves de la investigació. Ens aporta un innombrable nombre de subdivisions subjectives que no es poden catalogar a un nivell científic. No aporten solucions a problemes reals. Què en penseu?

A diferència d’un país com França, els Estats Units com a nació no tenen una història tan extensa que hagi anat desenvolupant tota aquesta idea de la regió natural i la regió geogràfica, etc. Possiblement, dins el context dels Estats Units aquesta idea tan francesa és difícil d’entendre, es concep com a poc científica i massa romàntica. Però a França, sobretot en la França rural, la idea de Vidal de la Blache tenia molt de sentit.

No entenc per què l’estudi geògrafic regional s’ha de limitar a les descripcions, com pensa Sauer. Primer de tot, no és la descripció una font d’informació clau per al coneixement? La descripció de diverses regions del món ens pot ajudar a trobar punts en comú, inclús tendències, a establir esquemes i categoritzacions. Cap descripció és menyspreable, totes poden ser de gran utilitat dins la geografia. Qualsevol informació podrà ser alguna vegada d’utilitat per una ciència que pretén conèixer quelcom tan gran com és el món.

D’altra banda, tampoc entenc per què Sauer creu que no aporta solucions reals. Un dels objectius de la ciència és el d’aportar solucions reals a problemes concrets, i molt sovint aquests problemes són d’abast regional. Jo penso que les ciències socials han d’anar molt en compte a l’hora de voler establir teories i esquemes globals com si es tractés de ciències pures. Les ciències socials pretenen conèixer un objecte d’estudi tan efímer i complex com és el món, amb les seves societats i canvis, amb la seva enorme diversitat. No estem estudiant química, amb una taula periòdica dels elements estàtica, ni estem estudiant anatomia, amb un cos humà que canvia a una lentitud extrema. Estem estudiant un món que que demà serà diferent al d’avui.  

-El mètode geogràfic es utilitzat per altres disciplines de les ciències de la naturalesa. L’autor ens diu que cal no tancar-se en una geografia endogàmica i acostar-se a altres disciplines. No posar límits a la geografia es la seva fortalesa i tancar-se en ella mateixa la seva debilitat. Hi esteu d’acord?

Què pretén la geografia? Comencem per aquí. La geografia pretén moltíssimes coses a la vegada, pretén estudiar des de la separació geomorfològica de Madagascar del continent africà fins la percepció d’identitat nacional dels habitants de la Vall del Caixmir passant pel despoblament de les zones rurals d’Ucraïna. Però què és el que uneix tota aquesta diversitat d’estudis aparentment tan extrema? Doncs la voluntat de conèixer el món, el món en el sentit humà. Com Sauer explica: “comprendre el lloc que ocupa l’espècie humana en el món natural”. I per fer això, com se’ns podria passar pel cap tancar-nos en una geografia endogàmica? Com pretenem entendre el món sense apropar-nos a altres disciplines? Que algú s’ha pensat mai que la geografia és una ciència pura com les matemàtiques, potser? Aquesta confusió ja la van tenir alguns economistes i ens ha portat al desastre del dogma neoliberal. No oblidem quin és el sentit primer de la geografia, no oblidem per què Heròdot va sortir a descobrir el món antic fa 2.500 anys. Per molt que canviï el món a velocitat creixent, els humans seguim amb la mateixa curiositat visceral per entendre on vivim, com som i què hi fem aquí. No intentem convertir la geografia en el que no és, en una ciència limitada a un objecte d’estudi concret i homogeni. Amb el temps el coneixement s’ha anat fragmentant en peces cada vegada més concretes, més especialitzades, i això està molt bé. Però la necessitat primera d’entendre el conjunt de la realitat segueix ben viva i és ben necessària, encara que de vegades ens vulguin fer pensar que no.

-L’autor suggereix cap on creu que ha d’anar la geografia: Proposar solucions a temes reals. Fer estudis sobre l’impacte de l’home en el medi. Donar més pes als temes geomorfològics, fisiogràfics, biològics i de geografia física que ens donaran les bases per millorar el coneixement de la geografia humana. Treballar més per temes d’estudi que per subdivisions regionals. Quina creieu que ha estat la tendència de la geografia des d’aquell 1956?

Jo no conec prou bé l’evolució de la geografia des de 1956 però sí que veig que han aparegut nous pensaments i àrees d’estudi que s’han adaptat a les necessitats del moment i que – i això és el més important – han seguit fidels a l’essència geogràfica. Dins un món cada vegada més globalitzat la visió holística, la visió geogràfica primera que busca mantenir una mirada general per donar resposta a un món canviant, pren una especial importància. Les relacions nord-sud postcolonials, el procés de globalització, el resorgiment d’Àsia, Àfrica i Llatinoamèrica i sobretot l’impacte del canvi climàtic són alguns dels grans temes que requereixen una visió geogràfica del món i que han de fer despertar aquesta idea. També ha aparegut una geografia crítica molt més vinculada amb els problemes reals, una geografia dels oprimits, una geografia que reivindica la visió subjectiva de la ciència, la qual em sembla una aportació molt valuosa a les ciències socials. Però també en un nivell més concret la geografia ha anat veient grans avenços i àrees d’estudi a mesura que s’ha desenvolupat enormement la tecnologia, que ha permès accedir a àrees verges o desenvolupar sistemes d’informació geogràfica, cartografies molt més precises i tècniques d’estudi molt diverses. 

En definitiva, fa tretze anys que hem entrat en un segle que sembla que girarà a través de grans idees com la globalització (que encara no ha pas acabat), l’avenç de la tecnologia (que tampoc ha acabat), la sostenibilitat (en un planeta que de cop se’ns ha fet petit) i el major protagonisme dels països “del Sud”. La tecnologia permetrà seguir explorant el món i cartografiar-lo millor, mentre que les altres tres idees són eminentment geogràfiques, o comprenen un enorme component geogràfic. Per tant jo penso que la geografia hauria d’aparcar – almenys temporalment – els seus dubtes existencials, recuperar Heròdot (la seva curiositat, valentia i ambició) i llençar-se a descriure, estudiar, predir i resoldre la realitat d’un món que tenim més a l’abast que mai i que més que mai requereix un anàlisi geogràfic.